1. TEMA 4
Catalunya i Espanya
al segle XIX

2. La familia de Carles IV (1800-1801) de Francisco de Goya (Museu del Prado, Madrid)
L’any 1800, Carles IV de Borbó ocupava el tron espanyol

3. La familia de Carles IV (1800-1801) de Francisco de Goya (Museu del Prado, Madrid)
Carles
Maria
Isidre
Futur
Ferran
VII
Goya
futura
princesa,
aleshores
desconeguda
Reina Maria
Lluïsa Carles IVInfanta
Maria Isabel
Infant Francesc
de Paula
Maria
Josefa
(germana
del rei
Prínceps
de Parma
(Lluís de
Borbó,
Maria
Lluïsa i el
nen Carles
Lluís
Antoni
Pasqual
(germà de
Carles IV)
Infanta
Carlota

4. CAUSES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
L’any 1807, Manuel Godoy, primer ministre de Carles IV, va arribar a un acord
amb Napoleó Bonaparte (Tractat de Fontenebleau). Va donar permís a les tropes
franceses per a que aquestes poguessin travessar Espanya amb l’objectiu
d’envair Portugal (aliat dels anglesos). Aquesta situació va provocar una revolta
coneguda com a motí d’Aranjuez (1808) que acabà amb la dimissió de Godoy i
l’abdicació forçada de Carles IV a favor del seu fill, el futur rei Ferran VII.

5. Napoleó Bonaparte va actuar com a mediador entre Carles IV i Ferran VII. Es va
reunir amb tots dos a la ciutat francesa de Baiona i els obligà a abdicar en favor
del seu germà Josep (abdicacions de Baiona).
En conéixer aquests fets, hi va ahver aixecaments populars contra els francesos
a Madrid i a les principals ciutats espanyoles, iniciant-se així el que coneixem
amb el nom de Guerra del Francès (1808-1814). Per fer front als francesos es
van crear “Juntas” militars a diferents ciutats espanyoles, depenents d’una “Junta
Central. La participació de la població civil en forma de guerrilles també va ser
molt important. Els espanyols també van rebre l’ajuda dels britànics.

7. Josep I Bonaparte va ser criticat amb
duresa i ironia per la població
espanyola, però també va rebre el
suport d’alguns liberals espanyols
coneguts amb el nom d’”afrancesats”.

8. La càrrega dels mamelucs (1814) de Francisco de Goya (Museu del Prado, Madrid)
El pintor Francisco de Goya ens ha deixat diversos testimonis gràfics de la Guerra
del Francès. Aquí ens mostra la revolta del poble de Madrid contra les tropes
napoleòniques.

9. El tres de maig (1814) de Francisco de Goya (Museu del Prado, Madrid)
I aquí la repressió de les tropes franceses durant la nit següent

10. Goya també ens ha deixat un ampli testimoni de la cruesa de la guerra a través de
la seva sèrie de gravats coneguda amb el nom de “Los desastres de la guerra”.

11. El curs de la guerra va canviar quan Napoleó Bonaparte va haver de desplaçar
una part del seu exercit a Rússia,

12. L’any 1813 es va signar el Tractat de valençay, a través del qual Napoleó
Bonaparte es comprometia a abandonar Espanya i Ferran VII era reconegut
com a rei d’Espanya.

13. Durant la Guerra del Francès, un grup de liberals espanyols es van reunir a la
ciutat de Cadis i van redactar i aprovar l’any 1812, la primera constitució de la
història d’Espanya, també conegudaa com a “la Pepa”.

14. Es tracta d’una constitució força progressista si tenim en compte el context de
l’època, ja que reconeixia el sugragi universal masculí.

