1. Context Històric

2. Les Fruites Tropicals Tema: Les fruites Subtema: Context històric En aquet article parlaré del context històric de les fruites tropicals el seu sabor i el tipus de fruites que son fruits tropicals. Les fruites tropicals són les que es cultiven en les zones tropicals, de clima càlid i humit. El seu hàbitat natural és Àfrica, l’ Àsia tropical, Amèrica i Austràlia. Però algunes d’ aquestes fruites s’ han adaptat bé en altres zones, com les illes Madeira i les Açores, les Canàries i fins Andalusia, on , per exemple a Almuñécar (Granada), també s’ hi donen bé.Aquestes fruites obtenen el seu màxim grau de saó i perfum a les zones d’ origen i, naturalment, collides ben madures. Els transports ràpids actuals, si bé afavoreixen la seva presència en els nostres mercats, no permeten que arribin sempre en el seu grau màxim de maduració. Altrament, des d’ antic coneixem la pinya- procedent d’ Amèrica-, el plàtan i el coco, així com el dàtil.

3. . Però n’ hi ha moltes d’altres, la major part de les quals, a Occidnet, d’ introducció recent però ja força generalitzada pel que fa a algunes espe`cies com el mango, la papaia, l´alquequengui o fisalis, etc, que ja formen part dels plats i les postres. Els tipus de fruites tropicals són: alvocat, carambola, xirimoia Guayaba, kiwano, Litxi, Mango, maracujà, Papaia, Rambutan, Tamarillo,caqui, platano o banana, Naranjilla, Borojo, Feijoo, Noni, Síndria, Meló, Pinya.

4. L’alvocat procedeix d’ Amèrica, i així ho expliciten el nom de tres espècies més conegudes, l’ antillana, la mexicana i la guatemalteca. Es una fruita en forma d’ ou i escorça de colro verd rugós, però que pot arribar als dos quilos de pes. Té un gust que recorda la nou i l’ avellana, per la qual cosa s’ escau molt bé en els plats salats, com són amanides, soeps i salses, com el famós Guacamole mexicà. Carambola Una altra fruita que s`ha posat de moda en la decoració de postres: tallada, té un bonic color groc i secció en forma d’ estrella. Procedeix d’ Indonèsia i Malàisia, però s’ ha aclimatat molt bé al Brasil, Colòmbia, Bolívia, Veneçuela, Costa Rica, República Dominicana, etc. El mango:és considerada la reina de les fruites tropicals .Es un arbre fruiter natiu de Malàisia, l´Índia i el nord de Birmània- i potser de Sri Lanka- que pot assolir els 30 m d’ altura. Es molt corrent a l’ Amèrica tropical, a les Canàries i a Granada, a la vall del riu Verde. Es distingeix entre “mangos” i “mangas”, aquestes més grosses. N’ hi ha diverses varietats, com el “bizcochuelo”, molt dolç, que procedeix del Carib.També es cultiva a Florida, Sudàfrica, Egipte, Israel, Mèxic, Hawai, Mèxic. La guaiaba és originària de centroamèrica. Es cultiva al Brasil, Colòmbia, el Perú, l’ Equador,Cuba, Puerto Rico Mèxic,Florida així com a les Filipines, Sudàfrica, les Canàries. Se’n fa una pasta que recorda el codonyat.

6. La papaia és un arbre oriünd de l’ Amèrica llatina (Mèxic). A Cuba (l´Havana) és coneguda com a “fruta bomba”. La fruita recorda una poma, però el seu perfum és intens.N’ hi ha diversos tipus: Bahia, Solo. Hi ha la papaia silvestre (Carica goudotiana), que es fa servrirepr fer confitures. La xirimoia procedeix dels Andes del Perú. La fruita té un color verd, amb forma alveolada. Es cultiva a Amèrica, Àsia, les Filipines, Granada, etc. El mangostan és d’ Àsia – segurament de Tailàndia-, i es cultiva a Sri Lanka, la Xina, Borneu, Filipines, Malàisia i a Àfrica- Guinea, Madagascar- i a Amèrica. És una baia de forma esfèrica, i fa uns 7 cm de diàmetre. Té un gust exquisit, entre el de gerd i el préssec, amb notes de prunes i raïm. Tamarillo dit també, a Mèxic, “tomatillo” i “tomate de árbol”, pel seu gust àcid es fa servir com a horalissa, fregit, al forn o per a salses. El litxi procedeix de Xina, però també es cultiva a tot Àsia, Florida, Sudàfrica, Madagascar,Hawai, etc. Se sol trobar preparat en almívar, però també fresc. El kiwano procedeix de Nova Zelanda, però ara es cultiva a Israel i el Brasil. La feijoa és com una baia ovoide, procedent del Brasil; té un gust agredolç.

