1. I N T R O D U C C I Ó H I S T Ò R I C A
D O X O G R A F I A P R E S O C R À T I C A
M O N I S M E
E C L E C T I C I S M E
P L U R A L I S M E
Filosofia presocràtica

2. Aristóteles, Metafísica 983b6.
“La mayor parte de los primeros filósofos consideraban como
principios de todas las cosas los que constituyen la naturaleza
de la materia. Aquello de que están formados todos los seres, el
punto de partida de su generación y el término de su
decadencia, en tanto que la sustancia persiste bajo la diversidad
de sus determinaciones, tal es para ellos el elemento, el principio
de los seres y, en consecuencia, creen que nada es ni generado
ni destruido puesto que este tipo de entidad se mantiene
siempre, así como decimos que Sócrates no llega a ser en
sentido absoluto cuando deviene hermoso o músico ni tampoco
perece si se pierde esos modos de ser porque el sustrato,
Sócrates mismo, permanece. Por eso dicen esos filósofos que
nada nace ni se corrompe, pues debe haber alguna realidad,
una o múltiple, de donde todas las restantes cosas se
engendran, mas conservándose siempre ella misma. En cuanto
al número y naturaleza de esos elementos no están todos los
pensadores de acuerdo.”

3. PERIODITZACIÓ
s. XVII-XII ac. Periode micènic -fins 1180 ac.?, any de la destrucció de Troia
s. XI-IX ac. Edat Fosca -invasió i expansió dòria: Peloponès, Creta i, fins a Rodes- Destrueix la
base cultural anterior, essent aquests uns pobles menys desenvolupats. 800: Introducció de
l'alfabet grec (influències semítiques i directament fenícies). Inici de la ceràmica geomètrica.
Primer moment:
s. VIII ac. Cultura feudal o burocràtica (per Vernant*, terme anacrònic): domini d’una oligarquia o
noblesa terratinent, que succeeix l'antiga monarquia. 776: Primera Olimpíada. 775: Primera
colonització. (fugida a causa dels invasors i expansió per a les activitats mercantils).Correspon a
l’etapa de desenvolupament de l'èpos i la saviesa gnòmica.
Segon moment:
s. VII-VI ac. Cultura democràtica. Coincideix amb l'ascens de l'imperi persa. S’inicia la cultura del
demos. Període de tiranies amb marcat caràcter populista. Sorgiment de hestía koiné -espai públic
de debat dels assumptes comuns-polis, àgora. Correspon a l’etapa de formació del pensament
filosòfic: etapa presocràtica.
Tercer moment:
s. V ac. Cultura antropològica. Predomini de la polis; desenvolupament de la democràcia.
Correspon al període de les guerres mèdiques. Importància de la formació dels ciutadans paideia.
En filosofia es correspon amb el període àtic, on destaquen Sofistes i Sòcrates.
*Jean-Pierre Vernant Los orígenes del pensamiento griego, 1961
3
A
R
C
A
I
C
C
L
À
S
S
I
C

4. Les primeres colònies es van fundar cap a
les illes de la mar Egea i costa de l’Àsia
Menor
A Egipte varen fundar alguna colònia al mateix
delta del Nil i també al nord d’Àfrica.
Al sud de la península Itàlica i Sicília varen
fundar diverses colònies i rebran el nom
de Magna Grècia.
Cap a Occident, els grecs arribaren a la
península ibèrica i al sud de la Gal·lia.

5. Alfabet
Per a llegir grec

6. Filosofia Presocràtica 6
►El naixement de la filosofia
Causes
Tesis clàssiques:
►El “miracle grec” (J.Burnet)
►El “mite racionalitzat” (Francis M. Cornford)
►Tesi històrica (Jean-Pierre Vernant)

7. Filosofia Presocràtica 8
Exposició: Dioses en color (2004)
J. Burnet: Early Greek Philosophy. Londres i Edimburg, A. y C. Black, 1892. 4ª edició, 1930.
Forma part del "mite grec" creat especialment a finals dels s. XVIII, preocupats per definir-se en oposició als "salvatges i primitius". De la mateixa manera els
grecs, als quals no els unia més que la llengua, amb les seves variants dialectals, van crear aquest concepte "hellenikon" paralel·lament al de de "barbar" (que li
costa parlar en grec) durant les guerres mèdiques i en front de l'imperi persa. Josep Fontana, Europa ante el espejo, Ed. Crítica, Bcn, 1994, pp. 10-15
►El naixement de la filosofia
Tesi del “miracle grec” –
John Burnet (1863-1928)
►Objeccions:
Genuïnitat del fenomen.
Ignora les influències babilòniques i egípcies
(eurocentrisme).

8. Cornford
 No es cierto que los griegos inventaran de golpe -
hacia el s. -VI- la filosofía, ni tampoco que lo hicieran
sin influencia exterior, para desde Grecia transmitirla
a toda la cultura occidental. En la India, en China e
incluso en Egipto ya existía pensamiento filosófico
desde varios siglos antes, aunque tuviera
características muy diferentes del pensamiento
occidental. Y en Grecia hay que considerar la filosofía
como producto de una lenta evolución
(Antes y después de Sòcrates. 1980, F.M. Cornford).

