1. Tema 5: “La Restauració borbònica i
el naixement del catalanisme polític”
(1874-1902)
Història
2on de batxillerat

2. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• Després del cop d’estat del general Pavía en
gener de 1874, la I República va agonitzar durant
uns mesos
• fins que un altre pronunciament militar, el del
general Martínez Campos va posar fi al període
republicà (desembre de 1874).
• La dinastia Borbó torna a la monarquia espanyola
el mateix desembre de l’any 1874.
• El nou rei serà el fill d’Isabel II, Alfons XII.
• Comença un nou període de la història
d’Espanya: la Restauració borbònica.

3. Alfons XII i la seva primera dona, María de las Mercedes d’Orleans, morta als
pocs mesos de la boda per culpa del tifus. En honor seu, la primera filla del rei
va rebre el nom de María de las Mercedes.

4. A l’esquerra, estàtua eqüestre del general Martínez Campos. Va liderar el pronunciament militar
de 1874 que va acabar amb la I República per instaurar la Restauració de la monarquia borbònica.
Destacat a la Tercera Guerra Carlina, va fracassar a la Guerra de Cuba.
A la dreta, Antonio Cánovas del Castillo, polític conservador que va dirigir el sistema polític de la
Restauració. Va ser assassinat pels anarco-comunistes en 1897.

5. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• Els trets fonamentals del sistema polític de la
Restauració són:
1) L’Estat es basa en el liberalisme
conservador, caracteritzat per:
- Defensa de la monarquia borbònica, institució
que dóna estabilitat política.
- Importància de mantenir l’ordre, basat en la
manca de llibertats.
- Defensa dels interessos de la burgesia i l’Església.

6. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
2) Sistema parlamentari no democràtic caracteritzat per:
- Alternança en el govern dels dos “partits dinàstics”.
Aquests partits renunciaven als pronunciaments
militars per arribar al poder. Eren el Partit Conservador
i el Partit Liberal.
- L’exèrcit, per tant, perd influència política durant
aquesta etapa (el poder civil s’imposa al poder militar).
- El frau electoral assegurava l’alternança al poder. Hi
havia compra de vots, falsificació de llistes electorals i
tupinada (falsificació dels resultats electorals). Això
provocava que la participació fos només d’un 20% de
l’electorat.

7. Caricatura contemporània de Fer, fent referència a la històrica tupinada
(“pucherazo” en castellà).

8. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
Evidentment, es va redactar una nova constitució, la
sisena de la història d’Espanya que anul·lava la del 1873.
La Constitució del 1876 es caracteritzava per:
- Sobirania repartida entre la nació (representada per
les Corts) i el rei.
- El rei tenia el poder executiu i nomenava els ministres.
Però també escollia els membres del Senat, podia fer
lleis i vetar les que aprovaven les Corts.
- Les Corts (poder legislatiu) estaven dividides en dues
cambres: Congrés i Senat, la segona formada per
aristòcrates.

9. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
- Estat confessional catòlic.
- Es va centralitzar l’Estat. Governadors i alcaldes
serien nomenats pel poder central.
- Existia una Declaració de Drets, però aquests es
podien anul·lar per decisió del rei o del govern.
- La constitució no especificava el tipus de sufragi.
Es va aplicar un sufragi censatari per a només un
4% de la població, fins que el 1890 es va canviar
pel sufragi universal masculí.

10. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• Les zones rurals estaven marcades pel
caciquisme.
• El cacic era el representant de la família més
rica i poderosa d’un territori.
• Aquest s’assegurava de guanyar sempre les
eleccions, o de que algú de confiança, les
guanyés per ell.
• Controlaven l’ajuntament, el sorteig de les
quintes i administraven els diners públics.

11. Mapa del caciquisme a Espanya (finals del segle XIX)

12. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• El Partit Liberal-Conservador estava dirigit per Antonio Cánovas
del Castillo, fervorós defensor de la monarquia borbònica i
impulsor de la nova constitució.
A Catalunya existia el Cercle Conservador-Liberal, grup moderat a
dins del Partit Conservador que defensava els interessos de la
burgesia industrial, dirigit per Manuel Duran i Bas. Eren partidaris
de la descentralització de l’Estat.
• El Partit Liberal-Fusionista estava encapcelat per Práxedes
Mateo Sagasta.
• Les diferències entre un partit i l’altre eren inapreciables. Els
conservadors estaven més a la dreta, eren més restrictius amb
els drets i llibertats dels ciutadans i recolzaven més a l’Església.

13. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

14. A l’esquerra, Práxedes Mateo Sagasta, polític que va liderar el Partit Liberal durant la
Restauració.
A la dreta, Manuel Duran i Bas, jurista i líder del conservador i catalanista Cercle
Conservador-Liberal.

15. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• L’estabilitat política que va comportar la monarquia i el
sistema de la Restauració van propiciar la fi de les
guerres civils:
- L’any 1872 havia començat la “Tercera Guerra Carlina”.
- El general Martínez Campos va esclafar els carlins a
Catalunya l’any 1875 i, l’any següent, a País Basc i
Navarra. Fi de la última guerra carlina (1872-1876).
- El pretenent a la corona, Carles VII, va exiliar-se a
França; les províncies basques i Navarra van perdre la
majoria dels seus drets forals: haurien de pagar alguns
impostos a l’Estat i els joves haurien de fer el Servei
Militar.

16. Mapa de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
A la dreta, el pretenent a la corona espanyola “Carles VII”.

17. Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”
• La fi de la guerra carlina va permetre a l’exèrcit
centrar-se en la “Guerra dels deu anys” (1868-
1878) contra els independentistes de Cuba.
• A la “Pau de Zanjón” (1878) que posava fi al
conflicte, Espanya va concedir als cubans
- l’abolició de l’esclavitud i
- la representació del poble cubà en les Corts
espanyoles.
• La segona concessió no es va arribar a aplicar.

18. Apartat 2: “Les forces d’oposició a la Restauració”
• Republicans i federalistes van ser els grans derrotats amb
la caiguda de la I República l’any 1874. A més, el moviment
es va fragmentar en diversos partits:
- Partit Possibilista (Castelar). Eren republicans
moderats, tant, que van acceptar la monarquia d’Alfons XII i
van centrar el seu discurs en la recuperació de la
democràcia. Un cop aconseguida (1890), es van unir al
Partit Liberal.
- Partit Republicà Progressista (Ruiz Zorrilla), més radical.
Des de l’exili, Ruiz Zorrilla va intentar organitzar sense èxit
un cop d’estat que acabés amb la Restauració.
- Partit Republicà Federal (Pi i Margall), el més popular a
Catalunya. Demanava, a més de la república i la
democràcia, la descentralització de l’Estat.

19. A la dreta, Emilio Castelar y Ripoll, polític republicà moderat; va ser l’últim
president de la I República.
Al centre, Francesc Pi y Margall, republicà federalista que també va presidir el
país durant el període republicà.
A l’esquerra, Manuel Ruiz Zorrilla, republicà radical.

20. Apartat 2: “Les forces d’oposició a la Restauració”
El partits republicans durant la Restauració mai van arribar a
tenir la força de les dècades anteriors. Les causes van ser:
- El desengany dels antics partidaris d’aquestes forces
d’esquerra, degut al fracàs de la República.
- El frau electoral feia que sempre guanyessin els dos partits
dinàstics.
• A més dels republicans, també va perdre força el carlisme
degut a
- la nova derrota militar
- la pau signada entre l’Església Catòlica i Alfons XII (els
carlins van perdre el recolzament eclesiàstic)
Faran, però, un partit polític: el “Partit Tradicionalista”, molt
minoritari.

21. Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”
• L’economia dels anys del canvi de segle va estar
marcada per la crisi agrària a tota Europa per l’arribada
de cereal a baix preu provinent dels EUA i Rússia.
• Va baixar, per tant, el preu del blat i bona part
d’Espanya vivia d’aquest conreu. Les terres de Ponent
van ser la zona més afectada a Catalunya
(Urgell, Segrià, Noguera i Segarra).
• Cal afegir la crisi de la vinya. La causa va ser la plaga de
la fil·loxera, arribada per França des del 1879. La crisi
es va solucionar amb la substitució dels ceps autòctons
per d’altres provinents d’Amèrica.

22. Fil·loxera és el nom de l’insecte, semblant al pugó, i de la malaltia que
provoca a l’arrel dels ceps. Prové de l’est dels EUA i va arribar a Europa
causant una greu plaga a les vinyes franceses, fet que va afavorir els
viticultors catalans durant els anys 60 i 70 del segle XIX. Però la
fil·loxera va arribar també a Catalunya, estenent-se de nord a sud.

23. Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”
• Per sortir de la crisi agrària, Cánovas del Castillo
va fer una aposta pel proteccionisme. Amb la
pujada dels aranzels augmentaria el consum
interior de productes nacionals.
• Però els aranzels elevats sobre l’aliment i el carbó
estrangers van fer més cara la vida a la ciutat i van
encarir els costos de producció industrial.
• El proteccionisme tampoc va millorar gaire la
situació del camp espanyol degut a la baixa
productivitat endèmica.

24. Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”
• Malgrat la crisi agrària, la pujada dels preus i
l’encariment de les importacions, la indústria
tèxtil catalana i la metal·lúrgica al País Basc van
créixer força a l’últim terç del segle XIX.
• Les polítiques proteccionistes van afavorir el
consum intern, la conflictivitat obrera no va ser
tan gran com a les dècades anteriors i la
mecanització del tissatge o la creació de colònies
industrials van fer augmentar la producció
industrial.

25. • L’any 1885 va morir de tuberculosi el rei Alfons
XII amb només 27 anys.
• El seu fill pòstum es va convertir en rei d’Espanya
amb el nom d’Alfons XIII.
• Fins a la seva majoria d’edat, la reina regent seria
la seva mare Maria Cristina d’Àustria.
• Maria Cristina va continuar confiant en el sistema
polític de la Restauració, amb l’alternança entre
conservadors i liberals (Cánovas i Sagasta).
• La mort del rei, per tant, no va significar un canvi
dins el sistema de la Restauració.

26. La reina regent Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) amb el seu fill, el rei
Alfons XIII.

27. Apartat 4: “El desastre del 98”
• Espanya va incomplir alguns dels acords signats a la
“Pau de Zanjón” (1878), com el de la representació
política del poble cubà a les Corts espanyoles.
• Estats Units, per altra part, va perdre volum de negoci
amb les polítiques proteccionistes de Cánovas del
Castillo. La resposta va ser un boicot: els nord-
americans van deixar de comprar productes cubans.
• Això va perjudicar els comerciants de Cuba, la majoria
d’ells criolls. Els criolls van demanar ajut al govern dels
EUA, en contra de les mesures del govern espanyol, per
iniciar una nova guerra independentista.

28. Apartat 4: “El desastre del 98”
• El crioll José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà
que va liderar la revolta independentista de 1895 coneguda
com a “Grito de Baire”.
• Comença la “Guerra de Cuba” (1895-1898).
• Espanya va enviar al general Martínez Campos per acabar
amb la revolta, però la intervenció va fracassar.
• El govern va canviar de general, enviant a Valeriano Weyler.
Aquest va emprar mètodes de repressió més
contundents, reprimint a la població civil, en cop de
centrar-se en els insurgents. No va dubtar en incendiar
pobles, cremar collites i matar el bestiar o forçar els cubans
a canviar de província, per tal que no poguessin donar
menjar als insurgents.

29. A l’esquerra, José Martí, líder de la independència de Cuba.
A la dreta, el general Weyler.

30. Apartat 4: “El desastre del 98”
• EUA va recolzar una altra revolta independentista, en
aquest cas a les illes Filipines (1896).
• Aquesta revolta va ser liderada per José Rizal, del
Partit Katipunan, però va ser esclafada per l’exèrcit
espanyol, i Rizal, executat.
• L’any 1897 mor el president Cánovas del Castillo,
assassinat pels anarquistes. El liberal Sagasta li fa el
relleu.
• Sagasta destitueix al general Weyler, buscant la millora
de relacions amb els EUA.
• La destitució de Weyler provocarà el revifament dels
independentistes cubans.

31. Apartat 4: “El desastre del 98”
• EUA tenia pressa per expulsar els espanyols de Cuba
i, veient que la guerra d’independència no acabava, EUA va
declarar la guerra a Espanya en 1898.
• “Guerra Hispano-americana” (abril-agost de 1898).
• L’excusa per declarar la guerra va ser l’enfonsament, per la
detonació d’una bomba, del vaixell de guerra nord-americà
Maine, ancorat a L’Havana. EUA va culpar als espanyols.
• La guerra va durar uns mesos. EUA va derrotar l’exèrcit
espanyol.
• A la “Pau de París” (1898), Espanya es va rendir i EUA es va
quedar mb les últimes colònies espanyoles: Cuba, Puerto
Rico i Filipines.

