TEMA 2.A. HISTÒRIA ESPANYA. AL-ANDALUS

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC I – Tema 2. A Edat mitjana

Història Espanya

AL-ANDALUS IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

TEMA 2. AL-ANDALUS I ELS
REGNES CRISTIANS
EDAT MITJANA
TEMA 2.- AL-ANDALUS I ELS REGNES CRISTIANS

2.1.- Etapes de l’evolució política d’Al-Andalus. L’ocupació musulmana (711) i la creació de l’Andalus (711-1492).
2.2.- Diversitat ètnico-social en Al-Andalus.
2.3.- Formació i localització geogràfica dels primer nuclis cristians al nord: Astúries-Lleó, Castella, Navarra, Aragó i
comtats catalans.
2.4.- L'expansió cristiana del segle XIII.
2.5.- La conquesta i repoblació de les Illes Balears.
2.6.- El diferent paper de la corona i les corts a Castella i a la Corona d'Aragó.

BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES
DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA
TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)
EDAT MITJANA
TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians
EDAT MODERNA
TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC
TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol
TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)

ÍNDEX TEMES BLOC I

2.1.- ETAPES DE L’EVOLUCIÓ POLÍTICA AL-ANDALUS
► Als 40 anys Mahoma va començar a predicar l’Islam, una nova religió.

► L’any 622 Mahoma va fugir de la
Meca, la seva ciutat natal, a Medina
(hègira).

► Mahoma (571-632) funda un Estat
teocràtic (el califa té el poder
religiós i el polític), uneix els pobles
d’Aràbia i comença una ràpida
expansió territorial per la península
d’Aràbia.

► A la seva mort, l’any 632, els seus seguidors
es van llençar a la conquesta del món.
► La seva expansió en 150 anys va ser
impressionant. Després d’aquesta fulgurant
expansió des d’Aràbia, l’Islam desembarcà
des de la plataforma magrebí (711) i va
conquerir el regne dels hipanovisigots de
Toledo, i es passà a denominar Al-Andalus.

► Barrejant efectivitat militar (cavalleria) i habilitat política (pactes de
capitulació), els musulmans (àrabs, siris, berebers) aconseguiren dominar
pràcticament tota la península. Començava així una llarga etapa de vuit segles
que ens ha deixat una empremta cultural de gran importància, afavorida per la
gran riquesa econòmica del món andalusí.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► L’any 711 entraren a la península Ibèrica per l’Estret de Gibraltar pobles àrabs, siris i berbers,
la invasió fou molt ràpida i en 3-4 anys ocuparen tota la península, perquè es van saber aprofitar
dels conflictes interns de la monarquia visigoda i la indiferència de la població davant la seva
caiguda. Gairebé no hi va haver resistència.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► En el nord d’Àfrica, recentment islamitzat, es trobava com a
governador el valí Musà, que va enviar al seu lloctinent, Tariq, a la
conquista de les terres hispanes, entre el 711 i el 714. Va venir per
ajudar a una facció del visigots, als fills de Witiza, que es disputaven
el tro amb Roderic (don Rodrigo), darrer rei visigot. Una vegada
establerts, obligaren a tots els habitants a convertir-se a l’Islam, tot i
que van permetre la no conversió als jueus i als cristians, a canvi de
pagar uns impostos.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 2 fases de conquesta i expansió:

► - Primera fase (711-716): Es va iniciar
després de derrota de Roderic a Guadalete
davant l’exèrcit dirigit per Tariq. Els
musulmans feren expedicions de pillatge i
comprovaren la feblesa de l’estat visigot, per
la qual cosa un nou conjunt d’homes s’afegí
als vencedors. Es formà un nou exèrcit
musulmà, que va recórrer la península amb
poques dificultats. Cap a l’any 716, la major
part de la península Ibèrica havia estat
conquerida. Molts nobles visigots firmaren
contractes que els permetien conservar les
seves propietats.

