1. .Tectònica de plaques
• .1 descripció de la teoria: plaques litosfèriques
• .2 limits de plaques divergents
• 3 limits de plaques convergents
• 4 limits neutres
• 5 Motor del moviment de les plaques: corrents
de convecció
2.
3. Les dorsals oceàniques
• són uns sistemes de serralades submarines
interconnectades al llarg de la superfície del
fons oceànic i que superen els 70.000 Km de
longitud.
• Són estructures de doble cresta amb una
alçada mitjana d'uns 2000 m sobre les planures
abissals i que presenten en el centre una
profunda esquerda, anomenada rift.
• L'eix principal de la dorsal es troba fracturat en
forma de ziga-zaga com a conseqüència d'un
gran nombre de falles perpendiculars.
4.
5.
6. les fosses submarines
• Per últim, són depressions llargues,
profundes i estretes que poden arribar fins
als 11.000 m de profunditat. Es troben
vorejant alguns continents o en zones
concretes dels oceans, fonamentalment
de l'oceà Pacífic
7. EDAD DE LES ROQUES DE
L’ESCORÇA OCEÀNICA
• Entre les dades aportade:
a) l'edat de les roques del fons oceànic
augmenten progressivament a mesura
que ens allunyem de les dorsals
b)cap roca oceànica té una edat major
de 200 milions d'anys, mentre que les
roques trobades als continents, tenen edat
molt més antigues, arribant fins a 4000 ma
8.
9.
10.
11.
12.
13. Teoria de la tectònica:
descripció
• Tuzo Wilson, geofísic canadenc, va ser el primer
en proposar la teoria de tectònica de plaques en
un article publicat en la revista Nature el 1965.
L'havia sorprés que la majoria dels processos
de l'escorça terrestre estaven concentrats en
tres tipus de característiques estructurals,
posades de relleu pels terratrèmols i l'activitat
volcànica: les serralades (inclosos els arcs
insulars), les dorsals mesoceàniques i les grans
falles de salt horitzontal (falles de transformació)
.
14. Tectònica de plaques
• La teoria de tectònica de plaques agrupa de
forma coherent tota una sèrie de processos
geològics :
• activitat volcànica,
• formació de serralads,
• apertura d’oceanss,
• activitat sísmica,
• Processos d’erosió i deformació de ropquies
interrelacionats ara gràcies a aquesta teoria
15. Descripció de la teoria
• Segons aquesta teoria la part més superficial de
l'interior de la Terra -la litosfera (escorça + primers
quilòmetres del mantell )- està formada per una sèrie
de fragments, les plaques litosfèriques, que es mouen
lentament les unes respecte a les altres. Les plaques
es comporten com a cossos rígids i els seus
moviments es deuen a causes internes: es pensa que
sota la litosfera hi ha una capa -Astenosfera (del grec
asthenos, feble )- de baixa rigidesa i comportament
plàstic i afectada per una sèrie de moviments de
convecció que en el seu moviment arrosseguen les
plaques.
16. Descripció de la teoria
• El nombre, la configuració i els moviments
relatius de les plaques han canviat al llarg
de la història geològica de la Terra.
• Les plaques poden fragmentar-se o
soldar-se.
• L'actual cicle va començar a configurar-se
fa uns 200 m.a. quan un gran continent la
Pangea va fragmentar-se i originà les
plaques actuals.
17.
18. TRES TIPUS DE PLACA
• El concepte de placa no
es correspon amb els de
continent i oceà. Tenin
TRES tipus de plaques:
• OCEÀNIQUES
• CONINENTALS
• MIXTES
19. • La litosfera està formada per 8 grans plaques
litosfèriques (Pacífica, Nazca, Amèrica del
Nord, Amèrica del Sud, Euroasiàtica, Africana,
Indoaustraliana i Antàrtica) i una sèrie de
plaques menors com la Caribenya, Cocos,
Filipina o Aràbiga.