9. Filosofia Presocràtica 10
►El naixement de la filosofia
Tesi històrica: Jean Pierre Vernant
(1914-2007)
 Enfocament plural: les condicions socials,
econòmiques i culturals dels segles –VIII al –VI
propiciaren el naixement de la filosofia
La situació geogràfica de Jònia: encreuament de cultures.
El fi de la monarquia micènica i l’aparició de la polis, centrada en
l’àgora hestía koiné –espai públic- on debatre tots els temes
d’àmbit general.
Creixement econòmic i comercial.
Absència d'una classe sacerdotal que vetlli per l’ortodòxia.
Influència dels sabers pràctics i tècnics babilonis i egipcis.
L'univers, les dieux, les hommes: récits grecs des origines Paris, Le Seuil, 1999

10. Per què la filosofia neix a Grècia?
 Posicions historiogràfiques:
 Orientalistes: No és un fenomen grec, es destaca la seva
impossibilitat sense les influències orientals, és a dir, les
matemàtiques egípcies, la tradició persa-iraní (astrologia) i
sobretot índia. [O. Piulats Egiptosophia]
 Estructuralistes: importància del lloc (topos)
 a) Grècia és un arxipèlag: possibilitat de contrast per diferents
identitats de cada illa (diversitat de costums entrellaçades)
 b) element ―polèmic‖  àgora oberta
 Hermenèutics: es genera a partir de l’antropologia cultural.
Caràcter immanentista (no soteriològic ni escatològic) de la
tradició helena, centrada en la paraula i en l’oralitat.

11. Filosofia Presocràtica 18
Mite i filosofia:
Elements de l'explicació mítica d'Hesíode
► Segregació de parelles
de contraris
(fred/calent,
humit/sec...) a partir de
la unitat primordial
indiferenciada.
► Desunió i unió
incessant d'aquestes
parelles de contraris.
► Canvi cíclic etern
(etern retorn).

12. Abans que totes les coses, fou el Caos, i després Gea (la Terra) d’ample pit,
mansió perenne i sòlida dels immortals que habiten el cimal del ventós Olimp,
i el tenebrós Tàrtar, enclavat en les profunditats de la terra espaiosa. I Eros, el
més formós d’entre els déus immortals, que deslliura de totes les
preocupacions i domestica, de tots els déus i de tots els homes, la ment i la
prudent voluntat. I del Caos nasqueren l’Èreb (tenebres) i la negra Nit; i de la
Nit, en unir-se amorosament amb l’Èreb, nasqueren l’Èter i el Dia. Gea
engendrà primerament el Cel Estrellat (Urà), perquè la cobrís del tot, i fos
sempre segura per als divins benaurats déus. Féu després les altes Muntanyes
[...]. Més tard Gea, unint-se amorosament amb el Cel Estrellat, va engendrar
l’Oceà, de profunds remolins [...]. Posteriorment nasqué l’astut Cronos, que
fou el més terrible dels fills del Cel (Urà) i que odià des del començament el
seu prolífic pare. [...] La Nit parí l’odiosa Thanatos (Mort) i al Destí. Parí,
també, Hipnos (Somni) i la multitud d’il·lusions o fantasies, sense que aquesta
deessa, la tenebrosa Nit, jagués amb ningú; i, posteriorment, la dolorosa
Aflicció [...]. Hesíode, Teogonia, 113..

13. Religió cívica a Grècia
Transmissió oral de la tradició (rapsodes) i a partir de l’épos
(dels poemes èpics) d’Homer i d’Hesíode
La religió homèrica és, en realitat, l'expressió d'una
col·lectivitat, i la seva funció és salvaguardar la ciutat, per mitjà
del manteniment dels seus costums.
El politeisme grec no es fonamenta en cap revelació ni llibre
sagrat, sinó que es basa en la vida social, en els costums
ancestrals, en la llengua y la tradició.
Els déus no són entitats transcendents que viuen més enllà del
món. El món diví i el món humà no està radicalment separat. El
natural i el sobrenatural estan intrínsecament lligats.
No es practica un culte per a salvar l'ànima més enllà de
la mort.

14.  Aquil·les: Nissaga de Zeus,
Laertíada, Ulisses tan enginyós,
aferrissat!, quina obra millor duus
encara de cap? I com has gosat a
baixar a l’Hades [les estances
infernals], estatge on els morts
habiten privats de sentits i són purs
fantasmes dels homes que finaren?
HOMER: L’Odissea, XI. (Traducció de Carles Riba).
Hèctor i Aquil·les

15. Religions mistèriques
Els sacrificis rituals i els cultes públics no culminen l'experiència religiosa
grega. Al mateix temps existien altres corrents i grups amb aspiracions
religioses. Es coneixen a partir de fonts hel·lenístiques
Característiques
generals del
misticisme grec
1.La relació amb la divinitat no és ja col·lectiva,
sinó que és personal entre l'individu i el déu.
2.Tot i que alguns cultes són públics i reconeguts
per la ciutat, els seus ritus no estan controlats
per aquesta.
3.La immortalitat de l'ànima (i la reencarnació)
i la seva destinació després de la vida es
converteix en preocupació fonamental.
4.Alguns cultes místics proposen un model
moral de vida i exigeixen una sèrie de sacrificis
personals per a arribar a la puresa espiritual.