► - Segona fase (716-732): Va ser més dura, es
tractà de la conquesta de terres properes als
Pirineus. L’any 725 la conquesta continuà
caps als regnes francs, on foren derrotats per
Carles Martell (Poitiers, 732), i recularen
cap a la península Ibèrica. Tampoc van ser
capaços de conquerir la franja cantàbrica.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► L’evolució política d’Al-Andalus es va caracteritzar per la inestabilitat. Al-Andalus mai va
poder superar els enfrontaments i les disputes pel poder entre els diferents grups tribals àrabs,
als quals es van sumar els nous musulmans de diferent origen ètnic presents a la península:
sirians, jordans, diferents tribus berbers i, finalment, musulmans d’origen hispà, que eren
coneguts com muladís. Aquests grups es van assentar a Al-Andalus mantenint les seves identitats
tribals i ètniques, i no van arribar a cohesionar d’una manera completa. Per això, quan el poder
central donava mostres de feblesa, cada grup intentava assentar el seu propi poder polític
independent, i s’enfrontava als veïns.

► La seva història política es divideix en DIVERSES ETAPES, segons l’organització política
d’Al-Andalus: Fases del domini musulmà de la península Ibèrica

1-Emirat dependent del califat Omeia de Damasc (711-756).

2-Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929).
Abd al-Rahman I.

3-Califat de Còrdova (929-1031). Abd al-Rahman III.

4-Primers regnes de Taifes (1031- 1086).

5-Període Almoràvit (1086-1144).

6-Segons regnes de Taifes (1144-1157).

7-Període Almohade (1157-1212). “Navas de Tolosa”.

8-Terceres Taifes (1212-1238).

9-Regne nassarita de Granada (1238-1492). Reis Catòlics.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 1.- Emirat dependent del califat Omeia de Damasc (711-756). Província (o waliat).
► Els musulmans varen crear un imperi amb capital a Damasc (Síria). El califa de la família Omeia
era la màxima autoritat política i religiosa de l’imperi islàmic. Al-Andalus es va convertir en una
província (o waliat) més, d’aquest imperi, un territori comandat per un governador polític i
militar, nomenat pel califa, un emir que dirigirà la política en nom del califa i depenent d’ell.

1

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► En aquesta etapa es produeix la invasió de la península i d’una part de França.
► En un principi, no crearen una colònia de poblament, sinó d’explotació perquè els ajudés a
expandir-se per Europa. Però, en el 732, els musulmans foren derrotats per Carles Martell, padrí
de Carlemany, en la batalla de Poitiers, que frena l’expansió musulmana pel regne dels francs.
Després de la derrota a Poitiers, es plantejaren l’assentament definitiu.

BATALLA DE POITIERS, 732

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► Al territori peninsular ocupat, entre el 714-749, hi va haver lluites constants entre els diferents
grups invasors, ja que les tribus àrabs volien controlar el govern, a més hi havia discriminacions a
l’hora de repartir els territoris (els àrabs reberen terres fèrtils i els berbers es varen veure relegats
a les zones de muntanyes, menys propicies pel desenvolupament).

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► La tasca dels emirs dependents fou controlar el territori per
organitzar un nou estat, i implantar la nova forma política, religiosa
i econòmica de l’administració califal. Necessitaven promoure la
convivència amb els autòctons hispanovisigots, per ser els
invasors una minoria (30.000?), front a una majora d’autòctons
(4.000.000?). Els antics camperols que depenien dels latifundistes
gots passaren a ser lliures, de parlar llatí a àrab, i de ser cristians
molts es convertiren a l’Islam (MULADÍS, per matrimonis mixtes,
per no pagar impostos, etc).

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929).

► 2.- També anomenat
Emirat de Còrdova.

2
► La família Omeia governava el califat de Damasc des
de la mort de Mahoma. L’any 750 es produeix un cop
d’estat: la dinastia Omeia és destronada pels
Abbàssides, que varen assassinar tots els Omeies,
menys un, i varen traslladar la capital a Bagdad. El
príncep Omeia Abd al-Rahman I, únic supervivent de
la matança, es refugia en Còrdova, aconsegueix ser
reconegut com a governant del territori i es proclama
emir (títol equivalent a príncep o cap militar),
políticament independent dels Abbàssides de Bagdad,
però sotmès a nivell religiós al califa.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► L’Emirat de Còrdova
d’Abd al-Rahman I, fou la
primera escissió política
del món musulmà.