8. Història de la maduixa Tema: Les fruites Subtema: Context històric Des de fa molts mil·lennis, l'home ha vingut utilitzant la maduixa silvestre com aliment, però les seves propietats medicinals no van ser tingudes en compte fins al segle XIII, sent Raimond Llull el primer a recomanar les maduixes per al tractament de gran nombre d'afeccions i especialment per combatre l'anèmia de les joves i retornar la joventut a les dones madures.A França, les maduixes van començar a conrear-se en el segle XIV. A Espanya el seu cultiu és més recent. Sempre s’ha parlat dels benedicis per la salud d’aquesta fruita, per exemple l'escriptor francès Fontenelle, que va arribar a centenari, atribuïa la seva longevitat al costum de fer cada any una abundant cura de maduixes. Els moderns Instituts d'Estètica Femenina utilitzen les maduixes per a confeccionar màscares de bellesa amb les quals rejovenir el cutis dels seus clients.

9. Les notables propietats de les maduixes es deuen al seucontingut en vitamines i salsminerals. Segonsestudisanalíticsrecents, el suc de maduixesés un delsproductesmés complexos del regne vegetal. A més de contenirvitamines A, C, Bl i B2, les maduixessón notables per les sevesàcidsorgànics (àcidcítric en particular) elsquals, cremant en l'organisme, alliberen bases que confereixen a aquestafruita un interessant poder alcalinitzant.Encara que una mica àcida (pH 3,4), la maduixaés, doncs, un alimentalcalinitzant.Les maduixes proporcionen també calci, fòsfor i ferro. La relaciócalciolfósforo (1,3) ésmoltinteressant i s'aproxima a la relaciópròpia de l'organismehumà.Lesmaduixescontenen també potassi, magnesi, sodi, coure i altresimportantsoligo-elements.Hi ha persones que s'abstenen de menjarmaduixes per por que elsprodueixinurticària. Però, excepte en casos de veritableal·lèrgia, el que produeixurticària no són les maduixes, sinóelsresidusamoniacals de la descomposició de substànciesorgàniquesutilitzadescomabonament del maduixeres. Aquestperill se suprimeixrentantcurosament les maduixes i deixant-preparadesamb una mitja hora d'antelació al seuconsum, a fi que haginpogut recuperar la seva deliciosa aroma.

10. HISTÒRIA DE LA POMA Tema: Les fruites Subtema: Context històric En aquet article parlaré de la història de la poma, els seus orígens i varietats. La poma és el fruit de la pomera, arbre de la família de les Rosàcies. Aquestafamília inclou més de 2.000 espècies de plantes herbàcies, arbustos i arbresdistribuïts per regions temperades de tot el món. Les principals fruites europes, a més del roser, pertanyen a aquesta granfamília. Es podria dir que el cultiu de la poma és tan antic com la humanitat, i la pomera l'arbre fruiter més conreat a nivell mundial. Es desconeix l'origen exacte de la pomera. Uns autors assenyalen queprocedeix de les muntanyes del Caucas, mentre que altres indiquen que elMalus sieversi. També n’hi ha una mitologia de la poma de Adam i Eva. La poma es fa servir com una al·legoria de qualsevol fruita, per això apareix freqüentment amb connotacions simbòliques.