15. Capítol primer de la Constitució de 1812

16. EL REGNAT DE FERRAN VII
(1814-1833)
En retornar de l’exili, Ferran VII es
mostrà partidari de tornar a
l’absolutisme. Va derogar la Constitució
de 1812 i va perseguir els liberals.
L’any 1820, un pronuciament militar
l’obligà a acceptar novament la
Constitució. Durant 3 anys es va veure
obligat a governar acceptant els
princìpis del liberalisme polítid (Trienni
Liberal, 1820-1823).
Ferran VII va demanar ajuda a la Santa
Aliança, que envià un exercit a
Espanya (Els cent-mil fills de Sant
Lluís), que derrotà els liberals i va fer
possible el retorn a l’absolutisme.
Ferran VII, per Francisco de Goya

17. Gravat de l’època, que al·ludeix a la intervenció de la Santa Aliança a Espanya

18. Ferran VII, per Francisco de Goya
Després del trienni Liberal, Ferran VII
ca continuar perseguint els liberals.
Els problemaes de finançament de la
hisenda espanyola l’obligaren a
atansar-se en l’etapa final del seu
regnat als sectors més moderats de la
burgesia espanyola.
Ferran VII no va tenir fills varons i va
derogar la Llei Sàlica, que impedia
que una dona pogués ser reina
d’Espanya.
Aquest fet va desencadenar un
conflicte dinàstic després de la mort
de Ferran VII (1833) entre els
partidaris dels drets successoris de la
seva filla Isabel (liberals) i els del
germà del rei, el princep Carles
(absolutistes) i que es concretaria en
l’esclat de la Primera Guerra Carlina
(1833-1840).

19. Afusellament de Torrijos a la platja de San Andrés (Málaga), d’antonio Gisbert Pérez,
Museu del Prado (1888). Torrijos va ser un militar liberal que havia donat suport al
pronunciament de 1820. Ell i els seus partidaris van ser afusellats l’any 1831.

20. Durant el regnat de ferran VII, Espanya
va perdre la major part del que havia
constituït el seu imperi colonial a
Amèrica.
Les revoltes colonials van aprofitar la
situació de feblesa en què es trobava la
corona espanyola i s’inspiraren en les
idees liberals.
Els nous estats quedaren sota el control
d’una minoria d’orígen europeu (criolls)
amb un fort intervencionisme polític per
part de l’exercit.

21. EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)
El podem dividir en 3 períodes:
-REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1833-1840).
-REGÈNCIA DEL GENERAL ESPARTERO (1840-1843).
-REGNAT D’ISABEL II (després de la seva majoria d’edat) (1843-1868).
Maria Cristina General Espartero Isablel II

22. Abraçada de Bergara entre Espartero i Maroto (1839)
Carles Maria Isidre (1788-1855)
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1870)
Va ser una verdadera guerra civil entre els partidaris del princep Carles (noblesa
rural, clero, pagesia del nord i nord-est d’Espanya) i els d’Isabel II (noblesa
cortesana, burgesia i pagesia del centre i sud d’Espanya).
Els carlistes defensaven l’Antic Règim i els isabelins estaven a favor del
liberalisme. Els isabelins van guanyar la guerra, però al llarg del segle XIX hi hurà
dos aixecaments carlins més.

23. Bandera carlina
El lema carlí era “Dios, patria y rey”
Al llarg del segle XIX, els carlins van defensar uns línia successoria alternativa a
la de la monarquia borbònica. El carlisme va arrelar amb força a àrees com
Navarra, el País Basc i l’interior de Catalunya. Es tracta d’un moviment
conservador, catòlic i defensor del foralisme.

24. Paral·lelament al desenvolupament de la guerra, els liberals van reformar l’estat a
partir dels principis del liberalisme: van suprimir els gremis i les duanes interiors i
van impulsar una expropiació de les terres de l’església i els ajuntaments
(Desamortització de Mendizábal). L’any 1837 es va aprovar una nova constitució
que tenia com a principis fonamentals el sufragi censatari i la sobirania nacional
amb dret de veto per part del monarca.

