2. FITXA TÈCNICA
Títol
Apol·lo i Dafne.
Autor
Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 –
Roma, 1680)
Cronologia
1622-1625
Tipologia
Escultura exempta
Material
Marbre
Mides
2,43 m (alt)
Estil
Barroc
Tema
Mitològic
Localització
Galleria Borghese (Roma)
Júlia López Valera
3. BIOGRAFIA DE L’AUTOR
Gian Lorenzo BERNINI fou l’escultor més destacat
del Barroc italià.
BERNINI va aprendre l’ofici amb el seu pare Pietro,
un escultor manierista de certa anomenada. Aquest
va posar el seu fill en contacte amb mecenes
importants, com el cardenal Scipione Borghese, per a
qui va fer, quan tenia poc més de vint anys, un gran
nombre d’escultures en les quals va mostrar un
domini tècnic tan sorprenent com precoç.
Després de l’elecció del papa Urbà VIII, l’any 1623,
BERNINI va esdevenir l’arquitecte i l’artista principal
de la cort pontifícia i de Roma. En aquest període va
realitzar molts encàrrecs, entre els quals destaca el
famós baldaquí de la basílica de Sant Pere del Vaticà.
L’any 1644, l’arribada del papa Innocenci X va
significar una aturada en la seva trajectòria i no va
reprendre l’activitat fins al nomenament d’Alexandre
VII.
Júlia López Valera
4. DESCRIPCIÓ FORMAL
Damunt una base rocallosa hi ha els cossos
juvenils d’Apol·lo i Dafne. El primer representat
just al moment de tocar la seva estimada, i
ella, sorpresa en el moment mateix de la seva
metamorfosi en llorer.
El conjunt té una composició dinàmica i
helicoïdal, visible sobretot en la curvatura que
pren l’anatomia de Dafne en el moment de la
transformació.
Els cossos van en una direcció, però els caps,
sobretot el de la nimfa, giren cap a un altre
costat.
Multifacial.
Composició oberta.
Júlia López Valera
5. DESCRIPCIÓ FORMAL
El moviment està perfectament aconseguit a
través de la composició:
-Els braços estan disposats com les astes d’un
molí, uns en alt, altres a baix; un al davant i
l’altre al darrere.
-Les cames també es mouen arquejades, com
en una dansa.
-Els cossos s’arquegen un davant de l’altre, i el
del noi s’abalança sobre el de la noia.
-Les robes també s’agiten i s’alcen en darrere
mogudes per la pressa dels personatges.
-Línies diagonals i corbes accentuen la sensació
de moviment.
-Dinamisme ascendent (dels peus fins les mans
de la noia).
Júlia López Valera
6. DESCRIPCIÓ FORMAL
La sensació d’arqueig del cos de la
noia s’accentua al produir-se una
immobilització sobtada provocada
per la seva transformació en arbre.
Degut a la corba del cos femení,
els dos caps estan una alçada
semblant, tot i la clara elevació de la
noia.
Llum: efecte de clarobscur (torsió
dels cossos, robes, cabells…)
D’un bloc de marbre fred i estable
Bernini ha creat una imatge de gran
tensió i moviment.
Treballat amb gran precisió i
detallisme per tots els costats.
Júlia López Valera
7. DESCRIPCIÓ FORMAL
El noi (Apol·lo) atrapa a la noia
(Dafne), agafant-la amb una mà per la
cintura, cosa que provoca un crit desesperat en
la nimfa. És el precís moment en que els seus
cabells es converteixen en fulles, els braços en
branques, els peus en arrels i les cames en
escorça.
Júlia López Valera
8. DESCRIPCIÓ FORMAL
El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el
braç dret a punt d’atrapar la nimfa.
Júlia López Valera
10. DESCRIPCIÓ FORMAL
Magnífica diferenciació de textures amb el mateix material: aspres en les roques, el
llorer que creix als dits i braços, l’escorça del cos de Dafne... I suaus i polides ens els
cossos dels dos personatges.