11. Al paradís terrenal, per exemple, una serp tempta Adam perquè mengi una poma de l'arbre prohibit. El cor de la poma és una figura que podria haver originat el pentacle. La deesa Atalanta va perdre una carrera i es va casar amb un pretendent que abans refusava per la cobdícia que la va impulsar a recollir unes pomes daurades. Igualment d'or són les pomes de la deessaIdun, de la mitologia escandinava, que conferien immortalitat a qui les mossegava. Els portuguesos, al seu torn, la consideren un afrodisíac. Les pomes d'or apareixen també al jardí de les Hespèrides, com a fruit de l'arbre de la vida. Hi ha opinions sobre que les "pomes d'or" són en realitatcodonys que sí que tenen aquest color daurat i el seu conreu és anterior al de la poma a Grècia; les pomes daurades "golden" són producte d'una mutació recent. En la cultura popular també juguen un important paper. Una poma, en caure, va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. En un altre àmbit cultural,Blancaneus cau mig morta quan es menja una poma enverinada; aquest és un altre element simbòlic de forta presència, el del fruit que dóna alhora la vida i la mort per l'acció, en aquest cas, d'una bruixa. En la tradició suïssa, el seu heroi Guillem Tell ha de travessar amb una fletxa una poma col·locada damunt el cap del seu fill.

12. El Raïm El raïm és el fruit de la vinya , una planta l’origen de la qual se situa per la zona de l’Orient pròxim, peó que avui en dia es troba estesa en moltes regions de clima mediterrani càlid, atés que esta planta precisa d’un clima bondadós per a poder viure adequadament. Del raïm, quan es deixa fermentar, es produeix el vi, una beguda que va gaudir de gran tradició en tots els pobles de l’antiguitat, només cal mencionar que en la cultura romana i grega existia un deu del vi, dionisiosobacus respectivament. els romans celebraven unes grans festes denominades bacanals en honor d’aquest déu i com a tribut al vi. Hi ha dos tipus de raïms el blanc i el negre. Es molt tipic també menjar 12 raïms blancs per fi d’any.

13. La pinya És una planta tropical originària de Brasil,Bolívia i Paraguai o possiblement també podria ser del nord de Sud Amèrica. Alhora, es pot trobar conreada a altres països tropicals i subtropicals per a l'obtenció del seu fruit. És una planta herbàcia, perenne, de la família de les bromeliàcies que al contrari que moltes altres espècies d'aquesta família, que són epífits, creix sobre terra ferma. La pinya tropical és una planta herbàcia i perenne. Encara que la majoria de les bromeliàcies són epífits, l' ananascomosus és una planta que creix sobre terra ferma. Té una roseta basal de fulles rígides, sèssils, lanceolades, estretament imbricades, amb uns marges dotats d’espines curtes, de 30 a 100 cm de llarg. Poden ser espinoses o no segons les varietats. Gràcies a la forma lleugerament còncava que tenen poden conduir l’aigua de la pluja cap a la roseta. Són embeinants i es disposen de manera que afavoreixen l’acumulació d’aigua a les axil•les d’on la planta pot agafar-la mitjançant arrels adventícies sorgides de les bases foliars o bé a través de pèls absorbents especialitzats. Creixen longitudinalment fins als 120 cm d’altura. Tenen una reproducció vegetativa.

14. La tija és molt curta, gruixuda i en forma de botella a causa de l’acumulació d’aigua. De la tija surt un peduncle que sustenta una inflorescència terminal, espiciforme, composta per varies dotzenes de flors trímeres de color rosa, blanc o blau, a vegades l’única que forma en tota la vida. Les flors són hermafrodites, sèssils i amb bràctees. Presenten tres sèpals fusionats a la base, tres pètals formant un tub, sis estams i tres ovaris. El període de floració s’estén durant un mes o més. La pol•linització es dóna gràcies als colibrís. Aquestes flors donen lloc a una infructescència, la pinya, que és en realitat un fruït múltiple. És gran i de forma ovoide. El cor del sincarp, més fibrós, es forma a partir de la tija axial. Les parets de l’ovari, la base de la bràctea i els sèpals es transformen en una polpa groga, poc fibrosa, dolça i àcida. La flor dóna la coberta dura i espinosa, formada per la fusió de l’àpex de la bràctea i els tres sèpals. Cada pinya pot arribar a pesar fins a 4 kg. En relació a les fulles també és d'interès destacar la seva longitud i riquesa en fibres, aspectes que faciliten l'aprofitament econòmic d' AnanasComosus en la indústria tèxtil. El fruit és compost amb una disposició que segueix la sèrie de nombres Fibonacci.