32. Mapa de Cuba durant la guerra de 1898. Les tropes de José Martí, recolzades per
l’exèrcit nord-americà, van avançar d’Orient cap a Occident. La rebel·lió va començar a
Santiago de Cuba i va acabar a L’Havana.
Amb color violeta més intens, les zones de Filipines on es van rebel·lar els
independentistes de Katipunan.

33. A l’esquerra, José Rizal, màrtir de la independència de Filipines.
A la dreta, el cuirassat Maine després de l’atemptat de bandera falsa que va
desencadenar la “Guerra Hispano-americana” (1898).

34. Apartat 5: “Les conseqüències del 98”
• Les conseqüències de l’anomenat “desastre del
98” van ser importants:
- Econòmiques: la guerra va suposar una despesa
important per a l’Estat. A més, es van deixar de
recaptar impostos a les colònies i es va perdre
volum de negoci. 
- Però també van ser positives: els comerciants
espanyols (molts d’ells catalans) van tornar a
Europa amb les butxaques plenes i van invertir
en la creixent industrialització de Catalunya i el
País Basc. 

35. Apartat 5: “Les conseqüències del 98”
- Crisi de valors: els intel·lectuals espanyols van adonar-se
de que Espanya havia deixat de ser un gran
imperi, després de la humiliant derrota contra els EUA.
- Aquesta crisi de valors es reflexa a la literatura amb la
“Generació del 98”, corrent literari pessimista, crític i
acomplexat.
- Però també sorgeix un moviment regeneracionista, més
optimista, que volia igualar Espanya amb la resta de
països d’Europa occidental mitjançant la indústria, el
progrés, la cultura i la investigació. Aquest corrent
regeneracionista va ser liderat per Joaquín Costa.

36. L’aragonès Joaquín Costa, jutge, escriptor i polític
democràtic. Va defensar el “regeneracionisme”
basat en la modernització d’Espanya amb la
construcció d’infraestructures, la inversió
pública, l’educació i la millora de la qualitat de vida.

37. Apartat 5: “Les conseqüències del 98”
Pío Baroja i Miguel de Unamuno, dos dels escriptors de
la “Generació del 98”

38. Apartat 5: “Les conseqüències del 98”
- Les conseqüències polítiques més importants van
ser:
• L’ exèrcit va aprofitar la derrota per demanar més
autonomia respecte el poder polític.
• El catalanisme polític va aprofitar el desastre per
criticar la debilitat d’Espanya i demanar
autogovern per Catalunya.
• Maria Cristina li dóna el govern al conservador
Francisco Silvela, amb el recolzament del general
Polavieja i el català Duran i Bas. El nou govern va
prometre reformes profundes.

39. Apartat 5: “Les conseqüències del 98”
• Silvela va emprendre una suposada política reformista
basada en la descentralització de l’administració de
l’Estat.
• Però les reformes van quedar reduïdes a una forta
pujada dels impostos per pagar la despesa militar
(l’anomenada reforma fiscal del ministre Villaverde).
• Aquesta pujada dels impostos va provocar el “Tancament
de les Caixes” (1899), on molts ciutadans es van negar a
pagar a l’Estat, la majoria d’ells catalans.
• Polavieja (el Ministre de Guerra) i el català Duran i Bas
van haver de dimitir.

40. A l’esquerra, Francisco Silvela, advocat i polític conservador, cap de govern després del
“desastre del 98”. Va succeir a Cánovas com a cap del Partit Conservador.
A la dreta, el general Camilo García de Polavieja. Tots dos van fracassar amb el seu
desig de renovar la política de la Restauració.

41. Apartat 6: “La Renaixença”
• Abans del nacionalisme polític, va sorgir a Catalunya
un moviment cultural d’exaltació de la cultura catalana
conegut com a “Renaixença”.
• La “Renaixença” va néixer sobre el 1830 i està vinculat
al corrent cultural de moda a Europa en aquell
moment, el romanticisme.
• L’objectiu dels intel·lectuals de la Renaixença era
mantenir l’ús de la llengua catalana i buscar els senyals
d’identitat dels catalans.
• Les elits econòmiques, polítiques i religioses havien
abandonat el català pel castellà; a més, el castellà era
la llengua oficial en l’educació i l’administració pública.

