1. Barcelona en moviment
Conferència de Jordi Martí al Fòrum d’Opinió Primera Plan@
Hotel Juan Carlos I
Barcelona. Dimarts, 29 de gener de 2013

2. Moltes gràcies a El Periódico i a l’Enric Hernández, el seu director, per la invitació
d’avui. Quan vaig accedir a la presidència del Grup Municipal Socialista Jordi
Hereu em va donar aquest consell: “Pren les teves decisions i tira milles”. I, per
començar, constato que el que no em va dir és que aquest noble ofici de la
política era tan complicadíssim com el que he anat descobrint durant aquests 11
mesos al capdavant del grup.
Però, en tot cas, continuem endavant, cada vegada més, amb el convenciment de
que és indispensable i necessària per a la ciutat una alternativa d’esquerres i de
progrés al Govern de Barcelona. Aquesta conferència té lloc en temps que no són
fàcils. No són fàcils ni pel país ni per la ciutat. I, sens dubte, l’actualitat política
està molt focalitzada, amb un cert excés, en la cruïlla en com Catalunya afronta el
seu futur amb la seva relació amb Espanya.
Aquest tema que és importantíssim i essencial i que, sens dubte, necessitarà que
en un moment o altre els catalans prenguin la paraula per decidir el futur del país,
no hauria de tapar que hi ha altres focus d’atenció que, necessàriament, hem de
posar sobre la taula per discutir sobre el futur de la nostra societat i dels nostres
ciutadans.
Per il·lustrar el que avui els hi vull transmetre utilitzaré el que em deia fa uns dies
Anton Costas: “No tinguis cap dubte, no hi ha cap país que funcioni si les seves
ciutats no funcionen”. I avui els voldria proposar que ens centréssim en aquesta
necessitat de que les ciutats funcionin perquè el país pugui funcionar.
Una afirmació que, segurament, Anton Costas situava en termes econòmics. Avui
l’economia al món es centra, sobretot, en aquesta capacitat de les ciutats de
generar el valor afegit i l’activitat econòmica necessària. Però jo voldria estendre-
la, també, a la dimensió social i la dimensió cultural. Les ciutats, sens dubte, són
el lloc on ens hi juguem la cohesió social del país, la cohesió social dels ciutadans
i també, fins i tot, la decadència o el progrés cultural.
Les ciutats són els motors del món contemporani. Ho són encara més del que ho
han estat en èpoques pretèrites i a Barcelona això ressona d’una manera molt
especial. Per la seva importància demogràfica, i sense desmerèixer la importància
de la resta de ciutats del territori, perquè Catalunya té una relació molt equilibrada
entre la potència de la ciutat i la potència del país.
Ho he dit moltes vegades: Barcelona sempre ha buscat la seva pròpia energia per
tirar endavant. Ha estat capaç de reinventar-se a sí mateixa, allò que avui
s’anomena resiliència urbana. La capacitat de trobar en l’energia pròpia les
solucions als diferents atzucacs, a les diverses crisis que Barcelona ha superat.
Per això sempre ha tingut un esperit rebel que fuig de qualsevol subordinació.

3. I també els hi diré que en aquest procés, en aquesta força que la ciutat ha tingut
al llarg de la història, des de l’Eixample de Cerdà als Jocs Olímpics del 92 o la
ciutat del coneixement, no ha comptat massa ni amb la complicitat de l’Estat ni,
malauradament, tampoc amb la complicitat del país. Ha estat ella mateixa la que,
en aquest exercici de rebel·lia, ha aconseguit situar projectes i iniciatives que li
han permès ser el motor indiscutible de Catalunya i un dels motors principals de
tot l’Estat espanyol.
Podem dir que sense Barcelona, Catalunya no hauria aconseguit ni el nivell de
desenvolupament econòmic ni tampoc el nivell de desenvolupament cultural que
té. La cultura catalana, sense aquest motor que ha permès la projecció
internacional del que fem a casa nostra, no hagués estat possible. Per tant,
insisteixo en aquesta idea: centrem-nos no només en imaginar les relacions de
Catalunya amb Espanya, sinó imaginem-nos també com ha de ser el principal
motor del país: la ciutat.
En altres ocasions he dibuixat un projecte a mig termini. Ho he fet en altres
compareixences al llarg d’aquests mesos i hem treballat amb tot el Grup Municipal
Socialista per anar traçant quin ha de ser el projecte, al que encara li queda molt
temps de cocció. ¿Quin haurà de ser el projecte que presentem a la ciutadania el
maig del 2015? Vaig dir que havia de ser, necessàriament, de geografia
metropolitana, amb la bandera de la cultura, el coneixement i l’educació com a
estendards principals; i amb un projecte social que garantís la cohesió social a la
ciutat.
Avui em vull centrar només en aquest tercer àmbit. Les urgències de la ciutat, els
indicadors esfereïdors de la situació social a Barcelona, em sembla que ens
obliguen a posar el projecte social al capdavant de qualsevol altra consideració.
No perquè els altres no siguin importants. No perquè no sigui important continuar
apostant per una estratègia metropolitana que permeti a Barcelona sortir de la
crisi i tornar trobar el camí del creixement; ni perquè no sigui important continuar
pensant que Barcelona necessita un projecte cultural i educatiu sòlid. Però em
sembla que el projecte social, avui, és i ha de ser la principal prioritat de qualsevol
governant.
En aquest moment, des de finals de 2011 a finals de 2012, l’atur ha passat del
16,7% al 18,9%. Hi ha diversos estudis, cada vegada més solvents, que ens
indiquen que la pobresa pot acabar afectant el 30% de la nostra població.
Semblaven indicadors impossibles fa uns anys i avui són un dels principals reptes
que té la nostra ciutat per davant.
Voldria també assenyalar un altre element: la desigualtat. El 2009 entre el barri de
Tres Torres, a Sarrià, i el barri de Can Peguera, a Nou Barris, la distància de renta

