Navega a bord (mestre) mmb

La navegació
Navegaabord
delFarBarcelona
Dossier del professorat
dossier

imprés en paper reciclat
Text: Cristina Puig i Ana Vico
Disseny: Eva Rafecas
Imatge portada: Pere de Prada
Revisió juny 2016
Navegaabord
delFarBarcelona

dossier
Navega a bord del Far Barcelona
3La navegació
Presentació de l’activitat
Navegar en un antic veler pot resultar una experiència única si tenim en compte que avui dia no es
presenten gaires oportunitats per fer-ho. Així, des del Museu Marítim de Barcelona, es vol donar a
conèixer diferents aspectes relacionats amb la navegació tradicional a bord del veler Far Barcelona
mitjançat una d’activitat adreçada als grups d’educació secundària obligatòria i batxillerat.
Aquesta activitat pretén apropar un dels
aspectes històrics més rellevants de la
nostra cultura mediterrània: la navegació
tradicional a les nostres costes, alhora
que es dóna a conèixer conceptes nàu-
tics bàsics per a navegar i es potencia tot
un seguit de valors associats com ara la
responsabilitat, el repte i l’esperit aventu-
rer, el treball en equip, la convivència i
l’esport.
Objectius
> Referits a coneixements, fets i conceptes: apropar la història d’un antic veler, les parts del vaixell i
la vida a bord; conèixer conceptes bàsics de navegació; entendre el funcionament dels aparells de
navegació tradicionals i actuals; identificar diferents sistemes de posicionament: la navegació costa-
nera, el GPS; conèixer les maniobres a bord i la seva utilitat: govern, veles, nusos mariners, etc.;
conèixer les normes de seguretat; apropar bones pràctiques ambientals a bord d’un vaixell.
> Referits a procediments: manipular els instruments de navegació; calcular dades a partir de les
observacions realitzades; participar en les maniobres per navegar a bord d’un vaixell; emprar el voca-
bulari adequat durant l’activitat.
> Referits a actituds i valors: respectar el patrimoni cultural marítim del present i del passat; utilitzar
correctament objectes, materials i mitjans tecnològics; tenir rigor en la resolució de problemes tec-
nològics; fer una valoració positiva de professions i oficis; prendre consciència sobre la necessitat de
complir les normes de seguretat; saber assumir responsabilitats; sentir-se part del treball en equip.

4 La navegació
Estructura de l’activitat
Singladura a bord d’un vaixell: El dia de la visita s’inicia un recorregut de tres hores de durada a bord
d’un veler del segle XIX pel litoral de Barcelona. Durant la singladura es treballa en grups i es realitzen
diferents maniobres a bord del vaixell, s’observen aspectes relacionats amb la meteorologia, el paisat-
ge litoral així com es manipulen els aparells bàsics per a la navegació.
En definitiva, aquest programa fa les següents propostes als alumnes:
> Que entenguin el mar com un medi proper que cal conèixer, gaudir i preservar.
> Que coneguin el patrimoni cultural marítim recuperat a la nostra ciutat.
> Que descobreixin les tècniques de navegació tradicionals i actuals.
> Que identifiquin els valors associats al món de la navegació com ara la responsabilitat, el
repte i l’esperit aventurer, el treball en equip, la convivència i l’esport.

dossier
3La navegació
1. Introducció
2. El vaixell Far Barcelona
2.1. Característiques del vaixell
2.2. Les parts del vaixell
2.3. Vida a bord
3. Navegant a bord del Far Barcelona
3.1. Sistemes de posicionament
3.2. Els instruments de navegació
4. Meterologia
4.1. La pressió atmosfèrica
4.2. Els núvols
4.3. El vent
5. Les maniobres
5.1. La navegació a vela
5.2. Els nusos mariners
6. Sistemes de telecomunicacions i seguretat
7. Seguretat a la mar
7.1. Situacions d’emergència
7.2. Seguretat a bord del Far Barcelona
8. Bones pràctiques a bord del Far Barcelona
9. Glossari

1. Introducció
La història de les civilitzacions en general i la de Catalunya i Barcelona especialment, està lligada al
mar i per tant a la història de la navegació. Durant segles, fins el canvi produït arran de la incorporació
del motor com a sistema de propulsió, la navegació a vela i la tradició a l’hora de construir les embar-
cacions, ha estat un clar exponent d’identitat del nostre patrimoni cultural marítim.
En aquest context, Navega a bord del Far Barcelona permet apropar un dels aspectes històrics més
rellevants de la nostra cultura mediterrània: la navegació tradicional a les nostres costes, alhora que
es dóna a conèixer conceptes nàutics bàsics per a navegar com ara aspectes de meteorologia, de
posicionament, les tasques bàsiques que realitzen els mariners a bord, entre d’altres. D’aquesta
manera, es potencia tot un seguit de valors associats com ara la responsabilitat, el repte i l’esperit
aventurer, el treball en equip, la convivència i l’esport.
Igualment, el contacte amb el món de la navegació pot ser una bona forma de prendre consciència
del medi marí, sent una eina que ha de permetre acostar-se al mar, mitjà transmissor de coneixement
i afavoridor d’intercanvis culturals.
2. El vaixell Far Barcelona
El veler Far Barcelona és un jakt
noruec construït l’any 1874 a la
comunitat de Kvinherred, al fiord de
Hardanger (Noruega). El seu nom
original era Anne Dorthea i originà-
riament es dedicava al transport
del peix salat pel mar del Nord i el
Bàltic. Aquest vaixell va estar en
actiu fins a l’any 1975. Tot i que en
aquesta època ja no conservava la
seva arboradura original, el vaixell
no va patir reformes que afectessin
a l’estructura ni les línies originals
del buc.
El 1984 va ser traslladat a Barce-
lona on va ser recuperat pel Con-
sorci El Far a través de la partici-
pació de més de 350 alumnes i 35
monitors de Tallers d’Ocupació i
Escoles Tallers que s’han organitzat des de la Drassana de la institució. Aquest veler conserva el buc
original en totes les seves mides, així com molts dels seus materials originals.
Actualment, el Far Barcelona es destina com a vaixell d’instrucció amb l’objectiu de presentar-se com
un instrument per a l’educació i la formació professional, realitzant activitats de navegació tradicional,
programes educatius i socials.
4 La navegació
Restauració del Far Barcelona a la Drassana del Consorci El Far

