1. Memòria del propi procés de
coaching
Inicio el procés amb l'objectiu de ser mare. Al cap de poc, fent-me la
pregunta "Realment desitjo ser mare en aquest moment de la meva vida?",
me n'adono que tinc un objectiu prioritari: el de ser coherent amb mi
mateixa.
En l'àmbit de parella, fent una constel.lació, apareix que estic situada a la
dreta del meu marit. Des de llavors que hem canviat aquests posició i que
el puc reconéixer com a igual. Ara em situo a la seva esquerra, a taula, per
passejar... També m'he adonat de les diferències de convencions entre
els nostres sistemes de procedència. He descobert que podem decidir des
del nostre estat adult quina convenció adoptem. Em serveix la frase: "Miro
amb bons ulls el teu sistema i dic no a la teva bona consciència". Això ha
tret tensió en la relació. També m'ha servit participar en constel.lacions on
apareixien frases com "Jo sóc com tu", "T'accepto tal i com ets", o mirar als
seus pares i dir-los "Gràcies".
En l'àmbit dels fills, vaig tenir un avortament fa cinc anys. A partir d'una
constel.lació dels estats Pare, Adult i Nen, vaig descobrir que el procès de
dol havia quedat truncat i que necessitava alguna cosa material
relacionada amb el nadó per a completar el dol. Vaig recuperar una
carpeta on hi havia el quadern de l'embarassada i un llibret sobre les
etapes de l'embaràs. Abans de la constel.lació, no podia mirar aquesta
carpeta. Era massa dolorós. Ara puc agafar-la, obrir-la i mirar el dibuix d'un
fetus. Li puc dir "Gràcies per aparéixer a les nostres vides". "Em quedo en
aquesta vida per un temps més". La tristesa m'ha acompanyat durant
aquest temps. També he descobert que les poques ganes que tenia de fer
coses estaven relacionades amb aquest dol incabat.
En l'àmbit dels pares, els puc veure més grans que jo, els puc mirar amb el
mateix amor. Tantmateix em mancava donar un pas: dir-los "Gràcies".
En l'àmbit de família, m'ha ajudat molt fer el genograma. M'ha portat a
apropar-me, a fer preguntes sobre el sistema, a cercar fotos, a cercar els
exclosos. El dia dels difunts, per mi, ha pres un significat nou. És un dia per
recordar els exclosos, els no nascuts i els difunts. Per mi és important de
fer una missa o un ritual per al seu reconeixement. Quan algú de la família
malparla d'un altre membre, abans callava, però ara li recordo les
conseqüències.
En l'àmbit laboral, estava força contenta fins que una companya de feina
decideix marxar i la direcció ho soluciona assignant-me a mi la feina
d'aquesta companya sens treure'm res del que jo ja portava. El repte al que
m'enfronto és poder dir a la direcció que assumeixo la meva part de

2. responsabilitat i deixo amb ells la seva part. Primer em sentia molt trista,
decebuda. Després rebel per la injustícia d'aquesta situació. Necessitava
posar-me en l'estat de l'Adult. Les eines que m'han ajudat han estat un
parell de constel.lacions organitzacionals, entendre les dinàmiques de jocs
psicològics, entendre el triangle dramàtic (on m'adono que he estat fent de
salvadora per a passar a ser víctima), fer conscients els meus impulsors
principals (sigues complaent, vés depressa i sigues perfecta), veure el
conte (la ventafocs) , fer conscient el guió de vida (fins que), i el meu
sistema de carícies. Amb tots aquests elements començo a reconéixer els
exclosos d'aquest sistema i a contactar amb aquests per dir-los que els
devem molt. Detecto que em fico en jocs psicològics amb els usuaris, en
els quals entro com a salvadora i acabo essent víctima. Tantmateix, cada
vegada en sóc més conscient i aprenc a no entrar en el joc. No em cal
salvar ningú si no m'ho demanen, si no em ve de gust. No em cal agafar
tasques que no em pertoquen. Començo a canviar el meu sistema de
carícies . Em dono carícies positives incondicionals, deixo d'acceptar
carícies negatives, tot i que aquí tinc una mica més de dificultats. El que ha
marcat una diferència ha estat quan he enviat als meus caps la següent
declaració: "Prenc la meva part de responsabilitat i deixo amb vosaltres la
vostra part". Hi ha una reunió convocada per parlar d'aquest tema. Em
serveix el recurs de deixar-ho en mans de Déu i visualitzar que hi ha un
canvi positiu per a tots.

