El diari d'Anna Frank

EL DIARI D’ANNA FRANK GRUP DE TEATRE TATXA

(Adaptació teatral de
Frances Goodrich i Albert Hackett)
1


REPARTIMENT

Miep Gies
Otto Frank
Anna Frank
Senyora Van Daan
Senyor Van Daan
Peter Van Daan
Edith Frank
Margot Frank
Sr. Kraler
Sr. Dussel

2


ACTE PRIMER

ESCENA I

(Tota l’acció de l’obra durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial i immediatament
després. Sempre el mateix decorat. És una dependència secreta, les golfes d’un edifici on hi ha
un magatzem i unes oficines a Amsterdam, on vuit persones varen restar amagades molts
mesos durant l’ocupació dels alemanys. Una cambra ampla al centre de l’escenari, amb dues
cambres més petites una a cada banda i una petita al darrera. Pocs mobles, només algunes
taules i cadires. Armaris empotrats a les parets. La cambra central fou utilitzada alguna vegada
per treballs experimentals del Sr. Frank, per això hi ha cubetes i un petit forn de gas; també hi
ha una estufa petita de llenya. Les finestres són altes, acabades de pintar i amb cortines
gruixudes. La cambra més petita a l’esquerra amb un llit, una tauleta de nit i una cadira. Hi ha
com una claraboia al sostre al través de la que es pot veure l’ombra d’un arbre. Sota d’aquesta
cambra hi ha una escala de cinc o sis graons que dona a una porta, l’única comunicació amb
l’exterior. A la dreta de l’escena un graó i una porta donen a una petita cambra de bany. Al
costat una altra porta dona a l’altre dormitori en el que s’hi veu un llit, un sofà llit, una calaixera
petita amb varis calaixos i vàries fotografies enganxades a la paret. Al fons de l’escenari, una
escaleta de ferro dona a la cambra superior. Hi ha un llit gros de ferro, una cadira i unes
quantes caixes de cartró.)

(En aixecar-se el teló l’escena és buida. És cap al tard d’un dia de novembre de 1945. Les
cambres estan brutes, plenes de pols; les cortines estripades. La taula i la cadira de la cambra
principal estan tombades per terra. De cop s’obre la porta que comunica amb l’exterior i entra el
Sr. Frank, que puja les escales amb un visible esforç. S’atura i observa detingudament al seu
voltant. El senyor Otto Frank és un home d’edat madura, amable i culte. En la seva forma de
parlar es noten traces d’un pronunciat accent alemany. No porta barret i tant el seu vestit com
l’abric estan molt deslluïts. Es veu que està força dèbil, qui sap si malalt i tot. Fa un gran esforç
per dominar-se. Després d’un moment travessa lentament la cambra i deixa sobre el sofà una
bossa arrugada que portava a la mà. Obre la porta del dormitori de la dreta i tot seguit,
bruscament la torna a tancar. S’allunya pensativament. Des de fora arriben les campanades del
rellotge: són les sis. El Sr. Frank s’acosta a la finestra que hi ha darrera de les escales de
l’entrada i mira al carrer. Molt de lluny arriba el so d’una sirena de vaixell. El Sr. Frank camina
per la cambra i es detura davant d’una bufanda penjada a un clau. És una bufanda feta a mà i
de molts colors. La mira amb tendresa i se la posa al coll. Se sent la música d’un orgue de
manubri pel carrer i les veus d’uns infants que juguen i es barallen. El Sr. Frank va per agafar la
seva bossa i de cop veu alguna cosa a terra; s’ajup per recollir-ho. És un guant blanc de
senyora. En un moment tot el seu valor i control desapareixen i es posa a plorar aclofant el cap
entre els seus braços. Se senten passes d' algú que puja les escales. És Miep Gies, una
simpàtica noia holandesa d’uns vint-i-sis anys. Està embarassada. Tot el seu aspecte denota
capacitat i coratge. La seva actitud pel Sr. Frank és compassiva i protectora. Fa anys fou la
seva secretaria. Porta abric; sembla que es disposi a anar-se’n cap a casa seva.)

MIEP.- Us trobeu bé, senyor Frank?

FRANK.- (Refent-se) Sí, Miep, sí.

MIEP.- Tots els de l’oficina han marxat a casa... Ja han tocat les sis... No us quedeu aquí dalt,
senyor Frank. Per què us turmenteu així?

FRANK.- He vingut... per dir adéu a tot això, Miep... Me’n vaig.

3


MIEP.- Us en aneu? Què voleu dir? On aneu?

FRANK.- No ho sé... No ho he decidit encara.

MIEP.- (Amb tendresa) Senyor Frank, vos no podeu anar-vos-en d’aquí! Sou a casa...
Amsterdam és casa vostra! I el vostre negoci també és aquí... esperant-vos! Us
necessitem... Ara que s’ha acabat la guerra, hi ha moltes coses a fer...

FRANK.- No puc quedar-me a Amsterdam, Miep... Hi ha massa records estimats per mi... Per
tot arreu trobo coses que m’angoixen... la casa on vivíem... l’escola... el manubri del
carrer, aquest mateix que ara toca... Ja no sóc aquella persona que tu coneixies, Miep...
Ara sóc un home amargat... (Perd el control i plora) Perdona'm... No hauria de parlar-te
així... Després de tot el que vareu fer per nosaltres... de tot el sofriment que...

MIEP.- Oh, no, no! No va ser sofriment... No digueu que nosaltres vàrem sofrir... (Mentre parla
aixeca la cadira caiguda a terra.)

FRANK.- Sé molt bé totes les dificultats que vareu afrontar... tant tu com el senyor Kraler... I tot
el que vareu fer per ajudar-nos... Sempre ho recordaré... (Per última vegada dóna una
trista mirada a la cambra i es disposa a sortir) Anem-nos-en Miep. (Va cap a la porta
però es recorda de la seva bossa i torna a buscar-la.)

MIEP.- (Anant cap a un armari) Senyor Frank, heu vist aquests papers...? (Porta una pila de
papers i els hi ensenya) Els vàrem trobar escampats per terra després de... quan vostès
varen marxar...

FRANK.- Crema’ls! (Obre la seva bossa i guarda el guant.)

MIEP.- Senyor Frank, hi ha moltes cartes i anotacions i...

FRANK.- Crema-ho tot.

MIEP.- Això també? (Li dóna un llibre folrat amb paper.)

FRANK.- (Amb tendresa) El diari de l’Anna. (Comença a llegir) “Dilluns 6 de juliol de 1942”... (A
Miep) 1942... És possible Miep? Només fa tres anys. (S’asseu al sofà i segueix llegint)
“Estimat diari, com que tots dos serem grans amics i estarem junts molt de temps,
començaré per explicar-te coses de mi mateixa. Em dic Anna Frank... tinc tretze anys... i
vaig néixer a Alemanya el 12 de juny de 1929. Com que la meva família és jueva, vàrem
haver d’emigrar a Holanda quan Hitler pujà al poder.” (Mentre el Senyor Frank llegeix
amb veu emocionada, una altra veu s’ajunta suaument a la seva com si vingués del
“més enllà”. És la veu d’Anna.)

FRANK i ANNA.- (Junts) “El pare va començar amb un nou treball, la importació d’espècies i
d’herbes... Les coses han anat força bé per nosaltres fins fa dos anys... Després va venir
la guerra i la capitulació dels holandesos, i tot seguit la ocupació dels Alemanys...
Llavors, tot plegat es va posar molt malament pels jueus...” (La veu del senyor Frank es
va apagant lentament i continua Anna tota sola. Els llums s’apaguen a poc a poc fins
arribar a una obscuritat total...)

4


VEU D’ANNA.- “No podíem fer això... ni allò... Varen obligar al pare a deixar el seu negoci... a
mi em varen prendre la meva bicicleta... no vaig poder anar més a l’escola, ni al cine, ni
amb cotxe... i més endavant ni tan sols amb tranvía... i moltes coses més. Havíem de
portar sempre l’estrella groga enganxada a la roba... Però d’una manera o altra, els
petits sempre aconseguíem passar-ho bé... Ahir el pare ens va dir que havíem
d’abandonar la nostra casa, per amagar-nos... i no va voler dir-me on... Aquest matí
m’ha despertat la mare a les cinc... m’ha dit que em vestís ben de pressa i em posés
totes les peces de roba que pogués a sobre, perquè resultaria sospitós que anéssim
amb maletes pel carrer... Pel camí he descobert on anàvem... El nostre amagatall serà a
les golfes d’un edifici on el pare tenia el seu negoci... Tres persones més vindran amb
nosaltres: un matrimoni i el seu fill. El pare els coneix bé, però nosaltres no els havíem
vist mai... (S’obren els llums sobre la nova escena i la veu d’Anna es va extingint molt a
poc a poc.)

ESCENA II

(És molt d’hora del matí d’un dia de juliol de 1942. Les parets de les cambres estan
perfectament netes. No es nota cap senyal de vida... Les fotografies, un mapa de guerra, una
planta morta, tot el que es veia a l’escena anterior ha desaparegut. La família Van Daan espera
l’arribada dels Frank. El senyor Van Daan és un home corpulent, ferreny, d’uns 48 anys. Es
passeja molt nerviós per l’habitació i fuma per calmar la seva excitació. El vestit que porta i el
barret són cars. L’estrella groga de David apareix visiblement col·locada a les seves robes així
com a les de la seva esposa i el seu fill. La senyora Van Daan està asseguda al sofà junt amb
les seves possessions: una capsa de barrets, una maleta, etc. És una dona bonica que no ha
complert encara els 40 anys. Porta un abric de pell posat. Peter Van Daan està dret al costat
de la finestra que hi ha a la cambra de la dreta: mira al carrer. És un xicot de 16 anys, tímid i
desmanegat. Porta un abric esport, pantalons de golf i una gorra. Vora seu té una capsa on
guarda un gat. La senyora Van Daan esternuda. El seu marit té un ensurt, la mira. Després
observa el rellotge. Ella s’aixeca i va cap a ell molt excitada.)

SENYORA V. D.- Els ha passat alguna cosa, n’estic segura!

SENYOR VAN DAAN.- Vaja, Kerli! Calma’t!

SENYORA V. D.- El senyor Frank va dir que a les set foren aquí. Va dir que...

SENYOR VAN DAAN.- Han de fer més de tres quilòmetres de camí. Hem d’esperar...

SENYORA V.D.- Els han agafat! Això! Els han agafat! (Se sent soroll a fora. El senyor Van
Daan indica a la seva esposa que arriba algú.)

SENYOR VAN DAAN.- Veus? Ja són aquí! (Peter agafa la capsa del gat, una cartera de
l’escola i va cap a la habitació principal amb els seus pares. El senyor Frank puja les
escales. Se’l veu molt més jove que a l’escena anterior. Els seus moviments són ràpids i
tot el seu aspecte desprèn tranquil·litat i confiança. Porta abric i a la mà una caixa de
cartró. Dóna la mà als tres components de la família Van Daan.)

FRANK.- Com anem, senyora Van Daan? Amic meu! Massa policia pel carrer... Hem hagut de
fer una gran volta... (Surten Margot Frank, la senyora Frank, Miep, que ara no està
embarassada i el senyor Kraler. Pugen les escales amb paquets de totes menes,
maletes, etc. En les seves robes, excepte en les de Miep i el senyor Kraler, s’hi veu
l’estrella de David en un lloc ben visible. Margot té 18 anys, és bufona, tranquil·la i una

5


mica tímida. La senyora Frank és una mare jove, ben educada i reservada. Té un lleu
accent alemany com el seu espòs. El senyor Kraler és un simpàtic holandès amb un
gran cor i que respira plena confiança. Fa servir un aparell per sentir-hi millor. Mentre
Miep i el senyor Kraler van cap al fons de l’escenari per descarregar-se dels paquets i
les caixes que porten, la senyora Frank torna enrere per cridar a la petita Anna, que s’ha
entretingut.)

SRA. FRANK.- Anna! Anna? (Anna puja les escales saltironant amb alegria. Té 13 anys. És
inquieta com un esquirol. S’interessa per totes les coses, per tot el que signifiqui vida, és
viva en les seves emocions i els seus impulsos. Porta una capa sobre les robes de
l’escola i unes mitges llargues i gruixudes. Porta una maleta d’escola. El senyor Frank
presenta a les dues famílies.)

FRANK.- La meva esposa Edith... el senyor i la senyora van Daan. (La senyora Frank s’hi
acosta i els dóna la mà.) Peter, les noies, Margot i Anna... (Anna s’acosta i fa una petita
inclinació tot donant-los la mà. Després saluda a Peter i comença una gira d’inspecció
per totes les dependències de la seva nova casa, pujant inclús a la cambra de dalt. Miep
endreça a l’armari les coses que surten dels paquets que han portat.)

KRALER.- (Deixant les coses que porta) Els prego que ens dispensin si tot plegat no està prou
amb ordre...

FRANK.- No us disculpeu, sisplau. Ara tindrem força temps per arreglar-ho tot nosaltres.