► Abd al-Rahman I inicia la tasca de construcció d’un
estat independent en Al-Andalus, per la qual cosa
necessita tres coses, exèrcit, doblers i sufocar possibles
revoltes enemigues, a tal fi,
 va augmentar la recaptació d’imposts,
 va formar un nucli sòlid de fidels que ocuparen
càrrecs públics,
 va organitzar un exèrcit mercenari
 i va introduir el sistema dinàstic de successió.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► És amb Abd al-Rahman II quan Al-Andalus va adquirir una
organització estatal completa, que perillava constantment, perquè
les províncies frontereres (cores, com les marques) pretenien
independitzar-se de Còrdova. Una sèrie de revoltes i de
rebel·lions, per part de la població indígena muladí i cristiana, a
causa de la pressió fiscal i la intransigència religiosa,
evidenciaren les mancances del poder central. Tot això provocà la
feblesa de la política de l’emir fins que, cap al final de l’any 900,
Al-Andalus es va convertir en un retaule de nombrosos regnes
(taifes). El poder de l’emir es limitava a Còrdova.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929), també anomenat Emirat de
Còrdova.

► Dins aquesta segona etapa,
conqueriren les Illes Balears
l’any 902.

► L’avanç dels cristians del nord
començava a suposar una
amenaça cada cop més gran.

► I a nivell artístic i cultural, es va
començar la construcció de la
Mesquita de Còrdova en el
784.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929), també anomenat Emirat de
Còrdova.

► Dins aquesta segona etapa, conqueriren les Illes Balears l’any 902.

MESQUITA DE CÒRDOVA
MINARET, AL PATI DELS
TARONGERS, I HÀRAM

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 3.- Califat de Còrdova (929-1031).
► Abd al-Rahman III es proclama califa, assumint el poder religiós i encetant el període més
brillant d’Al-Andalus. És l’època de màxima esplendor cultural i econòmica fins a principis de
segle XI. L’adveniment de l’emir Abd al-Rahman III (912/929-961) va suposar un canvi de rumb
en la dinàmica que amenaçava amb la disgregació de l’estat.

3

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 3.- Califat de Còrdova (929-1031). ► Abd al-Rahman III va posar fi a les rebel·lions
internes. En 20 anys va aconseguir sotmetre tots el
territori andalusins, va aturar l’avanç dels cristians
i va convertir els reis i comtes en vassalls que li
havien de pagar tributs.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► Va tenir autoritat absoluta a partir del 929, quan s’autoproclama
califa (cap religiós i príncep dels creients musulmans), per ser
descendent del profeta Mahoma (era de la dinastia Omeia
enfrontada a l’Abbàssida, que els havia deposat). Amb això va
assumir tant el poder polític com jurídic, militar i religiós; va
declarar la independència total, el que suposa la ruptura dels
vincles religiosos amb el califa de Bagdad.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► En l’aspecte militar, destaca el seu lloctinent Almanzor, que va tenir
molts èxits front als cristians. Tot això...
 va enfortir l’estat i el poder califal, fent efectiva una centralització fiscal
que va ampliar els recursos econòmics.
 Va reorganitzar l’exèrcit amb tropes mercenàries i va reforçar la fidelitat
dels seus oficials fracturant els vincles socials, creant una aristocràcia
palatina vinculada a la seva persona.

► La política exterior es caracteritzà per...
 l’establiment de relacions diplomàtiques amb Constantinoble
 i la imposició de la seva autoritat al nord d’Àfrica enfront del nou
califat a Tunísia,
 i entorn al 950 el Sacre Imperi Romano Germànic intercanviava
ambaixadors amb Còrdova, ciutat que va passar a ser la més
important del califat, arribà als 100.000 habitants, essent
probablement, la concentració europea més important de l’època.
 Va edificar la seva pròpia ciutat palatina: Medina Azahara (Medinat
al-Zahira).

MEDINA AZAHARA
MEDINAT al-ZAHIRA

EXPANSIÓ ISLÀMICA

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► El seu successor i fill, Al-Hakam II (961-976) va recuperar gran part dels territoris
perduts al nord d’Àfrica i va afegir, a la fortalesa política i militar, una esplendor
cultural i artística, convertint Al-Andalus en la societat més avançada de la seva
època (creà una biblioteca de devers 400.000 volums, es va assumir la filosofia
grecollatina, Averroes, Maimonides, etc). Va ampliar la Mesquita de Còrdova.