2.1. Característiques del vaixell
Quan es parla de grans velers hom entén els
vaixells de gran port a vela, propis de la
navegació d’altura. Els tipus més caracterís-
tics són la goleta, el bergantí, la pollancra i la
fragata, amb totes les formes híbrides sorgi-
des de la combinació d’aparells. En el cas
del veler Far Barcelona, aquest està apare-
llat com una goleta, vaixell de vela tradicio-
nal de dos pals, amb veles cangrees, escan-
daloses i flocs.
Així, per tal d’identificar un vaixell podrem
fixar-nos en les diferents parts que compo-
sen una embarcació. D’aquesta manera cal-
drà tenir en compte tot el que fa referència a
l’aparell és a dir, el conjunt de l’arboradura, l’eixàrcia i el velam d’una embarcació, la tipologia i l’ordena-
ció del qual determina cada tipus de veler. Igualment caldrà tenir present la disposició del buc i els
habitacles que conformen l’embarcació.
2.2. Les parts del vaixell
Pel que fa al Far Barcelona observarem les següents parts:
a) Quant a l’arboradura o conjunt de pals, botavares, etc., destinats a sostenir les veles trobem:
> Pal major: pal més gros i principal d’una embarcació.
> Trinquet: pal de proa.
> Botaló i bauprés: perxes horitzontals de proa on es subjecten els flocs.
> Botavara: perxa horitzontal subjectada a un pal per l’extrem de proa i maniobrable per
l’extrem de popa, que serveix per a caçar la vela major.
> Pic: perxa on va envergada una vela.
b) Pel que fa al velam o conjunt de veles d’una embarcació.
> Vela cangrea: vela de tallant trapezoïdal que va envergada al pic, al pal i a la botavara.
> Trinquetilla: vela de tallant triangular tocant al trinquet, que forma part dels flocs.
> Flocs: vela de tallant triangular que s’utilitza per a arribar i per a cenyir. Hi trobem contra-
floc, floc i petifloc.
> Vela d’estai: vela triangular situada a la part superior entre el pal major i el trinquet.
> Escandalosa: vela triangular situada a la part superior entre el pal major i el pic.
c) Pel que fa a l’eixàrcia o el conjunt de caps utilitzats a bord
> Eixàrcia de treball: destinada a les maniobres de les veles.
> Eixàrcia ferma: destinada a sostenir els pals, que es manté sempre fixa. Hi trobem escotes,
obencs, estais, obenquets, vigotes, acolladors, cadenots, barbiquell i moc.
5La navegació
dossier
La seva primera navegació © Vicenç Forner

d) Pel que fa al buc o cos d’un vaixell, haurem de tenir en compte les parts més significatives: la pala
de timó, el pont de comandament, la sala de màquines, el bot auxiliar, el pescant, juntament amb els
espais on la tripulació pot descansar i conviure com són la cuina, el menjador, els camarots i els lava-
bos.
Igualment, la complexa construcció naval va generar la necessitat de crear una nomenclatura concre-
ta per anomenar cada part del vaixell a fi que els professionals que hi treballaven es poguessin enten-
dre sense dificultat. De fet, tot els oficis i totes les professions tenen un lèxic propi.
6 La navegació
Esquema del vaixell
Lèxic per denominar les parts del vaixell
Babord
Popa Línia de crugía Proa
Estribord
Través
Aleta Amura
Través
Aleta Amura

dossier
7La navegació
2.3. Vida a bord
Navegar a bord d’un vaixell com el Far
Barcelona requereix uns coneixements
i un treball en equip fonamental per
tenir una bona singladura. Cada tripu-
lant és l’encarregat d’una feina concreta.
La correcta coordinació entre les acci-
ons de tots els tripulants implicats en la
realització d’una maniobra és indispen-
sable per poder arribar a bon port.
En aquest sentit, la tripulació necessària
per navegar en un veler com ara el Far
Barcelona haurà de comptar amb els
següents rols:
> Patró/na: és la persona responsable del vaixell. S’encarrega de patronejar l’embarcació i
coordinar les tasques de la tripulació. Porta una guàrdia de mar.
> 1er. Oficial: substitueix al patró en la seva absència. És el responsable del manteniment de
coberta, l’eixàrcia, farmaciola, equips de
seguretat, etc. Porta una guàrdia de mar.
> Maquinista: responsable del bon funcio-
nament de totes les instal·lacions a bord.
Ajuda l’oficial quan faci falta. Porta una
guàrdia de mar.
> Mariners/es: coordinats pel contrames-
tre, realitzen les tasques de neteja i man-
teniment del vaixell, mantenen a punt el
cordam (caps) i participen en les manio-
bres i les guàrdies de mar.
> Cuiner/a: s’incorpora a la tripulació quan
es fa navegació d’altura. S’encarrega de
l’avituallament de l’embarcació i cuina
per tota la tripulació.
> Metge/ssa: s’incorpora a la tripulació quan
es fa navegació d’altura. És l’encarregat de
tenir a punt la farmaciola i atén les incidèn-
cies mèdiques que puguin sorgir durant
l’estància a bord. Participa en les guàrdies
de mar.
La rutina de treball a bord del veler inclou les tasques pròpies de cada rol, tenint en compte que dia
i nit s’han d’establir torns de guàrdia que garantitzin la seguretat del vaixell i de la tripulació.
Fent maniobres
Navegant a motor