• A més a més en moltes plaques podem
diferenciar subplaques.
• La seua extensió varia des de centenars a
milers de Km2, les plaques Pacífica i Antàrtida
les més grans. El seu gruix , aquest varia des
d’uns 15 Km en zones oceàniques fins a uns
200 Km sota les grans serralades
20.
21.
22. Secció transversal de la Terra: d'esquerra a
dreta observem les plaques de Nazca,
Sudamericana i Africana
23. 3 tipus de Limits de plaques
Convergents o destructius
Divergents o constructius
Transformant o neutres
25. Mapa que mostra el rift mesoatlàntic que travessa Islàndia i
que és el responsable de la separació de les plaques
Nordamericana i euroasiàtica. Els triangles representen
volcans actius.
26. LIMITS DIVERGENTS: LES
DORSALS
• Corresponen a les dorsals oceàniques,
fins i tot les seues parts emergides, com
ara el cas d'Islàndia.
• Son marges divergents ja que a partir de
la dorsal les plaques es desplacen en
sentits contraris i constructius, l'activitat al
llarg dels rifts oceànics determina la
formació d'escorça oceànica a partir dels
materials procedents de l'astenosfera
27. LIMITS DIVERGENTS: LES
DORSALS
• Aquesta activitat provoca l'expansió o
extensió dels fons oceànic i la separació
dels continents adjacents.
• La velocitat d'expansió dels fons oceànics
ha estat calculada i és variable: hi ha
dorsals lentes com l'Atlàntica, amb una
velocitat mitjana < 5cm / any , i ràpides
com la Pacífica Oriental amb una velocitat
> 10cm / any
28.
29.
30.
31.
32.
33. Rift continental: limits divergents al
continent
• En Àfrica oriental, els processos d’expansió
han separat la penísula Aràbiga del continent
africà amb la formació del Mar Roig.
• Un nou centre expansiu està originant-se en
Àfrica oriental. Quan l’escorça continental està
sotmesa a un procés distensiu acaba per
trencar-se i formar fosses tectòniques
(associacions de falles normals) alhora que el
material calent de l’interior, en perdre la pressió
que posseïa esdevé magma i ascén a la
superfície
35. • Les zones de rift intracontinental són espais
allargassats (de vegades fins de miliers de
quilòmetres) i molt estrets que es caracteritzen per un
aprimament de l'escorça continental i del mantell
superior subjacent i una estructura de blocs
individualitzats per falles.
• Els blocs queden de manera que la zona de rift resulta
deprimida fins al punt de poder ser envaïda pel mar o
ocupada per llacs.
• .
36. • Les zones de rift comporten una extensió
lateral, una mena d'estirament i, alhora, una
ascensió de l'astenosfera a nivells més
superficials: això provocarà una feblesa
mecànica i un flux de calor important, dels
quals resulten unes condicions favorables a les
manifestacions volcàniques i sísmiques.
37.
38.
39. Limits divergents continentals:RIFT
VALLEY AFRICÀ
• Un procés semblant pot ocórrer a l'interior
d'un continent, com per exemple a la zona
de llacs d'Àfrica Oriental, on hi ha un
fracturament i estirament de l'escorça
continental, l'evolució de la qual produirà
una dorsal amb la formació d'un nou oceà.
42. LIMITS CONVERGENTS
• Els límits convergents es corresponen
geogràficament amb les fosses marines, arcs
d'illes volcàniques o serralades recents.
• Són vores destructives ja que hi té lloc la
destrucció de part de la litosfera en un procés
anomenat subducció.
• En altres casos la convergència acaba amb la
col·lisió de dues vores continentals de plaques.
43.
44. SUBDUCCIÓ
• La subducció és el procés pel qual la
litosfera oceànica d'una placa
s'enfonsa per sota d'una placa veïna.
