Quadern de l'alumnat 2017 18

Programa Grumet Èxit
Quadern de l’alumnat
- 1 -

- 2 -
Edita:
Àrea d’Educació i Activitats
Text:
Cristina Puig
Ana Vico
Carolina Sanarau
Projecte elaborat per:
Consorci El Far, Any 2005
En col·laboració amb:
Consorci d’Educació de Barcelona
12a edició. Barcelona 2017

- 3 -
Índex
Presentació
Benvinguts i benvingudes a bord! 4
Estol de vaixells 4
Consells pràctics abans d’embarcar-se 5
1. Aproximació a l’embarcació i a la navegació
1.1. Vocabulari bàsic a bord 6
1.2. Cordam 10
1.3. La maniobra d’amarrament 13
1.4. Vida a bord 15
2. Seguretat i primers auxilis (nivell 1).
2.1. Riscs a bord d’un vaixell i elements de seguretat 16
2.2. Primers auxilis 18
3. Instruments de navegació.
3.1.Instruments de navegació al pont 22
3.2 La carta nàutica 24
3.3 Planificació de la navegació 27
4. Oficis de drassana. Navegació tradicional
4.1. Construcció d’una embarcació i els oficis implicats 29
4.2. Tècniques de navegació tradicional 30
5. Sistemes auxiliars
5.1. Sistemes d’aigua 31
5.2. Motor 32
5.3. Sistemes elèctrics 33
6. Meteorologia i característiques de l’aigua de mar. Ambientalització del vaixell
6.1. Meteorologia 34
6.2. Característiques de l’aigua de mar 36
6.3. Contaminació i ambientalització del vaixell 38
7. Les veles i les seves maniobres
7.1. Elements que intervenen 40
7.2. La maniobra de les veles: arribar i orsar 42
8. Un dia de navegació! Seguretat (nivell 2). Els rols a bord
7.1. Protocol d’abandonament del vaixell i vestit de supervivència 43
7.2. La tripulació: els rols a bord d’un vaixell 44
7.3. Oficis i formació professional 44
9. Les Drassanes Reials de Barcelona
8.1. Les Drassanes Reials i les galeres. 45
8.2. El Museu Marítim de Barcelona 46
Annexos
1. Fitxes dels vaixells
2. Quadre Orgànic (protocol d’emergència i abandonament del buc)
3. Glossari

- 4 -
1
Presentació
Benvinguts i benvingudes a bord!
Enguany iniciem una nova etapa del programa Grumet Èxit ja que tot i ser un programa que va néixer des del
Consorci El Far, ara forma part dels projectes que es desenvolupen des del Museu Marítim de Barcelona (MMB)
amb noves propostes i amb la incorporació de noves embarcacions que ara conformen l’estol del Museu.
Grumet ÈXIT, com sabeu, té l’objectiu d’apropar-vos el món de la navegació alhora que s’aporten eines per
ajudar-vos en els continguts que es treballen en el currículum escolar. La forma de fer-ho però, és ben diferent si
tenim en compte que us proposem canviar l’aula del vostre institut per un vaixell, i incorporar-vos en la vida diària
de la nostra embarcació, col·laborant amb la seva tripulació.
Per aconseguir-ho, caldrà que sapigueu fer servir el llenguatge de la gent de mar, que entengueu com es
navega a vela, que participeu en la vida a bord, en definitiva que gaudiu d’una experiència que esperem us ajudi
a conèixer millor el mar, el món de la navegació tradicional i fins i tot a vosaltres mateixos i als vostres companys.
De fet, cal tenir en compte que quan es navega amb tripulació, el treball en equip és bàsic per “arribar a bon
port”.
Estol de vaixells amb que treballarem
El Museu Marítim de Barcelona compta amb un estol de 10 embarcacions al servei dels diferents projectes i
activitats que duu a terme la institució. Tot i que tindreu oportunitat de treballar amb les que teniu a continuació,
principalment amb el Far Barceloneta, al llarg de l’activitat tindreu l’oportunitat de conèixer gairebé a totes.
• Nom: Far Barcelona
• Tipus de vaixell: Goleta de dos pals (pal major i pal trinquet).
• Breu història: Va ser construït l’any 1874 a Noruega. El seu nom era
Anne Dorthea i originàriament es dedicava al transport del peix salat
pel mar del Nord i el Bàltic.
• Nom: Far Barceloneta
• Tipus de vaixell: Quetx de dos pals (pal de mitjana i pal major).
• Breu història: Antigament anomenat Norte, fou construït l’any 1915 en
una drassana ubicada al barri de la Barceloneta. Fou un dels primers
iots de passeig construïts i botats a Barcelona. Segons consta fou una
de les embarcacions més admirades i fotografiades de la època.
• Nom: Far de Cabrera
• Tipus de vaixell: Llagut menorquí (pal trinquet i pal de mitjana).
• Breu història: Embarcació de pesca artesanal de l’illa de Menorca
construïda l’any 1911.

- 5 -
Consells pràctics abans d’embarcar-se
Equip (roba i calçat):
• Roba còmoda i vella.
• Calçat còmode, que no rellisqui.
• Vestir-se amb vàries capes de roba per fer front als canvis meteorològics.
• Portar impermeable a mà.
• Evitar portar arracades, braçalets, collarets o cadenes, anells, etc.
• Portar crema solar per evitar cremades.
• Barret o gorra segons l’època de l’any.
Consells bàsics de seguretat:
• Moure’s amb precaució per la coberta del vaixell, sense córrer.
• No empènyer.
• Vigilar amb les mans quan es treballa amb els caps.
• Quan es treballa fora borda, posar-se l’arnès de seguretat.
Quan al mareig:
• Mirar un punt fix a l’horitzó i respirar fondo en cas de notar símptomes de mareig.
• Haver menjat alguna cosa abans d’embarcar, sobretot fruita (pomes, plàtan... ).
• No menjar làctics (llet, iogurt, etc.) abans de la navegació.
• Si es produeix mareig, ingerir fruita.
• Portar un entrepà per menjar.