8 La navegació
3. Navegant a bord del Far Barcelona
Per posicionar-se i situar-se hem de tenir present si fem navegació costanera o d’altura. En funció del
tipus de navegació, farem servir diferents sistemes de posicionament que ens ajudaran en el nostre
viatge.
2.1. Sistemes de posicionament
La Navegació d’altura
Pel que fa a la navegació d’altura, davant la falta de
senyals físiques visibles la tripulació es troba amb el
problema de no comptar amb punts de referència que
li permetin situar-se i orientar-se. En aquest context,
tradicionalment els navegants han fet servir estris i
aparells com ara el sextant que els permetien situar-se
convenientment i saber cap a on dirigir-se, tenint en
compte l’observació del que s’anomena el sistema de
navegació astronòmic.
Aquest sistema consisteix en observar els astres del
cel que tenen unes posicions donades respecte a la
terra. D’aquesta manera, si agafem un astre com a
referència –per exemple el sol-, sabem que al migdia
aquest es troba al sud, encara que, en funció de l’èpo-
ca de l’any i la nostra posició a la terra, pot estar més o menys alt. Aquestes dues dades són les que
farem servir per situar-nos i seguir el rumb -direcció en que navega el nostre vaixell-. El rumb es podrà
mesurar en relació a l’eix del vent, a la línia nord-sud de la terra, respecte a un altre veler, etc.
Avui dia però, la navegació a bord dels vaixells moderns resulta molt més senzilla si tenim en compte
els aparells electrònics que hi ha a bord, els quals són sistemes d’ajuda a la navegació. Aquests són
el GPS, Plotters electrònics, etc.
Independentment dels aparells i instruments utilitzats per a la navegació, cal fer servir el sistema de
coordenades geogràfic, que formen els paral·lels i els meridians. Aquests permeten ubicar amb precisió
la posició d’un punt qualsevol de la superfície terrestre respecte les línies de base del sistema: l’Equador
- latitud- i el Meridià de Greenwich -longitud-. La unitat de mesura serà els graus, minuts i segons.
La navegació costanera
Quan es navega però, amb la costa a la vista tenim una sèrie de punts de referència que permetran
determinar la nostra posició sobre una carta nàutica. Així es poden establir:
> Demores: es l’angle format entre el nord i l’objecte visualitzat. Aquestes son les línies rectes
en què veiem qualsevol objecte o punt de la terra des del lloc on estem. Aquestes es
mesuren amb un compàs de demores.
> Enfilades: línia recta de posició formada entre dos punts de la costa alineats al vaixell.
> Marcacions: és la direcció entre qualsevol objecte i la línia de crugia del nostre vaixell -línia
proa –popa.
Posicionament a la carta nàutica

dossier
9La navegació
Així, per a la navegació costanera resulta molt útil l’ús de les cartes nàutiques ja que recullen, amb
prou detall, informació general de sondes, situació de llums de ports i fars, etc.
3.2. Els instruments de navegació
Al pont de comandament, el patró o capità
disposa de diferents aparells necessaris
per a la navegació. Els més representatius
són:
Compàs
És un instrument d’orientació que s’utilitza
a bord per a saber la direcció del meridià
magnètic, com a línia de referència per a
determinar el rumb. Es considera que
a-quest aparell és d’origen xinès i va ser
utilit-zat per primera vegada en la navega-
ció durant el segle XII. Les primeres agu-
lles imantades que es van utilitzar traves-
saven un llistó de fusta suspès en un reci-
pient amb aigua. En l’actualitat, el compàs
té forma cilíndrica amb una tapa de vidre
que permet veure la rosa dels vents. A l’interior del cilindre s’ha col·locat una barreja d’aigua i alcohol
al 10%, on hi ha suspesa l’agulla imantada que ens marca el nord.
Aquest s’utilitza per prendre referències en forma d’angles i senyala el eix nord-sud (magnètic) de la
terra, permetent passar les observacions visuals a les cartes nàutiques. Per fer-ho, s’utilitzen els prin-
cipis bàsics de geometria, els quals estan basats en el fenomen d’orientació de camps magnètics dels
imans respecte els camps magnètics terrestres. Cal tenir en compte però, els desviaments que pot
patir el compàs degut a diferents aspectes com ara la presència de masses metàl·liques que puguin
haver-hi a bord -els navegants compten a una taula de desviaments-. Caldrà tenir en compte també
que els pols terrestres no coincideixen amb els pols magnètics, pel que s’haurà de saber en cada
situació, quina diferència hi ha en graus entre l’eix que uneix els pols magnètics i l’eix real de la terra.
En les cartes nàutiques aquesta desviació i la seva variació anual ve especificada.
Posicionament amb la costa a la vista
Aparells de navegació

