Noruega es el escenario de nuestro último cuento de boda, teñido de referencias vikingas y nórdicas.Para Ximo y Ester...

3. Si aquest bitllet d’avió ha arribat fins a les vostres mans, és perquè sou molt, molt especials.
Per açò aneu a viure un viatge màgic i únic només per a vosaltres. No és una travessia
interminable, en aquestes línies es reflectirà una xicoteta part d’aquest camí llarg que heu
recorregut fins a arribar a aquest aeroport amb destinació a l’altra part del món, blanc i
immens.

4. Hi ha qui diu que el destí està lligat a la terra, que és tan part de nosaltres com nosaltres d’ell. Uns altres
diuen que està teixit com una tela, perquè l’esdevenir d’un es creue amb el de molts altres. És el que
tots cerquem o contra el que tots lluitem. Hi ha qui mai ho troba o qui és fatalment atret cap a ell. En
aquesta història, Ester va estar afortunadament atreta cap al seu futur.
Un estudi apagat, quasi sense llum. L’ordinador està encés encara i algú tecleja a poc a poc contemplant
el capvespre des de la finestra. La llum tímida dels fanals comença a il·luminar el carrer i tremolen en
el cel els primers estels. Ester mira la pantalla del monitor entotsolada, com cercant allí alguna cosa que
no troba dins de si mateixa, com si volguera rescatar-se d’allò que la reté enfront d’eixa pantalla sense
vida. Però de sobte, quasi al mateix temps que el mantell fred de la nit apaga el paisatge exterior, s’alça
d’allí i deixa en suspens la seua sessió de Facebook.

5. L’endemà alguna cosa la mou fins al mateix estudi per a contemplar la mateixa finestra, però aquesta
vegada la nit ja ha caigut completament i impedeix amb naturalitat la vista del carrer. Fa temps que totes
les nits es dirigeix fins a l’ordinador moguda per l’avorriment. Aleshores, se senta enfront de la pantalla i
es connecta un ratet a Internet, encara que quasi mai sap exactament què busca o sobre qui espera no-
tícies quan consulta el seu compte de correu electrònic i el seu Facebook. A voltes, no se li presenta gens
interessant. Ella pensa que aquesta és una d’eixes nits fins que Ximo comparteix un vídeo que desperta la
seua curiositat i li demana per privat que s´ho passe. Així comença una conversa que, sense ells saber-ho,
anava a resultar molt llarga, tant que encara no ha acabat.

6. Van xarrar i van descobrir xicotetes parcelles de l’altra persona. Els agradava el que intuïen i
una connexió invisible va començar a unir-los més enllà de la xarxa. Tots els elements estaven
ja disposats sobre el tapet de joc, entrellaçats amb una estranya coherència, un ordre secret,
perquè la destinació d’uns es creue amb el (poner la) de molts altres. Tot estava ja preparat
per a la primera trobada, que no tardaria (poner en) a arribar: es van decidir a conéixer-se en
persona.
I aleshores Ximo, va veure els seus ulls per primera vegada... Quina pena no poder repetir eixe
moment, quina delícia descobrir els ulls del seu amor per (poner primera volta) vegada primera!
Seria la primera de moltes cites.
Va anar passant el temps fins que un altre d’eixos moments claus en la vida va arribar. Al
febrer Ximo va anar-se’n uns dies a Irlanda i no sabia si anava a tornar. “La nostra destinació
està amb nosaltres. Només hem de ser prou valents per a veure-la”, va recordar Ester. Potser
per açò, no va dubtar a actuar i es va declarar.

8. “Amor, cuántos caminos hasta llegar a un beso… ¡Qué soledad
errante hasta tu compañía!”
Pablo Neruda
I Ximo ho va deixar tot i va dir si un 20 de febrer de 2012
.
“Porque, sin buscarte te ando encontrando por todos lados, prin-
cipalmente cuando cierro los ojos”.
Julio Cortázar

9. I la lluna els va somriure i just en eixe instant, van agrair la vida que han teixit, i es van
burlar dels qui no comprenen que l’amor no té etiquetes possibles, ni edat, és pur i inclassi-
ficable, i pocs poden gaudir com ells, d’un amor vertader. I la lluna que il·luminava Tavernes,
també ho sabia, i els va aclucar un ull amb sorna..

10. Des d´eixe moment fins ara han passat 4 anys, 3 d’ells vivint junts, i tres anys amb Oddie,
la seua gosseta, que els vincula encara més.

