MAR I CEL
Àngel Guimerà
Sílvia Montals

AUTOR
• Neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1815.
• El seu pare es traslladà a les Canàries per ajudar un familiar amb el negoci
de vins. Allà va conèixer la mare de Guimerà (Margarita Jorge).
• Quan Guimerà tenia 7 anys, la família decidí tornar a Catalunya.
• Estudiarà a Barcelona i aprendrà la tècnica de
versificar en castellà.
• Més endavant, es vincula al moviment literari
de la Renaixença.
• Al 1877 s’endú tots els premis dels Jocs Florals
i és nomenat Mestre en Gai Saber.
• Primerament conreà poesia; després, teatre.
• Mor a Barcelona el 18 de juliol del 1924.

• Figura indiscutible al voltant del qual gira tot el teatre català
del s.XIX. Va ser innovador per a l’època:
– La capacitat de crear personatges que viuen:
• Immersos en una dimensió individual d’arrel passional
• I en una problemàtica col·lectiva que els condiciona.
• Obres principals:
– Mar i Cel
– Terra Baixa
– Maria Rosa
– La filla del mar

ETAPES DE L’OBRA DE GUIMERÀ
• 1a etapa (1879-1890)
– Etapa més romàntica.
– Inspiració amb Víctor Hugo i Shakespeare.
– Obres: Mar i cel i El fill del rei.
• 2a etapa (1890-1900)
– Aproximació al realisme: quotidianitat de Catalunya.
– Obres: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.
• 3a etapa: (1901-1911)
– Davallada. Empra nous camins:
– Obres: L’aranya i La Santa Espina
• 4a etapa (1917-1921)
– Intenta tornar als temes de la primera etapa.

CREACIÓ, ESTRENA I RECEPCIÓ
• Mar i Cel es va estrenar al teatre Romea el 7 de febrer de 1888.
• El 1885 ja estava escrita, però el panorama de teatre català en
aquell moment era complicat.
– Es mostrava poc interès pel gènere de la tragèdia.
– El públic solia veure obres amb molts canvis de decorats (a Mar i Cel
l’acció transcorre sempre al mateix lloc).
• L’estrena va ser exitosa, però Frederic Soler
(encarregat del Romea) volia retirar-la al cap
de pocs dies d’estrenar-se.
• Els amics de Guimerà, però, es van reunir per
omplir el teatre. Així doncs, l’obra va continuar
realitzant-se.

MOVIMENT
• L’obra Mar i Cel conté característiques del
moviment romàntic i realistes:
– Romàntiques:
• Història passional. Exaltació dels sentiments.
• Ésser marginat: Saïd (musulmà, pirata, allunyat de la terra).
• Recerca de la identitad en un món esclavitzat pels dogmes
(recuperació del jo personal  subjectivisme).
– Saïd: mes, què passa en mon ser?
• Els personatges trenquen amb qualsevol tradició que ofegui
la seva llibertat (són rebels).

• La nit (l’obra comença en el crepuscle i acaba a
la nit amb la presència de la lluna).
– És el caient de la tarda
– Ix la lluna, que il·lumina de ple a Saïd.
• L’obra se situa en un moment històric determinat
(expulsió dels moriscos).
– Realistes:
• Col·loquialisme del llenguatge.
– Saïd:Mal llamp! No en saps! // Saïd: Jo? Bah!
• Els personatges fan feines quotidianes (neteja d’armes).
– Mahomet assegut a terra netejant armesque les dóna a
Osman perquè les pengi per les parets i del pal major.
• Detallisme en les descripcions.

ARGUMENT
• Explica la tràgica història d’amor, situada en alta
mar, entre:
– Un corsari morisc (Saïd) que va ser expulsat de València.
• Saïd: Gemecs me despertaren; tot lo poble vegí a l’entorn a dins
d’una galera, i cendrosa la terra s’allunyava.
– I una dona cristiana (Blanca).
• Blanca: Bé pot ser en esta nau me tinga (Déu) per provar-li mon
cor, jo us ho juro, que per mi em guanyaré lo ser-li esposa.
• S’observaran les diferències entre dues persones de
religions i cultures diferents.

TEMA
• L’eix fonamental de l’obra:
– L’amor impossibilitat per la pertinença dels
amants a dos universos oposats (religió) sense
solució de continuïtat.
– És una dicotomia d’arrel romàntica.

CARACTERÍSTIQUES
• Voluntat d’aconseguir versemblança en:
– La plasmació de la psicologia dels personatges
– La fixació de l’entorn.
• Ús de la unitat de lloc que, amb la del temps, permet
assolir una condensació dramàtica.
• Cada acte comença i acaba amb una lògica interna,
coherent i ben travada.
• Acotacions: descriuen molt bé l’espai escènic.