16. Religions mistèriques
Culte a Deméter: misteris eleusins
Cultes dionisíacs
Orfisme
El templo de la diosa Demeter, en Eleusis, sede de los misterios
E. R. Dodds, Los griegos y lo irracional

17. Els primers filòsofs (s.VI-V)
―els primers que van filosofar‖ Aristòtil (Met. I, 983b 6)
17

18. Els primers filòsofs: cronograma
―els primers que van filosofar‖ Aristòtil (Met. I, 983b 6)
c 575
“Físics”
Jonis
Tales (c 575)
Anaxímenes (c550)
Anaximandre (c550)
c 530 Pitàgores i Pitagorisme primitiu
c 490
Parmènides (El Principi del Ser)
Heràclit (El principi de l’esdevenir)
c 450 Ecleticisme i pluralisme
(Empèdocles, Anaxàgores, atomisme )

19. Doxografia presocràtica
 Plató s. IV ac., si bé no té una gran fidelitat als autors.
 Aristòtil s. IV ac., qui fou el primer historiador de la filosofia
 Teofrast s. IV ac., deixeble d’Aristòtil, que va escriure una obra
fonamental Physikon doxon, que conservem parcialment gràcies
a Simplici (s. VI dc.)
 Altres fonts doxogràfiques importants:
 Ciceró s. I aC
 Plutarc s. II dc.
 Sext Empíric s. II dc.
 Diògenes Laerci s. III dc.
 Procle s. V dC
 Simplici s. VI dC, qui també resumeix una obra d’Aeci (s. I
aC), no conservada, anomenada per H. Diels Vetusta placita.
19

20. Doxografia presocràtica
 A partir d’aquestes opinions al segle XIX H. Diels va compilar tota la
bibliografia doxogràfica juntament amb els texts que poden considerar-
se com a originals Doxographi Graeci, 1879
 Posteriorment van ser reelaborats pel filòleg W. Kranz, en l’obra Die
Fragmente der Vorsokratiker, 1903-1952, Berlín, Weidmann,
 Sobre aquesta obra fonamental es basa l’edició crítica amb selecció de
texts The Presocratic Philosophers: A Critical History with a Selection
of Texts de Kirk, G.S. i Raven, J.E. (1a. 1957) M. Schofield (2a.
1983), ed. Cambridge UP
 En castellà, primera traducció directa de textos: Eggers Lan,
Conrado; Juliá, Victoria E. (1978). Los filósofos presocráticos
Madrid, Ed. Gredos.
20

21. DK numbers: Notació dels textos presocràtics
 En la selecció dels textos presocràtics se segueix la notació de Diels-Kranz (Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlin
1903, reelaborada posteriorment per W. Kranz, Berlin, diverses edicions de 1934 a 1954; Dublin-Zurich, 1972).
 La notació de Diels-Kranz (D-K), en les seves versions finals consta d'un nombre identificatiu de l'autor, seguit d'una
lletra:
 A. Testimonia: referències antigues de la vida i obra de l’autor.
 B Ipsissima Verba: suposadament fragments amb les paraules exactes de l’autor.
 C. Imitacions: obres que van prendre l’autor com a model
 11 — Tales
 12 — Anaximandre
 13 — Anaxímenes
 14 — Pitàgores
 21 — Xenófanes de Colofó
 22 — Heràclit d’Efés
 28 — Parmènides d’Elea
 29 — Zenó d’Elea
 31 — Empèdocles de Acragas
 59 — Anaxàgores de Clazomene
 67 — Leucip
 68 — Demòcrit
 EXEMPLES D-K 11 B 1 IDENTIFICA A: TALES DE MILET (11) , FRAGMENT 1;
D-K 22 A 1 IDENTIFICA A: HERÀCLIT(22), TESTIMONI 1.

22. La filosofia abans de Sòcrates
Filosofia presocràtica
Monisme
Tradició jònia
Milet
Tales
Anaximandre
Anaxímenes
Heràclit
d’Efés
(monisme
dinàmic)
Tradició
itàlica
Pitagorisme
antic
Elea
(monisme
estàtic)
Xenòfanes
Parmènides
Zenó
Melissos de
Samos
Eclecticisme
Empèdocles
Pluralisme
Heterogeni
Anaxàgores
Homogeni
Atomisme
Leucip
Demòcrit