- 6 -
amura
1. Aproximació als vaixells i a la navegació
1.1. Vocabulari bàsic a bord
La complexitat de la construcció naval va generar la necessitat de crear un vocabulari específic per
anomenar cada part del vaixell a fi que els professionals que hi treballaven es poguessin entendre
sense dificultat; moltes d’aquestes paraules avui dia es mantenen.
Així, el llenguatge que utilitza la gent de mar és diferent del que estem acostumats a fer servir quan
estem a terra. Per això, abans de pujar a bord d‘un vaixell cal tenir present una sèrie de coses:
• a bord d’un vaixell no hi ha davant i darrera, ni dreta i esquerra, sinó Proa i popa, estribord i
babord.
• no existeixen cordes ni cordills, sinó caps.
• les veles no es pugen ni es baixen, sinó s’hissen i s’arrien.
• no s’aparca ni es condueix, sinó s’atraca i és governa.
• etc.
1
Així, per poder entendre les ordres que us donarà la tripulació s’han de conèixer les següents paraules
bàsiques:
Per situar-se en el vaixell
Per situar-nos al vaixell no parlem de davant ni darrere, dreta o esquerra, sinó que es parla de:
• Babord: part esquerra d’un vaixell.
• Estribord: part dreta d’un vaixell.
• Popa: part de darrera d’una embarcació.
• Proa: part de davant d’una embarcació.
1
Per ampliar i tenir coneixement d’aquest vocabulari, consulteu el glossari.
estribord
través
través
popa proa
aleta amura
babord

- 7 -
Per conèixer les mides del vaixell
Per saber les mides del vaixell no es parla de llargada, amplada i alçada, sinó que es parla de:
• Eslora: longitud màxima de l’embarcació, des dels extrems de popa i proa.
• Mànega: amplada d’una nau.
• Calat: distància mesurada des de la quilla (part més baixa del vaixell) fins la línia de flotació
(on arriba l’aigua).
28m
eslora
6,7m
mànega
calat
Línia de
flotació
Quilla

- 8 -
Quant a les maniobres
Pel que fa al vaixell:
• Amarrar: subjectar una embarcació a un punt fix o a una altra embarcació per mitjà d’un
cap o una cadena.
• Atracar: acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-
la-hi.
• Governar: dirigir una nau per un rumb determinat.
Pel que fa als caps de treball:
• Amollar: deixar anar, afluixar un cap.
• Cobrar: recollir o estirar un cap.
• Fer ferm: amarrar un cap.
• Caçar: cobrar l’escota d’una vela.
Pel que fa a les veles:
• Hissar: pujar una vela.
• Arriar: fer baixar una bandera o una vela hissada.
Les parts d’un vaixell2
Quan es parla de “grans velers” ens referim als vaixells de grans dimensions a vela, propis de la
navegació d’altura. Els tipus més característics són la goleta, el bergantí, la pollacra i la fragata, amb
totes les formes híbrides sorgides de la combinació d’aparells.
Així, per tal d’identificar de quin tipus de veler es tracta, caldrà fixar-se en:
• L’aparell, que és l’arboradura (conjunt de
pals), l’eixàrcia (conjunt de caps i cables) i
el velam.
• La tipologia i l’ordre d’aquestes parts.
• La disposició del buc i els seus habitacles.
2
Per conèixer les parts del nostre vaixell, consulteu la fitxa de l’annex.

- 9 -
1
2
3
5
6
4
a) Arboradura: conjunt de pals, botavares, destinats a sostenir les veles.
Prendrem com a exemple un vaixell de 3 pals tenint en compte que hi ha vaixells que poden tenir un, dos, tres
o més de tres pals.
1. Pal major: pal més gros i principal d’una
embarcació.
2. Pal de mitjana: pal situat a la popa del major.
3. Pal de trinquet: pal situat a la proa del major.
4. Bauprès: perxa (pal) horitzontal que surt de proa
on es subjecten els flocs.
5. Botavara: perxa (pal) horitzontal que va subjectada
a un pal i serveix per caçar una vela cangrea.
6. Pic: perxa (pal) on va envergada una vela.
b) Eixàrcia: conjunt de caps i cables destinats a subjectar el pal i les veles.
• Eixàrcia de treball: destinada a orientar i
maniobrar les veles, són caps mòbils.
• Eixàrcia ferma: destinada a sostenir els pals, és
manté sempre fixa, torbem obencs i estais.
c) Velam: conjunt de veles d’una embarcació.
Tot i que existeixen altres tipus de veles, parlarem de
dos en concret:
• Veles cangrees: veles de tallant trapezoïdal que
van envergades al pic, al pal i a la botavara. Hi
trobem la major, la mitjana o la trinqueta, depenent
del pal on es situen.
• Flocs: veles de tallant triangular que s’utilitzen per
a arribar i per a cenyir. Hi trobem la trinquetilla, el
contrafloc, el floc, el petifloc i d’altres.
d) Buc: cos d’un vaixell. Trobem la pala de timó, el pont de comandament, la sala de màquines, el bot
auxiliar, el pescant, juntament amb els espais on la tripulació pot descansar i conviure com són el menjador,
les lliteres, els lavabos, etc.

- 10 -
1.2. Cordam
Quan ens movem a bord d’un vaixell no parlem mai de cordes sinó de caps. El conjunt de tots els caps
d’un vaixell formen el cordam (cabulleria en castellà). Si a més, hi sumem els cables estem parlant de
l’eixàrcia.
A bord, els caps sempre han d’estar endreçats i preparats per fer-se servir mitjançant l’elaboració de
nusos mariners que ajudaran a desenvolupar diferents tasques. Per això, els nusos mariners sempre
han de complir tres condicions:
• Han de ser fàcils de fer.
• Han de ser fàcils de desfer.
• Han d’aguantar per a la funció específica per la qual estan fets.
Per a cada situació o maniobra a fer a bord d’un vaixell s’acostuma a utilitzar un nus concret. Els més
utilitzats són els següents:
As de guia
Per a què serveix...
• Per amarrar el vaixell passant la
gassa (anell) per sobre d’un
norai. D’això se’n diu encapellar
un norai.
• Per unir una escota a la vela.
• Per fer-se un arnès i assegurar-se
per evitar caure.
Aquest nus és molt important a bord.
Tot i que el nus hagi treballat amb
tensió, mai es queda bloquejat.
1 2
43

- 11 -
Molar
3
un cap a una clavilla
4
3
Molar: cargolar el cap fent voltes que es van sobreposant per tal de poder-lo estibar de forma ordenada i deixar-lo llest per a la
seva utilització posterior. L’extrem que sobra i del qual es penja es diu punta de cap o xicot (tot i que la gent de mar fa servir
normalment el nom en castellà: chicote).
4
Clavilla: peça petita de fusta massissa cilíndrica que es clava en un forat i serveix per fer ferm un cap.
• Molar els caps és útil i molt important ja que permet tenir-los preparats per fer-los servir en qualsevol
moment.
• Evita que s’emboliquin.
• Fa l’efecte d’ordre a la coberta.

