ELEMENTS TÈCNICS Característiques La inserció d'una àmplia sala rodona adossada al pòrtic d'un temple clàssic és una innovació en l'arquitectura romana. El model d'espai circular cobert per una volta s'havia utilitzat per la mateixa època en les grans sales termals, però era una novetat usar-lo en un temple. L'efecte de sorpresa al creuar el llindar de la porta havia de ser notable. La construcció d'una cúpula semiesférica sobre un tambor circular, era típic de l'arquitectura de l'època. S'observa en la Vila Adriana en Tívoli, en les termes de Agripa, les termes de Caracalla, i en general en les sales dels primers temps de l'imperi. Les petxines no es generalitzarien fins a una època més tardana, en temps de Diocleciano. L'espai intern de la rotonda està constituït per un cilindre cobert per una semiesfera. El cilindre té una altura igual al ràdio, i l'altura total és igual al diàmetre, pel que es pot inscriure una esfera completa en l'espai interior. El diàmetre de la cúpula és de 43,44 m (150 peus), el que la converteix en la major cúpula de fàbrica de la història. La cúpula de la Basílica de San Pedro va ser construïda un poc més petita per respecte a aquesta.
La tècnica constructiva Les tècniques constructives romanes han permès a la cúpula resistir dinou segles sense necessitat de reformes o reforços. Són varis els factors tècnics responsables que la cúpula hagi arribat fins als nostres dies en perfectes condicions. La cúpula dóna suport sobre un gruixut anell murario d'opera latericia (formigó amb parets de maó), en la qual es van practicar obertures corresponent-se amb els tres nivells compositivos. En part, aquestes obertures eren funcionals, ja que formaven les exedras, però sobretot eren estructurals, perquè formaven un esquelet intern d'arcs de descàrrega. Aquests arcs, resistents i flexibles, formen una armadura que és visible en la paret del darrere ara que s'ha perdut el revestiment original. Choisy descriu detalladament aquest procés constructiu. Quant a la composició del formigó romà, el ciment venia barrejat en petites quantitats drenant d'aquesta manera l'aigua sobrant. En el formigó modern, quanta més aigua s'empra en el pastat, major és la porositat una vegada que l'aigua s'evapora, reduint-se la capacitat resistent. Així s'aconseguia eliminar parcial o totalment les bombolles d'aire que normalment es formen durant l'enduriment, conferint al material una resistència notable. El formigó s'abocava en primes capes alternant-les amb filades horitzontals de pedra. AL ser col·locat en petites quantitats, es reduïx la retracció del ciment, i per tant la possibilitat de seients o agrietamientos. Per altra banda, es va buscar reduir el pes de la cúpula per dos mitjans: alleugerint els materials (en lloc del travertino emprat en la fonamentació, en la cúpula es va utilitzar pedra pómez), i reduint a poc a poc l'espessor de la pela muraria cap amunt (des de 5,90 m inicialment fins a 1,50m). A més, els nínxols, galeries i finestres practicades en els murs, així com els casetones i el óculo de la volta, disposats entre els arcs principals, alleugereixen la construcció en les zones de farciment.
DESCRIPCIÓ (exterior, interior) Característiques La inserció d'una àmplia sala rodona adossada al pòrtic d'un temple clàssic és una innovació en l'arquitectura romana. El model d'espai circular cobert per una volta s'havia utilitzat per la mateixa època en les grans sales termals, però era una novetat usar-lo en un temple. L'efecte de sorpresa al creuar el llindar de la porta havia de ser notable. La construcció d'una cúpula semiesférica sobre un tambor circular, era típic de l'arquitectura de l'època. S'observa en la Vila Adriana en Tívoli, en les termes de Agripa, les termes de Caracalla, i en general en les sales dels primers temps de l'imperi. Les petxines no es generalitzarien fins a una època més tardana, en temps de Diocleciano. L'espai intern de la rotonda està constituït per un cilindre cobert per una semiesfera. El cilindre té una altura igual al ràdio, i l'altura total és igual al diàmetre, pel que es pot inscriure una esfera completa en l'espai interior. El diàmetre de la cúpula és de 43,44 m (150 peus), el que la converteix en la major cúpula de fàbrica de la història. La cúpula de la Basílica de San Pedro va ser construïda un poc més petita per respecte a aquesta.
El pronaos El pronaos octástilo, amb vuit columnes en la façana, i amb quatre columnes en els laterals, amida 34,20x15,62 m, i es troba 1,32 m sobre el nivell de la plaça, de manera que s'accedeix pujant cinc graons. L'altura total de l'ordre és de 14,15 m i els fustos tenen un diàmetre de 1,48 m en la base.