25. EL GOVERN MODERAT (1843-1854)
El regnat d’Isabel II es va caracteritzar per l’alternança en el poder entre moderats i
progressistes i per una continua intervenció de l’exercit en política a partir de
diferents prnunciaments.
Entre 1843 i 1854 el govern moderat va ser molt centralista i autoritari. L’any 1845
van aprovar una nova constitució basada en una sobirania compartida entre
monarquia i parlament.
Els moderats van enfortir els governs civils i militars a cada província. També van
crear una hisenda i un codi penal unitaris per a tota Espanya i van crear la Guàrdia
Civil.

27. Leopoldo O’Donnell (1809-1867)
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
L’any 1854 un nou pronunciament militar va portar els progressistes al poder. El
general Leopoldo O’Donnell (Unió Liberal) va encapçalar un govern que va durar dos
anys (Bienni Progressista) i que va impulsar una nova desamortització (Madoz) i va
iniciar la construcció del ferrocarril.
Els darrers anys del regnat d’Isabel II es van caracteritzar per una gran inestabilitat
política amb una alternança en el poder entre moderats i progressistes i per un
profund desprestigi de la monarquia que provocà un fort creixement de demòcrates i
republicans.

28. La batalla de Tetuàn, de Marià Fortuny (MNAC)
També durant l’etapa final del regnat d’Isabel II, Espanya va iniciar una política
colonialista al nord d’Àfrica que es doncretà en la Guerra del Marroc (1859-1860)

31. Una forta crisi econòmica i el descontentament d’una part important de la
població espanyola va provocar que esclatés una revolta contra Isabel II
encapçalada pels generals Prim i Serrano i el brigadier Topete.

32. La reina Isabel II es va haver d’exiliar,

33. GOVERN PROVISIONAL (1868-70)
Durant aquest període es va aprovar una nova constitució (1869) basada en
principis més democràtics. A continuació, Serrano i Prim van haver de buscar un
nou rei per a Espanya. El candidat escollit va ser Amadeu I de Savoia, un princep
d’orígen italià disposat a acceptar els principis de la nova constitució.
Joan Prim (1814-1870)

34. EL REGNAT D’AMADEU i DE SAVOIA
(1870-71873
Amadeu I de Savoia va haver de fer front a nombrosos problemes; el rebuig per
part d’una part important de la societat espanyola (borbònics, carlins i
republicans), l’esclat d’una nova insurrecció carlina i d’una revolta independentista
a Cuba i la mort en un atemptat terrorista del general Prim, que li donava suport.
Finalment, va acabar abdicant i es va proclamar la República.
Amadeu I de Savoia (1845-1890)

35. Els quatre presidents de la Primera República Al·legoria de la Primera república
LA PRIMERA REPÚBLICA (1873-1874)
´Només va durar 11 mesos , durant els quals hi va haver 4 presidents. Va haver de fer
front a nombrosos problemes: les revoltes carlina i de Cuba, les discrepàncies entre
republicans unionistes i federalistes i l’oposició dels monàrquics.

36. Caricatura de l’època que ironitza sobre les diferències entre unionistes i
federalistes.

37. La República dels 4 presidents va finalitzar amb un cop d’estat protagonitzat pel
general Pavía i que va donar lloc al que es coneix com a República de Serrano.
Uns mesos més tard, un altre cop d’estat amb el general Martínez Campos al
capdavant va posar fi definitivament a la República i proclamà a Alfons XII, fill
d’Isabel II, rei d’Espanya.

38. Alfons XII (1857-1885)

39. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1874-1898)
Durant aquesta primera etapa de la Restauració es va imposar el que es coneix
amb el nom de Sistema Canovista, basat en l’alternança en el poder del Partit
Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal, liderat per
Práxedes Mateo Sagasta.