MIEP.- (Ensenyant l’armari a la senyora Frank) Aquí hi ha els queviures... els he anat
endreçant a mida que arribaven... els medicaments, aquí als prestatges... el sabó, la
roba...

SRA. FRANK.- Gràcies, Miep.

MIEP.- (Anant a la cambra d’Anna i deixant-hi una maleta) He preparat els llits tal com ens va
dir el senyor Frank. (Surt de la cambra) (Al senyor Frank) I ara m’hauran de perdonar,
però els deixo. He d’anar fins a l’altra punta de la ciutat a buscar les seves targetes del
racionament...

SRA. FRANK.- (Al seu marit.) Targetes de racionament? Però si veuen els nostres noms
sabran que som aquí...(El senyor Kraler i Miep parlen al mateix temps.)

KRALER.- No, no aniran al seu nom...

MIEP.- No s’amoïni que tot està arreglat. (Surt despresa.)

FRANK.- Gràcies per tot, Miep.

SRA. FRANK.- (Al senyor Kraler) Però si no van al nostre nom... seran il·legals... (Al seu espòs)
Aquestes targetes seran il·legals, oi? Mai hem fet res contra la llei nosaltres!

FRANK.- (Tranquil·litzant-la) Em sembla estimada, que d’ara endavant no viurem gaire d’acord
amb la llei... (El senyor Kraler intenta també tranquil·litzar la senyora Frank, mentre li
dóna algunes coses que portava amagades a les butxaques: llumins, etc.)

KRALER.- Això no és el mercat negre, senyora Frank, al contrari... nosaltres en diem el mercat
blanc... perquè d’aquesta manera ajudem a milers i milers de persones que s’han
6


d’amagar a Amsterdam. (A fora se sent el rellotge que toca tres quarts de vuit. El senyor
Kraler mira el seu rellotge. Anna al baixar les escales es detura a la finestra, separa les
cortines i mira al carrer.)

ANNA.- Que bonic!

KRALER.- Ara és millor que me’n vagi... he d’arribar al despatx abans no hi arribin els
empleats. No podem desvetllar sospites... (Dóna la mà a cada un dels presents i es
dirigeix cap a les escales.) Miep o jo vindrem cada dia a portar-los menjar o noves i a
saber què necessiten... Demà procuraré aconseguir un pany més fort per a aquesta
porta i només obriran la porta quan sentin el nostre senyal. (Al senyor Frank) Expliqui a
tothom això del soroll...

FRANK.- De seguida, Kraler.

KRALER.- Aleshores... adéu-siau... de moment. Tornaré aquesta nit quan tothom sigui fora.

FRANK.- A reveure, Kraler.

SRA. FRANK.- (Donant-li la mà) Com podrem agrair... (Tots murmuren expressions
d’agraïment.)

KRALER.- (Agafant la mà al senyor Frank) Mai hauria imaginat veure una persona com el
senyor Frank, obligada a amagar-se... Quan penso... (S’emociona i se’n va. El senyor
Frank l’acompanya i tanca la porta. Peter s’acosta a Margot i li dóna la mà. El senyor
Frank torna i la seva dona li pregunta amb ànsia...)

SRA. FRANK.- Què ha volgut dir amb això del soroll?

FRANK.- Ara ho explicaré... Però primer de tot és millor que ens traiem la roba. (Tots
comencen a desvestir-se, descobrint que porten vàries peces de roba, unes sobre les
altres. A sobre de cada peça que es treuen hi apareix ben visible l’estrella de David. La
senyora Frank es treu els guants amb molt de compte.)

SENYOR VAN DAAN.- (Es treu l’abric) És un verdader miracle que no ens hagin enxampat...
caminant així pel carrer... La meva dona amb abric de pells en ple juliol... i aquest
estúpid gat de Peter, miolant tot el camí...

ANNA.- (Ara es treu uns pantalons bombatxos com si estigués sola) Un gat?

SRA. FRANK.- (Nerviosa pel que fa l’Anna) Anna!

ANNA.- No t’espantis, mare... en porto tres més... (Es va traient els pantalons. Quan acaben de
desvestir-se es disposen tots a escoltar al senyor Frank.)

FRANK.- Bé! Ara cal que parlem sobre la mena de vida que haurem de fer aquí... Mentre el
personal treballi a baix, hem d’estar ben quiets i en silenci. Qualsevol soroll pot sentir-se
perfectament des de baix...Tan a l’oficina com a la fàbrica. Els treballadors arriben a dos
quarts de nou i se’n van a dos quarts de sis... així que per estar-ne ben segurs, des de
les vuit del matí fins a les sis de la tarda podrem moure’ns només quan sigui realment
necessari... i sense sabates... Si parlem haurem de fer-ho sempre en veu baixa i en cap
moment podrem fer córrer l’aigua ni de l’aixeta ni del wàter... Les conduccions baixen per
l’edifici i el soroll se sentiria de seguida... No podrem tirar... (Se senten passos de
7


soldats pel carrer i el senyor Frank es detura. Va cap al dormitori de la dreta seguit
d’Anna i mira per la finestra. Els passos s’allunyen. Torna a la sala i es posa a parlar) No
podrem tirar res per la finestra, això podria descobrir que hi ha gent vivint aquí... les
deixalles les cremarem cada nit al forn... D’aquesta manera haurem de viure fins que
s’acabi tot... si volem sobreviure. (Un moment de silenci profund.)

SRA. FRANK.- Fins que s’acabi tot...

FRANK.- Després de les sis ens podrem bellugar... parlar, riure, cantar llegir, jugar... com si
fóssim a casa nostra. (Mira el rellotge) Bé, i ara convé que tots anem a les nostres
habitacions, i ho endrecem tot abans de dos quarts de nou... Senyora Van Daan, vostè i
el seu marit dormiran dalt... em sap greu que no hi hagi més lloc per Peter, però estic
segur que ell es trobarà bé en el quarto petit, prop de nosaltres. Aquesta serà la sala
gran on tots ens trobarem per menjar i fer-la petar... serem com una gran família.

SENYORA V.D.- I vostès on dormiran?

FRANK.- De nit, aquesta serà la nostra habitació. (Senyala un sofà gran.)

SENYORA V.D.- (Parlant al mateix temps que el seu marit) No, no, això no és correcte.
Nosaltres dormirem aquí i vostès a l'habitació de dalt...

SENYOR VAN DAAN.- No seria just. No podem permetre que...

FRANK.- Si us plau... Ho he pensat durant setmanes. Creguin-me que és la millor distribució...
Aquest més petit serà el dormitori de Peter i aquest una mica més gran el de les noies.

SENYORA V. D.- (Al senyor Frank) Mai... mai no podrem agraïr... (A la senyora Frank) No sé
què hauriem fet si el seu marit...

FRANK.- Vostè sap força bé com va ajudar-me el senyor Van Daan quan vaig arribar a aquest
païs amb la meva família... sense conèixer l' idioma... (Anant cap a ells) Permetin-me
que els ajudi amb tot això...

SENYOR VAN DAAN.- No, no, de cap manera. Anem, Kerli, vine.

SENYORA V.D.- Estaràs bé Peter? No tindràs por, oi?

PETER.- (Confós) Mamà...! (El Sr i la Sra Van Daan pugen les escales cap a la seva cambra.)

FRANK.- (A la seva dona) Tu, hauries de descansar una estona, Edith. No has dormit en tota la
nit... i tu, Margot...

ANNA.- Jo sí... jo he dormit molt. És estrany, oi? Sabia que era l’última nit que dormia a casa,
al meu llit... però així i tot he dormit com una soca...

FRANK.- Millor, Anna... ara podràs ajudar-me a endreçar-ho tot. (A la senyora Frank i a
Margot) Veniu. Estireu-vos una estona al llit. (Agafa les robes que han quedat a sobre la
taula i va cap al quarto de la dreta.)

SRA. FRANK.- Estàs segur que... Jo també podria ajudar-te... No estic cansada... L’Anna no
s’ha pres el vas de llet.

8


FRANK.- Jo l’hi donaré. (A Anna i Peter) Anna, Peter, traieu-vos les sabates. (Va cap a la
cambra de la dreta seguit de Margot.)

SRA. FRANK.- No estàs cansada, Anna?

ANNA.- Estic bé, mare. Ajudaré al pare.

SRA. FRANK.- Estic contenta de que estiguis amb nosaltres, Peter.

PETER.- Gràcies... (La senyora Frank entra al dormitori. Durant l’escena que segueix entre
Anna i Peter, el senyor Frank ajuda a Margot a penjar la roba a un penja-robes. La
senyora Frank s’ajeu al llit. El matrimoni Van Daan també endrecen les seves coses. En
la sala principal, Anna i Peter es treuen les sabates. Peter actua tímidament. Després
treu al gat de la seva caixa.)

ANNA.- (Pel gat) Com se diu?

PETER.- Mouschi.

ANNA.- Mouschi! Mouschi! Mouschi! (Aixeca el gat enlaire i camina amb el gat enlairat)
M’agraden més els gats! Jo en tinc un... preciós, petitó... però me l’han fet deixar a casa.
Li he deixat menjar i un encàrrec pels veïns perquè me’l cuidin... La... trobaré a faltar...
perquè és una gateta, saps? El teu què és? Gat o gata? (L’aixeca i ho mira.)

PETER.- (Incòmode) És gat... i no li agraden els forasters. (Li pren i el torna a la caixa.)

ANNA.- (Sense amoïnar-se) Doncs mira, haurà d’acostumar-s’hi, no creus?? Escolta... a quina
escola anaves?

PETER.- A segon grau... a l’escola dels jueus.

ANNA.- Jo també... i Margot... i no t’hi havia vist mai.

PETER.- Doncs jo sí... de vegades...

ANNA.- Em veies?

PETER.- ... A l’hora del pati... quan sortíem al pati. Tu sempre estaves voltada de xicots... (Es
treu una navalla de la butxaca.)

ANNA.- I per què no venies, tu?

PETER.- Jo... Jo sóc un solitari. (Es comença a arrencar l’estrella de David.)

ANNA.- Què fas?

PETER.- M’arrenco això.

ANNA.- No pots. T’agafaran si surts al carrer sense l’estrella.

PETER.- Al carrer...?

9


ANNA.- Sí, es clar! Tens raó, aquí no la necessitarem, oi? (Li pren la navalla i es comença a
arrencar la seva.) Què pensaran els nostres amics avui, quan no ens vegin?

PETER.- Jo no havia d’anar enlloc.

ANNA.- Jo sí. Havíem quedat amb la Jopie per anar a jugar a ping-pong a casa seva... La
coneixes?

PETER.- No.

ANNA.- És la meva millor amiga. M’agradaria saber què pensarà quan em truqui per telèfon i
no contesti ningú... Anirà a casa a buscar-me... Saps, ho hem deixat tot tal com estava,
com si haguéssim marxat a corre-cuita... els plats per rentar... els llits per fer... (Després
de que s'ha arrencat l’estrella, queda una marca a la roba) Mira, encara hi és! (Peter es
dirigeix a l’estufa amb la seva estrella) Què fas?

PETER.- La cremo.

ANNA.- (Anna vol fer el mateix però no pot) Jo... és estrany, però no puc...

PETER.- No pots, eh? És una marca que ens han posat. Ens han obligat a portar-la per poder-
nos escopir quan passem...

ANNA.- Sí, ja ho sé, ja ho sé... Però malgrat tot, és l’estrella de David, ho sents? (la senyora
Frank i Margot descansen estirades al llit. El senyor Frank surt a poc a poc tancant la
porta.)

PETER.- Qui sap... per una dona deu ser diferent.

FRANK.- Peter, haurem de buscar-li un llit al teu gat. (Va cap a l’armari) Estic content que
l’hagis portat. L’Anna està trista sense el seu... (Treu un cistell petit de l’armari) Mira, què
et sembla?

PETER.- Gràcies...

FRANK.- (Obrint la porta del dormitori de l’esquerra) Aquesta serà la teva habitació. Però
procura no créixer ni un pèl més, eh? Perquè hauries de dormir amb el cap a fora... Que
tens gana?

PETER.- No.

FRANK.- Hi ha pa i mantega.

PETER.- No, gràcies...

FRANK.- Després menjarem tots. Celebrarem el nostre primer dia junts, eh?

PETER.- Gràcies... moltes gràcies. (Mira al seu voltant. El senyor Frank surt tancant la porta
darrera seu.)

FRANK.- És un bon xicot.

ANNA.- És molt tímid, oi?
10


FRANK.- Us fareu amics...

ANNA.- Per força... serà l’únic que veuré durant molts dies, ves! (El senyor Frank s’asseu i es
treu les sabates.)

FRANK.- Anna, allà he deixat una capsa. Obre-la. (Anna agafa una capsa de cartró de sobre el
sofà i la posa sobre la taula del centre. Al carrer se sent soroll de criatures que juguen.)