23. Presocràtics: Situació Geogràfica
24

24. Monisme:
Filosofia jònia
Tradició itàlica

25. Θαλῆρ Tales de Milet (fl. 585 aC)
 Matemàtic
 Observador (theorós) de la natura
 Predicció eclipsi solar el 585
 Teòric polític
―Tales afirmava que l’aigua és l’origen de totes les coses –per això, va dir que la Terra surava
sobre l’aigua- i sens dubte ho deia així en veure que l’aliment de les coses és humit i que
l’escalfor neix de la humitat i d’ella viu, i que d’allò on neixen les coses és el seu principi (ἀπσή).
Per això va opinar així i perquè les llavors tenen sempre una naturalesa humida i perquè l’aigua
és el principi de les coses humides‖ (Arist. Met. 983b i ss.)
 ―pánta plére theon‖ Aristòtil i D. Laerci (hilozoisme)
 ―kálliston kosmos poíema gar theou‖  ―Déu és el més
antic atès que no ha estat engendrat‖

26. Αναξίμανδπορ Anaximandre de Milet (fl. 560)
 Introducció del gnòmon a Grècia
 Predicció d’un terratrèmol a Esparta
 Iniciador de la cartografia i de la cosmografia
 Admetre la pluralitat de mons i el moviment de la terra sobre el seu eix
 Física:
 ―àpeiron‖ il·limitat, indefinit, indeterminat en moviment etern
 Injustícia:
 Individuació
 Diferenciació de contraris (ekkrisis, apókrisi)
  generació de mons limitats (kósmos, ouranós)
  diversificació dels elements calent (foc), fred (terra), humit (aigua), sec
(terra)
 Pneuma còsmic
 Llei còsmica de lluita (agón) de contraris  justícia còsmica de retorn a
l’inici, a l’àpeiron
 Biologia
 Fang primitiu  éssers vivents marins  terrestres (homes)

27.  (D-K 12 A 9) Simplicio, Fís. 24, 13-25:
 ―Entre los que dicen que es uno, en movimiento e infinito,
Anaximandro de Mileto, hijo de Praxíades, que fue sucesor y
discípulo de Tales, dijo que el principio y elemento de todas
las cosas existentes era lo ápeiron [indefinido o infinito], y fue
el primero que introdujo este nombre de «principio». Afirma
que éste no es agua ni ningún otro de los denominados
elementos, sino alguna otra naturaleza ápeiron, a partir de la
cual se generan todos los cielos y los mundos que hay en ellos.
Ahora bien, a partir de donde hay generación para las cosas,
hacia allí también se produce la destrucción, «según la
necesidad; en efecto, se pagan mutuamente culpa y
retribución por su injusticia, de acuerdo con la disposición del
tiempo», hablando así de estas cosas en términos más bien
poéticos.

28. Aναξιμένηρ Anaxímenes de Milet ( fl. 546)
 Astrònom
―Diu que l’aire es transforma en una cosa o altra per rarefacció i condensació... Diu
també que és etern el moviment que origina tots els canvis‖ Teofrast, DK 13 A 5
 ―Aér‖, ―pneuma‖ alè, vapor o boira; no es tracta del aire atmosfèric
sinó d’un principi del moviment i de la vida (respiració) de totes les
coses.
 Introducció del dualisme de forces còsmiques: condensació (fred) i
dilatació (calor).
 Introducció de la noció d’ ―aitía‖ com a causa, desplaçant-la del seu
significat moral de culpa.

29. Aναξιμένηρ Anaxímenes de Milet ( fl. 546)
L’arkhé és
l’aire
RAREFACCIÓ CONDENSACIÓ
FOC
VENT
NÚVOL
AIGUA
TERRA
La terra és plana i
cavalca sobre l’aire
Els cossos
celestes giren al
seu voltant

30. Texts milesis
 ―Anaximandre de Milet, fill de Praxíades, diu que el primer principi
de les coses que existeixen és allò il·limitat, perquè totes les coses
s'originen d'ell, i en ell pereixen. Per això innumerables mons
neixen i novament es dissolen en allò del que van sorgir.‖ (Aeci (A
14)
 «Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, va declarar que l’origen de
les coses existents era l’aire, perquè d’ell procedeixen totes les coses
i en ell es dilueixen novament. Exactament igual que la nostra
ànima, que és aire, diu, ens manté units, així també l’alè [o buf] i
l’aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s’usen com a sinònims»
(Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C, Historia de la filosofía griega,
Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133.)

31. PitàΠςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu (s. VI-V)
 Va fundar una secta filosòfico-religiosa
en Crotona. Admetia dones i nens.
Dificultats de discernir entre les
doctrines pitagòriques abans de Plató.
 Doctrina de l’ànima: ―soma estí sema‖
 Doctrina del nombre: Els arkhaí són els
NOMBRES, en concret, els quatre
números 1+2+3+4 que sumen 10: la
tetractys. Tots els nombres neixen de l’U
i tots els cossos del punt.
 El seu deixeble Filolau va dir que els
planetes i la terra giren al voltant d’un
foc originari produint música.
ELS DEU CONTRARIS
(arkhaí)
Límit – Ilimitat
Senar – Parell
U – Múltiple
Dreta- Esquerra
Masculí – Femení
Estàtic – En moviment
Recte – Corb
Llum – Foscor
Bo – Dolent
Quadrat - Oblong

32. Πςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu
 els intervals de l'escala musical podien
expressar-se per relacions numèriques.
Aquest és un cas de la harmonia
matemàtica i geomètrica que domina el
cosmos.
 1:punt (stígmé), 2:línia (grammé), 3:pla
(epípedon) i 4:sòlids (stereón). Relació amb
la matèria. Els nombres no són només
abstraccions.
 les unitats-punt tenen extensió i
funcionaven com a base de la matèria física
(serà contra aquesta idea que Zenó d’Elea
construirà les seves apories)
 distincions qualitatives. No hi ha una idea
merament quantitativa de les relacions
numèriques. Tetractys (10)
 en la cosmologia accepten l'existència del
buit (el no-res)
34

33. Πςθαγόπαρ Pitagorisme primitiu (s. VI-V)
1. Ofereix dues notes originals:
 a). Utilització del concepte de respiració còsmica (Anaxímenes) a fi
d'explicar la pluralitat real de les coses que s'originen per la disgregació de la
unitat compacta del cosmos esfèric mitjançant la penetració del buit o del no
ser.
 B). La derivació cap a una concepció arithmós – geomètrica de la realitat,
considerant els nombres (entitats qualitatives) com l'essència de les coses.
2. Oposició entre el limitat i il·limitat, el ple i el buit, l'ésser i el no ser.
3. Concepte de nombres com essència de les coses.  tetractys
4. Plantejament del problema de la conciliació entre unitat i pluralitat de les
coses
5. Creença comuna amb òrfics en la preexistència i transmigració de les ànimes
6. Purificació assolida per mitjans de pràctiques ascètiques i per la ciència i la
música.
Dualitats:
límit i il·limitat
Imparell-parell
U i múltiple
Dreta i esquerre
Masculí i femení
Estàtic i en moviment
Recte i corb
Llum i foscor
Bo i dolent
Quadrat i oblong
Aristòtil, Met. A5, 985 b 23

34. Παπμενίδηρ ὁ Ἐλεάηηρ Parmènides (fl. 475)
 Poema: Perí phýseos. Es conserven 19 fragments en hexàmetres. Estructura:
 Proemi (reminiscències homèriques i òrfiques)
 Via de la veritat
 Via de les opinions
 Cornford: pròpiament s’assenyalen 2 camins (ὁδόρ, hodós) però el del "no-ser és" és
impracticable. Jaeger :interpreta l’al·lusió al camí soteriològic i al de l’error moral. Reale:
distingeix en les paraules de la deesa 3 camins d'aprenentatge:
 1) el sòlid cor de la Veritat ben rodona
 2) les opinions dels mortals, on no hi ha veritable certesa
 3) aprendre com l'aparença (ta dokounta) havia de ser digna de crèdit (doxa, camí d'opinions versemblants). Parmènides assenyala així la
continuïtat de presència-alétheia (ésser) i aparença-doxa (ens) –(també a Marzoa)
 Via de la veritat: ἔζηιν ἢ οὐκ ἔζηιν - ηὸ γὰπ αὐηὸ νοεῖν ἐζηίν ηε καὶ εἴναι.  El νοεῖν no és
νοεῖν si no adverteix la presència del que hi ha: l'ésser, el real. (Szabó, veu el més antic
testimoni d’una demostració indirecta, per reducció al absurd.) Via apofàtica (de negació).
 El que és ingènit, etern i imperible (v. 5-21)
 El que és u, continu i homogeni (v. 22-25
 El que és inmòbil, finit (v. 26-33; 37-38; 42-49)
 Via de les opinions: obre pas a la Cosmologia. La matèria es compon de dos principis: foc –
llum- i terra –foscor-. On, en part, reprodueix la tradició jònica, si bé (Gadamer) supera la
irresolució de la lluita de contraris en la preferència de la llum sobre les tenebres i la foscor.
 Interpretació platònica i metafísica: Realisme i idealisme. Oposició entre raó i sentits,
Monisme i pluralisme.

35. Poema ―Perí physeos‖
Es preciso que te aprendas todo, tanto
• el imperturbable corazón de la Verdad bien redonda (Aletheíes eukukléos),
como
• las opiniones de los mortales (broton doxas), en las que no hay verdadera
creencia (pistis alethés). Sin embargo aprenderás también cómo
• lo que se cree debería ser aceptable, porque penetra totalmente todas las
cosas". ( Cfr. KRS) (Marzoa: “que lo aparente tenia que ser de modo digno de
crédito, atravesando todo de un lado a otro”)