- 12 -
Molar un cap amb la punta de cap (chicote
5
) i fer una ballestrinca
5
“Chicote”: terme castellà per denominar la punta o extrem d'un cap.
• Poder penjar els caps ben enllestits als
passamans del vaixell.
Tenir endreçats els caps a la coberta del vaixell és
molt important per tal de poder fer-los servir en
qualsevol moment. Facilita les maniobres en cas
que s’hagi d’actuar ràpidament.
Co
m
2
3
4
1
2
3

- 13 -
llarg través través llarg
espring espring
codera codera
1.3. La maniobra d’amarrament
En el moment d’entrar a port, el vaixell s’acosta al moll on haurà d’atracar. Un cop estigui ben a prop, cal
amarrar el vaixell perquè no es mogui.
Per a realitzar correcta i ràpidament aquesta maniobra cal conèixer les amarres i els diferents elements
que hi intervenen:
Les amarres
Les amarres són els caps utilitzats per subjectar (amarrar) el vaixell a un moll i reben diferents noms
segons la posició que tenen respecte el vaixell.
Popa Proa
• Llarg: amarra que surt del vaixell en diagonal (per l’aleta o l’amura) en direcció al moll. Hi ha el llarg
de proa, que evita moviments cap endarrere i, el llarg de popa, que els evita cap endavant.
• Través: amarra que va perpendicular a la línea de proa a popa. Hi ha través de proa, través de popa
i en alguns casos de centre. El través evita que el vaixell s’allunyi del moll.
• Espring: amarra que va en diagonal a la línea de proa a popa. Hi ha l’espring de proa (evita
moviments cap endavant) o l’espring de popa (evita moviments cap endarrere).
• Codera (boia d’amarrada): amarra pel costat contrari al moll on estem atracats, normalment
a un mort o pilot. Evita que el vaixell s’apropi al moll.

- 14 -
Vocabulari nou
Moll, atracar, amarra, encapellar, norai, defenses, gatera, amarradors
Elements que intervenen en la maniobra
Per fer aquesta maniobra s’han de seguir els següents passos:
a) Definir la tasca a fer per part de cada tripulant i grumet:
• Qui posa les defenses.
• Qui tira les amarres.
• Qui salta al moll per fer d’amarrador (només en cas que no hi hagi amarradors al moll).
• Qui farà ferm els diferents caps a la cornamusa corresponent.
• ...
b) Preparar la coberta per atracar, així cal que:
• La coberta estigui ordenada i els caps ben enllestits (per evitar caure).
• Les defenses estiguin penjant per la banda on s’atraca.
• Les amarres amb les que treballem (dos llargs i dos esprings) passin per les gateres i
estiguin llestes per a ser llançades al moll.
• Cal lligar les guies a les gases de les amarres per tal de fer-les arribar al moll.
Gatera: forat del buc del vaixell
per on passen cadenes o caps.
Norai: peça situada al moll on
s’afermen les amarres.
Amarra: cap ben resistent que
serveix per amarrar un vaixell.
Defensa: element que es penja
al costat del vaixell per evitar el
xoc o el fregament contra el moll
o un altre vaixell.
Cornamusa: peça en forma de
T que s’utilitza per fermar-hi
caps.
Sirga: cap que porta un pes a
l’extrem. Es lliga a una amarra i
es llença al moll. Un cop al moll
s’estira i així s’apropa l’amarra.

- 15 -
1.4. Vida a bord
La convivència de tanta gent en un espai tan reduït durant la navegació, fa necessari comptar amb un grup de
responsables encarregats de mantenir l’ordre i la higiene del vaixell. És el que s’anomena la “vida a bord”. Està
formada per un membre de cada grup de guàrdia, que quan s’encarreguen de la neteja queden exempts de les
feines de la guàrdia.
Les tasques de vida a bord que duen a terme són les següents:
• Netejar els lavabos i la cuina.
• Parar la taula.
• Fregar els plats després de cada àpat.
• Vigilar que es mantingui l’ordre a les parts comunes del vaixell.
• Passar l’aspirador.
• Ajudar al cuiner quan ho requereixi.
Neteja de la cuina
Normalment les cuines s’embruten de productes oliosos i de restes de menjar, és a dir, de matèria orgànica.
Per tant, una cuina bruta, a part del mal efecte estètic, és antihigiènica perquè possibilita que apareguin
microorganismes que s’alimenten d’aquestes restes generant la presència d’insectes, fongs, etc... En aquests
casos el problema d’higiene no és immediat, però apareixerà aviat.
Neteja del lavabo
Els vàters poden quedar bruts, amb restes d’excrements i orina que ràpidament donen peu a males olors,
inclús si les restes són invisibles. Aquestes restes presenten, a més a més, un problema d’higiene de forma
immediata.
Consells bàsics per a la neteja de la cuina
1. Netejar les restes que hi hagi a totes les superfícies: escombrar el terra, passar un drap perquè no quedin
engrunes en marbres i piques, mantenir els armaris nets i endreçats.
2. Aplicar amb un drap un producte de tipus detergent o desgreixador per dissoldre els greixos que hi hagi.
3. Assecar amb un drap totes les superfícies que s’han netejat, evitant que quedin humides.
Consells bàsics per a la neteja del lavabo
1. Cal netejar totes les superfícies del lavabo (vàter, parets, terra, rentamans) amb un producte germicida, que
elimini els gèrmens (tipus lleixiu o amoníac). Per fer-ho, farem servir un drap o fregall, vigilant que no quedi
cap espai sense mullar (penseu que estem netejant brutícia microscòpica i per tant no ha de quedar cap
superfície sense mullar).
2. Esbandir el producte aplicat amb un drap humit d’aigua perquè no quedin restes de producte, que pot ser
tòxic o agressiu.
3. Assecar totes les superfícies, per evitar la humitat i, per tant, la propagació de fongs.
Instruccions d’ús del vàter
• El vàter funciona amb una bomba trituradora que elimina els residus, per això a la tassa només s’hi poden
abocar els excrements i el paper higiènic.
• No s’hi pot llençar cap altre producte sòlid. El vàter no és una paperera.
• S’ha de prémer el botó de la bomba trituradora 30 segons com a mínim per assegurar que el tub quedi net.

