No negaré cap dels esforços fets ni les millores assolides. El problema està en que no hauríem de treballar només amb les medalletes que aquesta opció es pot posar. Aquest fet recorda molt el treball propagandístic dels animalistes de Podem a les xarxes socials, anunciant a bombo i plateret cadascun d’aquests passos endavant i utilitzant-los de nou per a tapar cada mostra d’immobilisme, cada frustració o cada desil·lusió en matèria de protecció i drets animals generades per aquests “governs del canvi”, entesos com aquells que han trencat el bipartidisme postfranquista amb el vot indignat del 15M. La cosa és tan asimètrica que fer la foto sempre pel perfil bo és negar la realitat.

1. de1 6
“Els fets sempre són millor que les paraules”. Resposta a Sergio García Torres.
Jesús Frare.
Esta prohibició només satisfà a algun xicotet reducte d’alguna tribu i en canvi genera rebuig en
molta gent que viu els bous al carrer com una part important de les festivitats a casa nostra.
Pau Belda Tortosa, membre del Consell Ciutadà de Podem - Comunitat Valenciana . Es refereix a1
la prohibició dels linxaments de bous al carrer a les pedanies de la ciutat de València, que acabà
reduïda als bous embolats i en corda.
Sergio García Torres, responsable de l’’Àrea de medi ambient, ecologia i drets animals de Podem-
Comunitat de Madrid, fa un balanç molt positiu dels “dos anys de canvi pels animals” . Es tracta2
d’una síntesi a partir “d’unes desenes de municipis” i “regions” com les Balears, que haurien
obert importants escletxes per a la protecció dels altres animals. Estaríem davant l’anunci de
més progressos durant la resta de legislatura i de moltes oportunitats per a les que vindran
després, si no n’hi ha qui posa “pals a les rodes” d’un procés que liderarà Podem i que
l’animalisme hauria d’assumir com a via única per a la unitat.
No negaré cap dels esforços fets ni les millores assolides. El problema està en que no hauríem
de treballar només amb les medalletes que aquesta opció es pot posar. Aquest fet recorda molt
el treball propagandístic dels animalistes de Podem a les xarxes socials, anunciant a bombo i
plateret cadascun d’aquests passos endavant i utilitzant-los de nou per a tapar cada mostra
d’immobilisme, cada frustració o cada desil·lusió en matèria de protecció i drets animals
generades per aquests “governs del canvi”, entesos com aquells que han trencat el bipartidisme
Pau Belda Tortosa. Facebook, 10/06/2016, ELS CAMINS DEL SENYOR SÓN INESCRUTABLES. https://1
w w w . f a c e b o o k . c o m / p h o t o . p h p ? f b i d = 8 3 7 1 2 4 0 4 9 7 5 3 2 6 1 & s e t = a .
187659361366403.45463.100003670221120&type=3&theater. Pau Belda continua formant part del Consell Ciutadà
(https://cvalenciana.podemos.info/organitzacio/consejo-ciudadano/?lang=ca, consultat el 31/08/2017).
Huffpost, Blogs, Sergio García Torres, 28/08/2017, Dos años del cambio para los animales, http://2
www.huffingtonpost.es/sergio-g-torres/dos-anos-del-cambio-para-los-animales_a_23185585/

2. de2 6
postfranquista amb el vot indignat del 15M. La cosa és tan asimètrica que fer la foto sempre pel
perfil bo és negar la realitat.
Primer, parlem de les “noves maneres, les noves polítiques, les noves gents”. Certament hi són,
però massa sovint topen amb les parets orgàniques de les velles estructures i les seues velles
gents, amb les seues velles maneres mediatitzant els espais “assemblearis i participatius”. Les
noves gents també topen amb moltes dificultats per a moure’s al si dels governs d’entesa entre
partits de sempre i laberíntiques coalicions integrades per més coalicions i més partits i les seues
corrents, clans i famílies. Tots, sovint tan mal avinguts com sempre, com si les ànsies de
rellevància, quan no de supervivència, no els hagueren obligat a confluir.
Dins d’aquest marc, allò més normal és que les iniciatives en favor dels drets animals
esdevinguen més secundàries, més prescindibles, més sacrificables que abans, i que prometen
molts disgustos i desencants a qui les defensa. Perquè s’han de superar les resistències dels
“partits clàssics” i les dels no tan clàssics. Tal vegada siga que des de “les regions” no es veuen
les coses tan boniques com a “la capital”: jo sóc del País Valencià, farcit de governs del canvi de
pobles amb un ampli ventall de formes d’entreteniment i “festa” a costa dels animals, sempre
justificades en la identitat i la tradició, quasi sempre recolzades políticament i subvencionades
econòmicament des dels ajuntaments.