ANNA.- (Tot obrint la capsa) Saps com m’imaginaré aquest lloc? Com si fos una fonda... una
fonda especial, com si... (Quan veu el que hi ha a la capsa) Oh, pare! Els segells, els
meus segells! No sabia on eren! Aquest matí els buscava i...

FRANK.- Hi ha una altra cosa. (Va a la cuina i posa llet d’un termos en un vas.)

ANNA.- (Trobant el diari) Un diari! (Es tira sobre el senyor Frank, abraçant-lo) Mai n’he tingut
cap! I sempre l’havia demanat! Oh, pare, pare! Ets meravellós! (Mira per l’habitació) Un
llapis, un llapis! (Va cap a les escales de sortida) Vaig al despatx a buscar-ne un!

FRANK.- (Corrent darrera de la noia i agafant-la per un braç) Anna, no!

ANNA.- (Espantada) Però... si encara no hi ha ningú...

FRANK.- Anna... no vull que passis per aquesta porta, Anna! Mai!

ANNA.- Mai? Ni tan sols a la nit, quan tots siguin fora? Ni els diumenges? Ni per escoltar la
ràdio?

FRANK.- No, Anna, mai... Em sap greu, petita... però és pel bé de tots...

ANNA.- Sí, pare. Ja ho entenc.

FRANK.- Serà dur, Anna, ho sé. Però recorda sempre això, menuda. Ningú podrá mai posar
cadenes ni forrellats al nostre pensament ni a la nostra imaginació, ni a la nostra
intel·ligència... Miep ens portarà llibres. Llegirem històries, contes i poesies... (Li dóna el
vas de llet) Aquí tens la llet. (Li posa un braç a l’espatlla carinyosament i la convida a
seure al sofà. S’asseuen tots dos) I ara un secret entre tu i jo: em sembla que vivint aquí
hi sortiràs guanyant... Et recordes de la baralla amb la mare per les ditxoses botes de la
pluja? Vas dir que et volies morir... abans de posar-te-les... i te les vas posar... Vivint
aquí, no caldrà que te les posis, què et sembla? Ni l’abric vell que s’havia quedat curt per
Margot... tampoc te l’hauràs de posar... I el piano... tampoc hauràs de tocar el piano, eh?
Ja ho veuràs, Anna... serà una vida meravellosa per tu... (La por que s’havia apoderat
d’Anna comença a desaparèixer amb les carinyoses paraules del seu pare. Peter obre la
porta de la seva cambra. Porta el gat.)

PETER.- Jo... he pensat... volia una mica d’aigua pel gat, abans de que...

FRANK.- (Anant cap a l’aigüera a buscar-la) Sí, Peter. (Quan està a punt d’arribar-hi,
comencen a sonar campanades. El senyor Frank de puntetes va cap a la finestra del
fons, mira cap al carrer i amb signes indica a Peter que ja és massa tard per obrir
l’aixeta. Peter torna a la seva cambra. Camina sobre una fusta que grinyola. Tots tres
queden en suspens una estona. Quan Peter es torna a moure, Anna, de puntetes se li
acosta i vessa una mica de llet al plat del gat. Peter s’ajup i posa la llet davant del gat
11


convidant-lo a que begui. El senyor Frank dóna el seu llapis a Anna i se’n va al dormitori
de la dreta. Anna queda ajaguda, al costat de Peter, tot mirant el gat. Després s’alça i va
cap a la taula del centre i comença a escriure. Els Van Daan ja han penjat tota la roba a
l’armari i estan asseguts sobre el llit. La senyora Van Daan està esgotada. El seu marit li
fa vent amb un diari. Al dormitori de la dreta la senyora Frank s’aixeca espantada al
sentir tocar les hores, però al entrar el senyor Frank, s’asseu al seu costat, li passa un
braç per l’espatlla i intenta tranquil·litzar-la. Tothom resta estàtic, sense bellugar-se,
excepte el senyor Van Daan que venta la seva dona. Lentament es van apagant els
llums i cau el teló. En la foscúria es sent altra vegada la veu d’Anna, molt suau al
començament i de mica en mica amb més força.)

VEU D’ANNA.- Jo esperava poder explicat què se sent quan s’ha de viure amagat... però
encara no ho sé. Només puc dir que és molt estrany això de no poder sortir mai... ni
poder respirar aire fresc... no poder córrer, ni saltar... És el silenci de la nit el que més
por em fa... cada vegada que sento un soroll, per petit que sigui, o bé passes a baix al
carrer, em penso que venen a buscar-nos. Durant el dia no és pas tan dolent... almenys
sabem que Miep i el senyor Kraler són a prop nostre, a l’oficina... que ens protegeixen. Li
vaig preguntar al pare què passaria si els nazis sen assabentaven de que ells ens tenien
amagats... va dir-me que els passaria com a nosaltres, exactament igual... Imagina’t!
Ells ho saben, però quan pugen aquí, sempre estan contents, com si no tinguessin cap
preocupació... Divendres, 25 d’agost de 1942... Estimat diari, avui t’explicaré coses
generals. La mare està insuportable... em tracta com una nena petita i jo no puc
suportar-ho... Les altres coses van passant sense massa novetats... el temps és... (La
veu d’Anna continua fins que el teló s’aixeca sobre la nova escena, llavors es va apagant
suaument.)

ESCENA III

(Pocs minuts després de les sis de la tarda. Han passat dos mesos. El senyor Frank, amb les
sabates a la mà, està al costat de la finestra mirant el carrer i esperant que surtin tots els
treballadors. Els altres esperen la seva senyal per començar a moure’s. La senyora Van Daan
té a la falda l’abric de pells i l’està cosint. Anna i Peter, asseguts a la taula central fan els
deures. Margot estudia a la seva habitació, que també és la de l’Anna. El senyor Van Daan
s’ha estirat a la cambra de dalt. Se sent la sirena d’un vaixell. El senyor Frank, després d’un
moment de silenci se’ls mira a tots i diu.)

FRANK.- (Tranquil·lament) Ja està. Acaba de sortir l’últim treballador.(Desapareix l’ansietat de
tots i comença l’activitat.)

ANNA.- (Cridant) Visca!!!

SRA. FRANK.- (Suaument, però renyant-la) Anna, Anna!

SENYORA V. D.- Primer torn pel wàter. (Se’n va decidida cap a la cambra de bany. La senyora
Frank es posa les sabates i se’n va a la cuina a preparar el sopar. Anna pren les sabates
de Peter per sota la taula i se les amaga darrera l’esquena. El senyor Frank, amb les
sabates a la mà va cap a la cambra de Margot.)

FRANK.- Ja són les sis. S’ha acabat la classe. (Margot s’aixeca estirant els braços. El senyor
Frank s’asseu al llit i es posa les sabates. Anna vigila mentre Peter busca les seves
sabates.)
12


PETER.- (A Anna) Que has vist les meves sabates?(Se sent el soroll del wàter.)

ANNA.- (Amb innocència) Les teves sabates?

PETER.- Les has amagat, oi?

ANNA.- Què dius tu, ara?

PETER.- Dóna-me-les o te’n recordaràs.

ANNA.- Ah, sí? (Peter la persegueix. Anna amb les sabates a la mà intenta escapolir-se d’ell
amagant-se darrera la seva mare.)

SRA. FRANK.- (Renyant-la) Anna, Anna!

PETER.- Mira que si t’agafo!

ANNA.- Ui, quina por que em fas! (Se separa de la seva mare, Peter la segueix i l’agafa. Cauen
tots dos per terra. Es barallen.) No! No! Prou, Peter, prou!

SRA. FRANK.- Anna! Peter! (Peter s’adona del que està fent. S’aixeca de cop, recull les seves
sabates i se’n va cap a la seva habitació.)

ANNA.- (El segueix) Peter, on vas? Vine que ballarem.

PETER.- Ja t’he dit que no en sé.

ANNA.- Jo te n’ensenyo, vine.

PETER.- Li he de donar el menjar al gat.

ANNA.- Que puc venir?

PETER. No. No li agrada que se’l mirin quan menja.

ANNA.- Va, si et plau!

PETER.- No! (Entra a la habitació i tanca la porta de cop.)

SRA. FRANK.- Anna, reina, em sembla que no hauries de jugar d’aquesta manera amb Peter...
No és correcte.

ANNA.- I què! Jo no vull ser correcte! (El senyor Frank i Margot surten de la cambra. Margot
ajuda la seva mare a la cuina. El senyor Frank va a la taula del centre i comença a
corregir els deures de Margot.)

SRA. FRANK.- Sempre et queixes de que no et tracto com una noia gran... i quan ho faig, et
molestes.

ANNA.- Jo només volia divertir-me una mica... necessito algú per riure i jugar una estona. Tot el
dia he estat quieta com un estaquirot... i em vull distreure. No sé què li passa a aquest
noi...
13


SRA. FRANK.- No està acostumat a tractar amb noies. Espera’t uns quants dies...

ANNA.- Uns quants dies? Ja fa dos mesos que som aquí. A vegades tinc ganes de plorar...
(Agafant-se a Margot) Vine, Margot... vine que ballarem... només una mica...

MARGOT.- Haig d’ajudar la mare.

ANNA.- Ja no ens recordarem de ballar... Quan sortim d’aquí no ens recordarem de res.
(Comença a cantar i ballar tota sola. El senyor Frank l’agafa i balla un vals amb ella. Se
sent altra vegada el soroll del wàter i la senyora Van Daan surt de la cambra de bany.)

SENYORA V. D.- A qui li toca? (Mira al seu voltant mentre es posa les sabates.) On és en
Peter?

ANNA.- (Tot ballant) On vol que sigui, amb el seu gat.

SENYORA. V. D.- I encara no ha acabat els deures, oi? El seu pare l’estobarà de valent si el
torna a trobar amb aquesta bestiola. (El senyor Frank i Anna acaben el ball. Es fan una
gran reverència.) Anna, digues-li que faci el favor de venir.

ANNA.- (A la porta de la cambra de Peter) Peter! Peter!

PETER.- (Obrint una mica la porta.) Què passa?

ANNA.- La teva mare diu que surtis.

PETER.- Li donc de menjar a Mouschi.

SENYORA V. D.- Ja saps què t’ha dit el teu pare. (S’asseu al sofà i segueix cosint el forro del
seu abric de pells.)

PETER.- Oh, mare, és que no l’he vist des de l’hora d’esmorzar.

SENYORA V. D.- Jo només t’aviso.

ANNA.- Jo li donaré, eh?

PETER.- No vull que entris.

SENYORA V. D.- Peter!

PETER.- (A Anna) Està bé, però surt de seguida, em sents? (Va cap a la taula. Anna entra a la
cambra.)

SENYORA V. D.- Et sembla que aquesta és manera de parlar amb la teva “novia”?

PETER.- Mamà, sisplau. No ho diguis més això.

SENYORA V. D.- Oh mireu-vos-el, es torna vermell i tot.

PETER.- No estic vermell i no vull que tornis a... oh! Deixa’m tranquil, ho sents?

14


SENYORA V. D.- No sé perquè t’ha de fer vergonya, noi. És molt interessant i romàntic tenir
novia...

PETER.- Estàs boja, mamà... si només té tretze anys...

SENYORA V. D.- I què? Tu en tens setze... Perfecte. El teu pare i jo ens portem deu anys. (Al
senyor Frank) Em sembla senyor Frank que si la guerra dura gaire, serem parents... i
aleshores...

SRA. FRANK.- (Expressament) Què li deu haver passat a Miep? Sempre arriba a l’hora i... (De
cop tot queda paralitzat. Al carrer se sent el soroll d’un cotxe que es para. Tothom
escolta amb tensió, sense bellugar-se. El cotxe arrenca de cop i tothom respira altra
vegada tornant a les seves ocupacions. Anna obre de cop la cambra de Peter i fa una
entrada “dramàtica”. S’ha disfressat amb la roba de Peter. Peter la mira furiós; els altres
divertits.)

ANNA.- Estimats amics, molt bona nit! M’haureu de dispensar si no puc quedar-me una estona
més però... (Puja dalt d’una cadira) tinc un amic que m’està esperant... es diu Mouschi,
Mouschi, el gat. Tothom diu que ens assemblem molt. Però Mouschi té el bigoti més
fabulós del món, en canvi jo només tinc quatre pèls petitons... es clar que quan sigui
gran...

PETER.- Mireu; és la senyoreta Cuac-Cuac...

ANNA.- (Empipada, salta de la cadira.) Peter!

PETER.- Ja n’havia sentit a parlar de tu, ja! Com que a la classe xerraves tant, et deien la
senyoreta Cuac-Cuac... Una vegada li van fer escriure un conte que es deia: la
senyoreta Cuac-Cuac...

ANNA.- Au, segueix, maco... explica’ls-ho tot... el conte em va sortir tant bé que el mestre me’l
va fer llegir amb veu alta a tota la classe i després a les altres classes.

PETER.- Cuac-Cuac! Cuac-Cuac! (Anna es treu els pantalons i l’abric i ho tira tot per terra.)