• Aparts: intervencions dels personatges que es
refereixen a ells mateixos. Expressen interioritats:
– Joanot: Les seves inquietuts poden portar problemes. La
por l’envaeix. A través de l’apart se sent segur.
– Saïd: l’apart li permet reflexionar sobre l’impacte de
veure plorar Blanca.
• Monòlegs: permeten conèixer
les històries dels personatges i
el seu estat emocional.
(p. 119)

Conflictes dramàtics
• Conflicte històric (àmbit col·lectiu): Expulsió dels
moriscos al nord d’Àfrica. Fanatisme relgiós.
– Carles: Cada un que mor s’obre l’infern per rebre’l, i
s’obre el cel a qui, morint, lo mata.
• Conflicte religiós (àmbit col·lectiu):
cristians/musulmans. Es pot superar.
– Saïd: Ella veia a Jesús; ell, al Profeta i tan feliços eren.

• Conflicte amorós (àmbit individual): entre Blanca i
Saïd.
– Blanca: Que jo no vull que mori, que en
ell trobo quelcom que no hi ha enlloc [...]
I a l’una lo desig d’abraçar-lo m’esperona
i de dar-li la vida unint los llavis!
– Saïd: a mos llavis acut, i en ells rebenta per a dir-vos, oh
Blanca, que us estimo més que s’estima vostre Déu als
àngels, més que estima a ses hurís Mahoma […]

ANÀLISI ESTRUCTURAL
• ACTE PRIMER
– És el plantejament de l’obra.
– Consta de 19 escenes.
– Manca notable d’acció.
– Contacte forçat entre els representants de les dues
religions oposades i també entre l’univers masculí i
femení.
– No hi ha cap acció primordial, però sí molta informació
dels personatges.

• Eel plantejament, amb gran rapidesa, va edificant
diversos elements del passat que esdevindran la base
de la profunditat psicològica dels personatges.
• El plor i el dubte seran la base per a la construcció de
l’amor entre els protagonistes.
– Blanca: infància tancada en una cel·la.
– Saïd: assassinat dels seus pares. Anhel
de venjança.
– Joanot: renegat del cristianisme.

• ACTE SEGON
– Nus de l’obra.
– 19 escenes. Conté més acció.
– Treu partit de tota la informació donada al 1r acte.
– Comença amb molta pólvora ideològica i verbal.
– Comencen els elements que qüestionen el dogma.
– S’accelera l’acció i les tensions: provoca suspens al
lector.
– Saïd es construeix com a personatge romàntic (farcit
de contradiccions).
– Apareix la gelosia com a sentiment.

• Támbé apareix la bogeria de Saïd (estat en què es
troba a causa de les contradiccions que viu).
• Saïd observa que el seu món és el dinamisme del
mar, on ni les idees ni la religió poden aturar la seva
passió (individualitat romàntica del protagonista).
• L’arribada a l’Alger actua com a accelerador del final
de l’acte.

• ACTE TERCER
– 12 escenes
– La lluita i l’interès de poder: pretext per fer un flashback
de com ha anat la lluita per prendre la nau.
– El focus narratiu: canvi de la Blanca.
– L’amor passional és el fil conductor.
– Les escenes fan avaçar l’acció cap al
desenllaç.
– La tristesa : resultat de no poder
harmonitzar els contraris.
– La mort:
• Superació de les contradiccions
• Perennitat de l’amor

LLOC
• Tria d’un espai estàtic: un vaixell.
– Concretament, a una cambra del vaixell dels corsaris
algerins.
• Intenció: fixar l’atenció en la paraula (mitjançant els
versos per expressar florça i valor.
• Guimerà demostra habilitat en escollir aquest
espai:
– Implica el pas del temps en el recorregut del trajecte.
– La mobilitat de l’espai també implica la mobilitat de
valors que transporta.

• Metàfora del dinamisme de la vida
– Itinerari: en un espai que no és terrenal (hi ha dubtes).
– És una antítesi dels pensaments ancorats en la terra de les
idees, conviccions i religions.

• Espai d’acció:
– Vaixell.
• Espais semàntics:
– Mar: Saïd sempre estarà vinculat
al mar
– Cel: la Blanca, en un inici, està
lligada al cel.
• És l’espai connotat per l’imaginari cristià.
• S’utilitza per dissenyar la presó en què es troba
tancada Blanca.