• És un procés destructiu ja que el
material de la litosfera retorna a la
astenosfera i compensa la formació
de nova litosfera que hi té lloc a les
dorsals
45. ZONES DE SUBDUCCIÓ
• El mecanisme de subducció va ser descobert
gràcies als estudis sísmics sobre la distribució
dels hipocentres als marges oceànics ja que es
diposen segons superfícies inclinades cap als
continents o arcs illencs pròxims en un angle
d'uns 45º.
•.
46. • Són els plans de Benioff definits per la
superficie on tenen lloc aquests hipocentres i
que arriben fins a 700 Km. Els plans de Benioff
corresponen a les superfícies d'enfonsament
de la litosfera oceànica
47. LIMITS DE PLACA
CONVERGENTS
A)PLACA OCEÀNICA-OCEÀNICA: ARCS
ILLA
B) PLACA OCEÀNICA-CONTINENTAL:
SERRALADES PERICONTINENTALS.
C) PLACA CONTINENTAL-CONTINENRAL:
SERRALADES INTRACONTINENTALS.
49. A) Subducció placa oceànica –
oceànica
• Vulcanisme
• Cadenes d’illes en forma d’arc
• sismicitat
50. A) Subducció placa oceànica –
oceànica
• s'origina una zona de subducció que és la
responsable de l'aparició d'una fossa
abissal i una sèrie d'illes volcàniques
paral·leles a la fossa i que han estat
formades per l'eixida de part del material
d'escorça fos a la zona que subducció i
que puja a favor de les fractures
originades pel xoc de les plaques.
62. Si la convergència entre plaques
apropa dues vores continentals
• es produeix una col·lisió on no hi ha una
destrucció de la litosfera sinó
deformacions intenses. La formació de
l'Himàlaia representa potser la més visible
i espectacular conseqüència de la
tectònica de plaques.
63.
64. Formació de l’Himàlaia
• La formació de
l’Himàlaia va començar
fa uns 40 o 50 m.a. quan
els continents de l’Índia i
Euràsia col·lisionaren.
L’Índia formava part de
Gondwana i es va
separar d’aquesta i es
desplaçà cap al nord.
65. Formació de l’Himàlaia
• Primerament, el contacte
entre la placa de l’Índia i
Euràsia era un límit de
subducció, però quan el
marge oceànic de la
placa de l’India
desaparegué, començà
la col·lisió.
66. Si la convergència entre plaques
apropa dues vores continentals
• És el resultat de la col·lisió de la
massa continental de l'Índia que
formava part del continent de
Gondwana contra la vora sud de la
placa Euroasiàtica. En lloc de subduir,
els marges continentals de les dues
plaques, gruixuts i relativament
lleugers es pleguen i s’alcen
67. convergència dues vores
continentals
• L’Himàlaia es troba a més de 8800 metres sobre
el nivell del mar, mentre que la veïna plataforma
del Tibet supera els 5000 metres.
68. himàlaia
• Tot això ve demostrat
per l’existència de fòssils
marins al Tibet.
Actualment el moviment
de l’India continua i és el
responsable de l’aparició
d’intensos terratrèmols
que s’extenen per gran
part d’Àsia.
69.
70. Vores neutres
• Falles transformant
• Lliscament lateral de les plaques
• Sismicitat elevada
• No vulcanisme
71. Limits neutres o transformants
• La zona entre dues plaques que llisquen
lateralment una respecte a l’altra rep el
nom de límit transformant o límitde falla de
transformació
• zones de fractura que conecten dues
zones on hi ha expansió
72. Falla transformant en dorsal
• La majoria de
les falles de
transformació
es troben en en
fons oceànic,
tot originant els
marges en zigi-
zaga de les
dorsal
73. també les podem trobar en el continent com és el
cas de la falla de san Andrés a Califòrnia
•
74.
75. • Les zones de lliscament lateral més conegudes
són la falla de San Andrés a Califòrnia.
• la placa Pacífica es desplaça cap al Nord uns 5
cm/any, lliscant al costat de la placa Nord-
americana al llarg de l'eix de la falla.