El fris conté la inscripció de Agrippa en lletres de bronze. En l'arquitrau es va gravar posteriorment una segona inscripció4 relativa a la restauració escomesa en temps de Septimio Sever. El frontó havia d'estar decorat amb estàtues de bronze, ancorades amb pernos, i avui perdudes. Per la posició dels orificis s'especula amb que va poder ser la figura d'un àguila amb les ales desplegades. A l'interior, dues files de quatre columnes divideixen l'espai en tres naus, la central i més àmplia conduïx a la gran porta d'accés a la cella, mentre les dos laterals acaben en dos amplis nínxols que havien d'albergar estàtues de César Augusto i de Agrippa, traslladades des de l'edifici vell. El fust de les columnes estava fet de granit gris (en la façana) o vermell, provinents de les pedreres d'Egipte. També els pòrtics que envoltaven la plaça eren de granit vermell, encara que de menor dimensió. Els capitells corintis, les bases i els elements de trabazón són de marbre pentélico, provinent de Grècia. L'última columna del lateral oriental, perduda en el segle XV, va ser substituïda per una altra de granit gris en temps d'Alejandro VII. La columna de l'extrem oriental de la façana va ser igualment substituïda amb un fust de granit vermell sota el pontificado d'Urbà VIII. D'aquesta manera es va modificar l'alternança de colors original.
La coberta a dues aigües està suportada per cintres de fusta, donades suport sobre una estructura muraria que dóna suport per mitjà d'arcs en les columnes. La cobertura original estava formada per cintres de bronze, amb perfils en forma d'O, segons les va descriure Andrea Palladio. Van Ser espoliades pel papa Urbà VII, que mano fondre-les per a fabricar cent canons per al Castillo Sant'Angelo. El paviment és de peces de marbre de color, col·locades formant cercles i quadrats.
El cos intermedi El cos intermedi que connecta el pronaos amb la cella està construït en opera latericia, i consta de dues grans machones adossats a la cella. Els machones flanquegen el pas d'accés a la rotonda, que és la prolongació de la nau central del pronaos. Per altra banda, entre els machones i la cella queda un espai residual en el qual se situen dues escales d'accés a la part superior de la cúpula. A l'exterior, l'estructura té la mateixa altura del cilindre de la rotonda, i havia de tenir un revestiment en estuc i morter avui desaparegut. Sobre aquest cos existeix un segon frontó de maó, d'una altura major que la del pòrtic d'entrada, i que es preveia que es veiés solament des de gran distància. Les línies de cornisa, que recorren l'exterior de la rotonda marcant els pisos, continuen en aquest cos sense solució de continuïtat. La diferència de nivell entre els dos frontons ha fet suposar que el pronaos estava previst de majors dimensions, amb columnes de 50 peus d'alt (14,80 m), majors fins i tot que les de l'accés nord del fòrum de Trajano. El projecte va haver de ser modificat, al no poder-se subministrar columnes de tan grans dimensions.
L'interior de la rotonda En el nivell inferior s'obren vuit àmplies exedras, de planta trapecial i semicircular alternativament. Els nínxols estan emmarcats per un ordre de pilastres i de columnes, amb un entablamento corregut en tot el perímetre, excepte en les exedra de l'eix principal. En aquestes, cobertes mitjançant voltes, el entablamento s'interromp ja que les columnes intermèdies no són necessàries. Entre les exedras, en els draps de mur intermedis, apareixen edicles amb capialts triangulars i circulars alternats. En un segon nivell, des del entablamento fins a la imposta de la volta, hi ha una fila de finestres. Aquestes finestres, que obren a una galeria superior, coincideixen en vertical amb els nínxols i els edicles. La decoració romana original va ser substituïda en el segle XVIII per la qual es pot veure actualment, realitzada probablement entre els anys 1747-1752. El sector sudoccidental ha sofert diverses restauracions, no del tot apropiades, que han alterat l'aspecte inicial.
El paviment de la rotonda és lleugerament convex, amb la part central 30 cm més alta que el perímetre, perquè la pluja que entri pel óculo flueixi cap al canal situat en tot el perímetre. El revestiment és de rajoles amb un disseny de quadrats en els quals s'inscriuen alternativament quadrats i cercles més petits.
IDEES MARE Simbolisme Vaig voler que aquest santuari de tots els déus representés el globus terrestre i l'esfera celeste, un globus dintre del com es tanca la llavor del foc etern, tot contingut en la cova esfèrica, Marguerite Yourcenar El Panteó va anar en origen un temple consagrat a les set divinitats celestes de la mitologia romana: el Sol, la Lluna, i els cinc planetes (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). Cadascun d'ells tenia assignat un dels set absis de l'interior. D'altra banda, la pròpia sala circular era una esfera perfecta, representació de la concepció cosmogónica d'Aristòtil. D'una banda, el món infralunar correspon a la meitat inferior de l'edifici. El món supralunar, l'esfera celeste, és la volta, en la qual el óculo central fa les vegades del sol. L'edifici estava concebut per a unir a l'home amb la divinitat, però sobretot a l'emperador, que era proclamat un déu als ulls del poble.