10 La navegació
Carta nàutica
Els primers mapes que es van dibuixar eren mapamundis
que anaven des dels límits d’orient (Xina i Japó) fins als
límits d’occident (Islàndia, Península Ibèrica i costa Atlàn-
tica de l’Àfrica). Durant l’Edat Mitjana, els cartògrafs de la
Mediterrània van dissenyar els portolans, mapes desti-
nats a la navegació on només es marcava la línia de la
costa i tots els ports. Sobre aquests portolans hi havia
marcats els rumbs que havien de seguir els vaixells per
arribar als diferents ports dins de la Mediterrània.
En l’actualitat, per poder navegar, marcar el recorregut i
posicionar-se amb la costa a la vista, els navegants
necessiten l’ajuda d’una carta nàutica, que és la repre-
sentació de la costa plasmada en dues dimensions. Totes
les cartes nàutiques estan orientades al nord i, als mar-
ges superior i inferior, observem la graduació correspo-
nent a la longitud, i als de la dreta i l’esquerra els de lati-
tud. Les cartes nàutiques aporten tota una sèrie d’infor-
mació que és d’utilitat als navegants: situació de fars,
línies isobàtiques, edificacions com ara esglésies, xeme-
neies, etc. i també tipus de fons, esculls, ...
Compàs de puntes
Element per dibuixar i/o mesurar les distàncies en les cartes nàutiques. Pot ser un un compás de
dibuix o un compàs de puntes seques.
Sextant
Instrument de reflexió utilitzat en la navegació astronòmica per determinar la posició del vaixell en
base a la medició d’altures dels astres i la distància angular. S’utilitza per determinar la latitud del lloc.
Transportador
Aparell graduat emprat per a mesurar i dibuixar angles sobre la carta nàutica.
Corredora
Aparell que permet conèixer la distància navegada – milla nàutica- i la velocitat a què es navega – nus.
Antigament, per conèixer aquestes dades, es feia servir un estri que constava d’un sector de fusta i
una tira de plom que actuava de llast i evitava que s’arrossegués per l’aigua. Aquest sector estava
lligat a un cordill de longitud variable i estava enrotllat a un carret que girava al voltant d’un eix. Al
cordill es feien marques equidistants de 1,83 m equivalents a una braça.
A l’hora de mesurar la velocitat es deixava caure la corredora per la popa de l’embarcació, i es deixa-
va el cordill que s’alliberés de l’eix durant 15 segons. Un cop transcorregut aquest temps, es retenia
la corredora i es comptaven les marques que hi havia fins al sector de fusta. Seguint la fórmula que
es presenta a continuació, s’establia la velocitat de l’embarcació.
X braces
*
60seg
*
60 min
*
1milla = x nusos
15s 1m 1h 1000 braces
Fragment carta nàutica del Port de Barcelona
© Reproducció parcial no apta per a la navegació de la
Carta Nàutica 489: del Puerto de Barcelona al Puerto de
Arenys de Mar, autoritzada per l’Instituto Hidrográfico de
la Marina. Reservats tots els drets.

dossier
11La navegació
Escandall
Aparell que permet mesurar la profunditat o calat per tal d’evi-
tar el risc d’escada. També pot servir per avisar-nos que a
una sonda determinada, es pot canviar el rumb en tro-
bar-nos en una zona de risc. Antigament, per saber
aquesta informació, es feia servir una peça de plom que
es col·locava a l’extrem d’una corda prima. Per conèixer
la naturalesa del fons sobre el qual es trobava una embarcació, s’untava la base de l’escandall amb
sèu: quan el plom tocava el fons, si aquest era de sorra o de posidònia, quedaven restes enganxades
al sèu. En cas que no s’hi enganxés res, indicava que era un fons de roca.
4. Meteorologia
Conèixer la informació que ens donen els núvols, la direcció i la intensitat del vent, així com l’altura de
les ones és fonamental a l’hora de tenir una navegació segura i poder arribar a bon port.
4.1. La pressió atmosfèrica
La pressió atmosfèrica és la força que exerceixen el conjunt de gasos sobre la superfície terrestre. Per
poder determinar aquesta pressió s’utilitza el baròmetre. A l’hora de sortir a navegar, saber la pressió
atmosfèrica ens ajuda a fer una previsió del temps. Així, cal tenir en compte el següent:
> Zona anticiclònica: quan s’obtenen mesures de pressió per sobre del 1020 hPa.
> Zona depressionària: quan s’obtenen mesures per sota 1010 hPa.
En aquest context, el que s’ha de saber és la tendència que segueix la pressió per tal de determinar
si ens trobem davant d’un empitjorament del temps. En el cas que hi hagi una disminució de 2 o 3
hPa en la pressió en 3 hores, s’ha de considerar la possibilitat que s’acosti el mal temps. Si la dismi-
nució és 3 a 5 hPa, es va cap a una pertorbació important.
Línies isobàriques
En un mapa es poden marcar les pres-
sions, unint els punts que tinguin la
mateixa pressió atmosfèrica. Mitjançant
línies isobàriques podrem obtenir fig-
ures del relleu aeri.
Generalment, quan trobem isobares
circulars que encaixen més o menys
regularment les unes amb les altres, i
hi ha una disminució de la cota a
mesura que ens acostem cap al cen-
tre, ens trobem amb una zona de
baixes pressions o depressió. En
canvi, si hi ha un augment en la cota,
ens trobem en una zona d’altes pres-
sions o anticicló.
La circulació del vent a l’hemisferi
nord és en sentit horari quan parlem
d’un anticicló i en sentit antihorari en el
cas de les depressions.
A B