ANNA.- Ets l’estúpid més insuportable i antipàtic que conec! (Peter recull les seves robes.)

SENYORA V. D.- Molt bé, Anna, molt bé!

ANNA.- Amb tants nois que hi ha al món... i m’han hagut de tancar precisament amb tu...

PETER.- Cuac-Cuac! I procura no entrar més a la meva habitació. (Peter amb la roba se’n va a
la cambra. Anna li fa la traveta i Peter cau. S’aixeca empipat i entra a la cambra. La
senyora Frank va cap a Anna.)

SRA. FRANK.- (Suaument) Anna, reina, mira quin cap. (Li arregla els cabells i sense voler li
toca el front) Que no et trobes bé? Sembla que tinguis febre...

ANNA.- Deixa’m!

SRA. FRANK.- Vols dir que no en tens? Em sembla...

ANNA.- No en tinc, i prou! (Separant-se de la seva mare.)
15


SRA. FRANK.- Anna, vine sents? Saps que no podem cridar el metge, que no pot venir ningú
aquí... que ens hem de cuidar de qualsevol malaltia... ensenya’m la llengua...

ANNA.- Això és absurd... Deixa’m estar!

SRA. FRANK.- Anna, no siguis tonta. Ensenya’m la llengua, vols? (Anna s’hi nega. La senyora
Frank al seu marit) Otto!

FRANK.- Anna, creu la mare. (Anna treu la llengua i de seguida s’escapa de la seva mare.)

SRA. FRANK.- Obre bé la boca... a veure? (Per fi obre bé la boca) Sí, està bé... però potser
una aspirina...

SENYORA V. D.- Per l’amor de Déu, no li doni cap més medicina a aquesta criatura. Aquest
matí m’he hagut d’esperar més d’un quart perquè sortís del wàter.

ANNA.- Em rentava el cap.

FRANK .- Em sembla que l’única cosa que li convé a la nostra menuda és una “bici” o una
visiteta a la seva amiga Jopie, oi que sí Anna? Això la curaria de seguida. (El senyor Van
Daan baixa de la seva cambra. A fora se senten sorolls d’avions.)

SENYOR VAN DAAN.- Encara no ha vingut Miep?

SENYORA V. D.- No fa gaire que han marxat els treballadors de baix.

SENYOR VAN DAAN.- Què hi ha per sopar?

SENYORA V. D.- Bledes.

SENYOR VAN DAAN.- Bledes, altra vegada?

SENYORA V. D.- Pobre... Jo t’entenc molt bé, però què vols fer-hi? És l’única cosa que ens
porta Miep. (El senyor Van Daan comença a passejar-se amunt i avall per la cambra
amb les mans al darrera. Anna el segueix imitant-lo.)

ANNA.- Ara ens trobem en allò que en podriem dir... la “temporada de les bledes”. Bledes
bullides, bledes a la cassola, bledes per dinar i bledes per sopar... (Peter surt de la seva
habitació, s’asseu al seu lloc a la taula i es posa a estudiar.)

SENYOR VAN DAAN.- (A Peter) Ja t’he vist, ja... altra vegada allà dins, amb aquest cony de
gat.

SENYORA V. D.- Que no... Només ha entrat a deixar el jersei... Tota l’estona ha estat aquí, fent
els deures.

FRANK.- (Mirant els deures de les seves filles) Anna, els deures d’història estan força bé... i els
de llatí...

ANNA.- (Seient al costat del seu pare.) I l’àlgebra?

16


FRANK.- T’he de ser sincer. Fins ara me les he arreglades per corregir-te tots els problemes,
però es pot dir que ja en saps tant com jo. La teva mestra haurà de ser Margot.

ANNA.- L’àlgebra és terrible, oi?

FRANK.- Terrible!

MARGOT.- I els meus deures, com estan?

ANNA.- (Aixecant-se) Perfecte! Excel·lent! Sensacional!

FRANK.- (A Margot) Em sembla que aquesta frase no és correcte.

MARGOT.- Vols dir? A mi em sembla que... (Queden tots dos absorbits per la feina.)

ANNA.- Senyora Van Daan, que em puc emprovar el seu abric de pells?

SRA. FRANK.- No, Anna.

SENYORA V. D.- (Donant-li l’abric) Es clar que sí, Anna. Però vés amb compte... (Anna se’l
posa i camina fent postures) El meu pare me’l va regalar un any abans de morir. Sempre
em comprava el millor que hi havia...

ANNA.- Senyora Van Daan, vostè va tenir molts “nòvius” abans de casar-se?

SRA. FRANK.- I ara, Anna! Quines preguntes de fer!

SENYORA V. D.- Deixi-la, dona, si no em molesta... (A Anna) Ah! A casa nostra sempre hi
havia tota mena de xicots... Quan jo era joveneta...

SENYOR VAN DAAN.- Oh! No hi tornis, amb les teves històries de sempre!

SENYORA V. D.- (De bon humor) Calla, calla! (El senyor Van Daan imita la seva dona dient de
conjunt les primeres paraules) Un estiu vàrem llogar una caseta moníssima a la platja.
Els xicots hi venien a ramats... jo llavors devia tenir setze anys... era l’època de la faldilla
curta i jo tenia unes cames precioses. (S’aixeca la faldilla i va cap al senyor Frank) Bé,
vaja! Encara les hi tinc... Potser no tant com llavors, però encara fan goig... Què li
sembla, senyor Frank?

SENYOR VAN DAAN.- (l'imita) (Un estiu vàrem llogar una caseta moníssima a la platja. Els
xicots hi venien a ramats... Està bé, està bé! Ja les hem vist...

SENYORA V. D.- Li dic al senyor Frank.

PETER.- Mamà!

SENYORA V. D.- També et molesta a tu? Mira, només voldria que la teva dona tingui unes
cames com les meves. (Segueix explicant a Anna) El meu pare es preocupava molt per
mi i pels joves que em pretenien... Em deia: “Si algú s’atreveix a passar-se, li has de dir:
Recordi, senyor Fulano, que jo sóc una dama”...

ANNA.- Recordi, senyor Fulano, que jo sóc una dama... (Li torna l’abric a la senyora Van
Daan.)
17


SENYOR VAN DAAN.- Mira que explicar-li aquestes bestieses... no saps que tot ho apunta al
seu ditxós diari...?

SENYORA V. D.- I què? Només he dit la veritat. (Anna es tira a terra i posa l’orella per escoltar
a baix. S’allunya el soroll dels avions.)

SRA. FRANK.- (Parant la taula) Oi que no et fa res seure al sofà, Peter?

ANNA.- (Escoltant) Algú ha engegat la ràdio. (Peter agafa els seus papers i seu al sofà, al
costat de la seva mare.)

SENYOR VAN DAAN.- Encara no has acabat?

PETER.- No.

SENYOR VAN DAAN.- I no et fa vergonya?

PETER.- Està bé, està bé. Sóc un burro, un cas perdut. Llavors per què m’esforço, eh?

SENYORA V. D.- No ets res d’això i prou! El que passa és que tu no tens ningú que t’ajudi...
com a les noies. (Al senyor Frank) Potser vostè podria aconsellar-lo, senyor Frank.

FRANK.- Bé, sí... però estic segur que el seu pare...

SENYOR VAN DAAN.- Ah no, jo no. No puc fer-hi res amb ell. No vol ni escoltar-me. Sempre
ha estat igual...

FRANK.- Vols que ho provem, Peter? Què et sembla?

SENYORA V. D.- (Fent un petó al senyor Frank) Vostè és un sant, senyor Frank... un sant! No
sé com no el vaig conèixer a vostè primer, abans que aquest... segui, segui, senyor
Frank... tu Peter, ben atent a tot el que et digui el senyor Frank, eh?

FRANK.- Serà millor que anem a la teva habitació. (Peter s’aixeca i tots dos van a la cambra
del noi.)

SENYORA V. D.- Això! Pensa Peter que el senyor Frank és molt instruït, molt intel·ligent... (La
senyora Van Daan atura al senyor Frank i li eixuga la marca de pinta-llavis que li ha
deixat al fer-li el petó, amb un mocador. Després tanca la porta al seu darrera.)

ANNA.- (Amb l’orella enganxada a terra, escoltant) Sht!!! Sento la veu d’un home.

SENYOR VAN DAAN.- (Que quasi s'entrebanca amb Anna) No et sembla que ja estem prou
encongits que encara hagis d’anar de quatre grapes? (Anna s’asseu a terra i queda al
mig del matrimoni Van Daan.)

SENYORA V. D.- (Al seu marit) Si no fumessis tant, no tindries tant mal geni.

SENYOR VAN DAAN.- Que en fa d’hores que no fumo...

SENYORA V. D.- Ja t’has acabat aquell paquet?

18


SENYOR VAN DAAN.- Si només en tenia un...

SENYORA V. D.- De totes maneres és un vici molt lleig. Ara seria el moment de deixar-ho.

SENYOR VAN DAAN.- Vols callar!

SENYORA V. D.- T’estàs fumant tots els nostres estalvis.

SENYOR VAN DAAN.- T’he dit que callis, ho sents? (Durant aquesta baralla, tant la senyora
Frank com Margot, han tingut la mirada baixa, continuant amb la seva feina. Però Anna,
sempre asseguda a terra, ha seguit la discussió molt interessada, mirant ara l’un, ara
l’altre. El senyor Van Daan se n’adona) Es pot saber què mires, tu?

ANNA.- Mai havia vist barallar-se la gent gran. Em pensava que només ens barallàvem els
joves...

SENYOR VAN DAAN.- Això no és una baralla! És una discussió, sents? I jo mai havia vist una
criatura tant poca-solta!

ANNA.- (Aixecant-se ràpidament) Jo, poca-solta?

SRA. FRANK. – (Intervenció ràpida) Anna, vols fer el favor de portar-me la mitja? (Anna va a
buscar-la) Li hem de demanar a Miep que ens porti més llana de color blau.

MARGOT.- (Anant a la seva habitació) Jo li he de demanar clips i sabó. Faré una llista. (Entra a
la seva habitació per fer la llista)

SRA. FRANK.- (A Anna) Prepara els llibres que ja hagis llegit perquè Miep se’ls emporti.

ANNA.- La pobre Miep no deu tenir temps d’ocupar-se de les seves coses, amb tot el que
nosaltres li demanem... Miep, porta sabó, Miep porta més llibres, emporta’t la meva
perruca i torna-me-la pentinada... Miep, explica’ns coses de la guerra... (Va al sofà i
s’agenolla al costat de la senyora Van Daan.) Ho sap vostè que la Miep s’ha promès? Es
diu Enric i té por que els nazis se l’emportin a treballar a Alemanya. Ara s’emporten
molts joves holandesos... quan van tan tranquils pel carrer, els agafen, i ja està.

SENYOR VAN DAAN.- (Interrompent-la) No et canses mai de xerrar? No pots callar cinc
minuts... només cinc minuts? (Comença a caminar altra vegada, i Anna torna a imitar-lo.
La senyora Frank l’agafa pel braç i se l’emporta cap a la cuina per donar-li un vas de
llet.)

SRA. FRANK.- Vine, Anna... au, pren-te la llet.

SENYOR VAN DAAN.- Xerra, xerra i xerra... mai he vist cosa semblant... On és la meva...
sempre igual... no para, no para, no para... (Mira al seu voltant) On cony és?

SENYORA V. D.- Què busques, ara?

SENYOR VAN DAAN.- La pipa. Has vist la pipa?

SENYORA V. D.- I de què et serveix la pipa, si no tens tabac?

19


SENYOR VAN DAAN Però tinc alguna cosa per a mastegar! (A Margot que és a la seva
habitació.) Margot, has vist la meva pipa?

MARGOT.- La vaig veure ahir a sobre la taula. (Anna deixa el vas de llet sobre la taula i
ràpidament agafa la pipa per amagar-se-la.)

SENYOR VAN DAAN.- I tu, Anna, has vist la meva pipa? Anna!

SRA. FRANK.- Anna, filla, el senyor Van Daan et pregunta...

ANNA.- Ah, sí? Ara vol que enraoni?

SENYOR VAN DAAN.- Ets la mocosa més... (Aguantant-se) El que passa és que t’han pujat
massa aviciada. Una bona pallissa és el que et convé a tu...

ANNA.- (Imitant la senyora Van Daan) “Recordi, senyor Fulano que jo sóc una dama.” (Li posa
la pipa a la boca i va a buscar el vas de llet.)

SENYOR VAN DAAN.- (Aguantant-se amb dificultat) Per què no et comportes com cal, eh?
Com la teva germana. Per què contínuament has de fer el “pallasso”? Vols que et digui
una cosa...? Als homes ens agrada de tant en tant que ens escoltin! Ens agraden les
dones netes, endreçades... i callades!

ANNA.- (Amb vehemència) Això sí que no senyor! Jo seré una dona diferent, sap? I especial...
Jo aniré a París a estudiar música i art... i seré una gran cantant, o una ballarina
famosa... jo seré... (Fa un gest exagerat amb les mans i aboca el vas de llet sobre l’abric
de la senyora Van Daan. Margot agafa ràpidament una tovallola. Anna intenta eixugar la
llet vessada.)