42. Apartat 6: “La Renaixença”
• El primer gran objectiu dels renaixentistes va
ser convertir el català en llengua literària.
• Escriptors catalanistes com Bonaventura
Carles Aribau o Joaquim Rubió i Ors van
impulsar la creació dels “Jocs Florals”, un
premi literari en català.
• A la dècada dels 70 ja existien escriptors
reconeguts en català. Els més importants:
Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

43. A l’esquerra, el segell dels “Jocs Florals”.
A la dreta, el pare de la Renaixença, Bonaventura Carles Aribau.

44. Els dos grans escriptors catalans del segle XIX: Mossèn Cinto Verdaguer, poeta
i sacerdot, i el novel·lista i autor teatral Narcís Oller.

45. Apartat 6: “La Renaixença”
• L’altre objectiu va ser trobar les arrels de la cultura
catalana. Historiadors, juristes, folkloristes i músics van
anar modelant la identitat catalana a través de
mites, llegendes i fets del passat.
• La Renaixença va ser un moviment cultural però no
polític; també va destacar pel seu elitisme (anava
adreçat a les classes altes) i pel seu conservadorisme.
• Com a reacció a aquest fet, va aparèixer una
“Renaixença popular” amb autors com el músic i poeta
Josep Anselm Clavé o l’autor teatral Frederic
Soler, tots dos de caire més progressista.

46. A l’esquerra, el músic i folklorista Josep Anselm Clavé.
A la dreta, estàtua de l’autor i empresari teatral Frederic Soler, conegut amb
el pseudònim de Serafí Pitarra, a les Rambles de Barcelona.

47. Apartat 7: “Els catalanisme progressista”
• El catalanisme polític apareix més tard que la
Renaixença.
• Alguns autors veuen actituds catalanistes en les
bullangues (revoltes urbanes) del segle XIX.
• Però el primer corrent polític catalanista és el
federalisme, que recolzarà la petita burgesia urbana, i
que tindrà molta força durant el “Sexenni democràtic”
(1868-1874).
• El “Partit Republicà Federal”, de Pi i Margall i Valentí
Almirall, va dirigir aquest moviment
republicà, laic, democràtic i federalista. El federalisme
va perdre pes amb la Restauració (1874).

48. Apartat 7: “Els catalanisme progressista”
• En 1886, Valentí Almirall trenca amb Pi i Margall en un
escrit anomenat “Lo catalanisme” i deixa el Partit Republicà
Federal.
• Almirall crea el primer moviment nacionalista català, és a
dir, desvinculat de les formacions polítiques estatals.
• El nacionalisme d’Almirall era progressista (demòcrata) i
laic, però no independentista, sinó federalista.
• Almirall també va crear, en 1882, el “Centre Català” per
impulsar la llengua i la cultura catalanes, així com la
defensa de polítiques proteccionistes.
• D’aquesta institució va sorgir el “Memorial de Greuges”
(1885), un escrit d’intel·lectuals catalans adreçat a Alfons
XII on es demanava la descentralització de l’Estat.

49. Valentí Almirall i la seva obra més important, “Lo catalanisme”

50. Apartat 8: “El catalanisme conservador”
• El projecte d’Almirall va fracassar al no comptar amb el
recolzament de la burgesia (era massa progressista).
Tampoc va tenir el recolzament de les classes baixes, per no
tractar els aspectes socials.
• La burgesia va crear el seu propi projecte catalanista, de
caire conservador: la “Lliga de Catalunya” (1887).
• Aquest partit demanava autonomia per Catalunya, la
defensa de la llengua i polítiques proteccionistes.
• Van participar d’aquest moviment Enric Prat de la Riba,
Àngel Guimerà o els arquitectes modernistes Domènec i
Montaner i Puig i Cadafalch.
• La seva primera fita va ser que el govern respectés el dret
civil català (1889).

51. Dos dels membres de la “Lliga de Catalunya”: Enric Prat de la Riba, polític i
escriptor, i Lluïs Domènech i Montaner, arquitecte, polític i arqueòleg.

52. Apartat 8: “El catalanisme conservador”
• Molts sectors de l’Església catalana van
canviar el carlisme pel catalanisme. Aquest
moviment es coneix com a “vigatanisme” i va
ser impulsat pel bisbe Josep Torras i Bages.
• La idea era deixar ben clares les arrels
cristianes de la cultura catalana i la vinculació
del catalanisme amb l’Església.