MESQUITA DE CÒRDOVA
AMPLIACIONS

CÒRDOVA: ESPLENDOR CALIFAL
► “… Como cifras ilustrativas del apogeo de Córdoba, durante la época islámica, se afirma que
ésta llegó a tener casi un millón de habitantes (hoy tiene menos de 300 mil), con 3.000 mezquitas,
800 de las cuales estaban en el arrabal de Saqunda. El número de sus baños públicos era de 600,
el de sus fondas y hospederías era de 1.600 y había además 4.000 tiendas y comercios, 213.000
casas de clase media y obrera y 60.300 residencias de oficiales y aristócratas. Las escuelas
públicas sumaban 25. El circuito amurallado de la ciudad tenía una superficie de 2.690 Ha …”.

► “… Córdoba poseía un notable y
revolucionario sistema de albañales y aguas
corrientes, a lo que se sumaba una red de
alumbrado público y un ingenioso método de
irrigación de la vega circundante, a través de
norias y acequias, que extraían el agua del
río Guadalquivir. Debe destacarse que en esa
época, a mediados del siglo X, París y
Londres eran aldeas casi desconocidas, y la
gran mayoría de las ciudades de la Europa
no musulmana se hallaban en las más
absolutas condiciones de insalubridad y
primitivismo.
► La biblioteca del califa cordobés al-Hakam II
llegó a contener 400.000 tomos, 44 de los
cuales formaban el catálogo de los restantes.
Y al-Hakam los había leído todos. Las
bibliotecas de la Europa no musulmana
tenían menos de cien libros en esa época”.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► En la darrera etapa del califat de Còrdova, esclatà una guerra civil
entre els partidaris del tercer califa legítim Al-Hixam II (fill de Al-
Hakam II, 976-1013?) i el seu primer ministre o hachib Ibn Abí Amir,
més conegut com Al-Mansur o Almanzor (940-1002), un aristòcrata,
que va aconseguir monopolitzar el poder i traslladar l’administració
de l’estat al seu palau (vivia reclòs al palau de Madinat al-Zahra).

ALMANZOR,
OLI DE ZURBARAN

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► Al-Mansur va establir una dictadura militar, fomentada en els èxits bèl·lics,
que van anar adquirint continguts de Guerra Santa, contra els cristians.

► Va emprendre accions militars
contra els cristians del nord
peninsular (ràtzies) amb les que
buscava castigar als infidels i
consolidar el seu prestigi, a més
de recursos econòmics. La
destrucció de Barcelona (985) i
Santiago de Compostel·la
(997) van ser les campanyes
més desastroses.

► La màquina militar del califat
es ressaltava en una estructura
defensiva de fronterera, que
dominava les vies d’accés des
del nord i servia de base per a
les seves ofensives.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► La mort d’Almanzor (1002) i, posteriorment, la d’Al-Hixam II (1013?) marquen el declivi del
califat, en desaparèixer un poder centralitzat i fort, així, comença un període de guerres civils
(1009-1031), enfrontaments interns que duran a la desintegració del califat de Còrdova i a l’inici
del regne de Taifes.

Creador del califato, tras Su política se caracterizó Hijo de Al-Hakam II, fue el
conseguir sofocar las por el amor a la paz y a la más débil de los califas de
revueltas que hacían cultura. Mantuvo el dominio Córdoba. Tuvo como
peligrar la integridad de Al- militar sobre los cristianos, regente a Almanzor, que
Ándalus, y de tener el que visitaron o enviaron se hizo cargo del poder
valor de autoproclamarse embajadores a la corte poco después de heredar
califa, hizo frente a los califal en varias ocasiones. el trono Hisam, y fue el
reinos del Norte que auténtico mandatario del
estaban en un proceso de Su amor por la cultura, por califato hasta su muerte
avance reconquistador, las artes y las letras, se en el año 1002.
llegando a imponerles reflejó en la ampliación de Almanzor llevaría a cabo
tributos. la mezquita de Córdoba y una política muy agresiva
en la fundación de una contra el Norte, lo que le
Construyó el palacio de espléndida biblioteca. dio gran poder y el apoyo
Medina al-Zahara. total del ejército.