SENYORA V. D.- (Cridant) Mira, mira què has fet desgraciada! Que no hi veus? L’abric de pells
que em va regalar el meu pare...!

ANNA.- Perdoni...

SENYORA V. D.- (Cridant) Sí, es clar, perdoni... aviat ho tens arreglat, tu! Saps què val un abric
com aquest? Digues... ho saps? Mira, mira com ha quedat...!

ANNA.- Em sap molt greu, senyora Van Daan, de veritat...

SENYORA V. D.- T’hauria de matar! Fuig, fuig del meu davant! (Corre cap a la seva cambra
amb l’abric. El senyor Van Daan li va al darrera.)

SENYOR VAN DAAN.- On vas ara? Vine, vine que hem de sopar...

SRA. FRANK.- Anna! Anna!

ANNA.- Oh, mare, ha estat sense voler... A qualsevol li podia haver passat...

SRA. FRANK.- No és això, Anna... És... tot plegat... La manera de contestar... no has de
contestar així a les persones grans... i menys a ells que són els nostres convidats. Els
hem de mostrar més amabilitat. Tots estem amb tensió, sents... i ens hem de controlar
més que mai, Anna. Per què no fas com la Margot? Ella no discuteix mai, és amable i
atenta... i tothom la respecta. Prova-ho, Anna. Prova de ser com ella...
20


ANNA.- Per què tothom em trepitgi, oi? No, gràcies.

SRA. FRANK.- Ningú no t’ha de trepitjar, Anna... Estic molt preocupada per tu... Ets rebel i
sempre vols que es faci la teva voluntat. Mira, si jo hagués parlat a la meva mare com ho
fas tu...

ANNA.- Les coses han canviat, mare. La gent no és com abans... “Sí, mare”, “no, mare”, “com
vulguis, mare.” Jo he de defensar les coses que vull... He de lluitar per mi!

SRA. FRANK.- Però no és necessari discutir per aconseguir-ho! Margot...

ANNA.- (Revelant-se amb violència) Margot! Margot! Margot! Sempre la mateixa! Margot és
amable, Margot és llesta! Per què no fas com Margot...!

MARGOT.- (Protestant) Per l’amor de Déu, Anna, no et posis així!

ANNA.- (Sense fer-ne cas) Tot el que fa ella està sempre bé... tot el que faig jo, està malament!
Jo sóc l’ovella negra...! I tots esteu contra meu, sentiu? I tu més que ningú! (Surt
corrents cap a la seva habitació i plorant es llença sobre el llit. La senyora Frank sospira
i torna cap a la cuina.)

SRA. FRANK.- (A Margot) Anem a posar les sopes al foc... per si algú té ganes de sopar.
Margot, treu el pà. (Margot ho fa.) No sé si podrem viure gaire temps més així... No li puc
dir res... de seguida s’exalta i es posa així...

MARGOT.- No t’hi amoïnis massa, mare. Ja la coneixem tots. D’aquí mitja hora ja l’hi haurà
passat tot i tornarà a ballar i riure.

SRA. FRANK.- I aquests...? (Assenyala cap a dalt, als Van Daan) Ja li vaig dir al teu pare que
això no aniria bé... ah, però no, no... ell els havia de convidar a venir amb nosaltres...
S’hi va veure obligat... Molt bé; ara s’adonarà que jo tenia raó. Totes aquestes baralles i
discussions ens les podíem haver estalviat...

MARGOT.- (Mirant cap a dalt) Sht! Sht! (Sona el timbre de la porta. La senyora Frank queda
amb la boca oberta.)

SRA. FRANK.- Cada vegada que sento el timbre se’m para el cor.

MARGOT.- (Anant a la cambra de Peter) És Miep.(Truca a la porta) Pare? (El senyor Frank
surt i va a obrir la porta.)

FRANK.- (Tot caminant) Gràcies Margot. Tothom té la llista a punt?

MARGOT.- Vaig a buscar els llibres. (Dóna una llista a la seva mare) Aquí tens la llista. (Va al
seva habitació. Anna s’asseu sobre el llit tractent de contenir-se.) Ha arribat Miep.
(Margot agafa els llibres i torna a sortir. Anna es mira al mirall i s’arregla els cabells.)

SENYOR VAN DAAN.- (Baixant les escales) És Miep?

MARGOT.- Sí, el pare ha anat a obrir.

SENYOR VAN DAAN.- Ara podré fumar.
21


SRA. FRANK.- (Al senyor Van Daan) No s’imagina el greu que em sap això de l’abric... És que
la pobra Anna...

SENYOR VAN DAAN.- Ja li passarà.

SRA. FRANK.- Puc fer-hi alguna cosa?

SENYOR VAN DAAN.- No s’amoïni, no s’amoïni... (Va per saludar a Miep. Però no és Miep la
que entra, sinó el senyor Kraler seguit del senyor Frank. Tothom es posa seriós. Anna i
Peter surten de la seva cambra.) Com anem, senyor Kraler?

MARGOT.- Quina sorpresa!

SRA. FRANK.- Quan arriba algú de vostès, sembla... que surti el sol.

SENYOR VAN DAAN.- I Miep? Com és que...?

KRALER.- Aquesta nit no ha pogut venir. (Dóna la mà a Margot, a la senyora Frank i finalment
a Anna.)

SRA. FRANK.- Vols una taça de cafè?... o millor, quedat a sopar amb nosaltres.

KRALER.- No, gràcies...

FRANK.- El senyor Kraler ha de parlar amb nosaltres. Ha passat una cosa i s’ha de prendre
una decisió ara mateix.

SRA. FRANK.- (Espantada) Què ha passat? (Kraler s’asseu sobre el sofà i obre una bossa.
Mentre va enraonant treu pà, llet, un enciam, etc, i ho va donant a Margot i Anna que ho
van endreçant a l’armari.)

KRALER.- Normalment quan els vinc a veure, m’agrada portar sempre bones noves... Per què
amoïnar-los si vostès no hi poden fer res...? Però avui... ha passat... Enric, el promès de
Miep m’ha vingut a veure aquesta tarda i m’ha parlat d’un seu amic... és dentista... i està
en perill. M’ha pregat que l’ajudés... que intentés amagar-lo... Ja sé que és massa
demanar-los aquest sacrifici... vivint com viuen, però... acceptarien tenir-lo aquí amb
vostès?

FRANK.- Naturalment.

KRALER.- Només dues o tres nits... fins que pugui trobar-li un altre amagatall. Ha sigut tot tan
ràpid que no he sabut...

FRANK.- On és?

KRALER.- S’espera a baix, a l’oficina.

FRANK.- Feu- lo pujar.

KRALER.- Es diu Dussel... Jan Dussel.

FRANK.- Dussel? Em penso que el conec.
22


KRALER.- Vaig a buscar-lo. (Surt precipitadament. El senyor Frank s’adona de que tothom
l’està mirant.)

FRANK.- Dispensi, senyor Van Daan si m’he permès contestar sense consultar-lo. Però estic
segur de que hi estaran d’acord.

SENYOR VAN DAAN.- No cal que es disculpi. Aquí és a casa seva i té dret a fer el que
vulgui... Ara bé, em sembla que havent-hi tan poc menjar pels que ja som... agafar una
boca més. (Peter s’allunya una mica avergonyit del seu pare.)

FRANK.- Estirarem una mica més el menjar. Serà per pocs dies...

SENYOR VAN DAAN.- Què s’hi vol jugar?

SRA. FRANK.- Em sembla bé que vingui, Otto, però on dormirà?

PETER.- Jo li cedeixo el meu llit. No em fa res dormir a terra.

FRANK.- Això està bé, Peter, però la teva habitació és massa petita, fins i tot per tu... He decidit
que el senyor Dussel dormi al llit de Margot i tu, Margot, vindràs amb nosaltres. Au, porta
cap aquí les teves coses. Ajuda-la, Anna. (Margot ho fa.)

ANNA.- I per què Margot? Per què no hi puc venir jo amb vosaltres?

SRA. FRANK.- Perquè Margot és més gran i no estaria bé que dormís amb... Oh, Anna, no
discuteixis més, sisplau. (Anna comença a caminar a poc a poc.)

FRANK.- (Fent-l’hi entendre) No et sap greu compartir l'habitació amb el senyor Dussel, oi
petita?

ANNA.- No, no...

FRANK.- Aleshores... (Anna va a la seva habitació i ajuda a Margot. El senyor Frank, busca
alguna cosa a l’armari.) On és el conyac?

SRA. FRANK.- N’hi ha una mica només i jo el guardava per si algú es posava malalt...

FRANK.- No podiem trobar millor moment per prendre’l. Peter, vols portar vasos, si et plau?
(Peter busca els vasos i els porta a la taula. Margot porta les seves coses i les endreça.
El senyor Frank troba el conyac i omple cinc vasos. El senyor Van Daan ho contempla
tot seriosament. La senyora Van Daan baixa les escales i mira al seu voltant estranyada
de tanta activitat.)

SENYORA. V. D.- Què passa?

SENYOR VAN DAAN.- Esperem un convidat que vindrà a viure amb nosaltres.

SENYORA V. D.- Aquí? Estàs de broma.

MARGOT.- Només per un parell de nits, fins que el senyor Kraler li trobi un altre lloc.

23


SENYOR VAN DAAN.- (Amb ironia) Sí... sí... (Entren Kraler i Dussel i el senyor Frank
s’apressa a saludar-los. Dussel és un home d’uns seixanta anys, meticulós i que en
aquests moments es troba estrany i perplex. Porta una maleta petita i una farmaciola
d’urgència.)

FRANK.- Endavant, Dussel, endavant.

KRALER.- És el senyor Frank.

DUSSEL.- Otto Frank?

FRANK.- Sí. Permeti'm que l’ajudi. (Li agafa la maleta i el barret) La meva esposa Edith... el
senyor i la senyora Van Daan... el seu fill Peter... i les meves filles Margot i Anna.
(Dussel una mica nerviós va donant la mà a tots per ordre.)

KRALER.- Gràcies, senyor Frank. Gràcies a tots. Senyor Dussel el deixo en bones mans...
(Dussel es treu l’impermeable i el dóna a Kraler. Porta la bata blanca de dentista amb
l’estrella de David cosida a la banda dreta.)

DUSSEL.- (A Kraler) No tinc paraules...

SRA. FRANK.- (A Dussel) El senyor Kraler i Miep són el nostre únic contacte amb el món de
fora... Sense ells no sé com podriem viure...

KRALER.- Si us plau, senyora Frank. Vostès em volen fer semblar un heroi i això si que no...
Senzillament nosaltres tampoc volem els nazis. (La senyora Frank li ofereix una copa de
conyac.) No ens agraden els seus mètodes...

FRANK.- (Somrient) Ja ho sé. Conec la frase: ”Ningú ens ha d’ensenyar a nosaltres els
holandesos, la manera de tractar als nostres maleïts jueus”.

KRALER.- (A Dussel) No n’hi faci cas. Demà tornaré per veure com l’han tractat. (Va per anar-
se’n. Al senyor Frank.) No es molesti per acompanyar-me... Peter tancarà la porta, oi
Peter?

PETER.- Sí...

FRANK.- No, Peter. Jo tancaré.

KRALER.- Bona nit a tothom.

TOTS.- Bona nit, senyor Kraler... A reveure... Fins demà... (El senyor Kraler se’n va amb el
senyor Frank. La senyora Frank segueix servint conyac a tothom.)

SRA. FRANK.- Segui, segui, senyor Dussel. (El senyor Dussel es deixa caure, aixafat, en una
cadira. La senyora Frank torna a omplir-li la copa.)

DUSSEL.- Sembla talment que estigui somiant... és que no puc, no puc creure el que veig... El
senyor Frank, aquí... Sembla mentida. (A la senyora Frank) Però, no havien marxat a
Suïssa? Una veína em va dir... que a casa seva no hi havia ningú... que la porta era
oberta i tot amb desordre... que havien trobat un paper a terra tot rebregat, amb una
adreça anotada... una adreça de Zurich... com si s’haguessin escapat a Zurich...

24


ANNA.- El pare ho va fer expressament... perquè la gent ho cregués.

DUSSEL.- I han estat aquí, sempre?

SRA. FRANK.- Des de el mes de juny. (Anna crida al seu pare quan torna.)

ANNA.- L’enganyifa va anar bé, pare. El senyor Dussel diu que tothom creu que som a Suïssa.

FRANK.- Me’n alegro... ara ho podem celebrar i donar la benvinguda al senyor Dussel. (El
senyor Dussel es beu tot el conyac de cop. El senyor Frank somriu i aixeca el seu vas.)
Senyor Dussel, benvingut a casa nostra. És un gran honor per tots nosaltres tenir-lo
aquí.

