Empirisme i David Hume.

1. EMPIRISME
Corrent filòsof contraposat al racionalisme. El problema del coneixement és el tema
principal. Les tesis fonamentals són:
L’origen del coneixement és l’experiència. La ment humana en néixer és com
un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de la experiència. Aixó
implica la negació de les idees innates. En canvi els racionalistes, en la ment
humana hi ha idees innates (fonament de qualsevol raonament) que neixen i
es desenvolupen amb nosaltres.
El coneixement humà no és il·limitat: la mateixa experiència és el seu límit.
El racionalisme deia que la ment no té límits i si seguia un mètode adequat,
podia arribar a conèixer-ho tot. Els empiristes neguen aquesta possibilitat:
no podem anar més enllà de l’experiència.
Tot coneixement és coneixement d’idees. En aquesta tesi coincideixen
empiristes i racionalistes: el que coneix la ment són les seves idees i el
pensament es redueix a relacionar idees entre si.
DAVID HUME
1. L’empirisme de Hume i la teoria del coneixement. Hume diu que el
coneixement humà no es basa en veritats innates i a priori, sinó en un conjunt de
creences sobre el món exterior (el nostre coneixement prové dels sentits). Hume
revisa el concepte d’idea per evitar considerar-les com a representacions mentals
de coses. Per a ell són representacions mentals, però no de coses, sinó
d’impressions. La ment de l’home està formada per percepcions (simples o
compostes) que poden ser de dos classes: impressions (directes immediates a
l’experiència sensible) o idees (representacions mentals procedents de la memòria
o de la imaginació). Les idees són còpies de les impressions per això les
impressions són l’origen del nostre coneixement. Per això no podem conèixer res
que no procedeixi de les impressions. El coneixement és sempre coneixement
present. Si alguna idea no es correspon a alguna impressió, llavors és una idea
imaginària i no verdadera. Definició d’idees: són representacions mentals
d’impressions procedents de les sensacions.
Tota idea deriva d’alguna impressió, per tant, no existeixen les idees innates ni la
idea de substància. La idea de substància no es deriva de cap impressió; només són
idees unides per la imaginació. Segons Hume es pot passar d’una impressió a una
altra, però mai no podem passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no
hem tingut impressió o experiència. Ni hem tingut mai impressió o experiència de
les Idees innates cartesianes ni del concepte de substància, per tant aquestes idees
no es corresponen amb res real. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha
substància, és simplement per errors en les associacions de idees. Solament a
través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies (eternes
y perfectes) quan la percepció ens indica un món fet de canvis.
Idees de Déu, món i jo:
De Déu no en tenim cap impressió: és una idea de la imaginació. Hume
ataca les posicions de Descartes i de Berkeley (i totes les concepcions
teistes) que consideren necessària la idea de Déu com a "causa" de tot el
que existeix. Es necessita una intel·ligència superior per l’existència d’una
natura intel·ligent: segons els racionalistes.
1

2. Locke justificava l’existència del món extern a partir de la idea de causa:
tenim coneixement del món extern perquè el món és la causa de les nostres
impressions. Segons Hume només coneixem impressions, però no podem
saber d’on han sortit, per tant no podem dir, si realment hi ha una realitat
diferent a les nostres impressions i idees.
La idea del jo no existeix perquè no es deriva de cap impressió. La idea del
jo hauria de ser invariable, però no existeix cap impressió invariable. Per
tant la idea del jo no existeix.
Per això Hume és fenomenista (només podem conèixer els fenòmens, és a dir,
allò que apareix en els nostres sentits) i escèptic moderat ja que només podem
estar segurs de que hi ha feixos de percepcions. En això podem observar la
«forquilla» de Hume: eliminar conceptes que intenten explicar allò que no pot
ser explicat.
2. Principi de causalitat i el problema de la realitat.
Principi d’associació d’idees en la ment són:
la semblança
la contigüitat a l’espai o en el temps
la relació de causa i efecte.
Una pintura condueix als nostres pensaments al seu original (semblança), la menció
de l’habitació d’un edifici porta a preguntar sobre les altres (contigüitat) i si pensem
en una ferida resulta difícil no pensar en el dolor consegüent (causa-efecte).
Hi ha de dues classes de veritats: relacions d’idees (raonaments demostrables) i
qüestions de fets (raonaments probables). El principi de causalitat (relació de
causa i efecte) és una qüestió de fet que només arribem a conèixer per
experiència. És inductiu perquè pot no succeir.
Les impressions i la memòria asseguren la realitat del present i del passat. El
problema es presenta en el futur ja que no en podem tenir cap impressió, malgrat
que semblin evidents. Per exemple, si s’observa que una bola de billar es dirigeix
cap a una altra, estem segurs que la segona es mourà. En què es basa aquesta
evidencia? Hume hi dóna la següent resposta:
Tots els raonaments sobre qüestions de fets semblen basar-se en la relació
de causa i efecte (les causes i els efectes es descobreixen per l’experiència).
El costum és la guia de la vida humana. Per tant m’indueix a la creença que
tornarà a repetir-se el mateix esdeveniment en el futur.
3. El fonament del coneixement i de la moral, la crítica a la religió i Ètica:
L’home només coneix les seves pròpies impressions i idees i les relacions que
estableix entre elles per hàbit, costum o principi d’associació. La creença religiosa
no es fonamenta en el raonament: està oposat al costum i a l’experiència. De Déu
no en tenim cap impressió: la idea de Déu no és més que una composició de les
idees.
Hume funda la moral en el sentiment dels homes de fer-se la vida agradable.
Aquesta teoria es coneix amb el nom d’emotivisme, que és la teoria segons la
qual les idees ètiques i morals procedeixen de l’emoció o sentiment. Hume afirma
que no cal un "Déu" per justificar les accions humanes. Allò que està bé o
2

