1. Premis Sant
Jordi curs
2011-12
Modalitat de
llengua
catalana

2. Júlia Niñerola, 2n premi narrativa
La cadira màgica del temps
En Toni era un “frikie” de l’ordinador i els videojocs, amb això també vull dir
del facebook, msn, skape, de tot el que existís! I quan treien un nou joc de
la play sempre era el primer en comprar-lo. Potser això tenia les seves coses
bones, però també en tenia de dolentes. No tenia amics, al principi tothom li
anava al darrera perquè ell li deixés els seus videojocs, però va arribar un
extrem en què es va adonar que només volien ser els seus amics per aprofitar-
se d’ell i ja no es refiava de ningú, només del seu ordinador i la seva play, que
eren els seus únics i millors amics.
Per estar còmode a l’hora de jugar, tenia una cadira, però aquella cadira
començava a quedar-se vella, fins que un dia es va trencar. Ell es va posar
molt nerviós. _Oh, no! No podré tornar a jugar fins que aconsegueixi una
altra cadira!- va pensar. Així que es va afanyar a buscar-ne una de nova. Feia
poc havia escoltat dir al seu pare que a les golfes hi havia una cadira
d’ordinador dels antics propietaris de la casa i estava gairebé nova. No va
dubtar en anar corrent a les golfes i agafar la cadira. Com bé havia sentit,
estava nova, era d’un color verd, no gaire bonica, però a ell li va servir. Al
cap de pocs minuts ja tornava a estar assegut amb la cadira nova i concentrat
jugant a la play.
Després va anar a l’ordinador i es va posar a jugar a un joc de matar, però de
cop, el joc es va parar, l’ordinador es va bloquejar i en Toni s’havia d’esperar
a que es carregués. Com feia sovint, es va posar a donar voltes amb la cadira
i... Pum! Va obrir els ulls bocabadat! Es trobava al mateix lloc d’abans, però ja
no hi era el seu ordinador, sinó que estava tot ple de joguines i més joguines.
En Toni no entenia res.

3. Va sortir al balcó i al pati de casa seva es va veure a ell mateix, però amb 5
anyets, quan encara no li havien regalat ni l’ordinador ni la play. Estava
jugant al pilla-pilla amb tots els seus amics. Ell, ja havia oblidat la sensació
que se sent quan estàs rodejat d’amics que t’estimen, que et fan riure... i li
van entrar ganes de plorar, plorar perquè se sentia inútil per haver
abandonat a tots els seus amics i ho volia canviar. De sobte, li van agafar
ganes d’ anar a veure a tots els seus amics de la infància, per veure si se’n
recordaven d’ell i perquè volia una altra oportunitat. Es va tornar a asseure
a la cadira i va tornar a fer-la girar.
Quan la cadira es va aturar, tornava a ser davant l’ordinador. Va sortir corrent
de la seva habitació, encara amb uns ulls com unes taronges per tot allò que li
estava passant. No sabia ni si era un somni, però tenia la necessitat de visitar
als seus amics. Primer va anar a casa d’en Martí, el seu antic millor amic.Va
picar al timbre de la porta, una mica acovardit. Va sortir la seva mare i li va
dir:
-Hola, que busques al Martí?
-Sí- va contestar en Toni.
-I tu ets en...?
-En Toni, senyora.
-Oh! Haver-ho dit abans! Hola Toni! Passa, passa. Que n’ha sigut de tu tots
aquests anys? – Va preguntar la senyora molt sorpresa.
-Mira, doncs... he estat una mica en un altre món, però crec que ja he tornat
a la realitat- Va dir en Toni amb un somriure.
-Doncs mira, pots pujar a dalt, on sempre, a la seva habitació està en Martí.
-Moltes gràcies.
En Toni va pujar les escales silenciosament. Estava nerviós. No sabia si el seu
amic s’alegraria de veure’l o pel contrari, no voldria saber res d’ell. Va
arribar a l’última escala, només calia girar a la dreta i allà trobaria al seu
amic. Quan va ser davant la porta va veure que estava tancada i va picar

4. tímidament. De cop la porta es va obrir, en Martí se’l va quedar mirant
sorprès sense dir res i en Toni va quedar mut i paralitzat. Van estar així uns
segons que es van fer molt llargs per als dos, però en Toni es va decidir i va
dir:
-Hola...
-Hola? Això és l’únic que saps dir després de tants anys...?-va dir el noi, fent-
se l’ofès.
-És veritat, no, ho sento.- Va contestar en Toni avergonyit.
En Martí no va aguantar més i es va tirar a sobre d’en Toni, donant-li una
abraçada com mai ningú abans li havia donat. Els dos van acabar explotant i
es van posar a plorar.
Després van sortir a donar una volta i van estar parlant de les seves coses i de
tot el que havia passat. Els dos estaven més feliços que mai, en Toni feia
temps que no sentia emocions tan fortes.
Un dia en Martí i en Toni van quedar a casa d’en Toni, però per jugar a la
play... D’acord que havia aconseguit fer més amics, ja que els dies següents,
acompanyat per en Martí havien estat retrobant els antics amics que havia
perdut, però quan estava sol, o ara també amb els amics, es posava a jugar a
la play i a xatejar per l’ordinador i no hi havia ningú que el fes fora. Els seus
pares no sabien què fer... Si li treien la play, el noi es posaria molt furiós i
s’enfadaria molt, i tampoc volien això. Havien intentat parlar amb ell de tot
aquest tema i li havien dit que intentés deixar una mica més l’ordinador, però
ell no entrava en raó.
Al cap d’uns dies, sense pensar en els poder màgics de la cadira, o el que ell
pensava que feia la cadira, va tornar a fer-la girar amb ell a sobre, i de
cop...PUM! Un altre cop, ara sí que ja no entenia res. Ell pensava que l’altre
cop que li havia passat això era perquè s’adonés que havia de recuperar els
seus amics, però això ja ho havia fet, llavors... a que es devia aquest viatge
en el temps?