4. –entre un barri i l’altre– era de 4 vegades; és a dir, la renda a Tres Torres era
quatre vegades superior a la de Can Paguera. A finals de 2011 ja era 6 vegades
superior. I aquest creixement no és circumstancial, no preveiem que s’aturi en poc
temps sinó que continua avançant. I continua creixent en els dos extrems.
Cada vegada és més certa la frase, també a la ciutat de Barcelona, que els rics
són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres. Amb un risc
afegit que és que aquest coixí social que són les àmplies classes mitjanes, que
són la garantia de la cohesió en qualsevol territori, en aquest moment, estan en
un procés indiscutible d’empobriment. Fins i tot en barris i districtes que ens
sorprendrien amb una pobresa invisible, que és aquella pobresa tan trista que
obliga els qui la pateixen a camuflar-la, a dissimular-la, a amagar-la fins i tot
perquè hi ha un punt d’honor que els impedeix treure-la cap a fora.
Davant d’aquest problema social hi ha dues alternatives que en totes les
geografies s’han posat sobre la taula. Una és la de les polítiques d’austeritat,
l’aprimament de l’àmbit públic, l’aprimament de la inversió i de la despesa pública
fiant que això provocarà una reactivació econòmica, que provocarà la circulació
del crèdit i que ens permetrà tornar al camí del creixement, que possibilitarà
després la redistribució en forma de serveis.
Cada vegada estic més convençut que això ho hem de pensar a l’inrevés. Avui la
principal prioritat és salvar la cohesió social a la ciutat, posar totes les estratègies i
tota l’energia pública que ens queda, que a Barcelona encara és molta, al servei
de les polítiques d’igualtat, de la lluita contra l’atur, de la millora de la qualitat
educativa... És la millor garantia, també, per al renaixement i per a la recuperació
econòmica a mig i llarg termini. Les dues cares de la moneda són importants.
Però avui el repte és quina passa per davant de l’altra. I la nostra, la meva
proposta, és que es col·loquin les polítiques socials per davant de qualsevol altra
consideració.
I ara em referiré al desacord en el pressupost municipal perquè, de fet, en això ha
consistit el desacord que hem tingut amb l’alcalde Trias i amb el seu govern:
podent i tenint la potència econòmica suficient per activar un pla de polítiques
socials – que ara explicaré breument – i que realment d’una manera indiscutible i
decisiva hagués fet front al que avui està patint la ciutat, van optar per presentar
una opció continuista amb el pressupost de 2012. Continuista retenint al màxim la
despesa i com expressava clarament la tinent d’alcalde de promoció econòmica
amb un objectiu clar: “Que quan nosaltres sortim de l’Ajuntament deixem les
finances millor de com ens les hem trobat”.
A banda de que aquest objectiu és bastant difícil i que jo crec que, probablement,
se’n sortiran perquè retenint al màxim la despesa és indiscutible que les finances

5. municipals –si la Generalitat no se les carrega – milloraran, segur que la salut
social de Barcelona empitjorarà.
I aquesta és la clau de volta: si apostem per col·locar l’energia principal que tenim,
i els recursos econòmics i la salut financera municipal al servei de la ciutadania i
de la cohesió social a Barcelona, o simplement fiem que retenint despesa,
rebaixant encara més el dèficit públic a la ciutat –que és baixíssim– i
l’endeutament municipal ajudarem a les polítiques de promoció econòmica.
No ens vàrem posar d’acord. I a mi em sap greu. Sóc pactista de mena i em
sembla que és indispensable que en aquests moments els grups polítics, els
responsables públics, tinguem la capacitat de trobar els camins d’entesa que
permetin estratègies contundents per sortir d’un problema i d’un moment en què
estem sota una elevada tensió.
Ara bé, això no pot ser a qualsevol preu. Això no pot consistir en què el Govern
municipal ens ho demani apel·lant a la responsabilitat i sense cap mena de
voluntat de capgirar d’una manera radical unes polítiques econòmiques que,
indiscutiblement, a Barcelona, a Catalunya, a Espanya i a Europa ens estan
portant a la fractura social. I en concret a la nostra ciutat a la fractura més gran
que hem conegut en els darrers 30 anys.
La gravetat de la situació d’avui no es pot comparar amb cap de les anteriors
crisis que hem tingut. Per la seva característica estructural i perquè tenim unes
xifres d’atur juvenil que deixen una generació sencera sense expectatives de
futur. Per tant, tenia tota la voluntat de poder arribar a l’acord pressupostari amb
l’alcalde Trias. I escoltant-lo parlar de la ciutat de les persones i d’incrementar la
despesa social vaig creure, potser amb un punt d’ingenuïtat, que era realment
factible capgirar l’estratègia política i l’estratègia econòmica de l’Ajuntament de
Barcelona.
No ha estat així. Només ens vam posar d’acord en fer créixer la despesa social. I
es pot pensar que això ja va en la línia del que estava exposant. Però no és així.
Un projecte social avui per a Barcelona ha de ser, necessàriament, un projecte
integral. Cal posar al servei d’aquest projecte l’estratègia econòmica, l’estratègia
urbanística, l’estratègia educativa, l’estratègia cultural i també, lògicament,
l’estratègia de benestar social.
Però si només ho fem des de la lògica del benestar social si, per exemple, només
incrementem la despesa en les beques menjador perquè les criatures puguin
dinar a l’escola però no resolem la qualitat educativa de l’escola on aquelles

6. criatures van, estem solucionant el problema d’avui però perpetuant la desigualtat
en el futur.
Paral·lelament està creixent a la ciutat i de manera excessiva una altra idea
gairebé caritativa. La idea de dir que per caritat hem d’ajudar el qui no té, hem
d’ajudar el que té gana, hem d’ajudar el que es queda sense casa...Però això no
és un projecte social. Mai ha estat des del punt de vista del socialisme democràtic
i de l’esquerra un projecte social donar, ni avalar les polítiques caritatives d’un
Estat protector. El projecte social ha de ser global.
I, sense desmerèixer, la gran feina de tantes entitats i persones anònimes que fan
tot el que poden per ajudar els qui més estan patint la crisi no pot amagar un
fracàs col·lectiu. La bondat individual, en aquest cas, amaga un fracàs col·lectiu
que hem de resoldre amb perspectives de futur.
Quina era la nostra proposta respecte el pressupost? En primer lloc, respecte els
ingressos. Estudiant els ingressos, amb el coneixement acumulat que tenen els
regidors i regidores del grup i els professionals que ens han acompanyat en
aquest temps, vam veure que els ingressos el 2013 podien créixer més de 100
milions d’euros. I els ingressos en el període 2013-2015 podien créixer 400
milions d’euros.
Però el govern es va negar a parlar-ne. I, és clar, si no es pot intentar ampliar al
màxim els recursos probablement el marge de maniobra serà més petit. I és que
400 milions d’euros és una xifra de gran magnitud. És, per exemple, el què va
costar el Fòrum Universal de les Cultures. I significa un 5% més del que el govern
està disposat a gastar en els propers 3 anys.
Com fèiem créixer els ingressos en la nostra proposta? Fent créixer una mica
l’endeutament públic de l’Ajuntament. Perquè l’Ajuntament està molt per sota del
que fixa la llei com a endeutament màxim per a un ajuntament. I, per tant, en el
moment que més ho necessitem, de la mateixa manera que pels Jocs Olímpics o
pel Fòrum vam fer créixer moderadament l’endeutament perquè sabíem que la
salut financera municipal permetria pagar allò al llarg dels anys, avui demanàvem
al mateix esforç per respondre a la situació amb més polítiques socials.
I, a banda d’aquests 400 milions, demanàvem quelcom més: aturar el drenatge
continu de recursos cap a la Generalitat. Avui a la premsa surt la noticia respecte
la reunió d’ahir de l’alcalde amb el president Mas. Es parla dels deutes econòmics
de la Generalitat amb l’Ajuntament i que el propi municipi situa en 235 d’euros.
Faré tres comentaris al respecte. El primer, en els nostres càlculs avui la
Generalitat deu a la ciutat 441 milions d’euros: 235 milions –a nosaltres ens