3. Memòria del procés
d'acompanyament a un coachee
El meu coachee és l'Abel Munts. L'Abel té 56 anys, és d'orígen
veneçolà, és un empresari emeprenedor, assessor en finances i coach.
Fins al juny de 2014 ha estat treballant com a assesor a Moscou. Al juny
ha vingut a Barcelona a explorar el mercat empresarial i també s'ha mogut
per Panamà. Veu oportunitats en aquest darrer país i des del setembre
que s'hi instal·la per viure-hi i per a emprendre un nou negoci. L'objectiu
de l'Abel és crear un servei de desenvolupament per a empreses on hi
pugui incloure tant l'assessorament financer com el coaching. Vol que la
seva nova feina l'apassioni.
Iniciem el procés de coaching amb aquest objectiu. Convenim de fer, en
principi, tres sessions d'una hora de durada espaiades entre quinze dies i
un mes. Contactem cada quinze dies per passar-nos les agendes i fixar
dia i hora. Com que ell està a Panamà, fem les sessions per Skype. La
modalitat de pagament la fem amb intercanvi de serveis. Jo rebo a canvi
tres sessions de coaching.
Fem la primera sessió el 10/11/2014. El que l'Abel vol emportar-se'n
d'aquesta sessió és veure com està ell respecte al seu obtjectiu. Li
proposo de treballar amb una imatge. Ell m'aporta una fotografia d'una
paisatge: el Matxu-Pitxu. En aquesta fotografia apareixen les runes d'un
poblat, un turó al fons del poblat, i una muntanya molt alta a la dreta del
turó. Li demano a on està situat ell i a on l'objectiu en la fotografia. Em
comenta que està situat al cim del turó i que l'objectiu està al cim de la
muntanya. Veu que per arribar al seu objectiu li caldrà baixar del turó on
està i escalar la muntanya. Això pot suposar un gran esforç. Tantmateix,
al llarg de la conversa, se n'adona de què podria arribar al seu objectiu
directament, connectant el turó amb la muntanya, sense haver de baixar
per després tornar a pujar. Per exemple, a través d'un pont, d'una
tirolina... I això seria menys costós, però també és arriscat, ja que no ho
ha fet mai abans. Tantmateix pot ser molt més apassionant. La imatge li
serveix com a metàfora de com faria les coses, de la forma tradicional
(baixar per després tornar a pujar) o bé d'una nova manera (travessat un
pont o llançant-se amb una tirolina). En acabar la sessió l'Abel es
compromet a explorar aquesta nova manera de fer les coses: veurà uns
vídeos que parlen d'aquest tema, es deixarà portar per la seva creativitat,
i seguirà coneixent la gent i els costums de Panamà.
En la segona sessió, el 26/11/2014, al cap de quinze dies, l'Abel ha fet els
deures. Tantmateix, explica que es sent inquiet. Encara no veu ben bé
com concretar aquest servei que li agradaria oferir. Hi ha massa
possibilitats obertes i això li genera ansietat. Treballem novament sobre la
imatge. Comenta que necessita una estructura per connectar el turó amb

4. la muntanya, i començar a avançar. L'estructura que més clara veu és un
pont penjant de fusta i cordes que enllaçaria els dos extrems. Fem una
visualització de com avançaria per aquest pont. En acabar la visualització,
l'Abel es sent més tranquil. En acabar la sessió de coaching, l'Abel
s'emporta la reflexió de concretar aquesta metàfora del pont i començar a
donar estructura al seu projecte.
Fem la tercera sessió el 3/1/2015. L'Abel ha fet avanços des de la sessió
anterior. Em comenta que ha trobat l'estructura que necessita: ha trobat
una franquícia que ofereix una metodologia de coaching per a empreses.
Aquest és el pont que estava cercant. S'ha comprat afiliat a aquesta
franquícia i ja té un territori sobre la qual actuar. Fins i tot ja ha trobat una
empresa, el primer client potencial. La setmana següent té una entrevista
amb el director de recursos humans d'aquesta empresa. L'objectiu
d'aquesta sessió és preparar l'entrevista. Li demano quins passos seguirà.
Primer de tot, , estudiarà els perfils dels directius d'aquesta empresa a
partir de la seva pàgina web, mirarà de descobrir els seus talents i utilitzarà
la seva per orientar la seva metodologia a aquests perfils. En segon lloc vol
mostrar-se segur davant del direrctor, explicant els avantatges del servei
que ofereix. En acabar la sessió, l'Abel s'emporta claredat per fer aquests
passos i la proposta de dibuixar-se creuant el pont. Ambdós ens quedem
satisfets del procès que ha fet i ens felicitem.
Les debilitats que identifico són les meves pors a que no surti bé la sessió,
o que el coachee no surti content de la sessió, que sigui el coachee el que
porti les regnes de la conversa, no saber quines preguntes fer. També
m'ha costat una mica definir el contracte marc. Tantmateix, en cada sessió
m'he anat sentint més segura.
Les amenaces que percebo són les diferències en l'idioma amb el
coachee, (per exemple, l'Abel es referia al "jefe de reclutamiento" com al
cap de recursos humans), les diferències en el context seu i meu, la por a
què la tecnologia falli (caigui la xarxa, no tingui l'Skype a punt...). També la
dificultat per a fer una constel·lació via Skype amb els elements que tingui
a mà el coachee.
Com a fortaleses meves, percebo que pregunto amb curiositat, que detecto
els judicis del coachee i no li compro històries de víctima, que cada cop tinc
més soltura per a dirigir la conversa de coaching, que manego la
tecnologia i podem fer una bona sessió, que utilitzo la creativitat per
adaptar-me a la situació (per exemple, fer la constel·lació a partir d'una
imatge per comptes d'utilitzar objectes), que em deixo guiar per la intuïció.
Com a oportunitats que he deixat escapar, s'han presentat possibles clients
que no m'he ofert a fer-los coaching.