Des de la nostra perspectiva, els controls són animals als que no fan res i que maten juntament amb els que els han fet de tot, per a comparar els uns amb els altres. Si, per exemple, estan comprovant els efectes d’un substància (un medicament, un aliment o nutrient, un producte químic…) tenen un o diversos grups d’animals als que inoculen eixa substància amb injeccions, a través de l’aigua o el menjar, a través dels ulls o de la pell… I tenen altre o altres grups que resten esperant a que acaben. Després, maten tots els individus d’uns grups i altres i els disseccionen per a traure mostres i fer comparacions. El que proposa l’article és que n’hi ha de casos on el nombre de víctimes control es pot reduir, encara que són molt pocs: només en el cas de “controls utilitzats en el mateix laboratori, pels mateixos investigadors, amb els mateixos animals i utilitzant protocols experimentals idèntics o molt semblants, un tipus de situació que pensem [pensen els dos autors] que és molt habitual en molts centres d’investigació”...

1. de1 3
“Estalvi d’animals”. Fantasmes en la boira benestarista.
Jesús Frare.
A la revista l’última revista Mètode s’inclou l’article “Menys animals, més ciència” que, per1 2
suposat, comença justificant el seu ús i quantificant l’impacte segons els criteris de la explotació.
Ens parla dels incomptables beneficis de la investigació amb animals i de dades no definitives
que situen la matança entre “uns quants centenars i milers de milions d’animals arreu del món en
experiments científics, sobretot en la recerca biomèdica”.
A Espanya, situa el càlcul a “prop de 800.000 animals vertebrats en procediments experimentals
en 2014. D’aquests -la majoria ratolins i rates de laboratori- 62.000 van ser sotmesos a
manipulacions que els van provocar “dolor, patiment o angoixa severs”. Són els números de qui
practica i justifica l’experimentació, amb el seu interessat concepte de dolor, patiment o angoixa
severs. Crida l’atenció que l’article fins i tot arribe a “taurinejar”, quan intenta minimitzar l’impacte
de les xifres dient que estan “diversos ordres de magnitud per sota dels que sacrifiquem per a
altres usos com l’alimentació o la caça”.
En tot cas, com a antiespecista, li puc reconèixer l’esforç per a trobar, des de l’espai ideològic de
l’explotació animal, una forma real i efectiva de torturar i matar menys. Molt minsa, ja que va
dirigida exclusivament a allò que s’anomenen “grups de control”. Aquest concepte és el major
exemple de l’abstracció darrere de la qual s’amaga el discurs de defensa de l’experimentació
animal, abstracció que és omnipresent a l’article.
Des de la nostra perspectiva, els controls són animals als que no fan res i que maten juntament
amb els que els han fet de tot, per a comparar els uns amb els altres. Si, per exemple, estan
https://metode.cat1
Font, Enrique i Kramer, Matthew, Menys animals, més ciència, a Mètode, nº 95, tardor 2017, p. 5-9. https://2
metode.cat/revistes-metode/article/menys-animals-mes-ciencia.html
Una víctima mirant a càmera com a imatge principal de l’article “Menys animals, més ciència”, a la revista Mètode.
Segons indiquen "totes les fotografies de l’article han estat preses a l’animalari del Servei Central de Suport a la
investigació Experimental de la Universitat de València”.

2. de2 3
c o m p ro v a n t e l s e f e c t e s d ’ u n
substància (un medicament, un aliment
o nutrient, un producte químic…) tenen
un o diversos grups d’animals als que
inoculen eixa substància amb
injeccions, a través de l’aigua o el
menjar, a través dels ulls o de la pell…
I tenen altre o altres grups que resten
esperant a que acaben. Després,
maten tots els individus d’uns grups i
altres i els disseccionen per a traure
mostres i fer comparacions.
El que proposa l’article és que n’hi ha
de casos on el nombre de víctimes
control es pot reduir, encara que són
molt pocs: només en el cas de
“controls utilitzats en el mateix
laboratori, pels mateixos investigadors,
amb els mateixos animals i utilitzant
protocols experimentals idèntics o molt
semblants, un tipus de situació que
pensem [pensen els dos autors] que és
molt habitual en molts centres
d’investigació”.
El principal exemple que utilitzen és el del “laboratori de toxicologia”, altre concepte abstracte
que requeriria de més explicacions. Són eixos laboratoris que maten milers d’animals a la
setmana per a comprovar si els lleixius, detergents o insecticides són verinosos, o si els
productes de higiene i cosmètica irriten pells i mucoses. Fa tems, parlí d’un d’aquests
laboratoris que oferia els seus serveis des de Bétera (Camp del Túria) .
3
Si, sempre ens parlen de proves de
medicaments, però el que més fan són
coses com cremar ulls amb els test de
Draize i matar ratolins fins a trobar dosis
letals del 50% exacte (LD50, Lethal Dosis
50%). Vull dir, que van agafant grups de 20
ratolins, i fins que no troben la dosi que
mata exactament 10 i deixa vius els altres
10, no 9 i 11 o 8 i 12, ho fan una i altra
vegada. Malgrat que n’hi ha veus que
reconeixen l’escassa utilitat i fiabilitat
d’aquestes proves, és continuen fent i es
continua “investigant” fins i tot quina és la
dosi mortal de suc maracujà . Davant de4
tot això, és evident que necessiten de
l’abstracció per a que la gent pense en
metges heroics que lluiten contra la malària
o el càncer.
Ja tenim clar que serien aquestes persones
investigadores que fan una i altra vegada
tests de Draize o LD50, durant la mateixa
època i al mateix laboratori, les que podrien
prescindir de “matar tants controls”. No
tots, que la fiabilitat estadística dels
Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/12/2013 Externalització de l’experimentació amb animals, 16/12/2013, http://3
animalismecat.blogspot.com.es/2013/12/experimentacio-amb-animals.html
Animalisme CAT, Jesús Frare, 27/11/2011, Ciència contra animals, no és Ciència, http://4
animalismecat.blogspot.com.es/2011/11/ciencia-contra-animals-no-es-ciencia.html
Imatge de la víctima d’un experiment sobre transgènics, amb un
gran tumor.
animalismecat.blogspot.com.es/2014/03/curta-vida-de-cadenes-
i-patiment.html
Quadre d’allò que l’article proposa per a “estalviar animals”
de control.