7. sortien 243 però ja accepto els 235– de deute directe de la Generalitat amb
l’Ajuntament. És a dir, de projectes que l’Ajuntament ha pagat que eren
responsabilitat de la Generalitat. 184 milions d’euros en inversions compromeses i
no realitzades a la ciutat. I més de 13 milions d’euros, que probablement és una
xifra que creixi quan puguem disposar de totes les dades, en les retallades que
han fet en tots els organismes mixtes, compartits entre Ajuntament i Generalitat.
En total, 441 milions d’euros.
El més greu no és això. Perquè si aquest deute estigués aturat, si estigués clavat
en aquesta xifra podríem plantejar tranquil·lament un procés de retorn, uns acords
de finançament d’aquestes quantitats. Però el problema és que aquest deute creix
a raó aproximada de 60 milions d’euros cada 3 o 4 mesos. Per tant, si això no
s’atura, el deute de la Generalitat amb la ciutat s’incrementarà entre 150 i 180
milions cada any.
I, el tercer comentari al respecte, és que quan l’alcalde se’n va adonar d’això, poc
temps després d’assumir el govern de la ciutat, va arribar a dir que això ho
aturaria i que si calia portaria la Generalitat als tribunals. Però, en canvi, jo
qualificaria el to de la reunió d’ahir de submissió absoluta, de subordinació
absoluta a la Generalitat. Amb una actitud no només comprensiva, sinó ja donant
per entès que aquesta situació continuaria.
En aquesta situació, per tant, sense fer créixer els ingressos i amb un drenatge
permanent de recursos cap a la Generalitat és impossible que el Pla d’Actuació
Municipal, del que vam facilitar l’aprovació, es pogués tirar endavant. És més, a la
proposta del pressupost del govern no hi havia ni un esment als deu projectes
estratègics que nosaltres havíem pactat amb el govern que s’incorporessin al Pla
d’Actuació Municipal. Ni un.
Tan és així, que el proper divendres en el plenari municipal discutirem sobre
l’estat de la ciutat, farem el debat anual sobre l’estat de la ciutat i en l’informe que
el Govern ha presentat no hi ha una sola línia, ni s’esmenta, el Pla d’Actuació
Municipal aprovat pel plenari com a full de ruta de treball per als propers anys.
En què proposàvem gastar aquests 400 milions? En primer lloc, en un pla
d’educació que permetés pal·liar els efectes de les retallades en el sistema
educatiu; que permetés acabar la construcció d’escoles previstes; els plans de
millora educativa en tots els barris que avui pateixen els problemes de la
segregació social. També que permetés la recuperació de la sisena hora en el
conjunt del sistema públic i evitar la fractura que es dóna entre l’escola concertada
i l’escola pública, on no només hi ha una qüestió de qualitat educativa sinó també
de desigualtat en la quantitat d’hores dedicades a l’educació.

8. Un pla que és una aposta per l’èxit escolar: continuem tenint uns nivells
d’abandonament escolar i de fracàs escolar excessius i això no només és un
problema per avui sinó que ens estem carregant les generacions del futur.
Estem d’acord en que hem de pagar les beques menjador, només faltaria. Però jo
diria que una ciutat com la nostra, amb la tradició que té en l’àmbit educatiu, fins i
tot, pel pes de la tradició republicana de Barcelona, amb el protagonisme que la
ciutat va tenir en tots els moviments de renovació pedagògica del segle passat, no
pot basar la seva qualitat educativa només en donar de dinar i de berenar a les
criatures barcelonines. No pot ser.
La nostra segona proposta: un pla de barris. El pla de barris, que vam proposar i
que està inclòs en el Pla d’Actuació Municipal, per intervenir en els 25 barris de la
ciutat amb major desigualtat i amb condicions socials de més alta vulnerabilitat.
Una metodologia que vam copiar directament del Pla de Barris del govern tripartit.
Un govern tantes vegades criticat, tantes vegades condemnat per ser el culpable
de tants mals i que, en canvi, va engegar una de les iniciatives que,
probablement, més van fer per mantenir la cohesió social als barris, no només de
Barcelona sinó del conjunt de Catalunya. El pla de barris a la ciutat permetria
incorporar aquesta metodologia a la ciutat afavorint actuacions integrals, socials,
urbanístiques, econòmiques en els barris amb més problemàtica social.
No puc evitar comparar aquesta iniciativa amb els dos grans projectes que la
ciutat s’ha plantejat com a camí de sortida de la crisi. Un va ser Eurovegas que,
afortunadament va marxar a Madrid. I ara tenim la transformació al Port de
Barcelona: de la Marina del Port Vell en una Marina de luxe. No estem en contra
del clúster nàutic i, fins i tot, de que hi hagi la possibilitat que vaixells de gran
eslora i de luxe recalin a la nostra ciutat. Però això no es pot fer amb el cost de
carregar-se la joia de la corona de l’obertura al mar de la Barcelona olímpica.
La nostra tercera proposta: un pla d’habitatge. Indispensable per donar resposta
al drama dels desnonaments i a les emergències socials. Durant molts anys hem
tingut polítiques d’habitatge orientades en l’entorn i en el context del boom
immobiliari i cal transformar-les. Unes polítiques que, especialment, han d’estar
adreçades a la gent jove.
La taxa d’emancipació juvenil a Barcelona empitjora dia a dia. Estem molt lluny de
la taxa d’emancipació dels països del nostre entorn europeu. I aquest element és
clau per la capacitat i les possibilitats que tenen els joves, en aquesta etapa de
transició entre la infantesa i la vida adulta, de construir el seu propi projecte vital.
És bàsic per als joves tenir esperances i perspectives per començar la seva vida

9. adulta. Però, sobretot, és un factor clau de competitivitat econòmica. En relació
directa amb les capacitats de creixement econòmic.
En quart lloc, proposàvem activar un pla de polítiques actives d’ocupació amb
especial atenció a l’atur juvenil. Respecte aquesta qüestió ho dic de manera clara:
just en el moment en què l’atur s’ha tornat a disparar el govern de la ciutat s’ha
carregat les polítiques actives d’ocupació de Barcelona Activa. Des del punt de
vista del govern Barcelona Activa l’única cosa que ha de fer és fomentar
l’emprenedoria i el foment de l’empresa. No hi tenim res en contra, és obvi que
sense emprenedors i empresaris que siguin capaços de generar ocupació l’atur hi
continuarà sent.
Però les polítiques actives d’ocupació tenen una base fonamental, com s’està fent
a tots els països europeus: donar els instruments mínims a aquells que han
quedat expulsats del mercat laboral, sobretot en termes formatius, per tornar-se a
incorporar a l’oferta laboral.
I això, a casa nostra, amb una taxa de formació excessivament baixa,
augmentada a més a més pels perills del boom immobiliari (que va generar molta
feina durant temps que provocava que molts joves no acabessin ni la formació
obligatòria) és imprescindible. Tenim els índexs de fracàs escolar més alts de tota
la Unió Europea. I això fa indispensable, si no volem condemnar a molts joves a
no trobar un futur, construir aquestes polítiques actives d’ocupació que avui estan
eliminades. Plantejàvem dedicar-hi 10 milions d’euros en 3 anys.
En cinquè lloc vam proposar un pla de recerca, desenvolupament i innovació per
pal·liar les retallades que aquest sector ha tingut. Hi ha dos grups de joves que
ens amoïnen especialment: aquells que no tenen formació i avui no troben sortida;
i els que estan hiperformats, parlen llengües, tenen màsters i postgraus i la única
expectativa que els hi queda és marxar, alhora que nosaltres perdem un talent
indiscutible que, a més, ens ha costat uns recursos de fer.
Les retallades en la recerca ha laminat les possibilitats d’aquests joves
recercadors a la nostra ciutat. Vam demanar, i tampoc no hi ha ni una ratlla en el
pressupost, que el 10% de les inversions municipals es dediquessin a la recerca i
el desenvolupament.
I la nostra darrera proposta: un pla d’inversions productives com a suport a la
reactivació econòmica que incloïa el Pla Besòs, La Sagrera i la Plaça de les
Glòries. I aquí vull destacar, també, que una de les coses per les que aquest
govern s’ha caracteritzat és anar trencant tots els consensos que teníem i que tant
havien costat a la Plaça de les Glòries, amb la cobertura de les vies de Sants, al