- 16 -
2. Seguretat i primers auxilis (nivell 1).
Abans de la navegació, resultarà bàsic consultar la predicció meteorològica per evitar possibles riscs
(vent, estat de la mar, precipitacions, etc.). És molt recomanable ja que, per exemple, el vent serà el
responsable de l’alçada de les onades, i per tant del moviment del vaixell.
Cal conèixer quin són els riscs que podem córrer al vaixell, com podem reduir-los i saber respondre en
cas que es produeixi un accident o emergència. Així, recordarem l’eslògan “val més prevenir que
curar”.
2.1. Riscs a bord d’un vaixell i elements de seguretat
A continuació s’explica com cal actuar per disminuir els riscos que es plantegen a continuació:
-----
Accidents personals:
lesions per caigudes, cops,
enganxades, cremades, etc.
• Moure’s amb precaució: baixar per l’escala ben agafat al
passamans, no saltar ni córrer per la coberta, evitar embolicar-
se els peus amb els caps, etc.
• Evitar el cops de caps i botavares quan estan en tensió,
sobretot amb les escotes.
• Vigilar les mans quan es treballa amb el caps. Un accident típic
és cremar-se les mans al deixar anar un cap o enganxar-se un
dit al passar voltes de l’escota o la drissa sobre la clavilla.
Home/dona a l’aigua
És un risc molt greu perquè en determinades circumstàncies (mal temps,
mal nedador, molta roba) pot provocar ràpidament hipotèrmia i la mort
de l’accidentat.
• No posar-se en llocs on es pot caure a l’aigua.
• Fer servir l’armilla salvavides en cas de navegació amb mal
temps o si s’han de fer maniobres en llocs exposats a caure a
l’aigua.
Com s’ha d’actuar?
Fer el procediment per a la recollida del nàufrag:
1. Cridar fort: “Home a l’aigua!” assenyalant on és el nàufrag i
cridant per quin costat ha caigut (babord o estribord).
2. Llençar els anells salvavides per marcar la zona.
3. No perdre de vista a la persona que hagi caigut a l’aigua.
4. Avisar ràpidament al patró perquè comenci la maniobra de
recollida.
Fer servir la farmaciola de primers auxilis, i en funció de la gravetat
demanar l’evacuació de l’accidentat per a que rebi assistència mèdica
especialitzada.
La persona assignada és l’oficial.

- 17 -
Incendi
Via d’aigua
1. Posar-se l’armilla salvavides: com una motxilla i lligada a la cintura.
2. Agrupar-se ordenadament en els llocs de reunió que corresponguin
segons el protocol d’actuació en cas d’emergència.
3. Arriar les balses salvavides i embarcar-se en elles seguint les
instruccions dels tripulants que dirigeixin la maniobra.
4. Abandonar el vaixell a l’ordre del patró.
Al vaixell hi ha perills potencials que poden produir un foc per:
• Negligències (fumar).
• Causes elèctriques (curt circuit).
• Errors humans a la cuina.
• Explosió motor o bateria a causa de fuites de combustible.
1. Mantenir la calma, posar el foc a sotavent i tallar el sistema elèctric.
2. Anar immediatament als llocs de reunió en cas d’emergència.
3. La tripulació professional actuarà per a sufocar l’incendi amb l’ajut
d’extintors i es donarà informació per ràdio de la situació en la que
es troba el vaixell.
Tot i això, tothom haurà de conèixer la situació dels extintors i saber-los
fer servir:
1. Identificar l’extintor que hem d’utilitzar i despenjar-lo del seu lloc.
• Extintor de CO2: per a la sala de màquines i llocs tancats.
Actua ofegant el foc. En aquests casos serà necessari tallar la
corrent elèctrica.
• Extintor de Pols seca: per a la coberta. Actua químicament
inhibint la combustió.
2. Abans d’apropar-se al foc, treure l’anella de seguretat i provar-lo.
3. Apropar-se al foc caminant i buidar el contingut de l’extintor sobre
la base de les flames, a dosis consecutives.
Es pot donar com a conseqüència de:
• Una col·lisió.
• L’estat defectuós del buc.
• Pels esforços a causa d’un cop de mar.
En aquests casos es pot trencar l’estanquitat del buc i produir-se una entrada o via
d’aigua que pugui afectar la seguretat del vaixell. En cas que no es pugui tapar el
forat i la quantitat d’aigua acumulada sigui tan gran que obligui a abandonar el
vaixell, s’actuarà com s’indica a continuació.
Recorda: l’armilla salvavides...
Es farà servir:
• En cas d’abandonament del vaixell.
• Quan treballem fora de la borda del vaixell (al bauprès hissant els
flocs).
• Si fa mal temps o és de nit.
• Sempre que el Capità ho indiqui.
En cas de caure a l’aigua l’armilla s’infla automàticament. També es pot
inflar manualment estirant de les gafetes vermelles.