3. malament no depèn de la voluntat d’un ésser suprem i, la moral no necessita de la
religió com a fonament.
Els homes desitgen actuar moralment perquè la vida bona produeix satisfacció i
plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacció i malestar. Aquestes
són qualitats de la naturalesa humana ja que l’ètica es basa en aquesta. Segons
Hume, són qüestions de fet no descobertes per la raó humana, sinó pel sentiment.
Hume vol fonamentar una ètica de la mateixa manera que Newton havia
fonamentat la Física, és a dir, basant-se en el principi d’atracció entre els cossos,
que ell adapta com a "simpatia". El valor moral d’un acte dependrà dels sentiments
que provoquin en el subjecte. Hi ha fets, accions, persones, paisatges o fins i tot
animals que ens atrauen, perquè els trobem simpàtics i això és el que anomenem
"bo".
L’emotivisme de Hume també inclou una avaluació de les conseqüències dels
nostres actes: l’home no tendeix només individualment a la seva felicitat, d’una
manera egoista, sinó que per compassió o simpatia sintonitza amb la felicitat i el
malestar dels altres, que és capaç de percebre com a propis. Per això la moral de
Hume té una perspectiva social molt semblant a la de l'utilitarisme anglès.
D’aquesta regularitat de sentiments morals neixen les diverses creences morals;
aprovem el que és agradable i desaprovem el que és desagradable: i en això
consisteix el sentiment moral i al primer l’anomenem bé i al segon mal.
4. Comparació entre René Descartes i David Hume:
Hume era empirista i Descartes racionalista. Corrents filosòfiques totalment
contraposades. El empirisme diu que l’origen del coneixement és a partir
l’experiència sensible mentre que el racionalista això ho nega i diu que el fonament
de coneixement són les idees innates. Per a ambdós filòsofs, el coneixement és el
coneixement d'idees: la ment coneix idees i el pensament és basa en la relació
entre si d’aquestes, però tenen diferents conceptes d'idees.
Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les impressions són
immediates d'una experiència sensible, mentre que les idees són les còpies
debilitades que queden en la nostra ment després d'una experiència sensible.
També distingeix entre percepcions simples i complexes. Les simples són
indivisibles i les complexes són divisibles. Critica la metafísica, i nega l'existència de
la idea de substància racionalista, ja que no es correspon amb cap experiència
sensible.
Per a Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques mentre que per
a Hume era la física de Newton. Descartes utilitzava el mètode deductiu, que va de
l'universal al particular. Hume utilitzava el mètode inductiu, que va del particular a
l'universal. Hume creu que el coneixement és probable. Descartes creu en
l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures, però
Hume les nega, ja que per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc
en el qual es va escrivint a través de l'experiència.
Per a Descartes el criteri de veritat era l'evidència: alguna cosa existeix quan la raó
ho veu com a evident, clar i diferent. Per Hume el criteri de veritat era el criteri de
la correspondència: alguna cosa existeix quan es correspon amb una experiència
sensible. Descartes pensa que una idea és una espècie de lent a través de la qual
veiem el realment existent, per Hume és una còpia debilitada que queda en la
nostra ment després d'una experiència sensible. La postura de Hume porta a
l'escepticisme i al fenomenisme, cosa que Descartes rebutjava completament.
3