SRA. FRANK.- Benvingut... (Els Van Daan mormoren “Benvingut”. Els grans, beuen.

SENYORA V. D.- Que n’és de bo... això retorna.

SENYOR VAN DAAN.- Ja li hauran dit que això no és cap hotel, oi? Imaginis tres llibretes de
racionament a partir entre set... millor dit vuit, vuit persones... perquè ara som vuit... oi
que sí? (Peter, humiliat s’enretira del costat del seu pare. A fora se sent el manubri.)

DUSSEL.- Senyor Van Daan, vostè no deu tenir idea de tot el que està passant a fora, si creu
que m’ha d’avisar per això. No, vostè no s’imagina el que està passant. (Com que el
senyor Van Daan comença el seu característic caminar amunt i avall, el senyor Dussel
enraona amb els demés.) Aquí mateix, a Amsterdam, cada dia hi ha centenars de jueus
que desapareixen... Envolten tots els carrers... escorcollen casa per casa; els nois tornen
de l’escola i es troben que els seus pares han desaparegut... A centenars se’ls
emporten... gent que tots vostès coneixen... els Hallestein... els Wessel...

SRA. FRANK.- (Amb llàgrimes als ulls) Oh, no... no és possible...

DUSSEL.- Es reben notes molt breus: “ Presenteu-vos al Teatre Jueu, tal dia a tal hora... porteu
només una bossa...” (Va al sofà) I si s’hi neguen, els treuen de casa i els porten a
Maunthaussen... El camp de la mort!

SRA. FRANK.- No sabíem que les coses eren tan greus.

DUSSEL.- (S’asseu) Perdoni que hagi estat tan dur.

ANNA.- (S’apropa a Dussel) Coneix la família Waals? Els ha passat alguna cosa? La seva filla i
jo anavem a la mateixa escola, erem companyes de classe... ella és la meva millor
amiga...

DUSSEL.- Han desaparegut.

ANNA.- Desaparegut?

DUSSEL.- Com la majoria.

ANNA.- Oh, no... Jopie, no! (S’aparta plorant. Margot la segueix, l’abraça i prova de consolar-
la.)

SENYORA V. D.- Els Wagner vivien al costat de casa, els coneix? On són?
25


FRANK.- (Interromp la conversa) Em sembla que és millor deixar aquesta conversa per
després. Tots tenim moltes coses per preguntar-li... però ara el senyor Dussel necessita
arreglar-se una mica abans de sopar.

DUSSEL.- (Aixecant-se) Gràcies. He portat molt poca cosa.

FRANK.- Sentim no poder oferir-li una habitació per a vostè sol. Espero i desitjo que no estigui
massa incòmode amb Anna... és la menuda. Hem de respectar unes normes i uns
horaris molt estrictes per tot... ja ho comentarem després de sopar... Anna, vols
acompanyar al senyor Dussel a l'habitació?

ANNA.- (Empassant-se les llàgrimes) Vingui...

DUSSEL.- (Agafa la farmaciola d’urgència i torna a donar la mà a tothom) Dispensin si no he
demostrat realment la meva gratitud... Això ha estat una sorpresa tan gran que...
francament... jo sempre m’havia considerat holandès... He nascut a Holanda, com el
meu pare i el meu avi... I ara, després de tants anys... (Perd el control) Disculpin. (Fa
una petita reverència i surt de pressa darrera d’Anna. Tothom està emocionat.)

ANNA.- (Encén el llum de la cambra) No és massa gran, oi? (Dussel mira al seu voltant. Al saló
principal Margot parla amb la seva mare.)

MARGOT.- Les noves no són bones, oi mare? Són diferents de les que porta el senyor Kraler.
Ell sempre ens dóna esperança...

SENYOR VAN DAAN.- Més m’estimo les noves de Kraler... (Tots tornen a la seva feina. Peter
va a la seva cambra. Dussel mira a Anna mentre aquesta parla.)

ANNA.- Dormirem junts...

DUSSEL.- Sempre he viscut sol, jo. Hauràs de tenir paciència fins que aprengui a compartir...

ANNA.- Vol que l’ajudi? (Li agafa el botiquín) Sempre ha viscut sol? Que no té família?

DUSSEL.- No, ningú. (Obre la maleta i ho va col·locant tot sobre la tauleta.)

ANNA.- Deu ser terrible viure sol, oi?

DUSSEL.- Hi estic acostumat.

ANNA.- Jo no m’hi podria acostumar mai. I ni tan sols tenia un gos o un gat que li fes
companyia?

DUSSEL.- Mira, no em parlis de bestioles, eh? Els hi tinc al·lèrgia.

ANNA.- De debò? Doncs... Peter té un gat.

DUSSEL.- Aquí? El té aquí?

ANNA.- Sí, però no s’amoïni. El té sem`re guardat a la seva habitació. No ens el deixa veure
mai.

26


DUSSEL.- Déu ho faci. (Es pren una pastilla.)

ANNA.- Vostè dormirà al llit de Margot i jo aquí al sofà. (Va a la finestra.) Miri, miri, això és el
que més m’agrada d’aquesta habitació... des de aquí es veu una mica el carrer i el cel...
jo m’hi passo moltes estones mirant.

DUSSEL.- (Interrompent-la.) El teu para ha parlat d’un horari...

ANNA.- Ah, sí...! És per quan hem d’estar ben quiets... i pel wàter... si té un riu, aprofiti-ho ara...

DUSSEL.-(Molt digne.) No, ara, no, gràcies. (Va a la taula.)

ANNA.- Quan estava amb la meva germana, ella feia servir aquesta habitació per estudiar a les
tardes i jo els matins... que li sembla?

DUSSEL.- Jo als matins acostumo a estudiar...

ANNA.- M’es igual... jo faré els deures a la tarda.

DUSSEL.- Escolta una cosa... quan tu siguis aquí, jo què faig? On he d’anar? Allà amb tots els
altres?

ANNA.- És clar.

DUSSEL.- Ja... bé, sí... comprenc...

ANNA.- Sopem a dos quarts de set.

DUSSEL.- (S’asseu al llit.) Mira, si no et sap greu... voldria estirar-me una estona abans de
sopar... m’ajudarà a païr...

ANNA.- (Anant cap a la porta.) Molt bé. Espero que vostè i jo ens avindrem, perquè, sap... jo
tinc la santa virtut de fer enfadar a tothom.

DUSSEL.- (Tot arreglant-se el coixí) Sempre m’ha agradat la quitxalla. Els meus clients em
portaven els seus fills i ens enteníem d’allò més bé. No T’amoïnis.

ANNA.- (Li agafa la mà.) Moltes gràcies, senyor Dussel. (Els llums comencen a apagar-se poc
a poc. Va baixant el teló suaument. Ens arriba la veu de l’Anna molt suau al
començament, després cada cop més intensa.)

VEU D’ANNA.- Ahir vair acabar un llibre molt bonic... m’anotaré el títol i l’autor i quan tingui fills
els hi deixaré llegir... Dilluns, 21 de setembre de 1942. Ahir, el senyor Dussel i jo ens
varem tornar a barallar... sí, sí, el senyor Dussel, aquell que s’enten tan bé amb la
quitxalla. Ell diu que res del que jo faig li sembla ben fet. No li agrada res de mi... ni la
meva manera de ser, ni el meu caràcter... res! Mentre m’estava cridant, jo pensava:”Un
dia et clavaré una puntada de peu i sortiràs volant per la teulada...” Per què serà que tots
els grans estan convençuts de que només ells saben com s’han d’educar els joves?
Principalment els que mai han tingut fills... Continuo pensant que valdria la pena que
Peter fos una noia. Almenys tindria algú per poder parlar... la meva germana és molt
bona noia, però s’agafa les coses massa seriosament... Estimat diari: canviem de
conversa... t’he de dir que tots els esforços de la senyora Van Daan per festejar amb el
meu pare, no li serveixen de res... El pare, gràcies a Déu no té ganes de bromes...
27


(Mentre diu les darreres frases s’aixeca el teló sobre l’escena totalment a les fosques. La
veu d’Anna s’apaga del tot.)

ESCENA IV

(És mitja nit, uns mesos després. L’escenari està totalment a les fosques, excepte una petita
llum que entra per la claraboia de la cambra d’en Peter. Tots són al llit. El senyor i la senyora
Frank al sofà de la sala principal que ha estat obert per servir el doble llit. Margot dorm a terra
sobre un matalàs, darrera d’una cortina improvisada per donar-li una mica d’intimitat. A fora,
dos soldats borratxos canten “Lilí Marlèn”. El riure fort d’una dona, passos que s’acosten i
s’allunyen. Molt lluny el soroll d’avions que sobrevolen la ciutat. Tot d’una a l’habitació dels Van
Daan, s’encén un llumí. Confusament veiem el senyor Van Daan que baixa les escales i va
cap a l’armari on es guarda el menjar... Encén un altre llumí a mig camí. Després d’una estona
torna a pujar cap dalt. Altra vegada el silenci... De cop un crit esgarrifós d’Anna...)

ANNA.- (Cridant) No, no... no vull que se m’emportin! No...! (Es queixa plorant i somiant.
Tothom es desperta espantat. Dussel empipat s’asseu al llit.)

DUSSEL.- Sht! Anna! Anna, per l’amor de Déu! Sht!

ANNA.- (Segueix igual) Salveu-me, salveu-me... no vull que se m’emportin! (Crida molt...
Dussel s’hi acosta provant de despertar-la.)

DUSSEL.- Calma’t! Anna, per Déu, calma’t que et sentiran! (A la sala principal la senyora Frank
es posa un mantó a les espatlles. Corre cap a la cambra d’Anna i l’abraça. El senyor
Frank també s’aixeca ràpidament i es posa una bata. Margot es desperta i terroritzada
s’asseu sobre el llit. Peter encén la llum de la seva cambra.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Sht, sht, reina! Ja ha passat... Calma, Anna, calma...No és res, dona,
no és res... (Per sobre l’espatlla a Dussel) Vol encendre el llum, senyor Dussel? (A
Anna) Ja ha passat tot... Somiaves, oi reina? (Dussel ha encès el llum. La senyora Frank
segueix abraçada a Anna. Poc a poc Anna va retornant, però tremola. El senyor Frank
entra a la cambra i va ràpidament cap a la finestra per assegurar-se que ningú ha sentit
els crits. La senyora Frank parla suaument amb la seva filla. A la sala principal Margot
s’enfila sobre una cadira per encendre la bombeta que penja del sostre. La llum s’encén
al dormitori dels Van Daan. Peter surt de la seva habitació.) Anna, petita... reina!

DUSSEL.- Es passa tota la nit donant voltes i voltes. No puc dormir... Totes les nits intentant
calmar-la. (Margot i Peter s’acosten fins a la porta de la cambra d’Anna. El senyor Frank
amb un gest els indica que tot va bé. Peter acompanya a Margot al llit.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Ets aquí amb la mare, veus? No ha passat res dona. (A Dussel) Si us
plau, senyor Dussel, ja pot tornar al llit. D’aquí una estoneta ja li haurà passat tot, oi que
sí, reina?

DUSSEL.- (Agafant el coixí i un llibre.) Ah, no senyora, no. Ja en tinc prou. M’estimo més
passar la nit al quarto de bany. És l’únic lloc on hi ha tranquil·litat. (Surt molt digne. El
senyor Van Daan baixa les escales tot posant-se els pantalons.)

SENYOR VAN DAAN.- Què ha passat?

DUSSEL.- (Trobant-lo pel camí) Un mal son... Ara resulta que té mals sons...

28


SENYOR VAN DAAN.- Pels crits semblava que la matessin...

DUSSEL.- No tindrem aquesta sort... (Va a la cambra de bany. El senyor Van Daan torna a
pujar les escales. El senyor Frank, a la sala principal li diu a Peter que se’n torni a
dormir.)

FRANK.- Gràcies, Peter. I ara vés a dormir. (Peter torna al seu llit. El senyor Frank
l’acompanya i apaga el llum. Torna a la sala principal, s’enfila a la cadira i afluixa la
bombeta.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Vols una mica d’aigua? (Anna fa que no amb el cap.) Ha estat un
somni dolent, oi? Potser si m’ho expliquessis...

ANNA.- No, no...

SRA. FRANK.- Pobreta Anna.... Au, prova d’adormir-te. Jo et faré companyia fins que t’adormis,
eh? (Es posa un banquet al costat del llit i s’asseu.)

ANNA.- No, no cal.

SRA. FRANK.- No em fa res quedar-me, Anna... de debò!

ANNA.- M’estimo més que te’n vagis.

SRA. FRANK.- (Dolguda) Doncs... bona nit. (S’hi acosta per fer-li un petó, però Anna gira la
cara) Estàs bé? De debò no necessites res?

ANNA.- Digues-li al pare que vingui.

SRA. FRANK.- (Al cap d’un moment) Sí, sí... de seguida. (Surt ràpidament i troba al senyor
Frank) Otto, diu que et vol a tu... (Adolorida, plora repenjant-se al seu marit.)