36. Ἡπάκλειηορ ὁ Ἐθέζιορ Heràclit (fl. 500/450)
Ποηαμοῖρ ηοῖρ αὐηοῖρ ἐμβαίνομέν ηε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν ηε καὶ οὐκ εἶμεν
Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.
Epistemologia
Coneixement sensitiu  doxa i cal que sigui corregit per la raó (lógos)
Coneixement racional  veritat (ἀλήθεια)
Ontologia
Manté el principi d’unitat en la naturalesa (totes les coses són una) però introdueix aspectes dinàmics
(milesis)  “πάντα ρει” (a Plató, probablement no literal d’Heràclit)
Física
Acceptació d’una llei còsmica necessària (Lógos) de canvi perpetu (foc -pyros, com a creador de
vida, llum i destrucció) que descriu dues vies: descendent Foc-Aire-Aigua-Terra i ascendent: Terra-
Aigua-Aire-Foc. Necessitat (ananké) i Lógos són el mateix. Etern retorn. Cicle de mons de duració
del Gran Any (10.800 anys).
Existeixen dues forces còsmiques antagòniques, que resolen la unitat (raó) i el moviment (sentits):
Guerra i Discòrdia (“polemon kaí erin”, causa i origen de la pluralitat.
Concòrdia o la Pau (homologían haí eirénen), que redueix tot a la unitat
El Lógos que regeix les transformacions del foc és la causa oculta de la harmonia de l’univers
Antropologia
L’ànima és de naturalesa aèria i es purifica en el camí d’ascens (foc).
Possible influència de l’orfisme (immortalitat)
Ètica
Relativisme del bé i del mal

37. Ἡπάκλειηορ ὁ Ἐθέζιορ Heràclit (fl. 500/450)
 DK 22 B1 "Sempre resten els homes sense comprendre que el logos és així com jo el
descric, igual abans de escoltar-ho, que un després que ho han escoltat; perquè, tot i que
les coses esdevenen segons aquest logos, s'assemblen els homes a gent sense experiència,
fins i tot quan experimenten paraules i accions tal i com són les que explico, quan
distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes els hi
passen desapercebudes quantes coses fan desperts, de la mateixa manera que s'obliden
de les que fan quan dormen"
 DK 22 B2 "Per tant, cal seguir el que és comú; però, tot i que el logos és comú, la majoria
viu com si tingués una intel·ligència particular"
 DK 22 B50 "Després d'haver escoltat al logos i no pas a mi, és savi admetre que totes les
coses són una―
 DK 22 B113. El pensament és comú a tots.
 DK 22 B114. Els que volen parlar amb intel·ligència han de basar-se en el que és comú,
com una ciutat en la llei, i encara amb major fermesa. Ja que totes les lleis humanes
s’alimenten d’una sola llei, la divina que ho domina tot segons li plau, i ho regeix tot i a
tot excedeix.

38. Ξενοθάνηρ Xenòfanes de Colofó (fl. 530)
 Tot i els vincles que Plató i Aristòtil van assenyalar amb l’escola d’Elea, no
està demostrada la seva continuïtat i, menys, que Parmènides fos els seu
deixeble. Influències de la filosofia milèsia.
 ―No orientó su interés fundamental hacia una explicación comprehensiva del mundo natural, como hicieron Anaxímenes o Heráclito, sino que
se interesó, de un modo especial, por la teología, y muchas de sus observaciones sobre cuestiones físicas están en conexión con ella; es posible
que algunas fueran repulsas irónicas de teorías previas.‖ Kirk, Raven y Schofield, p. 245.
 Teologia crítica i constructiva
 ―Silloi‖ poemes breus de caràcter irònic contra els costums dels grecs, contra el dogmatisme i
contra Homer i Hesíode: ―Negros y chatos, así imagina el etíope los dioses, pero de ojos
azules y rubios se imagina el tracio los suyos‖ (fr. 16)
 l’eternitat (no ha nascut, a diferència dels déus homèrics), la immobilitat i la intel·ligència
(―tot ho veu, tot ho sent i tot ell pensa‖)
 Es discuteix la seva unicitat i corporeïtat. Aristòtil afirma que Xenòfanes no va definir aquest
aspecte. Tanmateix, molts comentaristes han acceptat el monoteisme de l’autor.
 Gnoseologia
 ―No hay ni habrá un hombre que haya conocido lo claro (ηο ζαθες, to saphes) o haya visto
cuantas cosas digo acerca de dioses y de todo. Pues aunque llegara a expresar lo mejor
posible algo acabadamente, él mismo no lo sabría, lo conjetural (δοκος, dokos), en cambio,
se extiende sobre todo.‖
DK 21 B 34 (Sexto Empírico, adv. math. VII, 49, 110 y Plutarco, aud. poet. 2, 17e.

39. Zenó d’Elea (fl. 464) i Melissos de Samos fl. 444)
 Zenó d’Elea és conegut per la defensa de les doctrines de Parmènides en
contra del moviment i la pluralitat, desplegant un ―oceà d’arguments‖ (Plató):
 Epiqueremes contra la pluralitat i la discontinuïtat
 Exemple: Si hi ha molts éssers serien iguals i desiguals. Iguals perquè
serien divisibles en parts fins a l’infinit; desiguals perquè cada un es
divideix de forma diferent respecte de l’altre, atès que són diferents.
 Paradoxes contra la realitat de l’espai del moviment
 Aquil.les i la tortuga
 Fletxa
 Melissos de Samos va defensar una cosmologia, mescla de tesis milèsies i
eleàtiques però fou conegut per la defensa de la infinitud del Ser, enfront
(segons algunes interpretacions)de l’opinió de Parmènides.