40. Durant els inicis de la Restauració es va posar fi a les revoltes cubana i carlina.
L’any 1876 es va aprovar una nova constitució de caràcter moderat.
Caricatura que mostra com Sagasta i Canovas es preparen mútiament un caldo que simbolitza el poder polític

41. Les eleccions, però, eren fraudulentes i es donaven tot tipus de trampes electorals
per a que sortís elegit el candidat que prèviament s’havia decidit des del Ministeri
de Governació de Madrid.
Això era possible gràcies al caciquisme.

42. Un cacic era una persona que tenia un gran poder econòmic i que exercia un
fort control sobre el conjunt de la societat.

43. LA CRISI DEL 98
L’any 1895 va esclatar una nova insurrecció a l’illa de Cuba, que comptà aquesta
vegada amb el suport dels Estats Units, que tenien interessos comercials a l’illa.
L’any 1898, després de l’enfonsament del cuirassat Maine al port de l’Havana a
causa d’una explosió, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya.

46. La guerra va ser favorable des del principi als americans que derrotaren els
espanyols sense dificultats.
Els tractats de París(1898) van posar fi a la guerra. Com a conseqüència
d’aquests, Espanya va perdre les seves darreres colònies d’ultramar: Cuba,
Puerto Rico i Filipines.
La fi de la guerra va generar un gran pessimisme en el si de la societat espanyola i
el naixement de moviments regeneracionistes que volien acabar amb el
caciquisme, la corrupció i instaurar un sistema veritablement democràtic.
Caricatura de Los Angeles times (1898) Signatura dels Tractats de París (1898)

47. EL NAIXEMENT DEL CATALANISME POLÍTIC
El naixement del catalinsme polític està estretament lligat amb la Renaixença, que
va ser un moviment cultural d’arrel romàntica que perseguia recuperar l’ús del
català com a llengua d’alta cultura, ja que aquesta havia quedat relegada a l’àmbit
domèstic després de la promulgació del Decret de Nova Plsnta. Els Jocs Florals
(concurs literari recuperat l’any 1859) hi van jugar un paper molt important.
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Àngel Guimerà (1845-1924) Narcís Oller 81945-1930)

48. Ildefons Cerdà (1815-1876)
EL FEDERALISME
Durant la dècada de 1860 i el sexenni democràtic, el republicanisme federal liderat
per Francesc Pi i Maragall, s’oposà al centralisme que havia caracteritzat la política
espanyola al llarg del segle XIX. Els federalistes defensaven un repartiment del
poder polític entre l’estat, les regions i els municipis.

49. VALENTÍ ALMIRALL, EL CENTRE CATALÀ I EL MEMORIAL DE GREUGES
La primera organització política no vinculada a un partit polític d’àmbit estatal va ser
el Centre Català, fundat el 1882. Almirall va participar en la redacció del “Memorial
de Greuges”, document que va ser lliurat a Alfons XII en el qual s’afirmava la
personalitat política de Catalunya i es denunciava el centralisme de l’estat.
Valentí Almirall (1841-1904)

50. LA UNIÓ CATALANISTA I LES BASES DE MANRESA
La Unió Catalanista, creada l’any 1891, va ser una entitat que aplegà diverses
organitzacions catalanistes de caràcter conservador. L’any 1892, els seus dirigents
van impulsar la celebració d’una assemblea d’on sorgi un document que rep el nom
de Bases de Manresa. En aquest es defensava la sobirania política del poble català i
es reivindicaven les institucions polítiques catalanes anteriors al Decret de Nova
Planta. Entre els seus dirigents més destacats cal esmentar Enric Prat dela Riba.
Enric Prat de la Riba (1870-1917)

52. LA LLIGA REGIONALISTA
Es va fundar l’any 1901 i va ser el primer gran partit polític catalanista i el més
important fins a la proclamació de la Segona República l’any 1931. La seva creació
va ser una resposta regeneracionista del catalanisme al “Desastre del 98”. El seu
catalanisme era de caire conservador i les seves bases cal buscar-le entre les
classes altes i mitjanes urbanes. Els seus dirigents més importants van ser
Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
Francesc Cambó (1876-1947)