10. Paral·lel... No ha hagut manera de que continuessin allò que s’havien trobat
endreçat, ordenat i acordat amb el conjunt de veïns de la ciutat.
La veritat és que res de tot això es podia fer amb la proposta de pressupost que
ens plantejava l’alcalde i que és tan continuista que la pròrroga de pressupost es
notarà poc. Pràcticament la despesa que dedicaven a l’any 2013 era la mateixa
que el 2012, per tant, la pròrroga de pressupost que sembla que sigui un
cataclisme per la ciutat –la Llei de Bases de Règim Local permet una amplíssima
autonomia a l’alcalde i la comissió de govern per poder-ho gestionar– no genera
cap impediment per fer allò que el Govern municipal volia fer. El que és
impossible és que es pugui fer allò que nosaltres plantejàvem.
Només hi ha un problema que és en el terreny de les inversions. Les inversions
no queden automàticament prorrogades. I aquí estem compromesos a pactar, a
votar a favor de tots els acords necessaris que s’hagin de prendre en plenari
municipal perquè no deixem de gastar ni un euro dels que tenen previstos per les
inversions.
En aquest sentit, per exemple, el proper divendres portarem al plenari municipal
una proposició en què plantegem que s’activin de manera immediata inversions
com els mercats que estan en transformació o la cobertura de les vies de Sants si
recupera el projecte inicial.
Per tant, no tindrem el millor projecte per aquest 2013, ni per al 2014, ni per al
2015 però tenen les possibilitats de continuar gestionant la ciutat.
Estic, en certa manera, decebut i els hi dic de manera molt seriosa i sense voler
fer més èmfasi del que toca. Vaig confiar plenament en que l’alcalde de les
persones, com ell s’ha autodenominat, l’alcalde socialdemòcrata com també ell
s’ha autodefinit, després de veure el que li havien suposat els acords amb el PP,
tindria la fortalesa per fer un gir real cap a un projecte progressista a la ciutat o,
com a mínim, un gir suficient com per trobar els espais d’acord necessaris. No ha
estat així.
Nosaltres continuarem fent una oposició constructiva, continuarem facilitant tots
aquells acords que siguin indispensables perquè la ciutat funcioni, com farem ja
amb aquest mateix plenari de divendres, però, malauradament l’alcalde Trias ha
perdut una oportunitat. Aquesta era la primera qüestió sobre la que els hi volia
parlar: el projecte social i com i de quina manera el que hem presentat i el que
vam proposat ha estat difícil o impossible portar-ho a bon port.

11. Però avui, breument, vull també llençar una altra idea. Probablement, després
d’aquest any de presidir el Grup Municipal Socialista sóc conscient, i potser
perquè la talaia que et dóna el lloc de regidor t’ho permet veure d’una manera
més directa, que cada vegada més és indispensable per a Barcelona i també per
a Catalunya una alternativa d’esquerres a la ciutat, una alternativa de progrés a la
ciutat de Barcelona l’any 2015. I per fer-ho, per aconseguir-ho no n’hi ha prou
només amb fer d’oposició, amb explicar-se i amb continuar simplement amb la
dinàmica quotidiana de la nostra feina.
Per una banda, el PSC de Barcelona ha obert el procés de debats i convencions, i
els ha explicat públicament, que han de culminar amb unes primàries. I vull
destacar que, ja en l’acord inicial, són unes primàries obertes. Són unes primàries
on estaran cridats a participar-hi tots aquells ciutadans, militants o no,
simpatitzants o no, compromesos des d’una opció d’esquerres i progressista amb
la ciutat.
Estic convençut que aquesta iniciativa és la millor proposta que els socialistes
poden posar sobre la taula per ajudar a dinamitzar, per ajudar a obrir i per ajudar
a trencar els límits que avui, massa vegades, els partits polítics generen cap a la
ciutadania.
Permeteu-me dins d’aquest mateix àmbit recordar tot allò que el PSC de
Barcelona ha proposat i agrair la feina dels regidors i de tot l’equip durant aquest
any, i d’una manera molt especial perquè és molt difícil anar construint i
convencent de propostes però el to, el clima, els debats han estat a vegades
plurals i diversos i, fins i tot, encrespats, però sempre presidits perquè teníem un
objectiu comú.
Avui, però, des del meu punt de vista, amb el PSC – del que jo formo part fa molts
anys i en continuaré formant part durant molts anys – no n’hi ha prou. La situació
dels partits polítics i dels partits polítics d’esquerres, en particular, no és suficient
per activar la majoria social necessària per poder realment fer creïble una
alternativa d’esquerres a la ciutat.
Cal activar tots els ciutadans progressistes i, probablement, cal fer una cosa que
és molt difícil, segurament el repte més complicat: cosir el desencaix entre
ciutadania i política institucional, que és indispensable per convèncer que
l’esquerra pot tornar a governar la ciutat. Perquè entre tots aquells que fan política
quotidiana; en el dia a dia i a peu de carrer; en les entitats veïnals; en els
moviments socials; en les forces actives a cadascun dels barris de Barcelona i la
política institucional s’ha obert un abisme excessivament gran. Ens veuen a una
distància quasi sideral, com si pertanyéssim a una altra òrbita, com si fóssim

12. ciutadans d’un altre planeta que hem caigut en una responsabilitat que ens fa
diferents.
I, per tant, cal activar ciutadans progressistes i compromesos amb la ciutat; cal
establir ponts amb tots els moviments socials per debatre i discutir el futur de
Barcelona. Hi ha molta energia a la ciutat, hi ha molts grups massa invisibles
encara en l’escena pública. Hi ha molts col·lectius que estan fent feina per
reconquerir una idea de ciutat que apel·la a allò col·lectiu, que apel·la a la justícia
social, que apel·la a la cohesió; que apel·la al treball als barris.
En vull esmentar la darrera iniciativa que ha sorgit: Nou Barris Cabrejat, que
aixeca un crit d’alerta en un conjunt de barris que en aquests moments se’ns
estan trencant per dins. Però en el gest no només hi ha una reivindicació perquè
les polítiques públiques s’activin, sinó en el propi moviment es construeix cohesió
social.
Hem de reconnectar, les esquerres indiscutiblement, amb aquest conjunt de
moviments. I cal articular, també, relacions amb totes les forces d’esquerra i de
progrés de la ciutat. Després, els responsables de cadascuna d’elles decidiran
com hem d’acabar, però hem d’articular relacions i hem d’articular debats per tal
de fer creïble una alternativa que permeti recuperar la vitalitat social, cultural i
econòmica de Barcelona.
Per això, avui, llenço una idea. Llenço una idea que espero que durant els propers
mesos vagi fent camí, que és constituir el que he denominat Moviment Barcelona.
Moviment perquè respon a aquesta idea, l’activació ciutadana i amb l’únic propòsit
de construir un projecte per la ciutat.
Aquí ens podem trobar progressistes de tota mena. Progressistes que tinguin, fins
i tot, visions de Catalunya, de la relació de Catalunya amb Espanya des de tots
els punts de vista: poden haver-hi independentistes, federalistes, confederealistes,
autonomistes... i tots els altres “istes” que es vulguin posar al costat. Perquè el
compromís amb Barcelona és de tots i ha de ser, necessàriament, de tots. I les
idees i el projecte de ciutat han d’estar per damunt dels carnets de cadascú.
Amb ells proposo treballar sobre cinc àmbits. Els tres que hem anat prefigurant
com a projecte: la Barcelona metropolitana; l’educació i la cultura; i el projecte
social. I n’afegeixo dos més: els joves –sense que Barcelona recuperi la seva
connexió amb els joves de la ciutat aquesta ciutat no té futur– i la radicalitat
democràtica i la participació.
La democràcia està en crisi. Una crisi que va començar sent econòmica, que ha
passat a ser institucional, territorial, política... i ha posat la democràcia en un

