Ací podem trobar una presentació en format PDF amb informació sobre la diversitat del paisatge a Espanya.

1. LA DIVERSITAT DEL PAISATGE D’ESPAYA
Andreu Jiménez Belloque
Toni Guill Hernàndez
Mateo Sánchez Bolivar
Víctor Hernàndez Martí
El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca
El paisatge i la vegetació de l’espanya àrida

3. ÍNDEX
1. Introducció al tema
2. Mapa conceptual
3. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca
3.2. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca, mediterrànea litoral
3.1.1. Aspectes generals
3.2.2. Mediterrani litoral
3.2.3. Tipus de sòls
3.2.4. Característiques generals dels boscos d’aquests paisatge
3.2.5. Exemples de vegetació de cada zona

4. 3.3. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca, mediterrànea d’interior
3.3.1. Localització i clima
3.3.2. Vegetació
3.3.3. Sòls i formació addicional
4. El paisatge i la vegetació de l’Espanya àrida
4.1. Conceptes bàsics
4.2. Localització
4.3. Sòls i clima
4.4. Paisatge àrid d’interior peninsular
4.4. Paisatge àrid del sud-est peninsular
5. Exercici PAU

5. INTRODUCCIÓ
Una de les principals característiques del territori espanyol és la seua gran diversitat paisatgística i
climàtica. Espanya és el pont entre el continent europeu i l'africà fet que li aporta una diversitat immensa,
és a dir entre una zona i una altra de la península pot canviar dràsticament tant el clima com a paisatge o
la flora i fauna.
Així doncs Espanya podem trobar tot tipus de boscos , podem trobar plantes influenciades per la
característiques climàtiques europees com els caducifolis i fins a plantes xeròfilas, és a dir adaptades al
mitjà africà.
El sòl, el clima, el relleu són alguns dels factors que més varíen a causa d'aquesta gran diversitat, en
aquesta presentació ens centrarem en l'anàlisi de l'Espanya seca i l'Espanya àrida.

7. EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ
DE L’ESPANYA SECA

8. ASPECTES GENERALS
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA
Ocupa l’àrea de major extensió
d’Espanya i presenta diversitat de
clima i sòls. Per açò, es poden
disitnguir dos tipus de paisatge: el
mediterrani litoral i el mediterrani
d’interior.
Mapa de distribució de paisatges

9. EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ
DE LA ESPANYA SECA,
MEDITERRÀNEA LITORAL

10. MEDITERRANI LITORAL
S’estén pel litoral mediterrani, Extremadura i zones d’Andalusia. En aquestes zones els hiverns són suaus i els estius calorosos. Les
precipitacions són escasses i irregulars.
Mapa d’extensió de les zones amb paisatge
mediterrani litoral
exemple paisatge del clima (Sierra Grande
[Hornachos, Extremadura])
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

11. TIPUS DE SÒLS
En Extremadura i Andalusia
occidental predominen els marrons
meridionals. Són per tant, terres amb
escàs humus.
Tierra de Barros (Badajoz).
Exemple sòl marró meridional
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

12. A la resta de territoris els sòls són marrons calcaris que amb unes bones
precipitacions, són favorables per als cultius. En les depressions apareix un altre sòl, la
terra rossa.
Sòl marró calcari Terra rossa
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

13. CARACTERÍSTIQUES GERERALS DELS BOSCOS
D’AQUESTS PAISATGES
Boscos poc desenvolupats. Predominen les formacions perennifolies.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

14. EXEMPLES DE VEGETACIÓ DE CADA ZONA
En zones de Catalunya i el nord de València predomina l’alzina que s’adapta a quasi totes les
condicions. És un arbre fort i madur i sol presentar-se amb un ric sotabosc.
Distribució de l’alzina Alzinar a la comarca de
Bages (Barcelona)
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

15. En els sòls silicis (Extremadura, costa atlàntica andalusa i zones de Catalunya i la CV)apareixen les
sureres. Sovint és substituit per formacions arbustives com la maquia (arboç, grèvol, bruc) i el margalló.
Distribució surera Bosc de sureres Extremadura
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

16. En les àrees més seques predomina la carrasca però el matoll sol substituir la formació arbòria. En sòls
silicis d’aquestes zones, apareixen la garriga i el llentiscle. També apareix vegetació de tipus estepari,
formada per timonedes.
Llentiscle al parc natural de l’Albufera TimonedesTimonedes
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL

17. EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ
DE LA ESPANYA SECA,
MEDITERRÀNEA D’INTERIOR

18. LOCALITZACIÓ I CLIMA
Es distribueix per una àmplia zona que comprén: les depressions del Duero, Tajo, Ebrwe i part de la del Guadalquivir. La Meseta
és la unitat de relleu més representativa.
Esta zona està inclosa dins del domini mediterrani, tot i
que l’aïllament de la Meseta fa que mostre trets de clima
continentalitzat. Temperatures fredes a l’hivern i forta
oscil·lació tèrmica, precipitacions escasses per l’aïllament
de les borrasques a l’interior peninsular.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
Parc nacional de Cabañeros (ciudad real), clar
exemple de paisatge mediterrani d’interior.

19. VEGETACIÓ
L’arbre principal del paissatge
mediterrani principal és sens dubte el pi
blanc, podem trobar-lo a totes les
serralades pròximes a l’Horta Sud.
Pi blanc
La formació boscosa més extesa és el carrascar tot i que en els llocs on no hi ha carrasca, apareix un
matoll de màquia i garriga. Definitivament on no trobem cap d’aquestos arbres i matolls vegem com
apareixen formacions com les timotedes i els espartars, més adaptades a les baixes temperatures i a les
escasses pluges.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR

20. GarrigaMàquia
AlzinaCarrasca
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR

21. SÒLS I FORMACIÓ ADICIONAL
El paisatge mediterrani d’interior ha estat molt condicionat per la intervenció de l’home,
amb invasions per part d’espècies com el pi blanc.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
Serra Calderona
En quan els sòls dominants, són els
típics de l’àrea mediterrànea:
marrons meridionals, marrons
calcaris i rojos mediterranis.

22. EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ
DE L’ESPANYA ÀRIDA

23. CONCEPTES BÀSICS
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Edàfiques: relacionades amb el sòl.
Termófilo: Necessitat de temperatures elevades per al seu normal desenvolupament, que
descendisquen més de 0ºC
Xerofília: adaptació a la falta de recursos hídrics que consisteix en: ares molt largues que formen
una completa i enorme estructura, la reducción a les seres falles a arços i en cas que pinguen fulles
estes presenten nombrados porus.
Gipsòfillas: plantes que suporten els sòls amb gran presència d’ions de magneto i calci.
Calitx: són fines làmines superposades a manera de costa.

24. LOCALITZACIÓ
Paisatge i vegetació corresponents a dues zones de la península
A determinades zones de l’interior peninsular
dels plans d’Albacete i part de la conca
mitjana de l’Ebre.
A la zona del sud-est peninsular, és a dir, des
del sud d’Alacant, plans i costa d’Almeria fins
a Murcia
Localització de l’Espanya àrida
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA

25. SÒLS I CLIMA
Clima de l’interior peninsular
Clima del sud-est peninsular
Sòl
Clima mediterrani continental àrid, és a dir, un clima amb temperatures molt baixes a
hivern i molt altes a estiu, amb gran escassetat de pluges durant tot l’any.
Són en ambdues zones els sòls es caracteritzen per ser marrons grisencs, poc llavats. Sòls en els quals
quan es produeix una acumulació de carbonat càlcic, es forma el calitx, que són fines làmines
superposades a manera de costa.
Sòl àrid amb calitx
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Clima de tipus subdesèrtic. Les temperatures són relativament altes durant tot l'any i les
precipitacions són molt escasses (només de 300 mm a l’any).

26. PAISATGE ÀRID D’INTERIOR PENINSULAR
Vegetació
Paisatge molt condicionat per unes condicions edàfiques molt difícils i per un clima sec en què les
temperatures solen baixar els -10ºC.
Les plantes presenten una acusada xenofilia, és a dir, están adaptades a la falta de recursos hídrics.
Destaca l’absència d’arbres i boscos en aquesta zona així doncs l’única planta que s’assembla és la savina, però
molt dispersa.
La vegetació present és de tipus arbustiu, és a dir, plantes que no tenen estructures principals o tronc, sense
que es ramifiquen des de la mateixa base com el coscoll i l’arç negre.
Destaquen també timonedes i espartars plantes de tipus estepari.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA

27. Coscoll Arç negreEspartars
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA

28. PAISATGE ÀRID DEL SUD-EST PENINSULAR
Paisatge
Vegetació
Paisatge molt condicionat per la duresa climàtica i sobretot per les condicions edàfiques, ja que són freqüents
d’una banda, els saladars zones que tenen un alt grau de materials salins i per un altra, els sòls d’algeps.
En general, les plantes presenten a més de xerofília, un caràcter termòfil. La vegetació present és
de tipus arbustiu espinós, destaca l’arç trincat i els espàrrecs silvestres encara que en les zones
que les temperatures que no permeten l’aparició d’aquest tipus de plantes apareixen els tomillars i
una formació esteparia xerófila composta per espart, Albardí i Botja.
En els saladars existeix un predomini d’espècies com a salicorns i salats.
En els sòls vesiferós destaca les plantes denominades com gipsòfiles.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA

29. Espàrrecs silvestres
Salats
Botja
Albardí Salicorns
Arç trincat
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA

30. EXERCICI PAU

31. EXERCICI PAU
En el document 1 trobem descrites les principals característiques
ecològiques de quatre de les espècies arbòries més corrents d’Espanya: el
faig, el pi blanc, l’alzina i la surera. En el document 2 trobem quatre mapes
que mostren les quatre àrees de distribució de les dites espècies. Indiqueu
cada mapa de distribució a quina espècie de les comentades correspon i
explica les raons en que fonamenteu la decisió

32. Document 1
El faig (Fagus sylvatica) és una espècie arbòria que suporta malament la calor i exigix una gran humitat en l’aire, i li són favorables les boires i les
rosades estiuenques. S’adapta tant a sòls calcaris com als silicis.
L’alzina (Quercus ilex) és un arbre que creix lentament i que pot arribar a altures de fins a 20 m. Les seues fulles de color mat són xicotetes i
coriàcies, és a dir, amb una espessa cutícula per a evitar l’evaporació per la radiació solar. Té un sistema d’arrels molt potent, per a aprofitar al màxim
les escasses precipitacions, des de poc més de 300 mm fins als 2000 mm anuals. Sol trobar-se dominant sobre sòls calcaris encara que també
pot desenvolupar-se sobre sòls silicis i margosos.
La surera (Quercus suber), del mateix genere que l’alzina, resulta un poc més exigent en humitat que aquella, i no és estrany que puguen aparèixer
juntes en un mateix lloc. És menys resistent a les gelades i a la sequera, i necessita d’entre 600 i 1000 mm anuals i sol situar-se entre les isotermes
de 14 i 17º C. És troba, per tant, en àrees amb hiverns relativament suaus. No la trobarem mai sobre sòls calcaris, preferint clarament els àmbits
silicis, és a dir, es troba sobre sòls més àcids.
El pi blanc (Pinus halepensis) és de les quatre espècies presentades la menys exigent en aigua (menys de 250 mm anuals) i el podem trobar sobre
tot tipus de sòls, i és dominant sobre els sòls pobres desenvolupats sobre materials calcaris. És l’espècie arbòria dominants sobre les vessants
seques de les terres baixes, apareix entre el nivell del mar i els 1.000 m d’altitud, ja que no suporta bé els freds hivernals molt rigorosos.
Font: Lázaro de Torres et al. (1997) i Atles Nacional d’Espanya (IGN).
EXERCICI PAU

33. Document 2EXERCICI PAU

34. El Mapa A indica la distribució del faig ja que com s'indica en document 1 és una espècie que tolera
malament la calor i exigeix una gran humitat de l'aire, per tant pertanyerà al paisatge de l'Espanya humida, és
a dir la cornisa cantàbrica on les precipitacions són constants i abundants, i l'estiu és curt i suau. També
podem arribar a aquesta conclusió gràcies a la informació sobre la seua fàcil adaptació tant als sòls calçaris
com als silicis, ja que açò ens permetria trobar-la tant en la Serralada Cantàbrica com al Pirineu navarrés,
disminuint al Pirineu central i oriental, fet que coincideix amb la fotografia.
El mapa A correspon a:EXERCICI PAU