12. “Puedo cantar mi propia historia,
hablar de mis viajes, y como a menudo he sufrido
tiempos de dura navegación y días de mucho afán;
Amargas carencias a menudo en muchos puertos,
Y a menudo he aprendido que difícil morada
es un barco en una tormenta, cuando llegaba mi turno
en la ardua noche de vigía a la proa del navío
viendo pasar los acantilados. A menudo estuvieron mis pies
aprisionados por el hielo en helados calzados,
Torturado por el frío, dominado por la angustia
Acongojado mi corazón, anhelando una ayuda
Mi cansada mente de marino... ...Y todavía una vez más
La sangre en mi corazón otra vez más
me empuja a intentarlo juegan las saladas olas;
El mar parecen montañas, me urge nuevamente
El impulso de mi corazón visitar lejanas tierras
A emprender un nuevo viaje, en mares muy distantes...”
Conocer a otras gentes
El marino: Exeter boo

13. (El poema es llig com té sentit,
és a dir, primer la línia de la co-
lumna esquerra i després la de la
dreta. Si està escrit en aquesta
forma és per a respectar l’ori-
ginal, ja que així s’escrivia en el
llenguatge nòrdic antic)

14. I en arribar a Noruega, la seua destinació compartida, somiada, descobreixen un lloc circular
on el dia mai acaba en el sol de la mitjanit. Hi ha coses que mai acaben, i l’amor és una d’elles.
És bo que les vides tinguen diversos cercles. Però la seua, la vida d’Ester i Ximo, només ha do-
nat la volta una vegada i no del tot. Ara falta el més important. Un nou cercle que ha començat
després de signar el seu amor, després d’un pacte implícit que ara es fa visible.

15. Oslo

16. “Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo
si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo
si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo
pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cin-
co
no ya para que acuda
presurosa en mi auxi-
lio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que
puede
contar conmigo.”
Mario Benedetti

17. I ara mateix, en aquest país llunyà que ja és un poc
seu, no poden tancar del tot el cercle, perquè el seu
vertader viatge acaba de començar.
Estar enamorat no és fàcil. No n’hi ha prou amb
desitjar-ho, cal sentir-ho. I ells ho escolten clara-
ment mentre Ester li pregunta:
- Què em regalaràs per la nostra boda?
- Neu, tota la que vulgues...
Fiordo de Lyse

18. Quan fa fred la majoria de les coses van més de pressa, o arriben abans. Les casualitats. I
va ser precisament una vesprada de fred quan ella va llançar el seu missatge al vent, com
els dos recordaven ara.
- “Una besada, si em sents, mana’m tu una altra”

19. Com a resposta ell ho va deixar tot per a estar al seu costat, per a veure-li cada dia i cada nit.
I com tots els començaments, en el país blanc de les neus eternes, ells també tindrien el seu
inici, la curvatura del cercle que anaven a traçar junts.
Bergen

20. Així comença el mite nòrdic de la creació del món en el Völuspá, amb les profecies de la Sybila:
Oigo y veo a sagradas gentes
Grandes y pequeñas, en el reino de Heimdal (guardián de la morada de los
Dioses)
Me pides Valford (padre de los guerreros, otro nombre de Odín), que yo te
cuente los antiguos mitos de los hombres,
que me interne en las profundidades de la memoria
El mundo comenzó en una edad de oro
Recuerdo gigantes nacidos en el comienzo del tiempo,
Que a mí me criaron en tiempos muy lejanos,
Nueve mundos yo recuerdo, nueve raíces del árbol del poder
(se refiere al Yggdrasil, el árbol cósmico)
Que sostenía a los mundos y también a los mundos bajo la Tierra.
En los comienzos del tiempo no existía nada;
No existía arena, ni mar, ni las frías olas,
No existía la tierra, ni los elevados cielos;
Sólo un gran vacío; surgido de la nada,
Hasta que los hijos de Bur (los Dioses) levantaron las tierras,
crearon la Tierra del Medio (el mundo físico), un lugar incomparable.
Desde el Sur brilló el sol sobre un mundo de rocas.
La hierba empezó a crecer y los campos reverdecieron.
Los Aesir (uno de los dos linajes de Dioses) se reunieron en Idavoll
altos templos y altares levantaron
establecieron forjas para hacer ricos tesoros
inventaron tenazas y herramientas (para trabajar en las forjas)

21. Hem volgut que el final de la seua aventura nòrdica se situe metafòricament en Folkvang, en el palau de
Asgard, Sessrumnir. És la casa de Freya, la deessa de l’amor i la fertilitat, la més bella de les deesses i a
més la primera vikinga valquíria, dona combatent que portava als guerrers caiguts en combat a Valhalla.
Però... Llàstima! La nit gèlida ha caigut i els grans portons del palau ja s’han tancat i no podem veure el
que ocorre a partir d’ara... Quedarà pendent una besada, una mirada i una vida junts... Però açò amics,
açò ja és un altre conte.
De moment, els déus de la navegació i l’aventura murmuren un desig per als amants:
- Bon vent i bona vela