13. extrem crec que perillós. Recuperar la confiança democràtica és bàsic. Cal
recuperar la idea de que la democràcia representativa, amb totes les
modificacions que s’hi hagin de fer, amb tota la radicalitat democràtica que s’hi
hagi d’incorporar, és la millor solució per resoldre els problemes col·lectius. La
democràcia es va inventar a la ciutat i, per tant, li toca a la ciutat reinventar la
democràcia adaptada al segle XXI.
Molts dels que avui m’acompanyeu i que heu estat en tants altres actes em vàreu
animar en el seu moment i m’heu continuat animant en aquests mesos i en els
moments de més flaquesa a continuar com a candidat a l’alcaldia de la ciutat el
maig de 2015. Avui us demano un pas més. Avui us demano sumar-vos, afegir-
vos a un moviment plural, on l’única cosa que no estarà permesa és limitar el
debat, limitar el contrast d’idees; i que hem de poder acabar destil·lant, en aquests
dos anys llargs que ens queden, un projecte d’esquerres per a la ciutat de
Barcelona.
Tenim previst constituir de manera efectiva el Moviment Barcelona a l’abril- maig,
en l’equador de legislatura i dos anys abans d’eleccions. Aquí i allà ha
d’aconseguir aglutinar, sumar, afegir, agregar tants ciutadans, ciutadanes,
moviments, entitats com ens sigui possible. Estic segur que podré comptar amb
vosaltres.

14. Col·loqui
- Amb qui compta pel Moviment Barcelona?
Alguns hi són, pocs encara perquè primer s’ha de madurar i, segurament, en breu
podrem anunciar molts altres noms. Avui només en podré anunciar alguns, fins i
tot, per agrair-los d’una manera especial la seva contribució en aquesta engega si
volen clandestina però que sens dubte molta altra gent s’hi ha afegit i s’hi afegirà.
En primer lloc, el Josep Joan Moreso que ens acompanya avui i a qui li agraeixo.
La part educativa i la universitat per nosaltres té una centralitat important.
Barcelona ha de ser una ciutat universitària. El Xavier Boneta, expert en temes
urbans i territorials que al costat, per exemple, del Xavier Muñoz, geògraf, ha de
pensar aquesta Barcelona metropolitana, ha de pensar de quina manera fem
aquesta gran Barcelona.
Dues de les persones que per a mi són, també, fonamentals en el projecte: la
Núria Samepere i el Xavier Bonal, experts en educació tots dos. Ja estan
començant a treballar en línies i en propostes en l’àmbit educatiu. I voldria també
agrair d’una manera especial la participació activíssima, com a activista i com a
persona que té un cap clar des de la política, crític sempre, del Toni Comín. I un
arquitecte que també agraeixo molt que hagi volgut incorporar-se des del primer
moment que és el Pep Bohigas. Després els hi repartiran una imatge d’aquest
moviment que ens ha fet el Claret Serrahima a qui també li agraeixo molt la seva
col·laboració.
- Paper de la cultura i l’educació en el seu projecte per Barcelona
L’àmbit cultural l’hem entès molt com a reclam per a l’activitat turística. I això sens
dubte ho continuarà sent perquè aquesta ciutat acumula patrimoni, acumula
equipaments, acumula oferta cultural d’una altíssima qualitat. Però la cultura
catalana necessita que Barcelona sigui motor cultural, sigui capaç de produir. Un
dels projectes que vam impulsar en el mandat anterior va ser la xarxa de
fàbriques de creació i, fins i tot abans, els espais de recerca, els Parcs de Recerca
Científica. Barcelona no pot, en la lliga cultural, només jugar a la difusió, ha de
jugar a la capacitat de generar coneixement nou, sigui en el sector de les arts, del
pensament o de la recerca científica.
Això té una altra dimensió, l’altra cara de la moneda és l’educació de qualitat de
les bressol a la universitat. I una educació de qualitat pública, que es pot gestionar
concertadament, però un únic sistema. Que sigui d’on sigui la criatura, sigui quin
sigui el barri on hagi nascut la seva ciutat li ofereixi les mateixes possibilitats de
formació i la mateixa qualitat educativa. Per il·lustrar el que vull dir citaré l’alcalde
de Girona a qui l’altre dia vaig sentir-li dir: “Una ciutat sense cultura no és una

15. ciutat, és una urbanització”. Doncs, probablement, aquest també sigui un motiu
perquè la cultura hagi de tenir aquest paper central.
- Què vol ser el Moviment Barcelona? En quins moviments s’inspira? Seria
el Ciutadans pel Canvi de fa una dècada llarga? Aspira a reunir altres partits
i ser una gran candidatura de l’esquerra? Hi ha converses amb altres
partits?
No, converses encara no. De fet, hem aprofitat avui l’ocasió que ens ha brindat El
Periódico per explicar-lo. Ha de ser un gran espai aglutinador, ha de ser un gran
espai que sigui laboratori i lloc de debat i, per tant, això necessita totes les
sensibilitats. El projecte que van imaginar i que va començar a organitzar-se l’any
79 avui està esgotat i cal reinventar com ha de ser el projecte d’esquerres per una
ciutat com és Barcelona, i per una ciutat travessada per totes les dinàmiques
internacionals existents avui. Quelcom que necessita un procés d’agregació i
d’aglutinació molt gran.
No sé com confluirà tot això. Jo m’hi poso al capdavant amb tota la voluntat
d’arribar a presentar-me a les primàries, siguin les primàries del PSC o hi hagin
acords perquè siguin unes primàries més àmplies o hagi un espai d’agregació
més ampli. Això el temps ho dirà i jo no vull tancar cap porta. En tot cas, ens
trobaran preparats per qualsevol escenari.
- Vol dir que podria haver un candidat que no fos del PSC?
No conec encara les qüestions més operatives, no ho sé. En el Moviment
Barcelona, que encapçalo, la persona que acabarà sent candidata, espero, serà
un que sí que ho és, però que n’hi poguessin haver-hi d’altres jo estaria encantat.
Crec que a Barcelona ens hi juguem tant que els millors estaria bé que fossin
candidats, estaria bé que hi hagués un ampli debat, una àmplia confrontació
d’idees que ens permetés realment proposar – permeti’m l’expressió – que el dret
a decidir dels ciutadans sobre el futur de la ciutat fos, realment, entre les millors
candidatures que Barcelona pugui generar.
- Això és un projecte de Jordi Martí i Grau o del PSC Barcelona?
És un projecte de Jordi Martí i Grau, el que passa que és un projecte que se
m’acudeix per una responsabilitat que el PSC de Barcelona m’ha atorgat. Si jo
estigués treballant en l’àmbit cultural, en un dels molts llocs on he treballat i que hi
vaig fer una dedicació durant anys, probablement no estaríem aquí ni jo m’hagués
plantejat fer aquesta plataforma. Per tant, és una iniciativa meva; una iniciativa
que hem fet amb un conjunt de barcelonins; és una iniciativa que està oberta a
militants, no militants, simpatitzants, no simpatitzants, a tota la gent de l’esquerra