FRANK.- (A la seva dona) Edith... dona... (Mira amb tendresa la seva dona; després va a
buscar un vas d’aigua. La senyora Frank es deixa caure sobre el llit tractant de no
plorar. Margot s’hi acosta i l’abraça.)

SRA. FRANK.- No vol saber-ne res de mi. Fins i tot quan anava a fer-li un petó...

MARGOT.- No t’amoïnis... Moltes noies passen moments semblants a aquesta edat... i
prefereixen al pare...

SRA. FRANK.- Però tu no eres així... tu no ho feies...

MARGOT.- Ja li passarà, mare... ja ho veuràs... (La besa. Arregla el llit perquè la seva mare
s’hi estiri, i seu al costat. El senyor Frank amb el vas d’aigua va a veure l’Anna. S’asseu
al seu costat. Anna li tira els braços al coll i s'agafa fort. Se sent soroll d’avions.)

29


ANNA.- Oh, pare! Pare! He somiat que venien a buscar-nos... Era la Policia... Ensorraven la
porta i m’agafaven i m’arrossegaven... tal com van fer amb la Jopie...

FRANK.- Pren-te això.

ANNA.- Què és?

FRANK.- Un calmant. (Ho pren amb una mica d’aigua. A la sala principal Margot es posa a
dormir) Vols que llegim una estoneta?

ANNA.- No; només vull que et quedis aquí a la vora. He cridat molt, oi? M’haurà sentit algú?

FRANK.- No, no. Estigues tranqui-la, i ara prova de dormir.

ANNA.- Tinc molta por, pare. Em pensava que ja no en tindria més... Em tinc malícia a mi
mateixa... jo que em creia ser una persona gran... i ja ho veus... encara ploro com una
nena petita. (De cop) T’estimo, pare, t’estimo molt i no estimo a ningú més que a tu...

FRANK.- (Com renyant-la) Anna...!

ANNA.- És veritat... I ho he pensat moltes vegades: ets l’única persona que estimo.

FRANK.- M’agrada sentir això, Anna, però estaria més content si em diguessis que estimes
també la mare... Ella necessita també que l’estimis molt...

ANNA.- No ens avenim en res. No m’entén... Cada vegada que vull explicar-li els meus punts
de vista sobre la vida... em pregunta si estic refredada...

FRANK.- Ara mateix li has donat un gran disgust... Estava molt trista... l’has fet plorar i tot...

ANNA.- No hi puc fer més... Li he dit la veritat... no volia que es quedés a fer-me companyia.
(Amb un canvi ràpid) Sóc dolenta, oi? Sé que faig mal fet i no puc deixar de fer-ho. Què
em passa, pare? Digues-m’ho! Ajuda’m!

FRANK.- És tan poca cosa el que els pares poden fer per ajudar als fills...Només podem donar-
los un bon exemple. Senyalar un camí... La resta l’han de fer ells...Tots sols... Tu t’has
de formar la teva pròpia personalitat...

ANNA.- Ja ho provo... de debò! Ho provo... Cada nit, abans d’adormir-me penso en totes les
coses que he fet... i que estan malament... com això de la mare... i m’ho dic jo mateixa:
“Això no està bé...” i prometo i juro que mai més hi tornaré... mai més! Jo tinc una part
bona, pare, una part bona i agradable... però tinc por d’ensenyar-la i que se’n riguin de
mí... Llavors surt l’Anna dolenta... i la bona es queda a dins, amagada... i jo no ho
voldria... voldria ser bona... i ho provo... cada dia... cada dia que passa... i no puc... de
debò... no puc... (Les últimes frases són incoherents, perquè el tranquil·litzant ja fa
efecte. Finalment es queda adormida. El senyor Frank se la mira un moment i la tapa.
Després s’aixeca, apaga el llum i surt. La llum es va apagant suaument. Comencem a
escoltar la veu d’Anna, suau al començament i després amb més força.)

VEU D’ANNA.- Els vols aeris són més nombrosos cada dia. Els avions passen per sobre
nostre, dia i nit... el soroll és horrible. El pare diu que ens hauríem d’alegrar, perquè
quans més avions arribin, més aviat s’acabarà la guerra. La senyora Van Daan vol ser
30


fatalista i diu que passarà el que hagi de passar, però quan se sent soroll d’avions, saps
qui és la que més s’espanta? Doncs, l'extraordinària senyora Van Daan... Dilluns, 9 de
novembre de 1.942... Noves meravelloses: els aliats han desembarcat a l’Àfrica... El
pare diu que hi ha noves esperances... Per distreure'ns, l’altre dia ens va preguntar a
cadascun de nosaltres què fariem quan sortíssim d’aquí... La senyora Van Daan somia
en tornar a casa seva, amb les seves coses, els seus objectes preciosos i el piano que li
va regalar el seu pare... Peter voldria anar al cinema... el senyor Dussel diu que vol
continuar fent de dentista... i jo... Hi ha tantes coses que voldria fer... anar amb
bicicleta..., fer-me uns bons tips de riure..., posar-me vestits nous..., omplir la banyera
fins dalt de tot i banyar-me vuit dies seguits..., tornar a l’escola amb les meves amigues...
(Puja el teló sobre les últimes paraules. L’escena és a les fosques. A poc a poc, es van
encenent els llums.)

ESCENA V

(És la primera nit de la celebració del Chanukah, el mes de desembre de 1942. El senyor Frank
a la capçalera de la taula prop del llibre sant dels jueus. Encén un ciri i l’aguanta mentre
llegeix les oracions. Tots asseguts escoltant. S’han posat les millors robes que tenen.
Els homes porten barret. Peter una gorra.)

FRANK.- Alabat siguis, oh Senyor Déu Nostre, Rei de l’Univers, que ens has santificat amb els
teus manaments i ens has permès poder encendre la llum d’aquesta Festa. (Encén la
llum del Menorah i segueix l’oració) Alabat siguis, oh Senyor Déu Nostre, Rei de
l’Univers, perquè tu ens has donat la vida i l’aliment i ens permets estar presents en
aquesta Festa. Encenem el ciri del Chanukah per celebrar les grans i memorables
proeses del herois Macabeus fa dos mil anys. Ells lluitaren contra la indiferència,
l'opressió i l’esclavitud i varen restablir el nostre temple. Que això ens recordi sempre
que hem de mirar cap a Déu, de qui vé la nostra ajuda. Amén. (Tots repeteixen “Amén”.
El senyor Frank passa el llibre d’oracions a la seva dona.)

SRA. FRANK.- Aixeco els ulls a les muntanyes, d’on vé la meva ajuda. Alabat sigui el Senyor
que ha fet el cel i la terra. Ell no permetrà que et facin mal. Ell et cuida i mai s’adorm. El
Senyor és al meu costat. El senyor et lliurarà de prendre mal. Ell guardarà la teva ànima.
El senyor protegirà i vigilarà els teus moviments des d’ara i per sempre. Amén. (Tots
repeteixen “Amén”. La senyora Frank deixa sobre la taula el llibre d’oracions i s’aixeca
per anar a buscar el menjar i el vi. Margot l’ajuda.)

DUSSEL.- (Aixecant-se) Estic ben emocionat!

SENYORA V. D.- A seure tothom! (El senyor Frank recull els barrets dels homes i els guarda.)

ANNA.- I ara ve el millor de tot, cançons i regals.

DUSSEL.- Regals?

SRA. FRANK.- Aquest any no, malauradament. (Portant el menjar) Jo me’n recordo de la
cerimònia dels ciris...... de primer, un, com el que tenim aquesta nit... La nit següent
l’altre i així fins que tots estan encesos... llavors és bonic de debò.

SENYORA V. D.- I jo faig uns pastissos que són una delícia...

SRA. FRANK.- L’any vinent ens haurà de convidar a tots...

31


FRANK.- Si Déu ho vol!

MARGOT.- Jo del que més em recordo és dels regals que ens feien quan érem petites... Vuit
dies seguits de regals i cada dia un de millor...

SRA. FRANK.- (Assentant-se) Estem vius... aquest és el millor regal...

ANNA.- No! Jo tinc coses per tothom... (Corre a la seva cambra, es posa un barret fet amb la
pantalla d’un llum, agafa una bossa plena de paquets i torna a la cambra principal,
sempre corrent.)

SRA. FRANK.- Què és tot això?

ANNA.- Regals.

SENYORA. V. D.- Regals?

ANNA.- Un moment, que estan barrejats. (En busca un) Aquest és per tu. (A Margot. L’hi dóna i
la fa aixecar) Té, llegeix en veu alta.

MARGOT.- (Llegint) “Si alguna vegada et passa,
que tens paraules per dir
no t’amoïnis germaneta
i escriu-les totes aquí.” (Obre el paquet)
Un llibre nou de mots encreuats... D’on l’has tret?

ANNA.- Si no és nou! El vaig fer de tots els vells que teníes. Vaig esborrar les paraules.

MARGOT.- (S’assenta) Ets una joia, Anna! Gràcies. Ningú diria que és vell. (Soroll d’un cotxe
que passa.)

ANNA.- (Treu un altre regal) Per la senyora Van Daan.

SENYORA V. D.- Però això no pot ser... Jo no tinc res per ningú. No vaig pensar que...

FRANK.- Ni nosaltres. És un acudit de l’Anna.

SENYORA V. D.- (Agafant el regal i ensenyant-lo. És una ampolla) Què és?

ANNA.- Xampú. Vaig guardar totes les miquetes de sabó i les vaig barrejar amb aigua i colònia
i...

SENYORA V. D.- Oh, Anna!

ANNA.- Volia escriure un vers per a cada ú, però no he tingut temps. (Dóna una capsa al
senyor Van Daan) Aquest és per vostè; és... el que l’hi agrada més de tot... (Espera que
l’obri) Són... cigarretes.

SENYOR VAN DAAN.- Cigarretes!

ANNA.- Dues! El pare va trobar tabac de pipa a les seves butxaques i els varem fer... els va fer
elll.

32


SENYORA V. D.- Vejam! Però si són perfectes.... Au, encén-ne un. Va! (El senyor Van Daan
dubta.)

ANNA.- Li juro que és tabac de debò. Hi ha una mica de borra barrejada, però no gaire. (Tots
miren amb atenció mentre el senyor Van Daan ho prova. La cigarreta s’encén. Tots
riuen.)

PETER.- És de veritat.

SENYORA V. D.- Perfecte.

SENYOR VAN DAAN.- (Emocionat) Gràcies... Anna, gràcies... (Anna busca un altre regal dins
la bossa.)

ANNA.- (Donant un tros de paper) Per la mare... (Fa aixecar la seva mare.)

SRA. FRANK.- (Llegeix) És un escrit... Durant deu hores faré el que tu vulguis que faci. Signat,
Anna Frank. (La senyora Frank emocionada abraça a Anna.)

DUSSEL.- (A Anna) Deu hores en les que faràs el que et manin? Qualsevol cosa?

ANNA.- Sí senyor.

DUSSEL.- No em vol vendre aquest paper, senyora Frank?

SRA. FRANK.- (Somrient) Mai de la vida! És el regal més bonic que m’han fet a la meva vida.
(Seu. Anna treu de la bossa una bufanda. La mateixa que s’ha vist a la primera escena.)

ANNA.- (Donant-la al senyor Frank) Pel pare...

FRANK.- Anna, petita, havíem quedat que per nosaltres no n’hi hauria. (Pren la bufanda i
l’ensenya als altres.)

ANNA.- L’he feta jo sola amb troçets de llana... a les fosques quan tothom dormia... Oh! A les
fosques és més bonica.

FRANK.- (Posant-se-la al coll) És preciosa. I em feia molta falta. Gràcies, Anna. (Anna dóna a
Peter una pilota de paper penjada d’un cordill.)

ANNA.- Això és pel gat.

PETER.- (S’aixeca i fa una reverència) Gràcies de part seva.

ANNA.- (Dubtant) I, això, és per tu... de part de la senyoreta Cuac-cuac. (Ell pren el regal sense
obrir-lo) Va, obre’l! Que no el vols obrir?

PETER.- Em fa por que no em salti alguna cosa de dins...

ANNA.- Que no, que no és cap enganyifa.

SENYORA V. D.- (Mentre Peter obre el regal) Apa, Peter, deixa’ns veure el que és...

33


ANNA.- (Excitada) És una fulla d’afaitar. Miep me la va portar. No és nova, saps? És de segona
mà... però com que ja la necessites...

DUSSEL.- Per què?

ANNA.- Al llavi de dalt ja li surten pèls... (Peter fa acció d’anar-se’n a la seva cambra.)

DUSSEL.- Mireu, ja no es pot esperar! Se’n va a provar-la!

PETER.- Vaig a portar el regal a Mouschi. (Entra a la cambra i tanca la porta de cop.)

ANNA.- (Donant el regal a Dussel) L’últim de tots pel meu company d'habitació, el senyor
Dussel.

DUSSEL.- Per mi? També per mi? (Obre el paquet)

ANNA.- Els he fet jo mateixa.