Per suposat, parlem de bous al carrer, però també de tir i arrossegament i colombicultura,
específicament recollides a la llei de senyes valenciana que, amb els seus càstigs per vulneració
de la valenciania i els seus mecanismes de delació, és difícilment superable com a l’acte legislatiu
més coent de la història europea recent. Per suposat, la majoria sorgida de les eleccions del
2015 la derogà amb tota la diligència que permetien els procediments, però que una cosa
semblant arribara a estar vigent és una clara mostra del nostre context.
Altre gran exemple: el barri del Crist es reparteix entre els termes d’Aldaia i Quart de Poblet, municipis declarats
amics dels animals... No al barri, però, on es linxen bous sota el pretext de la seua “identitat”.

3. de3 6
També parlem de coses com el parany i l’enfilat, formes de massacre declarades il·legals per
totes les instàncies judicials hagudes i per haver i que, ara per ara, no consten a les autoritats del
canvi competents, malgrat que els testimonis parlen dels paranys instal·lats amb tota normalitat
durant la temporada de migracions de fringíl·lids. I també de tradicions estrictament locals que ja
no es poden mantindre amagades davant l’opinió pública com, per exemple, l’esperpèntica
batalla de rates del Puig, per suposat justificada per diversos elements de la progressia amb
representació al consistori.
I és que, al País Valencià, el maltractament animal està incomprensiblement lligat als conceptes
de festa i tradició. I la gent dels partits “no tan clàssics”, quan no s’adhereixen a aquesta realitat,
moltes vegades de manera entusiasta i incondicional, el seu espillet màgic els diu que és una
batalla perduda, una font de maldecaps i una sagnia de vots que no paga la pena, perquè els
animals són un problema menyspreable davant dels realment importants. És el que diu la
sintètica i aclaridora, i a la vegada, mediocre i desencoratjadora reflexió del Pau Belda, membre
de Podem, respecte a la fallida abolició dels linxaments de bous al carrer a les pedanies de la
ciutat de València. I també és el que diu Ramón Vilar, socialista membre del govern municipal i
expert en fugi de les votacions, que ho ha qualificat la mesura com a una “concessió innecessària
als ultranaimalistes (sic)” .
3
I, al mig de tota aquesta maror, s’ofega la poca gent realment disposada a defensar els animals.
Aquests són els fets que certa propaganda intenta amagar amb paraules, la mateixa que
promociona com a grans animalistes determinats polítics i polítiques que pontifiquen sense saber,
que assenyalen persones i organitzacions animalistes com al problema, que fan política contra
qui no els riu les gràcies o que, fins i tot, volen substituir protectores que rescaten animals
abandonats per gosseres que fan negoci amb la seua vida. A municipis com Gandia, això és una
trista realitat des de fa més d’un any.
Radio València-SER, Europa Press, 05/08/2017, Ramón Vilar: “Prohibir el bou embolat es una concesión innecesaria a3
los ultraanimalistas”, http://cadenaser.com/emisora/2017/08/05/radio_valencia/1501929214_733622.html
https://www.youtube.com/watch?v=Cd43aZic0sE

4. de4 6
Com que cal ficar el dit a la nafra, he
d’assenyalar aquells governs on els
partits “del canvi” són majoritaris o
hegemònics i ha mantingut amb
fermesa la línia del PP contra els
animals o, fins i tot, ha anat molt més
enllà. Parlem sobretot de municipis
a les comarques de Castelló, però
tenim exemples com el de Tavernes
de la Vall digna (Safor) on la majoria
de Compromís, primer simple i
després absoluta, ha pagat el 100%
dels linxaments de bous al carrer
durant 5 anys i fins que, a contracor,
hagué de recular a causa d’una
consulta ciutadana, que els
sorprengué amb un desinterès
absolut en la festa que qualificaven
com la més recolzada al poble i un
NO als bous de la majoria que votà.
Després, han continuat apuntalant
els linxaments amb les declaracions
favorables i els suports que han
calgut a la plaça portàtil i per
iniciativa privada o, el que és el
mateix, la tornada al que hi havia
abans de l’arribada de Compromís al
govern municipal.