- 18 -
Per fer-lo servir, cal saber fer el següent:
• Hissar i arriar el bot. Saber trincar-lo per evitar que es gronxi.
• Posar en marxa i/o aturar el motor.
• Saber buidar l’aigua amb la galleda, tot i anant a velocitat.
• Saber remar amb ajut d’altres tripulants.
• Saber remar endarrere.
Altres elements de seguretat:
2.2. Primers auxilis
A més dels perills de la navegació, els tripulants també poden patir accidents i malalties (cops, cremades,
diarrea, irritacions, lesions, mareigs, etc.). Tot i així, sorprèn la poca quantitat de problemes que es presenten.
Això és degut a que, normalment, els navegants són gent molt previsora i anticipa molt els incidents que poden
passar. De fet, tots els tripulants estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis i al vaixell cal portar
una farmaciola adaptada a les condicions de navegació.
Els primers auxilis són les actuacions que es presten per salvar la vida de l’accidentat i evitar nous danys. Així,
situacions d’emergència com l’asfíxia, les aturades cardiorespiratòries o les hemorràgies massives, requereixen
una actuació immediata per evitar la mort del tripulant.
En cas d’accident, s’ha d’actuar de la següent forma:
1. Cuidar de la pròpia seguretat.
2. Fer una ràpida valoració de la víctima i de l’entorn (per no tenir més problemes).
3. Si cal, allunyar la víctima del lloc del perill.
4. Enviar algú a buscar ajuda i evitar que la gent es concentri al voltant de la víctima.
5. Començar amb el tractament adient, que ens hagi indicat el metge:
És un element fonamental en un vaixell. Es tracta d’una barca semirígida
amb motor fora borda (que penja per fora de l’embarcació).
Té diverses funcions, algunes molt importants:
• Ajudar en la maniobra d’home a l’aigua: si les condicions de
mar fessin difícil aproximar el vaixell al nàufrag per recollir-lo,
aquesta embarcació seria la que aniria a buscar el nàufrag.
• Apropar la tripulació a la costa: sempre cal agafar una ràdio
VHF portàtil per comunicar-se amb el vaixell.
• Ajudar en la maniobra d’atracament o altres.
Bot de rescat
Vestit de supervivència
També conegut col·loquialment com a teletubbie, estan fets de material
impermeable i garanteixen una permanència a l’aigua sense patir. En
aigües tranquil·les d’una temperatura de 5ºC eviten que la temperatura
corporal baixi més de 2ºC en una hora.
• S’usa en situacions d’emergència quan cal abandonar el vaixell.
• S’han de poder col·locar correctament i sense ajut en dos minuts.

- 19 -
Valoració inicial
Posició lateral de seguretat (en cas d’inconsciència)
En cas d’emergència... què pot fer la tripulació?
En cas de gravetat, es pot trucar per ràdio al Servei Radiomèdic Espanyol i fer un consulta mèdica.
Aquest és un servei assistencial a través de radioconsulta que permet el contacte des del vaixell amb
especialistes preparats per aquest tipus de situacions.
Es pot trucar des de qualsevol lloc del món les 24 hores del dia i és un servei gratuït
Quan fer una consulta:
Davant qualsevol emergència de tipus sanitari, accident o malaltia, o sempre que sorgeixi un problema sanitari
a bord que plantegi dubtes.
Hi ha situacions d'emergència o urgència en les quals no s'ha de perdre temps i caldrà actuar immediatament.
En aquests casos segueixi les instruccions següents i demani després CONSELL MÈDIC PER RÀDIO:
• Protegir: Eviti que l'accident s'agreugi o afecti a noves víctimes.
Cuidi de la seva pròpia seguretat i de l'accidentat enfront de:
2. Comprovar el pols: Buscar-lo a
les artèries caròtides, a l'altura de la
nou, a la cara anterior del coll,
durant 5 segons, abans de decidir
si és absent. En cas que no respiri...
3. Maniobra front-mentó:
Col·locar la mà dreta al front de
l'accidentat, desplaçant-la cap a
baix, i amb la mà esquerra agafar
el mentó de l'accidentat; estirar el
cap a dalt i endavant.
1. Col·locar el malalt en posició
de cara amunt, retirar les ulleres
de la cara i objectes durs de les
butxaques de la víctima.
2. Flexionar la cama dreta, i
situar el braç dret estès i pegat al
llarg del cos. El braç esquerre cal
col·locar-lo doblegat sobre el
cos, i la cama esquerra estesa.
1. Comprovar si respira:
Escoltar, observar per espai de 5
segons la respiració abans de
decidir si és absent.
3. Girar el pacient sobre el seu
costat dret, situant la mà esquerra a
sota de la seva cara. La mà dreta
sortirà cap a la seva esquena, i la
cama esquerra estesa reposarà
sobre la dreta flexionada.

- 20 -
Valori si se li pot atendre en el lloc o si cal TRASLLADAR-HO per allunyar-ho del perill.
• Alertar: Demani ajuda als seus companys.
• Socórrer: Segons si està conscient, respira, està ferit.
Com fer la consulta:
• Mantingui la calma.
• Abans d'obrir la comunicació s'han de recollir totes les dades i símptomes sobre el cas, seguint
l'ordre establert en les instruccions. Una bona recollida de dades facilita la labor del metge i
determina una millor qualitat de la consulta.
• Tenir a mà paper i llapis per escriure les anotacions que siguin necessàries durant la consulta.
• El malalt ha d'estar present en el moment d'efectuar la consulta. Si això no fos possible, un
tripulant haurà d'ajudar en la recollida i transmissió d'altres dades que el metge sol·liciti.
• Tenir a mà la relació actualitzada de la dotació de medicaments de la farmaciola.
• Respectar els horaris recomanats per a les comunicacions.
• Parlar a poc a poc, clar i ser el més breu possible.
Després de la consulta:
Respecti les instruccions del metge, tant en l'aplicació de les mesures que aquest aconselli com en la
realització de les possibles cridades de control. La responsabilitat última en tot cas serà del capità o
de la persona que ostenti el comandament del vaixell.
PERILL
cops contra objectes
Fums- gasoscaigudes
focelectricitat

- 21 -
Làmina de situació de símptomes i qüestionari bàsic:
Protocol d’actuació davant d’una emergència medica
Instruccions en cas d'accident de treball
• Dins el territori espanyol:
Vagi al centre assistencial que li correspongui més pròxim.
Si l'accident es produeix fora de les hores de consulta del Centre o desconeix la seva
ubicació, pot trucar al telèfon.
En cas d'urgència adreceu-vos al Centre Mèdic més proper.
• A l'estranger:
Dins de la Unió Europea, acudir al centre sanitari de la xarxa pública més proper.
Un cop produïda l'assistència, sigui quin sigui el resultat d'aquesta, comunicar en aquest mateix
telèfon el nom del treballador accidentat, dades de l'empresa i situació mèdica del mateix.
QÜESTIONARI BÀSIC
1) Dades personals: Nom, cognoms,
data i lloc de naixement, i funció a
bord.
2) Situació del vaixell.
3) ¿Quin es el problema? (Indiqueu
de forma precisa el que l’hi succeeix
al malalt)
4) Des de quan ho presenta? (min,
hores, dies)
5) Com ha començat?
6) On es localitza? (Feu servir les
lamines)
7) Es el primer cop?
8) Respira amb dificultat?
9) Té pols? (Quantes)
10) Té febre? (Quanta ºC)
11) Segueix algun tractament? Quin?
12) El malalt és al·lèrgic?
13) Ha tingut alguna malaltia
important? Ha estat operat?
14) És consumidor de tabac o altres
substàncies?

