2. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Diversitat del paisatge natural
d’Espanya.
Espanya seca.
Mediterrani de litoral.
Mediterrani de l’interior.
3. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
La diversitat i riquesa paisatgística és el tret més important
de la natural d’Espanya. De llarg a llarg del territori
s’estenen boscos caducifolis, boscos adevesats d’alzines,
boscos i prades alpines, estepes, marjals i maresmes…
Aquesta varietat el deu a diversos factors com són la
situació de la Península i les Illes Canàries, els sòls, el relleu i
el clima. Per aquestes raons Espanya es divideix en tres gran
àrees, Espanya humida, Espanya àrida i Espanya seca.
Nosaltres anem a centrar-se en L’Espanya seca , que
ocupa la major extensió. La diversitat climàtica i de sòls en
un territori tan extens ens permet distingir els següents tipus
de paisatge: el mediterrani del litoral i el mediterrani de
l’interior.
4. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Espanya
La Espanya humida: Humida
Cornisa Cantàbrica
Paisatge àrid de
Múrcia.
De Espanya
muntanya Àrida
PAISATGE I
VEGETACIÓ
Típic paisatge de
muntanya: Pirineus
Espanya De les Illes
Seca Canàries
Paisatge de les Illes Canàries
Paisatge sec d’Andausia
5. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Sòls Relleu Clima
Localització
Influència en
Contrastat i El paisatge i
Proximitat al divers la
Extrem vegetació
occidental continent El clima i la
Degut a
del africà vegetació Dividit en tres
continent àrees
eurasiàtic
Provoca el
domini d’un El domini de
la Meseta Espanya
Determinat àrida
tipus de sòl
Espanya
Originalitat i seca
variació
Espanya
humida
7. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Aquest paisatge ocupa l’àrea de major extensió d’Espanya i podem
diferenciar dos tipus de paisatges: El mediterrani del litoral i el
mediterrani de l’interior.
Paisatge
d’Espanya
seca
d’interior.
Paisatge
d’Espanya
seca del
Mediterrani.
8. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
ESTENSIÓ
Compren un territori que s’estén pel litoral mediterrani,
Extremadura i àmplies zones d’Andalusia.
PRECIPITACIONS
Són escasses i irregulars amb grans
diferències, ja que es diferencien dos zones:
Zones de més de 700 mm
Zones al voltant de 300 mm
9. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
SÓLS
Marrons Terra
Marrons
calcaris Rossa
meridionals
Extremadura i
Andalusia oriental Resta del
territori
Depressions
Terres amb escàs humus
que al
mesclar-se amb argila Terres que són bones per
són molt als cultius si es mesclen Terres excel·lents per a
fértil. amb l’aigua de les precipitacions l’agricultura.
10. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
BOSCOS
Els boscos estan poc desenvolupats, ja que s’adapten a un sòl
pobre i a l’escassetat d’aigua.
Les formacions vegetals predominants son les perennifòlies
(arbres de fulla perennes)
L’equilibri en aquestos boscos és fràgil i després de la seua
desaparició, no es regenera.
Conífera típica de fulla
perenne.
11. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
VEGETACIÓ REPRESENTATIVA DELS BOSCOS
Alzina
Sureres
Formació arbustiva (màquia):
Arboç, grèvol i bruc
Margalló
12. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Es distribueix per una
amplia zona que Les temperatures a l’hivern son
compren les depressions fredes i l'oscil·lació tèrmica es
de: elevada.
-Duero Les precipitacions superen en
-Tajo pocs llocs els 500mm per
-Ebre l’aïllament de la Meseta.
-Guadalquivir.
13. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Marrons meridionals. Marrons calcaris. Rojos mediterranis.
14. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
En zones on el
carrascar a
desaparegut, hi
han timonedes i
espartars, una
vegetació
adaptada a les
baixes
temperatures.
15. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Hipervincle al popplet.
16. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
En el document trobem descrites les
principals característiques ecològiques de
quatre de les espècies arbòries més corrent
d’Espanya: el faig, el pi blanc, l’alzina i la
surera. En el document 2 trobem quatre
mapes que mostren les quatre àrees de
distribució de les dites espècies. Indiqueu
capa mapa de la distribució de cada
espècie de les comentades correspon i
explica les raons en que fonamenteu la
decisió.
17. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
El faig (Fagus sylvatica) és una espècie arbòria que suporta malament la
calor i exigix una gran humitat en l’aire, i li són favorables les boires i les
rosades estiuenques. S’adapta tant a sòls calcaris com als silicis.
L’alzina (Quercus ilex) és un arbre que creix lentament i que pot arribar a
altures de fins a 20 m. Les seues fulles de color mat són xicotetes i coriàcies,
és a dir, amb una espessa cutícula per a evitar l’evaporació per la radiació
solar. Té un sistema d’arrels molt potent, per a aprofitar al màxim les escasses
precipitacions, des de poc més de 300 mm fins als 2000 mm anuals. Sol
trobar-se dominant sobre sòls calcaris encara que també pot desenvolupar-
se sobre sòls silicis i margosos.