No són els partits del canvi els que
han “tret de l’armari” la defensa dels
drets dels animals. Fou la gent al
carrer qui ho va fer, i és on hem de
ser amb l’esperit combatiu que, dit
amb tot el respecte que s’ha de
tindre des de la discrepància, aquest
“animalisme amable” vol tancar
darrere d’un vidre on posa “trencar
només si mana el PP”. El mateix
animalisme amable que ha fet una
aposta a tot o res per a supeditar-se
al projecte polític de Podem i les
seues confluències, i el que ha
protagonitzat indescriptibles
campanyes electorals a la caça del
vot del Pacma.
———
"Los hechos siempre son mejor que las palabras”. Respuesta a Sergio García Torres.
Jesús Frare.
Esta prohibición sólo satisface a algún pequeño reducto de alguna tribu y en cambio genera
rechazo en mucha gente que vive los bous al carrer como una parte importante de las festividades
en nuestro país.
Text complet de la publicació del Pau Belda, amb una foto que ho diu tot.

5. de5 6
Pau Belda Tortosa, miembro del Consejo Ciudadano de Podemos - Comunidad Valenciana . Se4
refiere a la prohibición de los linchamientos de bous al carrer en las pedanías de la ciudad de
Valencia, que acabó reducida a los toros embolados y en cuerda.
Sergio García Torres, responsable del Área de medio ambiente, ecología y derechos animales de
Podemos-Comunidad de Madrid, hace un balance muy positivo de los "dos años de cambio para
los animales" . Se trata de una síntesis a partir "de unas decenas de municipios" y "regiones"5
como Baleares, que habrían abierto importantes brechas para la protección de los otros animales.
Estaríamos ante el anuncio de más progresos durante el resto de legislatura y de muchas
oportunidades para las que vendrán después, si nadie pone "palos en las ruedas" de un proceso
que liderará Podemos y que el animalismo debería asumir como vía única para la unidad.
No negaré ninguno de los esfuerzos hechos ni las mejoras alcanzadas. El problema está en que
no deberíamos trabajar sólo con las medallitas que esta opción se puede poner. Este hecho
recuerda mucho el trabajo propagandístico de los animalistas de Podemos en las redes sociales,
anunciando a bombo y platillo cada uno de estos pasos adelante y utilizándolos de nuevo para
tapar cada muestra de inmovilismo, cada frustración, o cada desilusión en materia de protección
y derechos animales generadas por estos "gobiernos del cambio", entendidos como aquellos que
han roto el bipartidismo posfranquista con el voto indignado del 15M. La cosa es tan asimétrica
que hacer la foto siempre por el perfil bueno es negar la realidad.
Primero, hablemos de las "nuevas maneras, las nuevas políticas, las nuevas gentes”.
Ciertamente están, pero demasiado a menudo chocan con las paredes orgánicas de las viejas
estructuras y sus viejas gentes, con sus viejas maneras mediatizando los espacios "asamblearios
y participativos". Las nuevas gentes también topan con muchas dificultades para moverse en el
seno de pactos de gobierno entre partidos de siempre y laberínticas coaliciones integradas por
más coaliciones y más partidos y sus corrientes, clanes y familias. Todos, a menudo tan mal
avenidos como siempre, como si las ansias de relevancia, cuando no de supervivencia, no los
hubieran obligado a confluir.
Dentro de este marco, lo más normal es que las iniciativas en favor de los derechos animales
sean más secundarias, más prescindibles, más sacrificables que antes, y que prometan muchos
disgustos y desencantos a quien las defiende. Porque hay que superar las resistencias de los
"partidos clásicos" y de los no tan clásicos. Tal vez sea que desde "las regiones" no se ven las
cosas tan bonitas como en "la capital": yo soy del País Valenciano, repleto de gobiernos del
cambio de pueblos con un amplio abanico de formas de entretenimiento y "fiesta" a costa de los
animales, siempre justificadas en la identidad y la tradición, casi siempre apoyadas políticamente
y subvencionadas económicamente desde los ayuntamientos.
Por supuesto, hablamos de bous al carrer, pero también de tiro y arrastre y colombicultura,
específicamente recogidas en la ley de señas valenciana que, con sus castigos por vulneración
de la valencianía y sus mecanismos de delación, es difícilmente superable como el acto
legislativo más cutre de la historia europea reciente. Por supuesto, la mayoría surgida de las
elecciones de 2015 la derogó con toda la diligencia que permitían los procedimientos, pero que
algo parecido llegara a estar vigente es una clara muestra de nuestro contexto.