- 22 -
3. Instruments de navegació.
3.1. Instruments de navegació al pont
Els navegants necessiten tot un seguit d’aparells que
els permetin orientar-se i posicionar-se per anar allà
on es vol. En un vaixell ha d’haver un mínim d’ins-
truments bàsics com ara el compàs i la carta nàutica,
entre d’altres, tot i que últimament les embarcacions
incorporen equips d’ajut a la navegació d’última ge-
neració.
Instruments bàsics de navegació
Comunicacions
Ràdio VHF: per a comunicacions a
curta distància, etc.
Iridium: per a comunicació via
satèl·lit.
Ràdio BLU (Banda Lateral Única): per a
comunicacions a llargues distàncies.
Compàs: instrument d’orientació.
N’hi ha de tipus com ara per seguir
el rumb, per prendre demores, etc.
Carta nàutica: representació a
escala d'aigües navegables i
regions terrestres adjuntes. Dóna
informació útil per a la navegació.
Quadern de bitàcola: llibre on
s’anoten aspectes de la navegació
com l'estat de l'atmosfera, la direcció i
força del vent, els rumbs, etc.

- 23 -
Informació meteorològica
Equips d’ajuda a la navegació
Avui dia també es compta amb el pilot automàtic, un dispositiu que incorpora un compàs electrònic
especial que guia el timó.
3.2. La carta nàutica
La carta nàutica és un element indispensable per a navegar. Es tracta d’un “mapa” que representa la
costa i les aigües per on es navega. Aquesta dóna informació mitjançant llegendes o símbols que ens
ajuden a posicionar-nos quan es navega amb la costa a la vista.
Totes les cartes nàutiques estan orientades al nord (N). Als marges superior i inferior es pot observar la
graduació corresponent a la longitud (l), i als de la dreta i l’esquerra, els de latitud (L).
Corredora: serveix per
mesurar la velocitat del
vaixell.
RADAR (Radio Detection And
Rangin): serveix per localitzar
altres vaixells i la terra. Indica la
distància, la velocitat i el rumb
d’un altre vaixell.
GPS (Global Position
System): serveix per conèixer
la posició i la velocitat del
vaixell.
Sonda: determina la
distància vertical que hi ha
entre el fons marí i el casc
del vaixell.
Equip de vent: consta de
l’anemòmetre (velocitat del vent)
i del penell (direcció del vent).
Baròmetre: mesura la
pressió atmosfèrica.
Termòmetre: mesura
la temperatura.
NAVTEX: informa de les
previsions meteorològiques.

- 24 -
far
torre
església
xemeneia
22 SM metres de fondària i
tipus de fons (sorra,
fang, algues, roca)
Donant coordenades de la posició actual
Sobre la carta nàutica, la posició del vaixell o de qualsevol element es pot definir per dues coordenades: la latitud i la
longitud. La unitat de mesura són els graus ( º ), minuts ( ‘ ) i segons ( “ ).
Meridià de
Greenwich (0º)
Paral·lels
(de 0º a 90º,
donen tota la volta)
Pol Nord
Pol Sud
Meridians
(de 0º a 180º,
van del PN al PS)
Equador (0º)
Latitud (l)
0º - 90º N/S
Longitud (L)
0º - 180º E/O
0º 05' 10' 15' 20' 25'
Escala de longituds
Escaladelatituds
55'
41º0
05'
10'
15'
La posició del punt A és:
41º 10' N
000º 25' E
A
• Latitud: distància angular que hi ha entre un punt i l’Equador.
• Longitud: distància angular que hi ha entre un punt i el Meridià 0º (o de Greenwich).

- 25 -
Com posicionar-se amb la costa a la vista
Per posicionar-se amb la costa a la vista poden fer el següent:
1. Localitzar a la costa dos punts de referència (torres, xemeneies, fars, etc.) que estiguin
representats a la carta nàutica.
2. Orientar i fer coincidir el compàs de demores amb el primer punt de referència. Cal llegir els graus
que marca i anotar-los (aquests graus marquen la demora, que és l’angle que forma el punt de
referència amb el nord magnètic).
3. Fer el mateix amb el segon punt de referència. Un cop s’han anotat les dues demores cal treballar
sobre la carta nàutica amb el transportador d’angles.
4. Situar el centre del transportador sobre del punt de referència i girar-lo fins que el nord del
transportador (0º) coincideixi amb el de la carta nàutica. Buscar la primera demora al transportador
i fer una marca a la carta.
5. Agafar el regle i traçar una recta que passi per sobre del punt de referència i sobre la marca que
s’ha fet.
6. Fer el mateix amb el segon punt de referència. Un cop s’han traçat les dues rectes, cal allargar-les
fins que es creuin en un punt. Aquest punt és la posició de l’observador.
Cal tenir en compte que...
Si un objecte es veu en direcció Nord vol dir que l’observador es troba al Sud d’aquest objecte. Per tant, a
l’hora de situar la demora sobre la carta cal restar o sumar 180º depenen de si la demora és major o menor
que 180º.
• Demora major que 180º → cal restar 180º
• Demora menor que 180º → cal sumar 180º
Per exemple, si es veu un element a 10º vol dir que des d’aquell punt veuen a l’observador als 190º.
Com posicionar-se amb la costa a la vista
Quan volem posicionar-nos sobre una carta nàutica hem de
prendre mesura de dos punts de referència a la costa i
d’aquesta manera poder establir:
• Demores: és l’angle format entre el nord i l’objecte
visualitzat i es mesuren amb un compàs de demores.
• Enfilades: línia recta de posició formada entre dos
punts de la costa alineats al vaixell.
• Marcacions: és la direcció entre qualsevol objecte i la
línia de crugia del nostre vaixell.
En la major part d’aquestes operacions cal utilitzar un compàs
de puntes, un transportador d’angles i un compàs magnètic de
marcacions. Aquest darrer és fonamental, ja que es tracta d’un
compàs portàtil que permet apuntar a un punt fora del vaixell per
veure quin angle fa respecte al nord magnètic.