3. de3 3
experiments els continuaria exigint que maten uns pocs cada vegada. El que se’ls demana és
que, juntament amb les dades que obtinguen d’aquests pocs controls nous, aprofiten les
recopilades d’altres matats anteriorment (insistisc, al mateix laboratori, per les mateixes persones
i a la mateixa època de l’any o amb condicions ambientals semblants) i les utilitzen com a
“controls històrics”.
Doncs, pel que sembla, els amics del suc de maracujà mostren reticències a la proposta. Es veu
que tenen por a que es qüestione la fiabilitat del seu treball, a que els organismes oficials no els
el validen, a que els comitès científics els el qüestionen, a perdre punts al currículum o a tot a
l’hora. L’article dedica prou espai a intentar convèncer aquestes persones de la validesa de la
proposta, que encaixaria a la perfecció en el consens metodològic a través d’un bon disseny
experimental.
Torna a cridar l’atenció que les alternatives a la investigació animal, en aquest cas a través
d’aprofitament de dades disponibles i de simuladors estadístics, no només no arriben més enllà
del que fa aquesta proposta sinó que, a més, generen rebuig. També que es parle en termes
d’”estalvi” d’animals per a fer interessant la proposta a l’explotació, com si no hi haguera una
indústria de la cria d’animals de laboratori interessada en incentivar el “malbaratament”.
Per a algú com jo, és molt bo prendre consciència d’aquest “benestarisme de l’explotació”. És
molt diferent a eixe benestarisme animalista tan arrelat en aquells primers temps del segle XIX, i
que, en definitiva, no demanava “millores” per a gossos o cavalls tan distanciades de les que el
reformisme caritatiu preconitzava per la classe treballadora, explotada a les fàbriques i als camps,
o que l’abolicionisme possibilista defensava per a les persones sotmeses a l’esclavitud moderna.
I també és diferent d’eixe neobenestarisme que defineix Francione, i que defensa les seues
propostes benestaristes com a un pas endavant cap a l’abolició.
Malgrat que no estic d’acord
a m b c a p f o r m a d e
benestarisme, he d’entendre
que l’animalista és molt diferent
de l’especista. El benestarisme
és eixa frontera difosa i
emboirada on es donen la mà el
possibilisme animalista i el
reformisme especista, arribant
de direccions i lògiques
oposades. D’una banda, per a
r e d u i r l a i n t e n s i t a t d e
l’explotació animal, i de l’altra
per a reproduir l’explotació
animal i superar els nous reptes
i obstacles que aquesta ha
d’afrontar.
Quan des del benestarisme
especista parlen de “reptes
morals”, parlen de revisar,
adaptar i donar continuïtat a l’explotació animal. El benestarisme especista és una eina de
l’explotació, i el benestarisme o neobenestarisme animalista és una eina de l’abolició que, al meu
entendre, no té cap utilitat.
En tot cas, els uns parlen de reducció de dolor i patiment malgrat que es reduïsquen les
eficiències i beneficis i, en alguns casos, com a pas endavant. De l’altra parlen d’”estalvi
d’animals” en cas que es mantinguen eixes eficiències i beneficis o, si s’han d’assumir, per a
aturar en la mesura que siga possible els passos endavant cap al reconeixement dels animals
com a subjectes de dret a la vida, la llibertat i la integritat, com a subjectes d’una vida que volen
viure sense dolor i patiment, dels que fugen sempre que poden.
Imatge d’un document divulgatiu de la Universitat de València sobre riscos
laborals i “residus perillosos”.