5. Es va aixecar de la cadira, va baixar les escales i va anar al menjador, allà es
va veure a ell amb 30 anys, assegut al sofà, mirant la televisió i jugant a la
play alhora. Més lluny hi tenia l’ordinador, amb el facebook obert, i un
videojoc de matar en pausa. Estava gras com una foca i tenia cara d’amargat.
Es va estar observant durant una estona. No s’ho podia creure... No
treballava, encara vivia amb els pares i seguia amb la play, l’ordinador i la
televisió. Ell no estava disposat a viure així. No volia convertir-se en això que
tenia davant els seus ulls. Volia canviar el futur i ser alguna cosa més en la
vida que aquell pobre desgraciat en què s’estava convertint.
Corrent va tornar a la cadira i va donar voltes, uns segons més tard tornava a
estar al present. Sense pensar-s’ho dos cop, va agafar la play i li va portar a
la seva mare. Li va dir que li amagués i que la posés en venda. També volia
que vengués tots els seus videojocs, de la play o de l’ordinador. Després va
pujar a la seva habitació i es va esborrar el facebook, el msn, el skape, TOT!
La seva mare estava impressionada, però s’alegrava del que estava passant.
En Toni tenia por, no sabia si s’estava equivocant o si estava fent el correcte,
però se sentia alleugerit. Va mirar on tenia abans les seves antigues joguines,
va recordar que ell abans jugava a futbol, però quan va començar a jugar amb
la play ho va deixar tot per ella. Llavors va trobar una pilota de futbol, la va
agafar i la va inflar. Després va intentar fer tocs amb ella i per sorpresa seva,
va veure que seguia sent el rei de la pilota de futbol. No s’ho va pensar ni un
segon i llavors li va dir a la seva mare que es volia tornar a apuntar a futbol.
Tot seguit, va anar a buscar a la seva colla d’amics retrobats. Tots junts van
anar a un camp de futbol que hi havia prop del seu barri i allà es van passar
tota la tarda jugant.
En Toni va comprendre llavors, que no hi ha res millor que passar tota una
tarda al carrer amb els amics, jugant i corrent, sense estar quiet davant d’una
pantalleta amb els cascos posats. No comprenia com havia pogut deixar-ho
tot: els amics, els estudis, l’esport... Només per la play i l’ordinador.

6. Els dies següents, també va millorar molt en els estudis, amb la play havia
baixat molt el rendiment, però ara tornava a fer els deures, a estudiar per als
exàmens i tornava a somiar en ser un bon científic i futbolista de gran.
Un dia, fent els deures a l’ordinador, va tornar a girar la cadira, per veure
què passava. Era molt estrany tot allò que havia passat, però li havia agradat
viatjar en el temps. Al girar-la, no va passar res...-Com pot ser?-es va
preguntar. Potser tot el que havia passat havia sigut fruit de la imaginació. La
play i l’ordinador no havien pogut afectar del tot a la seva consciència, i ell,
com a bon científic que volia ser, no creia en coses paranormals i això de la
cadira màgica es podria dir fet paranormal. Encara que a ell li havia encantat
l’experiència, no només perquè s’havia adonat del greu perill d’aquestes
maquinetes, sinó també perquè havia sigut una aventura al·lucinant i va
preferir pensar que la cadira sí que viatjava en el temps, però només en
moments importants i per ajudar a la gent a no equivocar-se. Mai no va
arribar a saber si aquests misteriosos viatges en el temps havien sigut reals o
només imaginaris per ajudar-se a ell mateix.
La mare, havia posat la play en venda, també tots els seus videojocs. Un bon
dia, la va trucar una senyora, que deia que volia comprar-li tot. Van quedar a
davant de casa d’en Toni, perquè la senyora li passes a recollir la venda. Quan
va arribar, venia acompanyada del seu fill. Devia tenir un o dos anys menys
que en Toni i se’l veia molt entusiasmat. La mare d’en Toni li va entregar la
play junt amb tots els jocs, i quan estaven a punt de marxar, en Toni va
arribar corrent com podia amb la cadira màgica a les mans. Tot seguit li va dir
al nou propietari de la play:
-Té, és molt probable que la necessitis. A mi m’ha ajudat molt. Ara és teva,
te la regalo.
El noi se’l va quedar mirant estranyat, no ho entenia: ell ja tenia una cadira
d’ordinador, i molt més nova i bonica que aquesta. Però què hi podia fer? Si li
regalaven no podia dir que no. Quan la va tenir a les mans, va notar alguna
cosa inexplicable, com si algú a dins seu, li digués: -Queda-te-la, no siguis

7. burro!- Llavors es va adonar que aquella cadira tenia alguna cosa especial.
Era diferent a totes les altres i tenia un toc màgic i misteriós.