12 La navegació
En els mapes del temps també hi podem trobar unes línies que delimiten diferents masses d’aire.
Aquestes línies s’anomenen fronts i poden ser càlids -es marquen de color vermell amb semicercles,
o freds -es marquem de color blau amb triangles isòsceles-. El front càlid sempre és el primer i, al seu
davant, hi trobem aire fresc. Un cop ha passat el front, puja una mica la temperatura fins que passa
el front fred, que disminueix bruscament la temperatura. Cal tenir present que els fronts càlids donen
precipitacions febles mentre que els fronts freds donen xàfecs, tempestes i fins hi tot pedregades.
4.2. Els núvols
Els núvols es formen per la condensació d’aigua a
l’atmosfera, bé sigui de partícules d’aigua o de
glaç. En l’actualitat, els núvols es classifiquen en
funció de l’altitud a la que es troben a l’atmosfera,
així tenim:
> Núvols alts: situats entre 6.000 i 13.000
metres d’altura. Estan formats per cris-
talls de gel i s’anomenem cirrus si tenen
forma plana, cirrostrats si estan estratifi-
cats i cirrocúmuls quan tenen forma
arrodonida. Aquests núvols són indica-
dors d’estabilitat atmosfèrica.
> Núvols mitjans: estan situats entre els
2.000 i 7.000 metres d’altitud i estan
formats per petites gotes d’aigua.
Aquests núvols són els altocúmuls i
poden tenir diferents formes però, la més habitual és la lenticular. Els altostrats són núvols
que formen una mena de vel d’un color grisós o blau que pot arribar a cobrir totalment el
cel i deixen passar la llum com si es tractés d’un vidre esmerilat. Finalment, dins aquesta
categoria, hi trobem els nimbostrats, formats per una capa de núvols espessa i gris que
pot tenir fins a 5.000 metres de gruix podent produir pluges; són els núvols que acompa-
nyen un temporal de llevant.
> Núvols baixos: estan situats entre el terra i els 2.000 metres d’altitud. Els cúmuls són núvols
que tenen la part inferior plana i la part superior arrodonida, com si fos cotó fluix. Aquests
núvols es formen com a conseqüència de l’escalfament, molt localitzat, del sòl i són consi-
derats de bon temps. Els estrats són núvols d’un color gris que se solen formar com a
conseqüència de l’evolució de la boira i que el sol s’encarrega de desfer ràpidament.
Finalment, dins d’aquest grup, trobem els estratocúmuls els quals són núvols que es troben
estratificats, de color blanquinós o gris i que sovint ocupen grans extensions.
Fora d’aquesta classificació, en funció de l’altitud, trobem els núvols de desenvolupament vertical que
tenen el seu inici ben a prop de la superfície i creixen fins arribar al pis més alt, són els que s’anome-
nen cumulonimbes o núvols de tempesta. Aquests núvols són indicadors de presència de corrents
ascendents que originaran tempestes importants, fins i tot amb calamarsa. El vent sota aquests núvols
sol ser molt fort i de direccions molt variables.
Núvols baixos

L’estat del cel es representa en vuitens de
volta del cel tapats per núvols, mitjançant un
cercle.
4.3. El vent
El vent es produeix quan hi ha canvis de pres-
sió i temperatura entre masses d’aire. Quan
més juntes estan les isòbares, més vent fa.
Això és degut a que el gradient de pressió és
molt gran.
Així, hem de tenir en compte el següent:
> Als anticiclons, les isòbares es tro-
ben molt separades, el que indica
que els vents són molt fluixos.
> A les depressions, les isòbares es
troben molt juntes, el que indica
vents molt forts.
Segonsladirecciód’onbufaelvent,aCatalunya
reben un nom genèric que va lligat a la rosa
dels vents.
D’altra banda, hi ha altres vents més locals
que es generen a la costa a causa del desi-
gual escalfament de la terra i el mar, és el que anomenem brises. Les brises es donen durant tot l’any
però són més acusades durant la primavera i l’estiu, quan es dona el fenomen de la marinada i el terral.
L’aparell destinat a mesurar la velocitat del vent és l’anemòmetre. El tipus més utilitzat és l’anemòmetre
de cassoles o girouette i la unitat que es fa servir per mesurar la velocitat del vent és el nus. D’altra
banda, la intensitat del vent es recull en l’Escala de Beaufort.
Així, cal tenir en compte que la intensitat del vent ens permet tenir informació sobre l’estat de la mar
i, per tant, de l’alçada de les onades. Aquesta informació es recull a l’Escala de Douglas. De fet, co-
nèixer la força del vent i l’estat de la mar són fonamentals per poder realitzar una navegació segura.
13La navegació
dossier
Octaus de voltes de cel
Rosa dels vents
clar
3/8
6/8=3/4
N
Tramuntana
0º o 360º
W
Ponent
270º
NW
Mestral
315º
NE
Gregal
45º
SE
Xaloc
135º
SW
Llebeig o garbí
225º
E
Llevant
90º
S
Migjorn
180º
1/8
4/8=1/2
7/8
2/8=?
5/8
Cobert
Marinada: vent convectiu més propi dels mesos calents,
que de dia bufa de mar cap a terra per efecte de la major
temperatura d’aquesta.
Terral: vent costaner nocturn o de matinada que bufa de
terra cap a mar durant les hores que la temperatura del mar
es superior a la de la terra.
aire calent
aire fred