16. que vulgui comprometre’s amb la ciutat i que cregui que tot el que jo he començat
a explicar és l’argamassa que pot suportar un projecte d’esquerres per Barcelona.
Però és indiscutible que és una iniciativa que la fa i que la pren Jordi Martí.
- Estem abocats a una situació de paràlisi municipal. Està d’acord?
No. Explicat d’una altra manera: si un president de la Generalitat tingués una
minoria que dóna suport al Govern, és obvi que hauria de dissoldre el Parlament i
convocar eleccions. A Barcelona, o als ajuntaments en general, com que aquesta
possibilitat no hi és la llei permet i atorga moltes capacitats executives a l’alcalde i
a la comissió de govern. Per tant, no es tracta, ni molt menys, d’una gestora.
Marge de maniobra n’hi ha.
I a més a més, hi ha un altre marge de maniobra molt important: que és la
capacitat d’arribar a acords, no generals però sí puntuals, en el Plenari; sigui per
les inversions, sigui per incorporar ingressos, sigui per canviar partides, sigui per
posar accents en determinats àmbits. L’única cosa és que han d’arribar acords en
el plenari perquè es puguin aprovar. Però en cap cas, no estem davant d’una
situació en què l’Ajuntament es paralitza des del punt de vista de la gestió
quotidiana dels serveis. El que sí que és veritat és que no té l’energia política
suficient per donar resposta als problemes que avui té Barcelona. Però això és
una pregunta que li haurien de fer a l’alcalde.
I d’altra banda, nosaltres crec que és impossible que siguem més transparents.
Hem presentat un Pla d’Actuació Municipal alternatiu, hem fet una proposta de
pressupost alternatiu, hem dibuixat quines són les nostres estratègies. Continuem
tenint la porta oberta, l’única cosa que exigim és que hi hagi un canvi significatiu i
radical en les posicions que l’alcalde Trias ha mantingut fins ara.
- Quines solucions aportaria als veïns de Sant Martí que pateixen incivisme i
inseguretat dels assentaments?
Aquest és un problema gruixut i molt complicat de resoldre. En l’últim mandat vam
fer al Museu d’Història de Barcelona una exposició sobre el barraquisme. I la vam
fer perquè el barraquisme havia quedat esborrat de la ciutat de Barcelona, s’havia
esborrat la seva memòria, fins i tot, l’onada olímpica havia esborrat un topònim
que no tenia res a veure amb el barraquisme, que era anterior i que era el de
“platja del Somorrostro”.
Com que el Somorrostro als barcelonins els hi sonava a un espai de pobresa,
d’indigència, de barraquisme el vam canviar. El darrer mandat vam tornar a
canviar-li el nom i vam tornar-li a posar “platja del Somorrostro”. I es va organitzar
una exposició i es van fer tota una sèrie d’actes en homenatge. Jo diria que, fins i

17. tot, van començar a sortir barraquistes de l’armari perquè apareixia gent de molts
barris de la ciutat dient “jo hi havia viscut”. Les barraques deixaven de ser una
vergonya en la història personal dels ciutadans. ¿Qui ho havia de dir que poc
temps després un fenomen que va acabar pocs anys abans dels Jocs Olímpics
avui tornés amb aquesta força i amb una complexitat de solució difícil?
Nosaltres hem donat suport al Pla d’Assentaments Urbans. Poso un cas de
col·laboració. N’hem parlat amb el Govern i ens sembla que el que s’està fent va
en la línia indicada. Primer: estudiar exactament qui són els qui viuen en aquestes
condicions; veure en quins llocs hi ha dificultats o problemes de perillositat
espaial; actuar des del punt de vista d’entitats socials, etc. per resoldre integració
professional, criatures a les escoles... i això s’ha anat fent. Probablement, però,
caldria una mica més de gosadia. Però, sens dubte, és un tema que pel drama
social que significa, no en faré escarni i sempre en tot el que faci el govern em
tindrà al costat discutint, parlant i avaluant un fenomen que realment és complex.
I, de totes maneres, als veïns de Sant Martí i en particular als veïns del Poblenou
el que hem de fer és agrair-los perquè van ser els primers que van entrar en els
assentaments, els primers que es van preocupar de la situació que patien
aquestes persones. Van ser la xarxa de suport als assentaments urbans i,
especialment, l’associació de veïns del barri del Poblenou, un exemple més
d’aquesta energia urbana que destacava abans.
- Desacord pressupostari. Hi ha alguna possibilitat d’entesa?
Sempre n’hi ha. Nosaltres l’altre dia vam presentar una proposta de lluita contra
l’atur juvenil. Vam demanar un pla de xoc contra l’atur juvenil en un plenari
extraordinari demanat pel nostre grup. De manera sorprenent es va aprovar la
proposició però l’equip de govern, el grup de Convergència i Unió, es va abstenir.
Si qualsevol de les propostes d’aquest pla de xoc ens les porten amb tots els
acords econòmics i pressupostaris per fer-les possibles no tinguin cap dubte que
el PSC votarà a favor. És més, si estan disposats a discutir amb franquesa i amb
honestedat sobre quines sí i quines no, o sobre quines més i quines menys,
nosaltres estem disposats també a donar suport a tots els acords econòmics
perquè això es pugui fer.
En el capítol d’inversions ho he dit abans: si en la cobertura de les vies de Sants
aconseguim – i perdonin que personalitzi – que l’Antoni Vives no torni a trencar
una vegada més el consens amb els veïns, perquè cada vegada que s’asseu amb
els veïns per discutir modificacions sobre el projecte es carrega els consensos
construïts abans, aconseguirem aprovar les inversions perquè la urbanització de
la cobertura de les vies de Sants es pugui fer.