40. Ecleticisme

41. Εμπεδοκλήρ Empèdocles d’Acragàs (fl. 450)
Obres: Sobre la naturalesa i Purificacions
 La realitat està sotmesa a un cicle evolutiu interminable.
 En el decurs d'aquest cicle es passa de l'U (tots els ens estan unificats en un ser, perfecte com una esfera) a la Multiplicitat
(estadi en què els ens estan dispersos) i en què es produeix la disrupció de l'esfera.
 Els ens són, per tant, compostos, migma (mescles) de quatre elements bàsics (o arrels –rizómata- de les coses): Foc, aire, terra i
aigua, que identifica míticament amb: Zeus, Hera, Edoneu i Nestis. Són els arkhaí d'Empèdocles.
 Hi ha dues forces antagòniques que mouen aquest cicle còsmic: Amor (Eros -tendència a la unitat i a la homogeneïtzació, sota la
llei de l'U) i la Discòrdia (Neikos -tendència a la separació en una multiplicitat ens particulars). Aquestes forces no són, per tant,
mecàniques sinó divines i vitals.
 El domini de l'Amor i la Discòrdia és alternatiu en el cicle còsmic: podent-se establir que dels quatre estadis 2 són de predomini
únic d'Amor o de Discòrdia i els altres dos són de transició d'Amor cap a Discòrdia i de Discòrdia cap a Amor. Reminiscències del
mite de les edats d'Hesíode.
 La vida neix en els estadis de transició i l'home apareix en el procés de trànsit de la discòrdia cap a l'amor. Entenia, doncs, la
cosmogonia (els estadis) com una separació, un pas de l'amor a la discòrdia.
 Segons el testimoni d'Aeci, l'evolució es va produir en quatre estadis (K-R, p. 470 i ss.).
 Estadi 1: "els membres solitaris anaven errants en busca de la unió" (frg. 58).
 Estadi 2: monstres i deformacions, on mostra que la unió buscada es va realitzar a l'atzar: "aparegueren sobre la terra nombrosos caps sense colls, erraven braços solts sense
espatlles i vagaven ulls sols desprovistos de fronts"
 Frg. 59. "Naixien nombrosos éssers amb dos caps i dos pits, éssers bovins amb rostres humans i viceversa, criatures, mescla d'elements masculins i femenins i dotats de parts
estèrils. De manera que els éssers que en la seva gènesi l a seva organització tendia a un fi determinat, aquests van sobreviure, la resta van desaparèixer.
 Estadi 3: formes completament naturals sense distinció de sexe (K-R p. 472: "és possible que la teoria que Plató posa en boca d'Aristòfanes en el Convit estigués influïda per
aquests passatges d'Empèdocles)
 Estadi 4: món actual, on Empèdocles tracta qüestions d'embriologia, botànica, fisiologia.
 A les Purificacions (visió òrfica) admet la preexistència de l'ànima, la transmigració i el camí de la seva salvació per la purificació.
Cornford (1980) mostra el seguiment de les dues tendències prèvies: Anaxàgores, considera Cornford, és el principal seguidor de la
tradició jònia ("Home de ciència que per la seva importància només podem comparar amb Anaximandre"; l'atomisme serà una
modificació de les doctrines pitagòriques i de Parmènides, per tant, desenvoluparà la tradició itàlica; Empèdocles va intentar fer una
síntesi de les dues tendències (itàlica i jònia) lligant Anaximandre i Parmènides, configurant un esquema que donés cabuda al
moviment i que estigués conforme amb la transmigració de les ànimes (orfisme).

42. Pluralisme heterogeni

43. Αναξαγόπαρ Anaxàgores de Clazomene (fl. 460)
 En l'origen de tot es troba el Caos, que és barreja de totes les coses infinites en número i
en petitesa.
 El Caos entra en moviment per l'acció d'un principi exterior a ell Nous, la intel·ligència,
que l'imposa un moviment circular, en el curs del qual aquesta massa homogènia es
disgrega en una successió d'ens particulars. El Nous és una intel·ligència universal,
causa del moviment i de les coses i alhora, ordenadora del cosmos. Aquest concepte
sembla derivar-se de l’aér d’Anaxímenes..
 Les coses no neixen ni moren sinó que es componen i dissolen a partir de l'existent.
 Els éssers es componen d'una multitud de parts que contenen en si mateixes les "llavors"
de totes les coses. Segons la qualitat que domina, les coses se'ns apareixen sota una
aparença determinada, però aquestes llavors (spermata) contenen, en germen, una
infinitat d'altres qualitats no aparents Això explica, per exemple, com l'aliment que
ingerim es pot transformar en carn, ossos o cabell, etc. (la interpretació [errònia?] d'Arist.
Homeomeries o parts homogènies i, per tant, distintes en cada ésser). Les llavors
d'Anaxàgores, contra Aristòtil, són hòliques, tot està en tot.
(fragmento 12) "... y él [Noûs] controló la rotación universal e hizo que todo girara en el
principio".