5. Maniobres
En aquest capítol ens centrarem en les maniobres
bàsiques d’un vaixell tant dins a port com fora port.
Dins del port
En el moment d’entrar en un port, el vaixell s’acos-
ta al moll on ha d’atracar. Un cop el vaixell ha atra-
cat, cal amarrar-lo perquè no es mogui. En aques-
ta maniobra es llença un cap d’amarra per la proa
i un per la popa, cadascun dels quals portarà un
as de guia que serà introduït en el norai. Un cop
realit-zada aquesta maniobra, es fa ferma l’amarra
i ja podem abandonar el vaixell amb la seguretat
que aquest no es mourà. Per evitar possibles cops
del vaixell contra el moll es col·loquen les defenses
entre el vaixell i el moll a modus de protecció.
El vaixell també es pot atracar perpendicularment
al moll de forma que un dels punts d’amarrament
és el propi moll mentre que l’altra és una boia que
està unida a un mort.
Fora port
Quan un vaixell es troba fora port i volem fondejar l’embarcació, es fixa l’àncora al fons amb un cap o
cadena per mantenir-hi subjecte l’embarcació. Per poder fondejar, s’ha de consultar la carta nàutica a
fi i efecte de trobar el lloc més adequat. Els fons de sorra i fang són els més adients ja que és on millor
es clavarà l’àncora.
En el moment de fondejar hem de tenir en compte la sonda del lloc on ens trobem. En el cas que
l’embarcació no tingui sonda electrònica, utilitzarem l’escandall. Si les condicions meteorològiques i
de mar són normals, la longitud del cap i la cadena serà al menys de tres vegades la sonda. En cas
de mal temps, s’augmenta la longitud de la cadena almenys cinc vegades la sonda i, en cap cas, es
supera deu vegades la sonda.
5.1. Navegació a vela
Quan es navega a vela, el vaixell es mou per la
força que el vent fa sobre la vela. És per això que
s’ha de saber la direcció en la que bufa el vent.
Ens podem fixar en la direcció de les onades o si
disposem dels aparell adequats, podem conèixer
de forma exacta la direcció en la que bufa el vent.
Per navegar a vela s’han de tenir en compte que si
l’angle en que incideix el vent per la proa és infe-rior
a 45º, el vaixell no es mou. En canvi, amb angles
superiors el vaixell pot seguir qualsevol rumb. Així,
14 La navegació
Amarrant el vaixell
Goleta Far Barcelona

segons d’on vingui el vent es pot parlar de les
següents posicions:
Cenyida: quan el vaixell rep el vent per l’amura.
Través: quan el vaixell rep el vent perpendicular
a la banda
Llarg: quan el vaixell rep el vent per l’aleta.
Popa: quan el vaixell rep el vent per la popa.
Al mateix temps s’ha de tenir present que
sobrevent és la banda per la que el vaixell rep
el vent i sotavent la contraria.
Quan es navega, la velocitat del vaixell i el
rumb que porta desvirtua la direcció real del
vent, és el que anomenem vent aparent. En
canvi, observant banderes a terra es pot saber
la direcció del vent real.
Vent real: és el que bufa en el lloc on s’està
navegant, independentment de la velocitat del
vaixell.
Vent aparent: vent que incideix en les veles,
resultat de la suma del vent real i del vent que
crea la velocitat del veler. Per determinar el vent
aparent hem de resoldre gràficament una suma
de vectors.
El rumb és la direcció que segueix un vaixell i que ve marcat pel compàs. Per poder mantenir un rumb
s’ha de seguir una trajectòria el més recta possible i això s’aconsegueix posant el timó el més recte
possible. Però sovint el vaixell té tendència a caure sobre una o altra banda, amb el que amb l’ajuda
de la roda s’ha d’anar corregint la posició.
15La navegació
Maniobra amb les veles
SOBREVENT
SOBREVENT
vent
Vent aparent
Vent real
Velocitat del vaixell
Vent generat
per la velocitat
dossier

5.2. Els nusos mariners
Quan ens movem a bord d’un vaixell no parlem
mai de cordes sinó de caps. El conjunt de tots els
caps d’un vaixell formen el cordam. Si a més hi
sumem els cables, estem parlant de l’eixàrcia.
El material amb què estan fets els caps pot ser
molt variat: des del cànem, el sisal, el cotó al
cordam de fibra sintètica. Aquesta última és més
resistent, no es podreix i envelleix poc, en canvi,
té alguns desavantatges: rellisca més i perd
resistència amb la calor el fregament i els raigs
ultraviolats. Per poder fabricar el cordam es filen
fibres del material escollit per obtenir les filàsti-
ques, aquestes es conxen -es torcen- per poder
obtenir els cordons que es trenen per obtenir un
cap.
El cordam pot estar trenat cap a la dreta i per tant es diu que està conxat en Z. Si el cap està trenat
cap a l’esquerra, es diu que està conxat en S. D’altra banda les filàstiques estan conxades de forma
contrària a com està trenat el cap. L’esquema que es presenta a continuació mostra les diferents
parts d’un cap.
A bord, els caps sempre han d’estar endreçats i preparats per fer-se servir mitjançant l’elaboració de
nusos mariners que ajudaran a desenvolupar diferents tasques. Per això, els nusos mariners sempre
han de complir tres condicions:
> Han de ser fàcils de fer
> Han de ser fàcils de desfer
> Han d’aguantar per a la funció espe-
cífica per a la que estan fets
Per cada situació o maniobra a fer a bord d’un
vaixell se sol utilitzar un nus concret. Els més utilit-
zats són els següents: gassa de mà o as de guia,
nus de pardal, nus del vuit, nus pla, volta d’escota,
entre d’altres.
16 La navegació
Parts d’un cap
Treballant amb els caps a bord
Cap
Cordill
Filàstica
Fibra