53. Apartat 8: “El catalanisme conservador”
• L’any 1891 neix la “Unió Catalanista”, impulsada
per Narcís Verdaguer, que agrupava tots els
grups i associacions catalanistes conservadores.
• La Unió Catalanista va arrelar-se a la Catalunya
rural, però sense tenir gaire transcendència a la
ciutat.
• L’any 1892, la Unió Catalanista va redactar les
“Bases de Manresa”, un text que demanava
l’autogovern per Catalunya.

54. A l’esquerra, el bisbe nacionalista Josep Torras i Bages.
A la dreta, exemplar de les “Bases de Manresa” (1892), impulsades per la
Unió Catalanista de Narcís Verdaguer.

55. Apartat 9: “La Lliga Regionalista”
• Amb el “desastre del 98” es consolida el catalanisme polític.
• Neix la “Lliga Regionalista” (1901), el gran partit polític
catalanista de principis del segle XX. Els orígens de la Lliga van
ser la fusió de la “Unió Regionalista” (1899) amb el “Centre
Nacional Català” (1900).
• La Lliga va tenir un gran èxit a les eleccions del 1901:
- La Lliga va obtenir la victòria a Barcelona a les eleccions
municipals.
- Els quatre candidats de la Lliga : Bartomeu Robert, Lluïs
Domènech i Montaner, Albert Rusiñol i Sebastià Torres, van
ser escollits pel Congrés dels Diputats. Va ser l’anomenada
“Candidatura dels quatre presidents”.

56. La candidatura dels “quatre presidents” es va presentar a les eleccions espanyoles de
1901, aconseguint els quatre escons al Congrés: a dalt, Domènech i Montaner; al
centre a l’esquerra, el comerciant Sebastià Torres; a la dreta, l’industrial Albert Rusiñol;
i a sota, el Doctor Bartomeu Robert.

57. Apartat 9: “La Lliga Regionalista”
• La segona força política catalana a les eleccions
del 1902 van ser els republicans.
• Catalunya es distanciava, per tant, dels dos
partits “dinàstiques” espanyols: conservadors i
liberals.
• Els grans èxits de la Lliga Regionalista van ser:
- Consolidar el nacionalisme català, fins i tot al
poder central de Madrid.
- Apropar el catalanisme polític a la burgesia
industrial de Barcelona.

58. Apartat 10: “Els altres nacionalismes”
• Al segle XIX també van aparèixer nacionalismes a
País Basc i Galícia.
• L’any 1876, les províncies basques i Navarra van
perdre els furs degut a la fi de la “Tercera Guerra
Carlina”. Aquest fet, juntament amb el desig
romàntic de recuperar les tradicions culturals i de
no perdre la llengua basca (l’euskera), van afavorir
l’aparició del nacionalisme basc.
• El pare d’aquest moviment va ser el biscaí Sabino
Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc
(1894).

59. Apartat 10: “Els altres nacionalismes”
• Tenia una clara vinculació amb el carlisme; el seu lema
era: “Déu i Lleis antigues”. Era un nacionalisme
conservador (tradicionalista), religiós, independentista
(només de Biscaia) i racista.
• També va oposar-se a la industrialització
basca, criticant a la seva burgesia; tampoc s’escapaven
de la seva crítica el moviment obrer socialista.
• Als últims anys de vida, Arana es va moderar. Va
canviar el desig d’independència per l’autonomia i es
va apropar als sectors de la burgesia industrial basca.

60. El controvertit Sabino Arana Goiri, fundador del Partit Nacionalista Basc i pare del
nacionalisme i independentisme basc. Ell mateix va crear la “ikurriña”, la bandera
basca. Un “fan” d’Arana va publicar aquesta imatge a Internet amb el lema: “la pàtria
dels bascos és Euskadi”.

61. Apartat 10: “Els altres nacionalismes”
• A Galícia, més que nacionalisme va aparèixer un
corrent galleguista. Va arribar tard (finals de segle XIX) i
no va tenir gaire importància.
• Els galleguistes criticaven del govern espanyol la
situació d’abandó i endarreriment que patia el territori.
• El vessant més destacat del galleguisme va ser el
cultural. El “Rexurdimiento” va ser un moviment
cultural romàntic que volia mantenir les tradicions
gallegues i la defensa de la literatura en gallec.
L’escriptora més destacada va ser Rosalía de Castro.

62. Rosalía de Castro
Era apacible el día
y templado el ambiente,
y llovía, llovía
callada y mansamente;
y mientras silenciosa
lloraba yo y gemía,
mi niño, tierna rosa,
durmiendo se moría.