• Recordeu que Califòrnia és una zona de elevat
risc sísmic (terratrèmol de S. Francisco el
1906).
76. Limit neutre: Palestina
• Una altra falla de
transformació és la que
es presenta a Palestina
(definida pel mar Mort,
riu Jordà, mar de
Galilea) i que representa
el lliscament de la placa
Aràbiga respecte
l'Africana com a
conseqüència del
moviment de separació
originat a la mar Roja.
•
77. Limits neutres
• Ací no es dóna ni construcció ni
destrucció de litosfera.
• No hi té lloc activitat volcànica però sí una
intensa activitat sísmica.
• Les plaques llisquen lateralment i formen
falles de direcció perpendicular a les
dorsals.
78.
79.
80. • Tuzo Wilson les va interpretar com a
estructures originades pel moviment
continuat de les plaques que adapten a la
geometria de la superfície terrestre el seu
moviment ja que una vegada solidificat el
material que eix de les dorsals, serien
massa rígides per desplaçar-se per una
superfície quasi esfèrica
90. • Quin mecanisme és el responsable dels
moviments de les plaques? La ciència no
disposa encara d'una resposta definitiva. El
mecanisme més acceptat suposa l'existència
d'uns corrents de convecció a l'astenosfera. En
la convecció, una zona d'un fluid és escalfada,
es dilata i perd densitat, de manera que ascén i
quan es refreda (augmenta la seua densitat) en
superfície, torna a descendre.
91.
92. • En el seu desplaçament aquests materials
friccionen amb la litosfera suprajacent i
són la causa dels seus moviments. se
suposa que els corrents ascenents de
material més calent originen el trencament
de les plaques litosfèriques, l'eixida de
material de l'asenosfera i, finalment,
l'expansió oceànica
93. • Per altra banda, els corrents descendents
provoquen l'aparició de les fosses
abissals, mentre que els corrents
superficials horitzontals actuarien en
forma de cinta transportadores de les
plaques.
•
94.
95. • Quins són els últims avanços en aquesta
investigació?
* La tomografia sísmica (tècnica anàloga al
"scanner" per la qual moltes ones sísmiques
travessen una zona, les diferències de temps
d'arribada ens poden permetre la reconstrucció
tridimensional del mantell) ens ha revelat zones
calentes i fredes del mantell, que podem
interpretar com a corrents convectius.
96. • Una segona font d'informació són els models
experimentals del mantell que demostren que
l'escalfament convectiu no pot ser provocat des
de l'interior del mantell sinó que aquest ha de
ser escalfat des de baix (nucli extern) i refredat
més dalt (litosfera). En les condicions anteriors,
els models formen plomalls ("penachos ") prims
que ascenen des de la zona més calenta ,
mentre que el flux de descens és dispers.
•
97. • En resum, les dades actuals desacrediten el
model clàssic de cèl·lules bidimensionals de
convecció
• Queden molts punts per resoldre, ja que les
dades obtingudes per les noves tecnologies
ens mostren uns models convectius molt més
irregulars i complexos del que es pensava
abans.
98.
99. • Algunes característiques concretes del model
present serien:
• + El principal motor de la convecció és l'ascens
de material calent del mantell a nivell de les
dorsals i el refredament del mantell superior a
causa del procés de subducció. Les relativament
"fredes" plaques subduïdes s'enfonsarien fins a
la zona inferior del mantell, tot arrossegant la
resta de la placa cap a zones més profundes.
100.
101. • + Hi ha un segon flux convectiu: plomalls
tèrmics que pujarien des de la base del mantell
i podrien perforar la litosfera, de manera que
contribuirien a la fragmentació dels continents
(punts calents o hot spots).
• + Les plaques litosfèriques són mogudes per
dos processos físics que es superposen: el
"tiró" causat per la densificació de la placa
subduïda i el lliscament gravitarori des de les
elevades dorsals fins a les zones més
deprimides de fosses abissals.
•