6. Sistemes de telecomunicacions i seguretat
La navegació ha incorporat les tecnologies actuals per facilitar la comunicació ja sigui entre vaixells o
amb terra. El sistema de comunicació més utilitzat és el de les ones electromagnètiques, és a dir, les
ones de radio, les quals permeten una comunicació oral directa –ja sigui per radio o per telefonia-.
Igualment, aquest sistema permet situar-nos i ser localitzats gràcies a les emissions electromagnèti-
ques i les seves possibilitats de modulació i mesura.
Uns dels sistemes que més s’han uti-
litzat al llarg del segle XX ha estat el
radar (Radio detection and ranging,
R.A. Watt, 1935) amb el qual es valora
la posició per rumb i distància d’un
objecte mesurant el temps que triga
una microona en ser reflectida per un
objecte.
Tot i així, el sistema que en pocs anys
s’ha generalitzat és el GPS (Global
Position System). El seu funcionament
es basa en la capacitat de col·locar-se
rebent unes ones de ràdio que ens
permeten situar-ne exactament la dis-
tància i direcció de la font emissora.
Aquest sistema té com a font emissora
uns satèl·lits geostacionaris - que sempre tenen la mateixa posició respecte la terra - regulats des d’un
punt comú i amb una tecnologia que revisa contínuament la seva posició.
Pel que fa el Far Barcelona trobem que està equipat amb moderns equips de comunicació i governa-
ció marítima d’acord a les normatives de navegació i seguretat -SOLAS- i les de la Dirección General
de la Marina Mercante -DGMM- per navegar fins a una distància de 200 milles de la costa. Entre els
equips trobem:
> Sistemes de telecomunicació i seguretat: Radiotelefonia VHF, Radiotelefonia hectomètri-
ca (O.M.), Radiotelefonia portàtil, radiobalisa per satèl·lit, Navtex, responedors de radar,
localització d’home a l’aigua.
> Sistemes d’ajuda a la navegació: Receptor de posicionament de GPS amb sistema carto-
gràfic electrònic i processador de navegació, GPS-plotter, sistema de radar, ecosonda
acústica gràfica, instrument indicador de la direcció i força del vent, sistema complert de
pilot automàtic.
7. Seguretat a la mar
La seguretat és fonamental quan se surt a navegar. Per això, tenir clar què hem de fer en cada moment
ens ha de donar la confiança a l’hora de tenir una bona singladura. El vent i la mar seran un dels res-
ponsables que podran alterar la seguretat durant la navegació.
17La navegació
dossier
Els aparells del pont de comandament

El vent té efectes sobre el mar i sobre el vaixell. Sobre el mar serà el responsable de l’alçada de les
onades, per això és convenient analitzar la correspondència amb l’escala de Douglas i Beaufort.
Consultar la predicció meteorològica abans de sortir és fonamental per tal d’evitar possibles riscos.
A bord d’un vaixell es poden donar diverses emergències:
> Accidents personals: no és estrany que en un vaixell la tripulació pugui sofrir cops i contu-
sions que, en la mesura del possible, s‘ha d’intentar solventar amb els recursos dispo-nibles
a bord. És per això que els vaixells aniran equipats amb la farmaciola adequada al tipus de
navegació que està fent el vaixell.
> Home a l’aigua: en cas que durant la navega-
ció un dels tripulants caigui a l’aigua, el més
important és que un altre tripulant se n’adoni
immediatament a fi i efecte que no el perdi de
vista. És fonamental que se li pugui llençar un
anell salvavides per a què el nàufrag s’hi pugui
aferrar i se senti segur fins el moment que el
vindran a rescatar. Com a mesura preventiva, i
per evitar caigudes a l’aigua, cal utilitzar arne-
sos durant la navegació, sobre tot si és de nit
o es fan navegacions en solitari. Aquests arne-
sos aniran units amb una rabissa suficientment
llarga per permetre les maniobres a bord.
> Incendi: la cuina, la sala de màquines, les preses de combustible, les bateries i les instal·la-
cions elèctriques són els punts on és susceptible que es produeixi un incendi. En cas que
es produeixi un incendi, el primer que s’ha de fer és no perdre la calma, posar el foc a
sotavent i tallar el sistema elèctric. S’intentarà sufocar el foc amb l’ajuda d’extintors i es
donarà informació per ràdio de la situació en la que es troba el vaixell.
> Via d’aigua o inundació: com a conseqüència d’una col·lisió, de l’estat defectuós del buc
o pels esforços a causa d’un cop de mar es pot trencar l’estanquitat del buc i produir- se
una entrada d’aigua que pugui afectar la seguretat del vaixell. En cas que no es pugui
taponar la via d’aigua i la quantitat d’aigua acumulada sigui tant gran que obligui a aban-
donar el vaixell, s’actuarà com s’indica al següent punt.
> Abandonament del vaixell: només s’abandona l’embarcació en cas que aquest s’enfonsi
inevitablement i amb risc per la tripulació. De fet, no hi ha res més segur que el propi vaixell.
En cas que no hi hagi més remei que abandonar-lo, s’ha de fer a bord d’una balsa salvavi-
des. Abans d’embarcar en el bot salvavides s’ha d’enviar un MAYDAY per ràdio, embarcar
tota la tripulació i quedar a l’espera que ens vinguin a salvar.
El Far Barcelona compta amb totes les mesures de seguretat per poder realitzar una correcta nave-
gació. El vaixell disposa de sistemes personals de seguretat a bord del vaixell com són les armilles
salvavides, els arnesos per subjectar-se a la coberta per poder realitzar les maniobres i les activitats
correctament i els equips individuals de protecció.
18 La navegació