ALMANZOR
► “… Cuando Al-Hakam II falleció (976) dejó el trono cordobés a un muchacho de once años sin ninguna
experiencia política llamado Hixam. Almanzor es nombrado visir y tutor del joven califa, en el 981 consigue que
el joven Hixam le otorgue públicamente los poderes absolutos del gobierno. Desde ese momento y durante más
de 20 años Almanzor ejerció el poder absoluto en Al Andalus. Puso en marcha un programa de reformas tanto en
la administración civil como militar. Supo atraerse a las clase populares con una política de intensa actividad
militar contra los cristianos del norte. Las crónicas hablan de 57/55 expediciones victoriosas con las que
extendió el dominio musulmán a buena parte de la península, imponiendo fuertes tributos a los monarcas de
Navarra y León. Incluso forzó a éstos a la entrega de sus hijas para imponer la paz en sus dominios. Los ataques
de Almanzor llegaron hasta Barcelona (985), Coimbra (987), los monasterios leoneses de Sahagún y Eslonza
(988), Santiago de Compostela (997) y Pamplona (999). En estas últimas correrías Almanzor atacó el
monasterio de San Millán de la Cogolla (1002) y de regreso a Córdoba falleció, en las cercanías de Medinaceli
(Soria). La fortaleza con la que Almanzor dirigió los designios de al-Andalus se manifiesta en el intenso
programa de construcciones que llevó a cabo, ampliando la mezquita de Córdoba y edificando un nuevo palacio
en Medinat al-Zahira, donde trasladó la administración para evitar que Hisham tuviera tentaciones de dirigir el
gobierno El gobierno dictatorial de Almanzor se considera como una de las causas que motivaron el estallido de
la Gran Fitna (fraccionamiento) y la guerra civil entre los años 1009 y 1031”.

ALMANZOR,
OLI DE ZURBARAN

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 4.- Primers regnes de Taifes (1031-1086).
► La política militar de Al-Mansur tenia un cost molt alt per la quantiosa despesa de l’exèrcit
professional. A més, necessitava activitat constant, continues victòries i els ingressos que
aquestes reportaven per mantenir l’equilibri entre els clans. La seva autoritat garantia l’ordre,
però quan va desaparèixer (1002), la situació va canviar, radicalment, i el seu fill i successor,
Abd al-Malik, no va saber mantenir l’autoritat. Després d’això, les tensions contingudes van
esclatar quan l’aristocràcia àrab es va alçar contra el segon fill d’Al-Mansur. Els berbers
combatien contra els àrabs amb l’ajuda de Castella, a canvi de la cessió de fortaleses a la
frontera. La intervenció cristiana en els conflictes interns d'Al-Andalus s’inicia quan els comtes
catalans ajudaren als esclaus en la lluita contra els altres grups, a canvi de pagaments.

4

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► Així, a la mort d’Almanzor (1002) es romp la unitat
política i, l’any 1031, es va formalitzar la desaparició del
califat de Còrdova i va culminar el procés de
desintegració d’Al-Andalus en una vintena de taifes (fins
a 39, segons èpoques, els més grans foren Toledo,
Badajoz i Saragossa). El terme “taifa” deriva de la
paraula àrab tawa’if que significa “bàndol” o facció.

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► Deposat el darrer califa legítim Hixam II, totes les províncies (cores) es van auto independitzar
dirigides pels clans o les dinasties àrabs, berbers i eslaves.

► Les taifes són
regnes o estats
hispanomusulmans
independents,
classificats segons
la composició
ètnica i cultural.

► Balears pertanyia a
la taifa de Dènia.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► Com els regnes de Taifes no tenien
tropes contractaven mercenaris
perquè, sovint, aquestos regnes
lluitaven entre ells o contra els
cristians (Cid Campeador).

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► Aquesta fragmentació va afeblir Al-Andalus i va ser aprofitada pels regnes
cristians (afavorint la reconquesta cristiana), que van passar de la col·laboració
puntual a l’exigència de pagament de pàries (eren uns impostos), que pagaven
les taifes als regnes cristians del nord, a canvi de no ser ocupats, o bé, a canvi
de la seva protecció i ajut militar contra altres taifes. Aquests tributs reforçaren
el poder militar cristià, que va dur a l’ocupació de Toledo (1085) per Alfons
VI de Castella i a l’ensorrament de la línia defensiva del Tajo (importància
simbòlica recuperar l’antiga capital dels visigots).