18. Aquest Plenari municipal hem acordat amb el govern la protecció del Casc Antic
de Sant Andreu. És la prova de que no posar-se d’acord sobre el pressupost no
vol dir que en coses particulars, importants i essencials per al desenvolupament
de la ciutat ens hi posarem d’acord. Vam deixar, el govern anterior, planificada
una renovació de tot el Casc Antic de Sant Andreu. Els processos d’aquest any i
mig han anat entorpint el consens. Finalment, hem aconseguit que veïns i grups
municipals, amb el PSC fent gairebé de mediador, arribin a un consens i en el
plenari de divendres aprovem la modificació del Pla de Protecció del Casc Antic
de Sant Andreu. I així anirem fent una darrere l’altra sempre que sigui possible i
que reconeguem que s’acosten a les posicions que nosaltres plantegem.
- Anàlisi de la ciutat de Barcelona negativa. El PSC ha governat des del 79.
No li sembla que el problema real no és la crisi ni el govern sinó el model de
creixement de Barcelona durant un seguit d’anys?
No, joc crec que no. Aquesta ciutat va inventar dos grans projectes que van servir
per sortir de crisis anteriors: els Jocs Olímpics, a més de transformar la ciutat
sencera, van servir per resoldre les crisis dels 80 amb el pas de l’economia
industrial a l’economia de serveis, i van situar la ciutat en la millor línia de sortida
per afrontar un canvi que era estructural i de paradigma.
Després, quan això va continuar avançant, la ciutat del coneixement, el 22@, el
conjunt de parcs científics, les fàbriques... van ajudar a readaptar-nos una altra
vegada per superar la crisi que els 90 havien deixat a la ciutat, també amb
problemes d’atur. Barcelona continua sent un motor econòmic. És capital
d’exportacions a nivell espanyol; té unes infraestructures logístiques (el Port,
l’aeroport, la Fira); té el congrés dels mòbils...
Per tant, el model de ciutat que s’ha construït durant els últims 30 anys és un
model que des del meu punt de vista, i reconegut per tothom, és d’èxit. Ara, jo vull
fer un punt d’autocrítica. A mi em dóna la sensació que no vam saber preveure
que aquest model basat en la transformació urbana, en el creixement urbanístic,
en les grans apostes (Sagrera, etc.) tendia a esgotar-se. Ho diré d’una manera
molt gràfica: l’Ajuntament ha conduit la transformació de la ciutat més en el “hard”
que en el “soft”, més en la transformació estructural de Barcelona, en els
equipaments, en la transformació física de barris, en la millora de la centralitat de
moltes àrees de la ciutat. I, probablement, ja fa temps que calia pensar en la
revolució del “soft”: pensar en termes educatius, en termes de coneixement, en
termes de recerca amb més insistència, amb més ímpetu que el que s’hi ha
dedicat.
Continuem tenint un pressupost d’inversions molt alt en totxo, quan probablement
avui en coneixement, en intel·ligència, en recerca caldria dedicar bona part dels
esforços d’inversió. De la mateixa manera que caldria, i que hem deixat per una

19. mica massa tarda, la renovació educativa a la que caldria tornar a apuntar, de la
mateixa manera que la ciutat ho ha sabut fer en altres moments. Per tant, jo
accepto, sens dubte, un punt d’autocrítica. Vam perdre unes eleccions, alguna
cosa no devíem fer bé del tot. Però, en qualsevol cas, el que també assenyalo és
que en la proposta que hi ha en aquest moment no s’hi veu per enlloc un punt de
llum, un punt per il·luminar una alternativa real a les necessitats de la ciutat.
- Economia submergida a Barcelona. Té un pla el PSC i vostè per combatre
l’economia submergida si algun dia tornen a governar?
Segurament és un dels problemes principals. Ha sortit aquest escàndol de la
màfia russa a Lloret. I sembla que els focus es posen en si hi ha corrupció política
o no en determinades persones que han tingut càrrecs de moltíssima
responsabilitat a la ciutat. I, sens dubte, això és greu i cal analitzar-ho. Però per mi
la notícia greu és que tinguem instal·lada la màfia russa a Lloret. Molt més greu
que si un alcalde, ex regidor, s’ha aprofitat d’aquest fenomen en benefici propi. És
greu i la justícia ha d’actuar, és clar. Però allò greu és que tenim un fenomen per
sota que en aquest moment no controlem. I que segurament moltes vegades la
corrupció política és la punta de l’iceberg d’aquesta economia negra, d’aquest
mercat que es va instal·lant i que fuig d’una manera absoluta del control polític.
Aquest és el gran repte de la democràcia d’avui: aconseguir dominar els mercats.
Mentre la democràcia no domini els mercats, mentre la democràcia no estigui per
sobre en termes locals, de comerç, en termes de franquícies, en termes de
preveure i posar resistències a una voracitat indiscutible dels mercats, tindrem
dificultats. Posaré un exemple arran d’una qüestió d’absoluta actualitat, que no té
a veure amb una qüestió d’economia negra, però sí del control que hauria de fer
la ciutat sobre l’activitat econòmica.
Fa pocs dies s’anunciava el tancament de la llibreria Catalònia. Des del meu punt
de vista això no ha de poder passar. Ha d’haver-hi sistemes –a París hi són– que
protegeixen el comerç no només tradicional, sinó el que és d’interès per mantenir
la qualitat de la condició urbana de la ciutat. No podem permetre que al carrer de
la Palla s’hi posin botigues que no siguin antiquaris. I no podem permetre que
llibreries de la importància que ha tingut la Catalònia a la nostra ciutat
desapareguin, no només perquè sigui intercanviada per un McDonalds –que
aquesta és l’anècdota que ha fet esclatar la notícia– i han d’haver-hi nous
sistemes des del món local per impedir-ho. Probablement, al govern de la ciutat
no se li pot demanar que governi les màfies russes o que intenti posar ordre en
els grans tràfics internacionals d’economia negra, però sí poden fer coses en el
terreny de preservar un comerç i de preservar una activitat econòmica sanejada.

20. - El comerç de la Diagonal es queixa de la manca de reformes. Quina és la
posició del PSC en aquest moment respecte la reforma de la Diagonal?
Crec que en aquests moment a la Diagonal el que s’han de fer són actuacions
progressives, microactuacions i deixar per a més endavant una transformació més
integral. Actuacions dirigides a que aquest espai no continuï amb la davallada que
ha patit en els darrers anys i de la que els comerciants es queixen. Sobretot, cal
que la Diagonal rebi el mateix tracte del que rep un carrer al costat d’aquest tram
de la Diagonal i que és el Passeig de Gràcia.
El que no pot ser és que l’administració faci una diferència tan flagrant entre les
inversions que farà el govern per arreglar els desperfectes d’un Passeig de Gràcia
“premium”, com han definit el projecte –que és important i en un carrer amb una
activitat, fonamental– i que, en canvi, a la Diagonal l’alcalde Trias plantegi que
s’ho han de pagar els propis comerciants. Aprofito la pregunta per tornar a la
reflexió que feia abans. Em sembla que amb el tema del comerç és important
mantenir el comerç de proximitat. Aquesta aposta l’hem esmentat moltes vegades
i molt sovint: les peatonalitzacions, els eixos comercials són fonamentals.
Però en aquest moment s’estan generant noves dinàmiques en el comerç i caldrà
també vetllar per quin tipus de comerç volem, no només perquè hi hagin botigues
obertes sinó, sobretot, per quina tipologia de comerç és necessària perquè la
ciutat mantingui la seva riquesa no només comercial sinó també la seva riquesa
cultural i la qualitat urbana que necessita. Insisteixo en què comencen a haver-hi
moltes ciutats globals com la nostra –posava abans l’exemple de París– que han
començat a limitar d’una manera clara els tipus de comerç en determinades
zones.
Per exemple allà on hi ha un cine no pot haver-hi res més que un cinema o allà on
hi ha una llibreria no pot haver-hi res més que una llibreria. No sé si coneixen
l’última polèmica, curiosa, que ha tingut lloc a París. A París, la ciutat dels cafès,
van plantejar que allà on hi ha un cafè no pot haver-hi res més que un cafè. Però
un cafè dels més tradicionals del centre va ser comprat per Starbucks i ha hagut
una moguda ciutadana per frenar la instal·lació de l’Starbucks en aquest espai.
Aquí del que ens hem d’adonar és que en ciutats globals el mercat busca tots els
intersticis legals per fer la seva, i l’administració s’ha d’anar rearmant
normativament, no per limitar l’activitat econòmica sinó per ordenar-la i fer-la
compatible amb la resta de funcions d’espai públic, de qualitat urbana que una
ciutat ha de sostenir.