L "oculus" central, que domina l'espai interior i és l'única font de llum de tot l'edifici, representa admirablement el sol durant el dia i la lluna durant la nit. La llum d'ambdós, la de la lluna com reflex solar, domina tot l'espai i ho recorre de manera cíclica. No oblidem que l'edifici es troba orientat a nord, permetent a través d'un monumental gnomon (terme que en grec significa "el qual sap") observar la mecànica del cosmos.
CONTEXT, CIRCUMSTÀNCIES M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM.FECIT Marco Agrippa, fill de Lucio, cònsol per tercera vegada, (ho) va construir Aquesta és la inscripció que pot llegir-se en el fris del pòrtic d'entrada. Atribuïx la construcció de l'edifici a Marco Vipsanio Agripa, amic i general de l'emperador Augusto. El tercer consulat de Agrippa, ens indica l'any 27 adC. A més, Dión Casio ho enquadra2 en les obres realitzades per Agrippa en la zona de Roma coneguda com el camp de Mart en 25 adC. Durant segles es va pensar que aquesta inscripión feia referència a l'edifici actual. No obstant això, després de les investigacions 3 efectuades per Chedanne en el segle XIX es va saber que en realitat, el temple de Agripa va ser destruït, i que el qual existeix ara és una reconstrucció realitzada en temps de Adriano. Les restes descobertes a la fi del segle XIX ens permeten saber que el temple original guardava semblances amb l'actual. El que avui és un pòrtic d'entrada va ser originalment la façana d'un temple períptero. L'entrada s'efectuava pel costat oposat, cap al sud, ja que en la rotonda actual havia una plaça circular porticada. A l'altre costat d'aquesta plaça es trobava la basílica de Neptú. El primer temple era rectangular, amb la cella amatent transversalment, igual que en el temple de la Concòrdia del Fòrum romà, o en el petit temple de Veiove en el pujol del Campidoglio. Estava construït amb blocs de travertino i folrat en marbre. També se sap que els capitells eren de bronze i que la decoració incloïa cariátides i estàtues frontals. A l'interior del pronaos havia sengles estàtues d'Augusto i Agripa. Per Dío Casio sabem que la denominació de Panteó no era l'oficial de l'edifici, i que la intenció de Agrippa era la de crear un culte dinàstic, probablement dedicat als protectors de la gens Julia: Mart, Venus i el Divo Julio, és a dir, Julio César divinitzat. L'edifici va sofrir danys per un incendi en l'any 80, dels quals va ser reparat per Domiciano, encara que va sofrir una nova destrucció en temps de Trajano, en a l'any 110.
SÍNTESI Història posterior Se sap d'una reparació realitzada per Antonino Pío. Per altra banda, una inscripció de menors dimensions 4 recorda altra restauració a càrrec de Septimio Sever en 202 . L'edifici es va salvar de la destrucció al principi de l'Edat Mitjana, perquè ja en 608 l'emperador bizantí Foques el donó al papa Bonifacio IV, que ho va transformar en església cristiana (Santa María dels Màrtirs). És el primer cas d'un temple pagà convertit al culte cristià. Per aquesta raó va ser l'únic edifici de l'Antiga Roma que va romandre intacte i en ús ininterromput. En el segle XV, el panteó és enriquit amb frescos: el més notable el de La Anunciación de Melozzo dóna ì, col·locat en la primera capella a la dreta de l'entrada. En 1435 es porta a terme la demolició de les construccions medievals annexes. A partir del Renaixement el panteó és utilitzat com seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma5, servint de sepulcre a grans artistes italians com Rafael o Vignola. En el segle XVII es van afegir als costats del frontó dos campanars, obra de Gian Lorenzo Bernini, batejats popularment com orelles d'ase, i eliminats en 1893 . El rei Victor Manuel II, el seu fill Humberto I i la seva esposa Margarita reposen en una de les capelles del Panteó. Aquestes tombes són mantingudes per voluntaris d'organitzacions monàrquiques. Existeixen contínues polèmiques sobre si haurien de traslladar-se les restes, a causa del comportament de la Casa de Saboya en el curs de les dues guerres mundials. Encara que el Panteó és un monument les despeses del qual de conservació corren a càrrec del Ministeri de Béns Culturals d'Itàlia, segueix sent una església en la qual se celebren misses i sobretot noces. En 1980 el centre històric de Roma, incloent el Panteó, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO6.
![Context ,[object Object]]()