poema (in catalanish language) dedicat a Na Dolors Ferrer, vidua de Teruel, amb tota la tendresa i afecte entranyabe

1. abans de cloure els ulls...

2. Amb llangor i recança, ves quina feblesa en els seus dits, interpreta sobre el teclat del piano familiar un dels valsos d’en Frederic, si, si, d’en Frederic Chopin, no recordo quin, Dinccc.....! i dalt, penjant del sostre, la gran aranya fi-de-segle tremola suaument. Ella, tot mastegant una galeta maria, teixeix en el coixinet de fer puntes, contempla la catifa i....... Si, li sembla molt vella i gastada. Esternuda i.....una veu de dins, li diu - Jesús! - o potser imagina, quina espina, quin fibló. Encara que s’amagui darrera el diari de la tarda, tota una època se’n va i ja res no serà així. Viu sola al vell pis de la Ribera, a prop del Born .

3. Te dos canaris refilets en una gàbia. Te un pom de flors seques plumbós i vell, Es gronxa al balancí, molt, molt lleugerament. Repassa, per tantíssima vegada, l’àlbum de fotografies i ....que en són de lluny tots els records! El timbre de la porta és mut, si que és tossut. Ningú no ve. Tot és aquí. Tic-tac! Ep!, què és el cor? No, no, no us ho penseu pas, és el rellotge ornamentat del menjador. Hi ha un vidre del balcó trencat, però encara s’aguanta afegit amb cel·lo. A fora plou. A dintre no .

4. Són hores de quietud. Són hores de silenci. Unes petites figuretes de porcellana, fines i delicades, se la miren i remiren més enllà, damunt la taula i ella, asseguda i enravenxinada les vigila de reüll, fent un solitari amb una recent estrenada baralla de la casa Fournier. Quin rosari. Quin vesprari ! El timbre de la porta és mut, que és segur, que és tossut. Ningú no ve. Tot és aquí, dintre, clos, menys els geranis de fora i el remoreig incansable del carrer, lluny.

5. En fa ja 18 anys, o... més, qui ho sap, i.... se’ns acosta el dia de Tots Sants. Diuen que és el Maig el mes de les flors. No, no..., et dic que no, no és el Maig, el mes dels records. Aquí no, aquí ja no ho serà.... mai més. Els estors ran les finestres, fermen el tancat i acluquen les llums inexorablement. Ella te els ulls humits, o no s’hi veu prou i... és la poca claror de la cambra, diu... Te els dits molt prims i és clar, un posat pietós. Fada tendresa pentina i repentina el seus descarats, cabells blancs tan fins Passant les fulles, també una època se’n va i la ma se li entreté en el gest, tremola.

6. En tots els aprops, els ivoris avorrits que predominen arreu de la casa, cauen vençuts per un cafè amb llet encara més fort, emperò, la netedat és completa, implacable fins i tot. A vegades endevines una certa olor a naftalina que quasi no es nota, és la vellesa. Ai! Quin sobresalt, quin ensurt, un dial, allarga el braç, i si no....que? Cric!... vatua el cel!, a la fi l’encerta, engega l’aparell de radio tan salvador, seran les 12 i el guió radiofònic continua i continua..... és tot el món. Llargues són les hores de la nit, molt llargues són. - Què no té son, iaia? -

7. (1962) Dedicat a na Dolors Ferrer, vídua de Teruel, amb tendresa i afecte entranyable, bona amiga en aquella xarona i cursi tertúlia literària que amb els auspicis de la poetessa Marina de Casterlenas celebràvem al Cafè del Liceu, ella fou qui veritablement m’instà a escriure en català. I és que als seus ulls, era com si tots plegats, fóssim els primers rebrots desprès de l’incendi i és que no podia ésser aquella pau reblada al cementiri que llavors acomplia 20 anys i.... a les palpentes eixíem a la llum i jo, en prou feines si comprenia res. Un definitiu petó de comiat.... Ramon abans de cloure els ulls