21. - PSC: quina és la solució que vostè proposa? És conscient que sense un
PSC fort a Barcelona el PSC pot desaparèixer de l’escena política catalana?
Jo això no ho comparteixo. Jo crec que és molt difícil que el PSC desaparegui de
l’escena política catalana, sigui més fort o menys fort. Alguns el volem el més fort
possible. Però el PSC té un element que probablement depassa a tots els que ara
en formem part i a tots els que tenim responsabilitat en la direcció del partit, que
és una memòria i, fins i tot, diria un inconscient.
Les formacions polítiques ressonen de determinades maneres. I el PSC continua
sent el partit que millor ressona com a partit d’agregació, com a partit transversal,
com a partit que uneix les classes populars i les classes més dinàmiques, urbanes
i cosmopolites. I això hi continua sent. De vegades, ho tapem perquè hi tirem
palades de sorra els que administrem en aquest moment el PSC i obrim conflictes
excessius. Però això va rebrotant i tornarà a rebrotar, jo no en tinc cap dubte.
El socialisme democràtic té molt futur. Té reptes molt importants. Té reptes
d’adaptació a un entorn econòmic i social molt diferent de quan va ser creat. Té
reptes de reinventar projectes urbans amb ciutats agafades per dinàmiques
globals i econòmiques cada vegada més dures i més fortes. Però té aquesta
llavor. A casa nostra aquests dies hi ha hagut debat. Molts companys del PSC
han fet tweets posant imatges dels cartells electorals dels anys 80, cadascú
buscant portar l’aigua al seu molí, aportant aquells dibuixos i aquells lemes de ser
catalanistes i ser d’esquerres... Amb un lema que continuo pensant que és el
millor per qualsevol campanya electoral, que va ser el lema de les eleccions
municipals a l’any 1979, i que proposava als ciutadans de totes les ciutats de
Catalunya “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”. No hi ha manera més oberta, i
més agregadora, i més incloent que aquest lema per aconseguir guanyar unes
eleccions municipals. Això hi és. Hi és en el subconscient. I no crec, sincerament,
que això ningú sigui capaç de carregar-s’ho.
- Votació de la declaració al Parlament i tweets de Jordi Martí. Considera que
el resultat de la votació del PSC al Parlament va ser un missatge nítid al PP i
al PSOE?
No, jo crec que nítid no seria el millor adjectiu quan un grup parlamentari expressa
vots diferents i expressa el que va expressar en el Parlament. Però em refereixo
als dos tweets. Sí, jo sincerament sóc dels que crec que nació vol dir això: vol dir
que és un subjecte polític i amb capacitat d’exercir la sobirania. També de pactar-
la, també d’acordar-la amb d’altres instàncies de govern. Respecte el segon
tweet, crec que no ens hem d’ obsessionar amb les paraules, a mi no em molesta
la paraula sobirania però si tant inquieta i l’hem de treure tampoc no em semblaria
malament. El nom no fa la cosa, és la cosa que fa el nom en aquest cas.
Busquem-lo. Per què? Perquè el model pactat a la Transició, el model dels Pactes
de la Moncloa, s’ha esgotat. Era un model que havia de servir per encaixar la

22. diversitat i la pluralitat cultural i d’identitats espanyola. I ha quedat esgotat. Ha
estat molt útil. I reivindico els que van lluitar a la Guerra Civil i aquells que van
aconseguir, per la via de la pau i per la via del pacte i de l’acord, els 30 anys de
major desenvolupament i de benestar social que ha tingut el nostre país. Però
això s’ha esgotat. Fruit de moltes coses. Hi ha responsabilitats compartides a una
banda i a l’altra.
Des del meu punt de vista en aquest moment cal que Catalunya enviï un missatge
clar de que això s’ha esgotat i que cal tornar-ho a construir. I tindrem opcions
diferents però ens hem posat d’acord que la manera, el mètode serà donant la
paraula als ciutadans de Catalunya. Per mi això calia preservar-ho per davant de
qualsevol altra consideració. No es va aconseguir, però jo espero que
s’aconsegueixi en el futur i continuaré treballant establint el màxim i continuant
cosint i generant els màxims ponts possibles entre les diverses sensibilitats que
avui té el PSC perquè totes elles són indispensables i, com deia abans, el PSC
continua sent indispensable també pels ciutadans de Catalunya.
- Vostè hagués votat que sí a la declaració aprovada pel Parlament?
Sí, jo hagués votat afirmativament. Jo no hagués tingut cap inconvenient per fer-
ho, insisteixo per les explicacions que li he donat abans i sense ànims d’obrir
excessives polèmiques. De vegades ens quedem atrapats en les paraules. I la
paraula sobirania és tan polisèmica, tan plural... És clar, la ciutat de Barcelona és
sobirana per triar el seu alcalde i el seu govern; les persones, els individus tenim
sobirania per prendre decisions sobre la nostra vida individual. Per tant, a mi em
semblava que no era necessari tant soroll.
Ara, també vull destacar que l’ús d’aquest terme i l’obsessió en aquest terme per
part d’altres forces polítiques semblaven indicar que aquest terme només tenia un
significat que era la independència de Catalunya. Per tant, també entenc que hi
hagués companys del partit que diguessin que això era equivalent. Perquè les
paraules les carrega el diable i cada persona i cada interpretació fa que
s’entenguin de manera diferent.
Jo no vaig viure al 78 la fundació del PSC –per una qüestió biològica– però estic
convençut, i n’he parlat amb molta gent i els que hi eren m’ho corroboren, que les
distàncies ideològiques que hi havia el 78 entre els que es van unificar eren més
grans que les que hi ha avui. Per tant, al 78 van ser capaços de superar
diferències ideològiques i, a més, provenint del franquisme i, per tant, sense que
la catalanitat s’hagués impregnat al conjunt de les classes socials, dels grups
socials del nostre país. Ells van tenir l’amplitud de mires, la visió de futur per veure
el que era necessari als ciutadans de Catalunya, per ser opció guanyadora, però,

23. sobretot, perquè era la principal argamassa que unia el conjunt del poble de
Catalunya en un sol poble. Un dels gran lemes de la fundació socialista.
Si aquells que venien de tradicions molt diferents van ser capaços d’arribar a
l’acord, de fundar el PSC no pot ser que avui no siguem capaços de tornar-ho a
fer. I jo estic convençut de que la síntesi que molts han demanat serà possible,
serà factible i el PSC podrà continuar representant el que ha representat fins ara.