TERRITORIS
D’ALFONS VI DE
CASTELLA I LLEÓ
(1077-1109 dC)

ARBRE GENEALÒGIC D’ALFONS VI

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► En l’aspecte de la creació artística, al començament dels regnes de Taifa es va donar una
prosperitat econòmica, que es va traduir en la vida cultural i artística. Exemples són que a les
corts de Sevilla i Saragossa es construïren grans palaus, com l’Aljaferia i es promogueren les
lletres i les ciències.
 Palau Aljaferia o “Alfareria”, Saragossa.
 Alcassabes Màlaga, Almeria i Granada.
 Banys àrabs de Palma, Mallorca.

2n.-REGNES DE TAIFES
(SEGLE XI, 1031-1086)

ORNAMENTACIÓ
CARREGADA

PALAU DE LA ALJAFERIA o “ALFARERIA”
(SARAGOSSA)

PALAU DE LA ALJAFERIA o “ALFARERIA” (SARAGOSSA)

PALAU DE L’ALJAFERIA - SARAGOSSA

ALCASSABA DE MÀLAGA I GRANADA

Jardins de Can
BANYS ÀRABS DE PALMA Fontirroig, carrer
Can Serra, 7.

De les poques restes
d’arquitectura
musulmana
conservades a l’illa.
Una sala quadrada
amb 12 columnes que
sustenten una cúpula
amb diverses
obertures rodones.

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA SEGLE XI (B1-T2)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la península Ibèrica al segle XI: origen dels regnes
cristians i Al-Andalus.

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA SEGLE XI (B1-T2)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la península Ibèrica al segle XI: origen dels regnes
cristians i Al-Andalus.
El MAPA 4 és de l’Espanya del segle XI.
Cal recordar que aquest període és força canviant, des del punt de vista
territorial (expansió cristiana), i el mapa pot ser des del moment en què es va
desintegrar el califat de Còrdova d’Al-Andalus (929-1031) en Taifes (1031)
fins un mapa del final del segle XI, quan la fragmentació va afeblir Al-Andalus,
els cristians exigeixen el pagament de pàries (impostos), cosa que afavoreix
l’expansió cristiana, perquè a finals d’aquest segle els castellans arriben fins a
Toledo (1085, Alfons VI de Castella), que du a l’ensorrament de la línia
defensiva del Tajo (importància simbòlica recuperar l’antiga capital dels
visigots).
En l’etapa de Taifes (1031-1086) les Illes Balears pertanyia, durant un temps,
a la taifa de Dènia.
Al començament, he introduït dos mapes previs, dels segle X, amb la finalitat
de què observeu l’evolució dels territoris dominats per Al-Andalus i, també,
l’evolució de l’expansió cristiana; al final, he afegit dos models de mapa
d’enllaç amb els territoris de l’Imperi almoràvit (1086-1144).

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 1)
etapa prèvia, durant el segle X, CALIFAT (929-1031)

etapa prèvia, durant el segle X, CALIFAT (929-1031)

REGNES CRISTIANS I REGNES DE TAIFA (1031-1086)

REGNES CRISTIANS I IMPERI ALMORÀVIT (1086-1144)

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 5.- Domini o Imperi almoràvit (1086-1144). Els Regnes de taifes i la seva vinculació amb els
imperis nord-africans (1031-1236).

5
► A causa de la pressió dels
regnes cristians del nord de la
península (presa de Toledo
l’any 1085 pel rei Alfons VI),
alguns regnes musulmans de
les Taifes demanen ajut als
seus correligionaris del nord
d’Àfrica, els Almoràvits, que
desembarquen en 1086 i, més
tard, als Almohades (1147).

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► Els Almoràvits varen
travessar l’Estret de
Gibraltar, van vèncer
als cristians en la
batalla de Sagrajas
(Badajoz, 1086) i Uclés
(Conca, 1108), van
aturar la reconquesta,
sotmetent les Taifes al
seu poder, restablint la
unitat d’Al-Andalus,
que passà a formar part
de l’Imperi almoràvit.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

► Els Almoràvits entraren diverses vegades a la
península i derrotaren als reis cristians, però
no pogueren evitar que Alfons I el Bataller
ocupés Saragossa (1118).
► L’imperi almoràvit va aconseguir la màxima
expansió l’any 1110. El 1140 el domini
almoràvit es va desintegrar i va donar lloc a
unes segones Taifes que duraren 10 anys.