La surera (Quercus suber), del mateix genere que l’alzina, resulta un poc
més exigent en humitat que aquella, i no és estrany que puguen aparèixer
juntes en un mateix lloc. És menys resistent a les gelades i a la sequera, i
necessita d’entre 600 i 1000 mm anuals i sol situar-se entre les isotermes de 14
i 17º C, i es troba, per tant, en àrees amb hiverns relativament suaus. No la
trobarem mai sobre sòls calcaris, preferint clarament els àmbits silicis, és a dir,
es troba sobre sòls més àcids.
El pi blanc (Pinus halepensis) és de les quatre espècies presentades la menys
exigent en aigua (menys de 250 mm anuals) i el podem trobar sobre tot tipus
de sòls, i és dominant sobre els sòls pobres desenvolupats sobre materials
calcaris. És l’espècie arbòria dominants sobre les vessants seques de les
terres baixes, apareix entre el nivell del mar i els 1.000 m d’altitud, ja que no
suporta bé els freds hivernals molt rigorosos.
19. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
El faig, necessita desenvolupar-se o evolucionar en ambients humits en
els que no faça massa fred, ja que no suporta bé l’excés de baixes
temperatures.
Per aquest motiu, el faig es una espècie característica de l’Espanya
humida, on es donen les condicions idònies per que es desenvolupe.
L’Espanya humida s'estén des de el litoral cantàbric fins el litoral
mediterrani de Girona. En quant al sòl, predominen els silicis . Podem
afirmar que la gran humitat d’aquesta zona junt a les temperatures
suaus faciliten l’existència d’abundants espècies caducifòlies.
Finalment, pel que fa al clima, predomina l’oceànic, caracteritzat per
hiverns suaus i una escassa amplitud tèrmica.
20. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
La surera és una espècie típica del paisatge mediterrani de litoral. La
surera és freqüent en àmplies zones d’Extremadura, la costa atlàntica
d’Andalusia i zones costaneres de Catalunya i del País Valencià on
predomina el clima templat sec. Aquest clima es característic de la
costa mediterrània i de l’interior peninsular i està caracteritzat per una
gran amplitud tèrmica amb elevades temperatures en estiu i escasses
precipitacions, un ambient perfecte per al desenvolupament
d’aquesta espècie perennifòlia.
21. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
L’alzina és un arbre fort que s’adapta a quasi totes les condiciones
climàtiques, però que concretament, és una espècie típica del
paisatge de l’Espanya Seca. En aquest paisatge, predomina el
clima templat sec, que s'estén al llarg de la costa mediterrània i
l’interior peninsular. Aquest clima està caracteritzat per una gran
amplitud tèrmica amb elevades temperatures en estiu i escasses
precipitacions al llarg de l’any. En definitiva, és una espècie que
podem trobar-la en la majoria de paisatges d’Espanya.
22. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Aquesta, és la formació boscosa més extensa en l’Espanya Seca, ja
que és la que millor s’adapta a les diferencies estacionals de l’interior
peninsular i concretament, és pròpia del paisatge mediterrani de
l’interior. El pi blanc s’estén pel litoral mediterrani i sobre tot l’interior i
els sòls en els que es troba son típics de l’àrea mediterrània:
meridionals, calcaris i rossos. És una espècie que es desenvolupa en les
zones on predomina el clima mediterrani d’interior, localitzat en les 2
submesetes i la Depressió de l’Ebre.
23. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Basant-te en els mateixos fonaments
explica les diferències de vegetació que
trobarem entre aquest últim sector,
l’oriental (Comunitat Valenciana i l’àrea
de distribució del faig.
24. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
El paisatge mediterrani d’interior s'estén per una amplia
zona que compren les depressions del Duero, Tajo, Ebre i
Guadalquivir, i es part del clima de la Comunitat
Valenciana, les temperatures son mes fredes en hivern i
l'oscil·lació tèrmica es elevada i les pluges son escasses,
en pocs llocs superen els 500mm. però es un clima prou
humit per la Comunitat Valenciana, això fa que
apareguen arbres com el Faig, i altres tipus de arbres
capaços de sobreviure en aquest clima, el Faig es un
arbre gran i corpulent que creix en terrenys no massa
compactes de clima humit, forma boscos a l'estiatge
montà, als vessants humits i ombrívols, on s'hi estanca
sovint la boira i els núvols, es fa a les contrades de clima
oceànic i humit. Al País Valencià es troben unes de les
fagedes més meridionals d'Europa a la Tinença de
Benifassà.
25. La diversitat del paisatge natural d’Espanya
Humus: Part del sòl formada per la descomposició
parcial de matèries orgàniques.
Fulla perenne: Fulles que viuen sovint dos o tres anys i
cauen gradualment principalment a la primavera en el
moment en què són substituïdes per les noves.
Regeneració: Acció i efecte de regenerar.
Regenerar: Refer, tornar a l'estat primer una cosa que havia
degenerat.
Vegetació climax: fa referència al màxim desenvolupament de
una comunitat biològica.
Xeròfila: qualitat que tenen algunes plantes per a adaptar-se a
condicions extremes.
Carrascal: Espècie de pi més utilitzada per a repoblar els boscos
mediterranis.
Tomillars: matorrals xicotets en els que abunden flors aromàtiques.
Pirofit. planta que és afavorida pels incendis