- 26 -
Altres formes d’orientar-se...
Per saber els punts cardinals podem fer el següent:
a) Mitjançant el compàs
El compàs –brúixola- és una agulla de ferro imantada que assenyala una direcció fixa, sempre
apunta al nord.
b) Mitjançant l’observació de la natura
• Nord: buscant l’estrella polar.
• Sud: mirant el Sol al migdia (aproximadament a la una en horari d’hivern i las dues en horari
d’estiu).
• Est: mirant per on surt el sol, de forma aproximada (és exacte el 21 de setembre).
• Oest: mirant per on es pon el sol, aproximadament (és exacte el 21 de setembre).
c) Mitjançant un rellotge d’agulles
Per a orientar-se amb un rellotge d’agulles:
• Cal canviar l’agulla que marca les hores (la petita) de l’hora oficial a
l’hora solar. S’ha de recordar que a la Península, l’hora solar no
coincideix amb l’hora oficial: a l’estiu cal restar dues hores i a l’hivern,
se’n resta una.
• A continuació s’orienta l’agulla horària en direcció al sol. D’aquesta
manera el Sud queda a la bisectriu que forma l’hora amb les 12h,
és a dir, just a la meitat de l’agulla petita i les 12h.
Com es fa per seguir el rumb?
Per seguir el rumb, és a dir, anar d’un punt a un altre, s’ha de traçar una recta entre dos punts –on
estem i on volem anar– i llegir l’angle que forma la recta amb el nord (0º).
• L’angle entre la recta i el nord és el rumb.
• Amb l’ajut del compàs, al pont de comandament, se segueix el rumb desitjat portant el timó.
N

- 27 -
Fixeu-vos que per calcular el rumb invers s’ha de sumar o restar 180º, és a dir la meitat de tot el cercle que té 360º.
Punt
final
B
NORD
(0º)
EST
(90º)
SUD
(180º)
rumb
punt inicial
A

- 28 -
3.3. Planificació de la navegació: Quadern de bitàcola
Com es planifica la navegació
Salpar és una decisió que requereix planificació. Encara que l'objectiu sigui fer un curt passeig
a la vista del litoral, l'accident sempre és possible. Fins i tot pot sorprendre'ns més relaxats i
menys preparats que en organitzar una llarga travessia.
A bord ha de:
• Conèixer la capacitat del dipòsit de combustible i el consum mitjà per hora de
navegació. Cal portar com a mínim un terç més de combustible del previst.
• No sobreestimar el rendiment i la resistència de la pròpia embarcació.
• Conèixer la veritable capacitat de la tripulació i les seves limitacions.
• Tenir en compta els condicionants ambientals (mal temps o amb la força de corrents,
vents i marees).
• Informar-se de les característiques o perills de les aigües que recorrerà, punts on pensa
fondejar, refugis a la ruta o ports d'amarratge.
• Distribuir les càrregues de manera que no afectin l'escora o estabilitat de l'embarcació.
Planificar significa prevenir els riscos als quals podem enfrontar-nos, saber utilitzar els equips
de salvament i seguretat; saber per endavant com s'ha d'actuar davant de cada possible
emergència, i conèixer les capacitats de la tripulació i convidats.
Les fonts d’informació al vaixell
- Cartografia (mapes topogràfics i cartes nàutiques). Posicionament (estima, marcació,
demora, enfilacions, etc). Simbologia i abreviacions.
- Navtex, etc.
- Radar, plotter electrònic,
- Etc.
Quadern de bitàcola
El quadern de bitàcola és un document (llibreta, llibre...) en el que els pilots, a les seves respectives
guàrdies, anoten l'estat de l'atmosfera, els vents que bufen, els rumbs que es fan, la força de les
màquines amb les que es navega o el velam que utilitzen (en el cas dels vaixells a vela) la velocitat de la
nau i els fets importants esdevinguts durant la navegació.
Antigament, quan els vaixells no tenien el pont de comandament cobert era costum guardar aquest
quadern a l'interior de la bitàcola per a preservar-lo de les inclemències del temps, i d'aquí va agafar el
nom. Del contingut del quadern de bitàcola el capità n'extreu la informació que utilitza per complimentar
el diari de navegació.

- 29 -
Procés de construcció d’una embarcació tradicional i oficis implicats
1. L’armador (l’amo del vaixell) encarrega al mestre d’aixa
(fuster) la construcció del llagut. Aquest es construeix en una
drassana.
2. El mestre d’aixa construeix un model a mig buc on s’hi faran
les modificacions que calgui.
3. D’acord amb el model, es representa a escala natural el
plànol de formes per obtenir les plantilles de les peces.
4. Es fan les plantilles a mida real de les peces de l’estructura
del vaixell.
5. Les primeres peces que es col·loquen són la quilla, la roda i
el codast.
6. Es col·loquen les quadernes o costelles del vaixell.
7. Es col·loca la cinta per delimitar la borda del vaixell.
8. Després es revesteixen les quadernes amb el folre.
9. Abans de pintar l’embarcació per protegir-la, s’ha de
calafatar amb estopa untada de brea.
10. Un cop calafatejat, es pinta el buc.
11. Cal fabricar el pal, l’antena i cosir el velam. Un cop acabada
l’estructura del llagut, cal completar-la amb la col·locació de
la coberta i el pal amb l’antena.
12. Es col·loquen les veles: la major i el floc.
13. El vaixell ja està preparat per navegar.
4. Oficis de drassana. Navegació tradicional
Les embarcacions que es fan servir durant el programa Grumet ÈXIT, han estat restaurades a la
drassana del Consorci El Far tal i com es feia antigament. D’aquesta manera es contribueix a la
recuperació del patrimoni marítim, donant la possibilitat de tornar a gaudir de l’experiència de navegar
amb velers tradicionals.
4.1. Construcció d’una embarcació tradicional i els oficis implicats
La construcció i reparació d’embarcacions tradicionals a finals del segle XVIII i durant el segle XIX, es
feien a les drassanes. Aquestes es situaven a les platges dels pobles costaners que havien de tenir
característiques adients que els permetessin bastir les embarcacions. Les platges més adequades eren
les més obertes i llargues, amb una bona pendent i fondària suficient per poder-hi avarar els vaixells una
vegada construïts.
Les drassanes
En aquella època, les instal·lacions d’una drassana eren
molt senzilles i pràcticament no tenien infraestructures
estables, ni bastiments que ajudessin en la construcció
dels vaixells. L’espai ocupat es dividia en dues zones,
una en la qual es construïen els vaixells i l’altra on
s’emmagatzemava la fusta, generalment d’alzina, roure i
pi. També hi havia petites construccions de fusta, on
s’emmagatzemaven les eines, que es podien muntar i
desmuntar a conveniència.
Hi havia també activitats auxiliars estretament
lligades a la construcció d’embarcacions com ara la
corderia, ferreteria, fusteria i pintura entre d’altres.