La llum està treballada al crear zones de clarobscur amb incisions en llocs concrets,
com als clot dels ulls. Això augmenta la sensació de dramatisme de l’escena.
Certa teatralitat, sense exagerar-la, com farà més tard.
Júlia López Valera
11. INTERPRETACIÓ
El grup escultòric està basat en un episodi de les “Metamorfosis” d’Ovidi, un poema
que recull històries i llegendes mitològiques sobre el tema de la transformació o
metamorfosi.
Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a
Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casar-se. Quan Apol·lo la va veure
se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta
d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne. Eros estava molest amb
Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir
a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar
en llorer (“daphne” en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des
de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les
seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre.
En l’Edat Mitjana el mite pagà s’interpretà com a símbol de castedat, i es va mantenir
fins el segle XVII. Les crítiques dels més puritans van fer que el cardenal Borghese hi
afegís un díptic didàctic: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera s’omple les
mans de fullaraca o bé de fruits d’amargor”
Júlia López Valera
12. INTERPRETACIÓ I FUNCIÓ
Aquest mite també es refereix a la família del cardenal Maffeo Barberini, futur papa
Urbà VII, amic i mecenes de Bernini, que tenia en el seu escut d’armes unes fulles de
llorer.
Bernini va esculpir entre el 1618 i el 1625 per el cardenal Padrone Scipione Caffarelli
Borghese quatre escultures per decorar la seva Villa Borghese: Enees, Anquises i Ascani
(1619), El rapte de Proserpina (1622), David (1624) i Apol·lo i Dafne (1625)
La funció de l’obra era eminentment decorativa.
Júlia López Valera
13. L'Eneas i Anquises, molt influenciat
per un fresc de Rafael a la Stanza
dell'Incendio di Borgo al Vaticà, en el
qual, fugint de l'incendi de Roma, un
home madur porta el seu pare a
l'esquena, seguit del seu fill.
Representa Enees fugint de Troia
amb el seu pare malalt al coll i el seu
fill al darrere. Des d'un punt de vista
al·legòric, l'obra representa les tres
edats de la vida: Anquises porta a
l'esquena una estàtua dels déus Lars
mentre que ell mateix és portat pel
seu fill Enees, mentre que Ascani els
segueix portant el foc sagrat.
Júlia López Valera
14. El Rapte de Proserpina pren un tema tret
de”Les Metamorfosis” d'Ovidi, quan Plutó
segresta a Proserpina. La seva composició en
espiral està feta per a accentuar el dinamisme
dramàtic, i queda subratllada pel moviment
dels cabells i de les robes. L'empremta dels dits
del déu dels inferns sobre la carn de
Proserpina està aconseguida amb gran
realisme, i participa també de l'efecte dramàtic
del rapte.
Júlia López Valera
15. Bernini el va fer amb només vint-i-cinc anys. Està representat en el moment de llançar la seva
pedra amb la fona, amb el tors girat i el rostre contret per l'esforç. És la reunió de tots els
elements de l'art barroc: l'energia, el moviment i el dinamisme. Així mateix, hom pot dir que
el David de Bernini és el símbol de la Roma de la Contrareforma, d'una Església disposada a
enfrontar-se als seus adversaris
Júlia López Valera
16. MODELS I INFLUÈNCIES
Conservà l’herència del Renaixement en els
seus temes mitològics i el punt de vista únic.
També va fer composicions manieristes per
donar més dinamisme a les figures.
També combinà marbre i bronze en una
única escultura.
La seva obra és el paradigma de l’escultura
barroca i és considerat el millor escultor de la
seva època.
Va obrir el camí de l’escultura dels segles
següents, sobretot la neoclàssica.
Un antecedent clar de Bernini és
Giambologna, en l’ús de la forma serpentinata
i el dinamisme del conjunt. Aquí El rapte de les
sabines, 1583.
Júlia López Valera