1. Vacances pagades - Pere Quart
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

2. Autor i contextualització del poema:
Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica.
Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.
És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més
original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia:
àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb
una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de
Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les
convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per
la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la
dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat
de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.
Les Vacances pagades és una obra escrita el 1960, que marca el seu retorn a Catalunya, marca l'inici del seu
reconeixement, amb veu renovada. Esdevé una obra escèptica i sarcàstica, que pertany a l'epoca noucentista, on es
mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta a la societat
de consum i al règim franquista.
Context del poema
Abans de comentar estrofa per estrofa, és curiós que el títol ironitzi tan un poema com aquest. Un poema
sentimental i trist, ja que l’autor és sent incomprès i decideix anar-se’n de la seva terra a fer unes “Vacances
pagades”. Vacances, perquè marxa de la seva terra a una altra,per necessitat, i pagades es pot entendre com alguna
cosa guanyada desprès de la guerra civil, però en el sentit negatiu.
És un poema que reincideix en el tema de l’exili. S’inicia amb dos versos reblats pel terme “amén”, que significa,
“així sigui”, és a dir, demana que quan marxi no tingui perquè tornar, tot i que té que tornar perquè és vell, desprès
torna a marxar, i torna a demanar que així sigui.
És veritat, que hem dit que vol marxar per necessitat. En realitat, aquesta necessitat és simbòlica, i és que, ell no se
sent bé i decideix marxar per no tornar viure en una terra feixista.
A la cinquena estrofa, apareix Job, un personatge bíblic que va ser posat a prova per el diable amb permís de Déu
per saber si realment tenia fe amb Déu, i és que Job vivia extremadament bé, i Déu creia que amb aquesta situació
tenir fe amb Déu era fàcil. Desprès de passar per la misèria i continuar tenint fe, Job passà la prova. Aquesta
identificació amb Job tan abstracta (perquè no ens acaba de dir el perquè), la podem entendre de dues maneres:
- Que la guerra civil acaba sent una prova com la que Satanàs li realitzà a Job, per mesurar la fe amb Déu.
- O bé, aquesta identificació pot estar concretada en l’estat miserable de rebuig i marginació que tingué Job
durant la prova, un estat simbòlic al que té Pere Quart quan s’ha d’exiliar i “rebutjar” la seva pàtria, és a dir, un
rebuig per part del país i una marginació d’ell quan té que anar a un altre país.
A la sisena estrofa, ja agafa el tren que el portarà lluny de la seva pàtria, aquest tren i aquestes vacances estan
totalment ironitzades per un sentiment de rebuig davant la guerra. Torna a fer referència a aquest allunyament de
la seva pàtria, i finalment hi ha una dissolució d’uns sentiments d’amor que tenia per la pàtria, amb uns sentiments
de vergonya davant la guerra.
I ja les últimes estrofes, desprès d’haver fet una reflexió, ja marxa segur d’aquella terra feixista que se sent
avergonyit, cap a una nova terra desconeguda per ell. A quatre potes, com els prehistòrics (ja que surt d’un país en
guerra, que no ha evolucionat), marxa cap a una tenebra vida, on tot és estranger. S’ha exiliat.
Important destacar, els últims dos versos que fan referència a Déu (ja tractat a les anteriors estrofes amb Job).
Ironitzant, quan diu que Déu és exiliat, i és que, no entén com Déu ha pogut desocupar-se del patiment dels
exiliats.

3. Tema i Subtemes:
La decisió d’anar-se’n per sempre. Ja s’expressa en el primer vers, seguit d’un irònic <<amén>>.Els retorns
successius expressen un amor paradoxal del país. S’al·ludeix a un exili metafòric, purament interior. De fet, se’ns
parla de dues partences amb les tornades corresponents, i, al final, de la definitiva: la de la mort.
Estructura:
S’hi pot establir una estructura a partir de la gradació, cada vegada més patètica, amb què es va presentant el
<<jo>> poètic.
- Estrofes 1-4. S’inicia amb un parell de versos amb el terme <<amén>>, que vol dir <<així sigui>>, a causa de
les moltes decepcions que el poeta accepta resignadament.
- Estrofes 5-7. Temporalitza entusiasmes i desil·lusions de la fe en la pàtria i la gent que ha deixat. S’identifica
amb Job en l’estadi més miserable de rebuig i marginació. Per això, després diu amb ironia que prendrà el tren de
vacances pagades, l’exili. A continuació constata que <<la terra que va ser la nostra herència / fuig de mi>> i la
defineix com <<una terra sense cel>>, és a dir, sense esperança, sense demà.
- Estrofes 8-10. Malgrat tot, el poeta retorna en un últim, inútil i irònic intent, cec de tant desig que el retrobament
sigui possible, però, ara sí, ens afirma que finalment se’n va i ho farà retrobant l’estat primitiu salvatge dels
avantpassats prehistòrics, encara de quatre grapes. En l’última estrofa pren la decisió sense retorn de saltar en la
tenebra encesa, metàfora del patiment, que inunda l’exiliat. Amb una referència a Déu, irònica i sarcàstica, perquè
viu exiliat, sense ocupar-se del patiment dels humans exiliats.
Mètrica:
Sèrie de deu d’estrofes de vuit versos de mètrica diversa i sense rima regular.
Vocabulari:
Poagre - gota.
Sàrries - Recipient, generalment d’espart, que forma bossa a cadascun dels seus extrems i serveix, posat de través
damunt una bèstia, per a transportar coses.
Curulles - ple a vessar
Dretrurer - que té dretrura
Escaleta - cernedor
Doll - raig d'aigua sorgit d'algun orifici

4. Recursos literaris:
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

5. - Sarcasmes. Ex: la qualificació de <<vacances pagades>> per a l’exili, el fet que sigui la terra la que fugi del
<<jo>> poètic i que el rebutgi, la comparació a la penúltima estrofa amb el <<rebesavi>> que fa referència als
homínids per fet d’anar amb quatre grapes, i, finalment, la concepció de Déu com a exiliat en el regne dels morts.
Tot plegat en fa una composició amarga i de tocs sarcàstics, amb el matís del distanciament irònic.
- Elements religiosos
- Metafores.
-Comparacions
- Antitesi de linies contraries
- Registre col·loquial.
- Ironies
Opinio Personal