También hablamos de cosas como el parany i el enfilat, formas de masacre declaradas ilegales
por todas las instancias judiciales habidas y por haber y que, hoy por hoy, no les constan a las
autoridades del cambio competentes, a pesar de que los testimonios hablan de las trampas
instaladas con toda normalidad durante la temporada de migraciones de fringílidos. Y también
de tradiciones estrictamente locales que ya no se pueden mantener ocultas ante la opinión
pública como, por ejemplo, la esperpéntica batalla de ratas del Puig, por supuesto justificada por
varios elementos de la progresía con representación en el consistorio.
Y es que, en el País Valenciano, el maltrato animal está incomprensiblemente ligado a los
conceptos de fiesta y tradición. Y la gente de los partidos "no tan clásicos", cuando no se
Pau Belda Tortosa. Facebook, 10/06/2016, ELS CAMINS DEL SENYOR SÓN INESCRUTABLES. https://4
w w w . f a c e b o o k . c o m / p h o t o . p h p ? f b i d = 8 3 7 1 2 4 0 4 9 7 5 3 2 6 1 & s e t = a .
187659361366403.45463.100003670221120&type=3&theater. Pau Belda continua formando parte del Consejo
Ciudadano (https://cvalenciana.podemos.info/organitzacio/consejo-ciudadano/?lang=ca, consultat el 31/08/2017).
Huffpost, Blogs, Sergio García Torres, 28/08/2017, Dos años del cambio para los animales, http://5
www.huffingtonpost.es/sergio-g-torres/dos-anos-del-cambio-para-los-animales_a_23185585/

6. de6 6
adhieren a esta realidad, muchas veces de manera entusiasta e incondicional, suelen verla como
una batalla perdida, una fuente de dolores de cabeza y una sangría de votos que no vale la pena,
porque los animales son un problema despreciable ante los realmente importantes. Es lo que
dice la sintética y esclarecedora, y a la vez, mediocre y descorazonadora reflexión del Pau Belda,
miembro de Podemos, respecto a la fallida abolición de los linchamientos de bous al carrer en las
pedanías de la ciudad de Valencia. Y también es lo que dice Ramón Vilar, socialista miembro del
gobierno municipal y experto en huir de las votaciones, que ha calificado la medida como una
"concesión innecesaria a los ultranaimalistas (sic)” .
6
Y, en medio de toda este marejada, se ahoga la poca gente realmente dispuesta a defender a los
animales. Estos son los hechos que cierta propaganda intenta ocultar con palabras, la misma
que promociona como grandes animalistas a determinados políticos y políticas que pontifican sin
saber, que señalan personas y organizaciones animalistas como al problema, que hacen política
contra quienes no les ríen las gracias o que, incluso, quieren sustituir protectoras que rescatan
animales abandonados por perreras que hacen negocio con su vida. En municipios como
Gandia, esto es una triste realidad desde hace más de un año.
Como hay que poner el dedo en la llaga, tengo que señalar a aquellos gobiernos donde los
partidos “del cambio” son mayoritarios o hegemónicos y han mantenido con firmeza la línea del
PP contra los animales o, incluso, han ido más allá. Hablamos sobre todo de municipios de las
comarcas de Castelló, pero tenemos ejemplos como el de Tavernes de la Valldigna (Safor) donde
la mayoría de Compromís, primero simple y después absoluta, ha pagado el 100% de los
linchamientos de bous al carrer durante 5 años y hasta que, a regañadientes, tuvieron que dar
marcha atrás a causa de una consiulta ciudadana, que los sorprendió con un desinterés absoluto
por la fiesta que calficaban como la más apoyada por el pueblo y un NO a los bous al carrer de la
mayoría que votó. Después, han continuado apuntalando a los linchamentos con las
declaraciones favorables y todos los apoyos que han sido necesarios para la plaza portátil de
iniciativa privada o, lo que es lo mismo, la vuelta a lo que había antes de la llegada de Compromís
al gobierno municipal.
No son los partidos del cambio los que han "sacado del armario" a la defensa de los derechos de
los animales. Fue la gente en la calle quien lo hizo, y es donde tenemos que estar con el espíritu
combativo que, dicho con todo el respeto que se tiene que tener desde la discrepancia, este
"animalismo amable" quiere encerrar tras un cristal donde pone "romper sólo si manda el PP”.
El mismo animalismo amable que ha hecho una apuesta a todo o nada para supeditarse al
proyecto político de Podemos y sus confluencias, y el que ha protagonizado indescriptibles
campañas electorales a la caza del voto del Pacma.
Radio València-SER, Europa Press, 05/08/2017, Ramón Vilar: “Prohibir el bou embolat es una concesión innecesaria a6
los ultraanimalistas”, http://cadenaser.com/emisora/2017/08/05/radio_valencia/1501929214_733622.html