• Ela impossibilitat d’unir els contraris es materialitza
en la imatge de l’horitzó (com a no-lloc):
– Destí de la trama dramàtica: Alger
– Destí de la trama simbòlica: horitzó.
• No-lloc: punt de trobada de la unió dels contraris.
• Il·lusió òptica d’una línia que no es pot abastar i
s’allunya de terra.
• Comportarà la desaparició del jo dels protagonistes.

TEMPS
• Temps històric: L’acció transcorre
en el marc del s.XVII (1609 expulsió dels moriscos).
• Temps dinàmic: El temps actua com a guia per
universalitzar el tema del mestissatge.
– El transcurs del temps a dalt del vaixell: temps de la tragèdia.
– El pas del temps ve donada per l’itinerari de la nau.
• Temps atmosfèric (lleu). L’obra comença en el
crepuscle i acaba amb l’arribada de la nit.

PERSONATGES
- Creació dels personatges: basada en:
• La versemblança psicològica.
- Personatges principals: Tenen una veritable complexitat
emocional (Saïd i Blanca).
- Personatges secundaris: esboçats amb poques i ràpides
intervencions:
 Donen un caràcter
 Transmeten informació bàsica per situar els
personatges.

• Saïd:
– Capità del vaixell d’uns corsaris algerians.
– Exerceix la seva autoritat sense acceptar rèpliques.
– Ataca vaixells cristians per obtenir un bon botí.
– És un morisc, expulsat d’Espanya que va
patir la mort criminal dels seus pares
(la mare era cristiana).
– S’entendreix quan s’assabenta del nom de
la seva captiva (Blanca). La seva mare
també es deia així.

– Característiques: generositat i noblesa.
– Sap perdonar.
– Està en contradicció amb ell mateix: no pot solucionar els
dubtes de la seva identitat.
• Oscil·la entre:
– El furor bàrbar
– La puresa d’un infant.
• La motivació emocional
determinarà
el bàndol que elegeix.

• Blanca:
– Filla de Carles. Captiva al vaixell dels corsaris.
– La seva mare morí quan tenia 4 anys.
– El seu destí ve marcat pel pare:
lliurar-se a Déu.
– Té una educació repressora
marcada per la religiositat
fanàtica del seu pare.
– El pare la portava a Barcelona
per ingressar com a monja al convent del Carme.
– Ha perdut l’alegria i el goig de viure.
• Blanca: El món, jo l’avorreixo.

• Té por de caure com esclava del
sultà d’Argel.
• En un moment, experimenta la
temptació del suïcidi (el pare li
explica que és pecat).
• Contrariada amb els seus
sentiments, intenta matar Saïd. Ell
la perdona i observa la bondat i la
compassió del pirata, tot i que
continua angoixada pel sentiment
de culpa i pecat.

• Carles:
– Pare de Blanca. És vidu i ric.
– Sembla que està al servei del rei i el segueix una milícia
que l’obeeix.
– Té una germana que és l’abadessa del convent del Carme
de Barcelona.
– Odia els moriscos i els vol exterminar.
– Persona intolerant i autoritària.
– Inaccessible emocionalment.
– S’oposa a la relació Blanca/Saïd.

• Passa per la devoció entusiasta per la filla, quan
l’obeeix; al to amenaçador, quan no segueix les
seves ordres.
• S’identifica amb l’expressió del poder absolut.
• Acaba matant, involuntàriament, la seva filla.

• Ferran:
– És el cosí de la Blanca i el patró del vaixell cristià que ha sortit
de Mallorca.
– Està enamorat de Blanca des que era infant.
– Li preocupa l’enclaustrament
que viu la seva cosina.
– Intenta convèncer-la de
la seva visió erròria de la
religió i la necessitat
d’obrir-se al món.
– És valent, arrogant, positiu, prudent i assenyat.
– Actuarà en defensa de Saïd, s’adona de la seva generositat.

• Joanot:
– Renegat del cristianisme.
– Se sent culpable de ser “un fill de Mahoma” i haver
renegat de la seva religió.
– Va matar la seva dona quan vivia a Espanya perquè
l’enganyava amb un altre home. Així que va fugir a Alger
per por al càstig.
– Intenta ajudar els cristians empresonats.
– Saïd el converteix en el seu segon.
D’aquesta manera, durà a terme
l’alliberament dels cristians.

• Hassen (pirata):
– Home de confiança i fidel servidor de Saïd.
– Parla del seu amo amb admiració.
– S’adona de l’alliberament de cristians i dóna l’alarma.
• Malek: (pirata)
– El segon de Saïd.
– Anhela el poder
de la nau.
– Saïd el destitueix del càrrec.