DUSSEL.- (Astorat) Què és això? Taps?

ANNA.- Sí, taps per les orelles.

DUSSEL.- Taps per les orelles?

ANNA.- Per quan se’n vagi a dormir. Així no em sentirà quan somio. Vaig veure-ho a una
revista... els he fet amb cotó fluix i cera d’espelma. Posi-se‘ls... a veure si van bé.

DUSSEL.- (Se’n posa un a cada orella) Espera’t que me’ls poso. Així?

ANNA.- Està a punt?

DUSSEL.- Oh! Me’ls he posat tan endins que no me’ls puc treure. (Tothom riu mentre Dussel
prova de treure’ls) Gràcies Anna, gràcies! (Tothom enraona alhora.)

SENYOR VAN DAAN.- Una festa de debò!

SENYORA V. D.- I tot gràcies a la nostra menuda.

SRA. FRANK.- Però quan ho has fet tot això?

MARGOT.- M’encanta el meu llibre!

ANNA.- (S’assenta a la taula) I ara a cantar tothom... Pare, comença la cançó... (A Dussel) No
l’ha sentit mai la cançó, senyor Dussel? (Comença a cantar) “Tots plegats com bons
germans...”

FRANK.- (Fent-la callar) Em sap greu, Anna; em sembla que no podrem cantar aquesta nit. (A
Dussel) És una cançó de joia i d’alegria...

ANNA.- Oh, sí, sí! Cantem la cançó. Et prometo cantar fluixet.

FRANK.- Bé, però molt a poc a poc, eh? Tu comences... (De cop el senyor Dussel comença a
respirar amb dificultat i a posar-se nerviós.)
34


DUSSEL.- És... és... (Peter ha sortit de la seva camra i fa veure que porta el gat amagat.) Com
t’he de dir que... Fora! Emporta’t aquesta bèstia d’aquí!

PETER.- (Innocentment) Com?

SENYORA V. D.- Però és que no tens cervell, noi? Treu aquest gat d’aquí desseguida!

PETER.- Jo no tinc cap gat. (Ensenya el gat que resulta ser una tovallola. Tots riuen amb
tensió continguda.)

DUSSEL.- No, si no cal que el portis... amb la olor ja en tinc prou. Les teves robes fan pudor de
gat...

SENYOR VAN DAAN.- Li ben asseguro que el gat no l’amoïnarà més... Ens el traurem de
sobre ara mateix.

DUSSEL.- Ara l’escolto. (Va a la seva habitació i s’asseu sobre el llit.)

SENYOR VAN DAAN.- (Cridant) No, si no ho faig per vostè, no! Perquè tot el que té vostès
són manies! Ho faig perquè em posa malalt veure aquest cony de gat fotre's el nostre
menjar!

PETER.- Això no és veritat! Només li donc els ossos i les sobres.

SENYOR VAN DAAN.- Les sobres? Si cada dia està més gras! Està més sà i fort aquest gat
que qualsevol de nosaltres! Aquesta mateixa nit sortirà d’aquí!

PETER.- No! No!

ANNA.- Senyor Van Daan, vostè no pot fer això! A Peter li agrada...

SRA. FRANK.- (Molt suaument) Anna!

PETER.- (Al seu pare) Si el gat se’n va, jo també!

SENYOR VAN DAAN.- D’acord! Tu també!

SENYORA V. D.- Prou! Aquí no se’n va ningú! Oh, què us passa? Estem celebrant la nostra
Festa... és una festa per estar contents, no per barallar-nos... Au, Anna... anaves a
cantar...

FRANK.- (S’aixeca) Primer hauríem d’apagar el ciri... així ens en quedarà per demà a la nit.

MARGOT.- Però, pare, s’ha de deixar encès fins que s’acabi...

FRANK.- Estic segur que Déu ho entendrà, filla. (Abans d’apagar-lo) “Alabat siguis, oh Senyor,
Déu nostre, que ens has deixat celebrar amb goig aquesta Festa teva. Amén. (En aquest
moment se sent un fort soroll a les oficines de baix, com d’alguna cosa que cau. Borda
un gos. Tots es queden paralitzats de terror, escoltant i sense moure’s. Durant uns
segons hi ha un silenci mortal. Frank fa senyals a Peter de que apagui la llum central.
Tots es treuen les sabates. Peter per arribar al llum s’enfila a una cadira. Just al moment

35


d’agafar la bombeta perd l’equilibri i cau ell i cadira. A baix se sent soroll de corredisses i
passos baixant una escala.)

SENYOR VAN DAAN.- (Quasi sense alè) Déu meu! (L’única llum que queda és la del ciri.
Dussel surt de la seva cambra. Frank va a poc a poc fins a l’escala. A partir d’aquest
moment el diàleg es converteix en un murmuri.) Sent alguna cosa?

FRANK.- No; em sembla que s’han anat.

SENYORA V. D.- Era la Policia Secreta... Ens han descobert.

FRANK.- Si ens haguessin descobert ja foren aquí dalt.

SENYORA V. D.- Estic segura que era la Policia. Han anat a buscar reforços. Tornaran de
seguida.

SENYOR VAN DAAN.- Pot ser la Gestapo...

FRANK.- (Interrompent-lo) Pot ser un lladre, buscant diners...

SENYORA V. D.- Hem de fer alguna cosa... ràpidament... abans no tornin!

SENYOR VAN DAAN.- No podem fer res. Hem d’esperar! (Frank amb la mà els ordena silenci.
Escolten tots atentament. De cop Anna comença a fer tentines i amb un crit cau a terra
desmaiada. La senyora Frank hi corre tot seguit.)

SRA. FRANK.- Una mica d’aigua, corre Margot! (Margot hi va.)

SENYOR V. D.- (Agafant-la) No, no podem obrir l’aixeta!

FRANK.- Si ja ens han descobert és inútil. Porta l’aigua. (Margot corre a la pica. Frank busca
una llanterna.) Vaig a baixar. (Margot l’agafa.)

MARGOT.- No, pare, no! Potser s’ha quedat algú a baix, esperant. Potser és una trampa!

FRANK.- Avui és dissabte. No hi haurà manera de saber el què ha passat fins que Miep o el
senyor Kraler vinguin dilluns al matí. No podem passar tant temps amb aquesta ànsia.

MARGOT.- No hi vagis, pare, no!

SRA. FRANK.- Margot, calla! (Frank baixa les escales) Vine aquí, Margot, al meu costat.
(Margot hi va.)

SENYOR VAN DAAN.- Sht! Sht! (Margot es recorda de l’aigua per l’Anna i va a buscar-la.)

SENYORA V. D.- (Al seu marit) On són els diners? Busca’ls! Jo sé que es pot comprar la
Policia Secreta amb diners... Corre, vés a dalt a buscar-los!

SENYOR VAN DAAN.- Vols callar!

36


SENYORA V. D.- (De genolls davant del senyor Van Daan. Suplicant) Vols que t’arrosseguin
fins a un camp de concentració, oi? Et quedaràs aquí sense fer res fins que vinguin a
buscar-nos, eh? Fes alguna cosa! Per Déu!

SENYOR VAN DAAN.- (Apartant-la bruscament.) Vols callar i no posar-te histèrica! (Va fins a
l’escala i escolta. Peter va al costat de la senyora Van Daan. L’ajuda a aixecar-se i la fa
seure al sofà. Hi ha un petit silenci; després Anna, sense poder-ho resistir més crida.)

ANNA.- Aneu a buscar el pare! Vull que torni!

PETER.- (Anant-hi) Hi vaig jo...

SENYOR VAN DAAN.- Tu aquí. (Clava una empenta a Peter. Peter furiós agafa una cadira i
l’aixeca com si el volgués pegar) No et sembla que ja has fet prou bestieses avui? (Al
donar-se compte del que anava a fer deixa estar la cadira i amaga la cara amb les
mans. La senyora Frank comença a resar lentament.)

ANNA.- Siusplau, senyor Van Daan, sisplau! Vagi a buscar el pare!

SENYOR VAN DAAN.- Calla! Calla! (Anna, espantada, calla. La senyora Frank l'empara amb
els braços, abraçant-la.)

SRA. FRANK.- (Resant suaument) “Aixeco els ulls a les muntanyes, que d’allà vindrà la meva
ajuda... La meva ajuda ve del Senyor, que ha fet el cel i la terra. Ell no permetrà que em
toquin... ni em facin mal... (Calla en sentir que algú ve. Tots miren la porta. Frank arriba
caminant molt lentament i Anna en veure’l se li tira als braços.)

FRANK.- Era un lladre. El soroll que hem fet deu haver-lo espantat i ha fugit.

SENYORA V. D.- Gràcies a Déu!

FRANK.- S’ha emportat la caixa dels diners i la ràdio... Se n’ha anat tan espantat que ni tan
sols s’ha aturat a tancar la porta. (Tots sospiren alleujats) Em sembla que podem
encendre el llum.

MARGOT.- N’estàs segur?

FRANK.- El perill ha passat. (Margot encén un llum petit) No t’espantis Anna.

DUSSEL.- Qui ho diu que el perill ha passat? Que no ho veuen que ara és pitjor que abans?

FRANK.- Senyor Dussel, vol calmar-se? Calma sisplau! (Frank s’asseu amb Anna al seu
costat.)

DUSSEL.- (Assenyalant a Peter) Gràcies a aquest estúpid hi ha algú que sap que estem
amagats!

SENYOR VAN DAAN.- (Anant cap a Dussel) Algú ho sap, sí... però qui? Un lladre! I vostè creu
que un lladre anirà a la Policia Secreta a dir: “La nit passada mentre estava robant a una
casa, vaig sentir un soroll sospitós!” Un lladre farà això?
37


DUSSEL.- Sí senyor, n’estic convençut!

SENYORA V. D.- (Histèrica) Està boig! (Peter va al costat de la seva mare.)

DUSSEL.- Un dia l’agafaran i el lladre farà un pacte amb la Policia; si el deixen anar els xerrarà
on hi ha uns jueus amagats. (Se’n va a la seva cambra. Per un moment tots resten
astorats.)

SENYOR VAN DAAN.- Té raó.

ANNA.- Pare, fugim d’aquí. No podem quedar-nos aquí. Ens en hem d’anar...

SRA. FRANK.- (Cau asseguda a la cadira) Anar-nos-en sí, però on?

FRANK.- (Aixecant-se i dirigint-se a tots.) És que hem perdut tots la fe? I el nostre coratge? Fa
uns moments estàvem convençuts que ens venien a buscar... estàvem segurs de que
havia arribat la fi... Ja veieu que no. Estem vius. (El senyor Van Daan s’asseu. Frank
resa.) Et donem gràcies, oh Déu, perquè amb la teva infinita misericòrdia ens has tornat
a salvar. (Apaga el ciri i es gira cap a Anna) Au, va, Anna... La cançó! Cantem la nostra
cançó! (Comença a cantar. Anna fa esforços per seguir-lo. Al començament amb prou
feines se li sent la veu.)

FRANK i ANNA.- “Tots units com bons germans,
amb pau i joia complerta
festegem la nostra Festa
donant gràcies al Senyor...”
(Totes les veus es van afegint a les de Frank i Anna. La senyora Van Daan plora fort mentres
intenta cantar.)

TOTS.- “Acceptem amb l’alegria,
la voluntat del Senyor...”

(Dussel surt de la seva cambra i s’apropa al grup, quedant-se al costat de Margot tot escoltant
mentre canten.)

FRANK i ANNA.- “Enlairem la nostra veu,
fem sentir els nostres càntics,
acceptem amb cor alegre
la voluntat del Senyor...”

(Els llums comencen a apagar-se. Tots amb molta força continuen cantant.)

TOTS.- “Sigueu sempre nostra guia,
no ens oblideu mai, Senyor...”

38


CANÇÒ FI PRIMERA PART
ANNA.- (Amb la veu tremolosa, comença a cantar)

Que n’és de bo quan viuen
els germans units
formant només un poble
marcat per l’Esperit.
Ja no tenim barreres
de poble o nació
i som només un poble,
el poble del Senyor.

Junts mirem d’obrir pas a la veritat.
Junts mirem d’implantar, amb l’amor la pau.

(S’hi van afeigin)

Sr. FRANK.- Que n’es de bo quan viuen.
Sra. Van DAAN.- els germans units
MARGOT.- formant només un poble
PETER.- marcat per l’Esperit.
Sra. FRANK.- Ja no tenim barreres
Sr. Van DAAN.- de poble o nació
DUSSEL.- i som només un poble,
TOTS.- el poble del Senyor.

Junts mirem d’obrir pas a la veritat.
Junts mirem d’implantar, amb l’amor, la pau. (Bis)

(Mentre encara se senten els cants, els llums s’apaguen del tot i baixa el teló.)

FINAL DEL PRIMER ACTE

39

El diari d'Anna Frank

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a El diari d'Anna Frank

Similar a El diari d'Anna Frank (18)

El diari d'Anna Frank