EXPANSIÓ ISLÀMICA

1110. MÀXIMA ESPANSIÓ IMPERI ALMORÀVIT

EXPANSIÓ ISLÀMICA

6
► 6.- Segons regnes de Taifes (1144-1157). Sorgiren després de l’enfonsament del poder
almoràvit i perviuen fins la invasió almohade. D’existència efímera i de característiques
similars als primers regnes Taifes.

► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Els dos pobles
del nord d’Àfrica unificaren Al-Andalus durant un temps.
Després de la caiguda dels almoràvits, es tornaren a constituir
Taifes independents (les segones) i, després, el 1147 una
invasió almohade amenaçà greument els regnes cristians; els
almohades varen tornar a unificar Al-Andalus. Destaquen
dues batalles:
► - Derroten al rei cristià, Alfonso VIII de Castella, a la batalla
d’Alarcos (Ciudad Real, 1195) i ocuparen les Illes Balears.

7

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Destaquen dues batalles:

► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Destaquen
dues batalles:
► - Derroten a Alfonso VIII de Castella, batalla d’Alarcos (Ciudad
Real, 1195) i ocuparen les Illes Balears.
► - La reacció cristiana, en la batalla de les Naves de Tolosa (1212).

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 7.- Domini o Imperi almohade (1147-1212). Destaquen dues batalles:
► - Derroten al rei cristià, Alfonso VIII de Castella, a la batalla d’Alarcos (Ciudad Real, 1195) i
ocuparen les Illes Balears.

► - La reacció cristiana, afavorida pel
papa Innocenci III, va suposar la
victòria cristiana, en la batalla de les
Naves de Tolosa (1212), que va ser la
batalla més important de l’edat
mitjana, i que va suposar la divisió
dels dominis musulmans en tres
regnes: Múrcia, València i Granada.
► Derrotats els almohades pels cristians,
es va iniciar el declivi polític i
territorial del domini musulmà a la
península, perquè a partir d’aquesta
batalla el regne de Castella va
ocupar tota Andalusia.
► En el camp artístic i cultural, foren
grans constructors (Giralda i Torre
del Oro) i es varen envoltar dels
millors homes de ciències i de
lletres.

IMPERIS NORDAFRICANS: Alfons VI Castella (Toledo , 1085). Almoràvits
(Sagrajas, 1086, Ucles, 1108). Alfons I el Bataller Aragó (Saragossa, 1118). Almohades (Alarcos,
1195). Cristians (Navas de Toledo, 1212, Alfons VIII Castella, Pere II el Catòlic d'Aragó, Sanç VII
el Fort de Navarra i el rei Alfons de Portugal).

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 8.- Terceres Taifes (1212-1238).

► S’inicia una nova etapa
taifa (terceres Taifes).
Fernando III va prendre
Còrdova en 1236 i
Jaume I inicia la
conquista de València
(que conclourà en 1238).

8

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 8.- Terceres Taifes (1212-1238). ► Els almohades foren derrotats, en territori magrebí, pels
benimerines i aquests derrotats, a la vegada, per Alfonso
X en la batalla del Salado (1340).

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 8.- Terceres Taifes (1212-1238). ► Els almohades foren derrotats, en territori magrebí, pels
benimerines i aquests derrotats, a la vegada, per Alfonso
X en la batalla del Salado (1340). Des d’aquest moment,
derrotats els almohades pels reis cristians, tot el territori
d'Al-Andalus cau sota el seu control, a excepció del regne
de Granada, ja no es pot parlar d’Al-Andalus sinó del...

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 9.- Regne nassarita de Granada (1238-1492).
► Fou el darrer regne de Taifa, governat per la família nassarita (fundat pel nassarí Muhammed I ibn
Nasr, l’any 1238), que resistirà encara dos segles i mig mantenint l’existència d'Al-Andalus a la
península.