Al mateix temps, el vaixell disposa de tots els sistemes de seguretat col·lectius com ara les balses
salvavides determinades per la normativa SOLAS A i un bot de rescat.
8. Bones pràctiques
ambientals a bord del
Far Barcelona
El Far Barcelona és un vaixell que
s’ha adaptat, dins de les seves
possibilitats, a tota una sèrie de
bones pràctiques ambientals que
han de permetre minimitzar els
impactes de la seva activitat al
medi. En aquest sentit, en funció
dels residus que es pugin gene-
rar en el vaixell durant la seva
singladura, s’efectua un tipus de
tractament o altre.
Quant a les aigües residuals, el
vaixell porta incorporat un dipò-
sit de recollida d’aigües negres
procedents dels lavabos, i un
dipòsit d’aigües grises provi-
nents dels lavabos i cuina. Un cop el vaixell arriba a port, aquest pot fer una descàrrega de les seves
aigües brutes, ja que a Catalunya tots els ports disposen de servei de recollida d’aigües residuals.
Amb tot, a distàncies superiors a les dotze milles de la costa es poden abocar aquestes aigües resi-
duals directament al mar. Cal tenir present que l’aigua emmagatzemada en el dipòsit de recollida no
s’abocarà instantàniament sinó de forma paulatina.
Pel que fa als residus sòlids, el vaixell disposa de contenidors de recollida selectiva que permeten reco-
llir els envasos, el vidre, el paper, la matèria orgànica i el rebuig. En el moment d’arribar a port, aquests
residus es desembarquen i es dipositen en els contenidors destinats a tal efecte que es trobin en el port.
Segons la legislació internacional, i pel que fa referència a la matèria orgànica, aquesta es pot abocar
al mar a més de dotze milles de la costa.
En referència als canvis d’oli, aquests es realitzen de forma que l’oli usat es recollirà en un contenidor
específic que disposen tots els ports per tal de donar-li un tractament adequat. El mateix succeeix amb
les aigües de sentina. Cal tenir present que un litre d’oli contamina un milió de litres d’aigua.
Per últim el Far Barcelona disposa d’un sistema de ventilació que funciona amb energia solar. En el
futur, també es disposarà d’acumuladors que permetran carregar les bateries i que funcionaran amb
energia solar.
19La navegació
dossier
Costa a la vista

9. Glossari
> Amarrar: subjectar una embarcació a un punt fix o a una altra embarcació per mitjà d’un cap o una cadena.
> Amollar: deixar anar, afluixant-lo, un cap.
> Aparellar: col·locar tots els elements de la eixàrcia, posant el vaixell en condicions per navegar.
> Aparell: conjunt de pals, perxes i eixarcia d’un vaixell.
> Arriar: fer baixar una bandera o una vela hissada.
> Arboradura: conjunt de pals d’un vaixell.
> Atracar: acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-la-hi.
> Brisa: vent de 5 a 9m. x segon. Més concretament es diu brisa dels vents convectius de periodicitat diürna.
> Buc: cos d’una embarcació, sense màquines ni aparell.
> Calat: altura de l’obra viva.
> Caçar: fermar l’escota d’una vela.
> Cobrar: recollir un cap.
> Convecció: procés de transport de la calor per translació de l’aire d’un nivell a un altre de superior. Se’n
diu també del “moviment convectiu” ascendent de l’aire, produït per un augment local de la temperatura.
> Cornamusa: peça en forma de T fixada a la coberta o a l’orla d’una embarcació, que serveix per a
amarrar-hi caps.
> Crugia: eix longitudinal de l’embarcació, de popa a proa.
> Drissa: cap o cable que serveix per a hissar i arriar una vela o una bandera.
> Derrota: es la trajectòria seguida per l’embarcació.
> Declinació magnètica: angle format entre les direccions del nord magnètic i el nord geogràfic.
> Defensa: coixí col·locat als costats d’una embarcació per a protegir-la del frec amb el moll o amb una
altra embarcació.
> Eixàrcia: conjunt de caps utilitzats a bord.
> Envergar: subjectar una vela al pal major, una perxa o un estai.
> Escandall: Peça de plom posada a l’extrem d’una corda prima, que serveix per a determinar la pro-
funditat del mar en un lloc determinat.
> Escota: cap lligat al puny inferior d’una vela més pròxim al pal, que serveix per a caçar-la.
> Eslora: longitud de l’embarcació.
> Fer ferm: amarrar un cap.
> Fondejar: assegurar una embarcació mitjançant l’àncora.
> Hissar: fer pujar una vela o una bandera.
> Jakt: embarcació tradicional de treball del segle XIX que és part del patrimoni marítim europeu.
> Línia de flotació: línia imaginària d’un vaixell que el divideix en la part que queda submergida a l’aigua
en surar i la part que en sobresurt.
> Mànega: amplària d’una embarcació.
> Milla nàutica: unitat de longitud emprada en marina equivalent a 1.852 metres o 6.076,1 peus.
> Mort: peça de material pesant que reposa al fons del mar per a fixar una boia per mitjà d’un cap o una cadena.
> Navegació d’altura: aquella que es fa sense tenir punts de referència, lluny de la costa.
> Navegació costanera: aquella que es fa amb la costa a la vista.
> Norai: pilar de ferro, a la riba del moll, on s’hi amarren els calabrots de les naus.
> Nus: unitat marina de velocitat, equivalent a una milla marina per hora.
> Obenc: cadascun dels cables que sostenen transversalment el pal d’una embarcació.
> Obra morta: és la part del buc que sobresurt de la superfície de l’agua.
> Obra viva: part submergida del buc d’una embarcació.
> Roda: Peça, generalment corba, que prolonga la quilla verticalment per formar la proa.
> Velam: conjunt de veles d’una embarcació.
20 La navegació

Navega a bord (mestre) mmb

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (13)

Similar a Navega a bord (mestre) mmb

Similar a Navega a bord (mestre) mmb (20)

Más de Museu Marítim de Barcelona

Más de Museu Marítim de Barcelona (13)

Navega a bord (mestre) mmb