• Osman:
– Aspira a fer diners per poder casar-se amb la dona que estima.
• Mahomet:
– Ambiciona fer-se ric amb la pirateria.
– No entén i no accepta la generositat de Saïd.
• Guillem:
– És militar, creu que ha d’obeir a Carles.
– Mostra la seva vanitat proclamant-se heroi de la lluita contra els
corsaris.
– Aspira a ser capità del vaixell.
• Roc:
– És mariner i obeeix a Ferran. És un home senzill i poruc.

EQUILIBRIS
• Al llarg de l’obra sorgiran diferents fusions entre
contraris.
• Religió:
– Cristians: representats per la figura de Blanca.
– Musulmans: representats per la figura de Saïd.
• Elements:
– Mar: representat per Saïd.
– Cel: representat per Blanca

• La unió dels elements només es pot consumar a
través de la mort.
– Exemple darrere escena:
• Saïd: Al mar!
• Blanca: Al cel!
– (Els dos es llancen al mar)
– A continuació, Ferran informa:
• Ferran: Al fons, ni rastre!
– CONCLUSIÓ: el mar i el cel només poden retrobar-
se a l’horitzó.

CATARSI
• Experiència interior purificadora provocada per un
estímul extern. També es coneix com a
"l'alliberament de les passions".
– Exemples:
• Saïd: no és el pirata temible
que vol aparentar, sinó una
persona sensible i noble.
• Blanca: no és la noia innocent, la qual fa tot el que el
pare li mana; es desperta i tria el seu camí.

FEMENITAT I MASCULINITAT
• Femenitat: l’amor determina aquest univers. Suma
de:
– Virtut i Bellesa:
• Persona molt pura, molt obedient.
– Maternitat:
• Blanca: evoca la mare i els seus besos pels
sentiments que li desperta Saïd.
• Amor matern harmonitzat en amor passional.
• Masculinitat: inflexibilitat intolerant.
– Carles: antagonista. No permet la relació amorosa.

SIMBOLOGIA
• Cambra: l’expressió del món subjectiu
dels personatges.
• Contemplacio del mar i el cel
escenari on es poden projectar
els somnis i els desigs (horitzó).
• Vaixell:metàfora del dinamisme de la vida.
• Llum: coneixement de la realitat / revelació.
• Foscor: (desenllaç) interior de l’ànima humana.

• Punyal (amb empunyedura de creu): representació
visual del fonament hipòcrita d’un cert cristianisme:
– Saïd: l’odi unit al perdó; l’anyell al tigre // Lo punyal i la
creu, tot d’una peça.
• Blanca: el color significa puresa.
– La Blanca havia viscut pura, adorant a Déu.
Sense contacte físic amb els altres.
– La mare de Saïd es deia Blanca, no li
importaven les diferències entre religions.

INSPIRACIÓ EN LA SEVA VIDA
• Certs aspectes de la vida de Guimerà van determinar temes i
característiques de personatges de la seva obra:
– Complex de mestís: Adaptació a Catalunya i a la seva
llengua. Quan va arribar tenia 7 anys (Saïd alter ego de
l’autor?).
– Figura de la mare: Saïd sempre
pensa en la seva mare Blanca.
Saïd: M’he sentit aquí un salt!
La mare es deia aquest nom!

INFLUÈNCIES LITERÀRIES
• Víctor Hugo:
– Trenca les unitats de temps i lloc
(típiques del neoclassicisme).
– Defensa el geni i la inspiració com
a motor d’acció.
– S’aferra a l’observació de la realitat com a germen de les
trames.
– Demana més profunditat als personatges (Saïd i Blanca).
– Personatges dignes d’admiració per les dicotomies existencials
a les quals s’enfronten (contradiccions de Saïd).

• Shakespeare:
– No respecta les 3 unitats (especialment
la d’acció).
– Història d’amor impossible
(Romeu i Julieta/ Saïd i Blanca).
– Protagonistes de condició humil.
– Escena còmica enmig del drama
(Guillem/Roc).
• Schiller
– Personatges que defensen la seva
identitat, el seu món interior contra
un món hostil que els nega poder-se
realitzar (heroi ètic).

LLENGUA, ESTIL I VERS
• Punt de vista formal: obra innovadora en el
context teatral del moment.
• Llenguatge acostat als usos del seu temps.
• Els diàlegs són vivaços (llengua dinàmica).
• Versos: decasíl·lab blanc (superació dels formats neoclàssics
heptasíl·labs).
• Ús de l’hipèrbaton.
• Fa ús del registre que es correspon amb un estrat social determinat.
• Creació d’imatges poètiques. Ex: menyspreu a Carles.
– Saïd: Un gall sense esperons i sense cresta / Vull veure el vanitós com
s’estarrufa.