9

EXPANSIÓ ISLÀMICA
► 9.- Regne nassarita de Granada (1238-1492).
► Els Reis Catòlics conqueriren el darrer reducte musulmà, després de 10 anys d’enfrontaments i 9
mesos de setge, a la fi, en 1492, Boabdil el Nin capitulà i lliurà Granada, acabant l’expansió
cristiana en territori peninsular (l’anomenada, segons alguns, reconquesta).

REGNE NASSARITA DE GRANADA
SEGLES XIV I XV

Mª Victoria Landa

2.2.- DIVERSITAT ÈTNICO-SOCIAL EN AL-ANDALUS
► Organització del poder i la societat: L’emir o califa tenia el poder absolut, tant polític com
religiós, en el cas dels CALIFES, i polític en el cas dels EMIRS. El primer ministre o hayia
estava al cap de la casa reial. El control dels territoris conquerits es va dur a terme mitjançant la
divisió en províncies (CORES), governades per un WALÍ. Els CADIS eren els encarregats
d’administrar justícia en nom del califa.
► Societat: La societat andalusí estava constituïda per homes lliures, tot i que caracteritzada per una
clara estratificació social basada en la diversitat ètnica, una barreja de gent de diverses races,
cultures i religions. També els conqueridors eren diferents entre ells, però tots eren musulmans de
religió.

► ELS CONQUERIDORS
► Hi havia ÀRABS i SIRIS, que eren poc nombrosos, sobretot els d’origen àrab varen apropiar-se de
les millors terres, van monopolitzar el gran comerç i varen ocupar els alts càrrecs polítics i
administratius.
► Un esglaó social més baix hi havia els BERBERS, procedents del nord d’Àfrica, eren més
nombrosos, però no van obtenir tants beneficis de la conquesta, varen ocupar terres i càrrecs amb
menor importància.

► ELS HISPANS
► Molts hispanovisigots, tot i que podien seguir practicant la seva religió cristiana, es van convertir
a l’Islam per gaudir d’avantatges econòmiques i socials, eren els MULADÍS o conversos, i
constituïen la majoria de la població d'Al-Àndalus. Els cristians que vivien en territori musulmà en
temps d’Al-Andalus es deien MOSSÀRABS, conservaren la seva religió. Tot i que molts es van
convertir, hi va haver grans grups de mossàrabs, alguns dels quals arribaren a adquirir un grau
elevat de riquesa. Però, a partir del segle IX els mossàrabs van patir persecucions religioses per
part dels emirs i molts van emigrar cap als regnes cristians del nord.

► Els musulmans, que quedaren en territori
peninsular cristià, foren anomenats
MUDÈJARS, els quals foren obligats a
convertir-se al cristianisme, passant a
anomenar-se MORISCOS, foren
expulsats en temps de Felipe III, en el
segle XVII.
► També hi havia els JUEUS, que vivien a
les ciutats, en barris separats, solien ser
artesans i comerciants, i varen arribar a
posicions destacades de caràcter econòmic
i intel·lectual, destacant en ciència i
medicina.

► A diferència de la resta d’Europa, molt més rural, Al-
Andalus es caracteritzava per les seves ciutats
importants. A la part més alta de l’escala social hi
trobem l’aristocràcia àrab, anomenada jassa, i la classe
popular s’anomenava amma. Finalment, els esclaus,
que treballaven al camp i podien adquirir la seva
llibertat, per això anaven a la guerra. Principalment, eren
d’Àfrica i Orient.

► Des del punt de vista religiós, els musulmans creients (àrabs, berbers i muladís) podien ostentar
càrrecs públics i estaven exempts del tribut personal (en els primers temps). Els DIMMIES o
no creients (mossàrabs i jueus) tenien propietats i pagaven impostos.

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC I – Tema 2. B Edat mitjana

Història Espanya

REGNES CRISTIANS IES Ramon Llull (Palma)

TEMA 2.A. HISTÒRIA ESPANYA. AL-ANDALUS

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Similar a TEMA 2.A. HISTÒRIA ESPANYA. AL-ANDALUS

Similar a TEMA 2.A. HISTÒRIA ESPANYA. AL-ANDALUS (20)

Más de Assumpció Granero

Más de Assumpció Granero (20)

TEMA 2.A. HISTÒRIA ESPANYA. AL-ANDALUS