35. El mapa B correspon a:
El Mapa B pertany a la surera posada que, encara que és una espècie bastant similar a l’alzina i, encara que se li pot
trobar moltes vegades al costat d'ella, es caracteritza per necessitar més humitat i per resistir pitjor les gelades. Per açò,
es localitzarà en àrees d'hiverns suaus com la zona oriental de les dues Submesetes, en les quals la influència de l'Atlàntic
suavitza les temperatures i augmenta les pluges, ja que aquesta espècie necessita unes precipitacions superiors als
700mm. A més, com s'afirma en el Document 1, la surera tendeix adaptar-se millor als sòls silicis que són els
predominants en la zona occidental de la Meseta. Cal destacar també que es poden trobar sureres en zones del nord de
Catalunya on es donen les mateixes condicions anteriorment detallades, tal i com s’observa al Mapa B.
EXERCICI PAU

36. EXERCICI PAU
El mapa C correspon a:
El mapa C ha de pertanyer a l’alzina. Aquesta és , com la surera , l' espècie més important del bosc mediterrani . Està present
pràcticament a tot el territori peninsular , des del sud-est de Galícia fins a Almeria i des de Girona fins a Cadis , passant per
les Illes Balears . S'adapta bé al fred de l'hivern i la calor de l'estiu , i encara que prefereix els sòls calcaris també es
desenvolupa sobre sòls silicis i margosos . Aquests factors expliquen la seva gran extensió . Les seves condicions fan que
aquest arbre puga créixer i sobreviure en moltes zones de la península amb fortes diferències temperamentals entre si. Com ha
indicat el document que sen’s ha facilitat anteriorment, l’alzina també pot viure a llocs secs amb menys de 300mm d’aigua a
l’any, açó fa que estiga tan estesa, s’adapta molt bé al clima i a les precipitacions.

37. El mapa D correspon a:
El mapa D ha de pertanyer al pi blanc (pino carrasco), és poc exigent en aigua , per això és l'espècie que s'ha utilitzat per
repoblar els pitjors sòls i les vessants fins i tot en les zones de l'interior . La seva localització en el vessant mediterrani explica
la repoblació intensa que en s'ha produït en aquesta zona. El pi blanc creix a les zones més baixes del vessant mediterrani,
entre 0 i 1000m d’altura, ja que aquesta especie d’arbre, no tolera massa bé les baixes temperatures per això sobreviu sense
cap problema per les zones de l’interior i la costa del mediterrani. Podem trobar-lo a infinitat de serres i serralades al voltant de
la comunitat valenciana, on el pi blanc, es l’espècie més extesa i important.

38. Atenent tant als factors que condicionen el clima de la Península Ibèrica,
a la disposició del relleu i a les característiques de la vegetació existent
elabora un INFORME en què expliques per què la façana oriental
peninsular és la zona més castigada pels incendis forestals de gran
magnitud.

39. Introducció:
Els incendis i la seu principal conseqüència, es a dir la
desforestació centrant-nos en les seues conseqüències
( perduda del paisatge, destrucció de l'hàbitat d'animals etc..)

40. Cos.
Factors que diferencia a la zona oriental de la península de la resta de la península.
Naturals.
Factors de tipus climàtic i de relleu
-extrema sequera estiuenca, típica de l'àrea mediterrània
- ,la influència de l'aire càlid mediterrani i, sobretot, del procedent del nord d'Àfrica.
- la disposició del relleu que aïlla aquesta zona de la influència dels vents humits i borrasques
- les tempestes d'estiu provocades per l'escalfament de l'aire
El factor de la vegetació i les seues característiques.
-Poca presència d'arbres i per tant la llum del sol arriba directament al sòl, no existeixl la coberta vegetal i per tant no existeix el efecte esponja provocat per
els arbres
-Vegetació de tipus arbustiu que es troba molt prop del sòl (El sotabosc és molt ric, a causa de l'abundant llum que arriba al sòl, i és altament inflamable)
Causes no naturals i generals.
-Els interessos econòmics (requalificació urbana)
-Una política forestal errònia
. la desídia i falta de responsabilitat de la població

41. Gràfic de la Conselleria de Medi Ambient,
Generalitat Valenciana
Conclusió
Reprendre el tema de la desforestació
encaminat a possibles solucions
(personal qualificat en el disseny de la
política forestal, activitats de prevenció
com a campanyes de conscienciació).
Nombre de incendis per mesos, any 2000

42. MATERIAL COMPLEMENTARI

43. MATERIAL COMPLEMENTARI