44. Anaxàgores
 "Totes les coses tenen una porció de tot, però el Nous és infinit,
autònom i no té mescla de res, sinó que és només per si mateix. Si no
fos per si mateix, participaria de totes les coses i es trobaria barrejat
amb altres coses, perquè, en cada cosa hi ha una porció de tot: les coses
mesclades amb ell l'impedirien de governar cap cosa de la manera que
ho fa, essent ell tot sol per si mateix.. El Nous va governar la primera
rotació… Coneix totes les coses separades, mesclades i dividides. El
Nous va ordenar totes les coses que havien de ser i totes les que foren i
ara no són, totes les que són i totes les que seran. … Hi ha moltes coses
però cap es troba separada i dividida de l'altra completament excepte el
Nous. El Nous és tot semblant, tant en les seves parts més grans com en
les més petites, mentre que cap altra cosa és semblant a cap altra, sinó
que cada cos singular és i fou manifestament allò de què conté més
quantitat." (frg. 12)

45. Pluralisme homogeni

46. Atomisme
 Tot el que existeix està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no
ser)
 El no ser existeix i el que permet el moviment.
 L'ésser està constituït per cossos indivisibles, infinits i impassibles, invisibles i
imperibles anomenats àtoms
 Els àtoms es distingeixen per les seves determinacions espacials: forma
(skemata), ordre (taxei) i posició (thesei). Arist. explica per analogia que els
àtoms es diferencien per la forma com la A difereix de la N; per l'ordre com la
AN difereix de la NA i per la posició com la N difereix de la Z. Tots tenen la
mateixa densitat però poden tenir diferents mides i volums. Els àtoms per
agregació componen els diferents cossos perceptibles, que són figures (ideai)
 Els àtoms es mouen en el buit per automoviment ("automaton" que no té
causa (Ciceró: "cal fer notar que l'automoviment dels àtoms no prové de cap
principi sinó de l'eternitat) i és a partir d'aquest que es produeix el vòrtex
("díne"). El xoc d'àtoms fa que aquests prenguin diferents direccions i acaben
generant els cossos qualitativament perceptibles. Aristòtil va identificar
l'automoviment amb l'atzar, (per a alguns erròniament (Zeller) i va transmetre
aquest error a la filosofia posterior.

47. Atomisme
 Atzar (automoviment) i necessitat produeixen i fonamenten
l'existència de l'ordre còsmic. Es considera que l'atomisme és una teoria
mecanicista i determinista, posició que serà parcialment criticada a
l'hel·lenisme pel hereus de la tradició atomista, l'epicureisme d'Epicur i
Lucreci, que introduiran la noció de clinamen o parénclisi) sense la
qual mai s'hauria pogut produir el cosmos.
 Déus i móns són el resultat de l'acció dels àtoms i el buit. La naturalesa
dels déus és brillant i ígnea (Heràclit). Els déus són aliens als
problemes humans. Són només arquetips de la conducta racional i feliç.
 L'ànima prové dels àtoms i és també mortal i la seva naturalesa és la
del foc: lleugera, calenta, esfèrica i mòbil. S'exclou la immortalitat i la
reencarnació. El fi de la vida humana és la felicitat que requereix
l’euthimía i la recerca del bé i la justícia (Demòcrit).
 Hi ha en Demòcrit una distinció entre percepció i veritat (anunci per
alguns de la distinció entre qualitats primàries i secundàries.) El que
captem (sensació) no és la veritat, però hi ha veritat oculta.

48. «D'altra banda, Leucip i el seu company Demòcrit diuen que són elements el ple i el
buit, denominant a l'un "el que és" i a l'altre, "el que no és": al ple i sòlid, "el que és" i
al buit, "el que no és" (d'aquí també que diguin que no hi ha més "el que és" que "el
que no és", ja que tampoc hi ha més buit que cos), i que aquests són les causes de les
coses que són (entenent "causa") com a matèria.
I així com els qui afirmen que és una l'entitat en tant que subjecte, expliquen la
generació del altres per mitjà de les afeccions d'aquesta, afirmant que la raresa i la
densitat són els principis de les afeccions, així també aquests afirmen que les
diferències són causes de les altres coses.
Aquestes diferències diuen que són tres: figura, ordre i posició. En efecte, afirmen que
"el que és" es diferencia únicament per la conformació, el contacte i el gir. Ara bé,
d'aquests, la "conformació" és la figura, el "contacte" és l'ordre, i el "gir" és la
posició: així, la A i la N es diferencien per la figura, els conjunts AN i NA per l'ordre,
i la Z i la N per la posició.
Sobre el moviment, d'on i com es dóna en les coses que són, també aquests, igual que
els altres, ho van passar negligentment per alt».
______________________________________________
Aristòtil, Metafísica, 985b.(Gredos, Madrid 1994, p. 87-88).

49. Ètica Demòcrit
 Mejor se mostrará quien se basa en su disposición
hacia la virtud y en la convicción del razonamiento
que quien lo hace en la ley y la obligación, pues es
verosímil que cometa falta a escondidas aquel al que
sólo la ley mantiene apartado de la injusticia,
mientras que el que se encamina a lo debido por
convicción es verosímil que no haga nada indebido ni
a escondidas ni a las claras. Por ello quien actúa
correctamente a impulsos de la cordura y el saber se
hace a la vez valeroso y cabal (fr. 181).

50. Heraclitus and Democritus, by Bramante, 1477