- 30 -
Càlcul de la velocitat
• Es deixa caure la corredora per la popa de l’embarcació.
• S’allibera el cordill perquè corri durant uns 15 segons.
• Un cop transcorreguts es reté la corredora, evitant que el cordill s’alliberi més.
• Es compten les marques que hi ha fins al tros de fusta.
• Seguint la fórmula que es presenta a continuació, s’estableix la velocitat de l’embarcació.
V= X = braces * 60seg * 60 min * 1milla = x nusos
y 15s 1min 1h 1000 braces
Obtenció de la fondària del port:
• Untar la base de la sonda amb sèu.
• Deixar caure la sonda a l’aigua.
• Quan es noti que el cordill ja no està tens ni fa força cap al fons, recollir-lo.
• Comptar les marques del cordill que han entrat a l’aigua.
• Mirar si s’ha enganxat sediment a la sonda per saber el tipus de fons.
4.2. Tècniques de navegació tradicional
Abans que els vaixells incorporessin totes els aparells electrònics a bord, el patró d’una embarcació havia de
conèixer les tècniques tradicionals que permetien posicionar-se, orientar-se, conèixer la fondària de la zona de
navegació o la velocitat de la barca. Tot i que avui dia moltes d’aquestes dades les obtenim gràcies als
instruments de navegació moderns com ara la sonda o el GPS, tot tripulant ha de tenir un bon coneixement de
fer servir alguns d’aquests estris per si de cas falla la tecnologia de a bord.
La corredora
Serveix per calcular la velocitat que duu el vaixell. Consta d’un tros
de fusta i una tira de plom que actua de pes i així evita que
s’arrossegui per l’aigua. Aquest tros està lligat a un cordill de
longitud variable i està enrotllat a un carret que gira al voltant d’un
eix. Al cordill es fan marques equidistants de 1,83 m equivalents a
una braça.
L’escandall
Serveix per a determinar la sonda o profunditat en un lloc
determinat. És una peça cònica de plom que es col·loca a l’extrem
d’una corda prima. Conèixer la sonda serveix per determinar la
llargada de la cadena que aguanta l’àncora a l’hora de fondejar el
vaixell. Aquesta ha de ser 3 vegades la sonda en un dia de bon
temps i de 5 vegades en un dia de mal temps.
A part de la profunditat també permet conèixer la naturalesa del fons sobre el qual es troba una
embarcació: s’unta la base de l’escandall amb sèu (greix animal) i es llença a l’aigua. Quan el plom toca
el fons, si aquest és de sorra o de posidònia queden restes enganxades al sèu. Si no s’hi enganxa res,
indica que el fons és de roca.

- 31 -
5. Sistemes auxiliars
Arribats a aquest punt, t’hauràs adonat que per a no trobar-se amb problemes d’última hora en mig
d’una navegació, és molt important el bon funcionament i el correcte manteniment de les instal·lacions
d’un vaixell, com per exemple del motor, dels circuits elèctrics, dels circuits de l’aigua, etc. Per aquest
motiu cal conèixer i entendre els sistemes auxiliars del vaixell.
5.1. Sistemes d’aigua
Circuit d’aigua dolça
Se’n diu aiguada a l’acció d’omplir els dipòsits del vaixell amb aigua dolça. Aquesta és una operació
important relacionada amb la vida a bord i té dos aspectes rellevants:
• Quantitatiu: per a fer una travessa s’ha d’embarcar aigua suficient per a tots els tripulants,
d’acord amb la capacitat dels dipòsits del vaixell.
• Qualitatiu: l’aigua, les mànegues i els dipòsits han de tenir unes bones condicions d’higiene
per poder-la consumir posteriorment a bord. Si això no és així, s’ha de desinfectar tot el
sistema amb clor.
Per entendre com funciona el sistema d’aigua dolça del vaixell s’ha de conèixer tot el circuit de l’aigua:
els dipòsits, la bomba, el sistema d’automatització, les aixetes... i cal saber representar-lo i identificar-ne
les parts en l’esquema de la instal·lació.
Consum d’aigua potable a bord
Exemple: per a un vaixell amb un dipòsit de
6000 litres i 25 tripulants.
Consum d’aigua
Dutxa i higiene = 20 litres/dia
20 l/dia x 25 tripulants = 500 l/dia
Autonomia
6000 litres en total / 500 l/dia = 12 dies
Quant a les qüestions pràctiques, cal conèixer:
• Com utilitzar la mànega.
• On són els ràcords de connexió (maneguets que uneixen dos tubs).
• On és la boca per omplir el dipòsit.

- 32 -
Circuit d’aigua salada
Quant a l’ús d’aigua salada a bord, hem de saber que aquesta es farà servir al vàter i a coberta. De fet,
la bomba de coberta permetrà bombejar aigua i fer-la servir pel següent:
• Per apagar incendis: en cas de foc a bord, es posa en marxa la bomba i amb unes mànegues
de 25mm de diàmetre es procedeix a l’extinció del foc.
• Per baldejar el vaixell: es fa servir la mànega per netejar la coberta del vaixell de sal i de pols.
Se’n diu baldejar perquè abans es feia amb “baldes” d’aigua.
• Per banyar-se a coberta: en una travessa llarga –de més d’un dia de durada- és freqüent no
utilitzar les dutxes per a la higiene diària. Utilitzant la bomba de coberta i la mànega, estalviem
aigua dolça i l’operació és més senzilla: no ens maregem, ens asseca l’aire, etc.
Sistema de buidatge
L’aigua que ha estat usada al vaixell passa a circular per un sistema o un altre segons d’on provingui:
• Aigües grises: aigües residuals procedents de la cuina, les dutxes i el lavabo.
• Aigües negres: aigües procedents del vàter.
• Aigües brutes: conjunt d’aigües grises i negres. S’aboquen al mar amb la bomba d’evacuació
del dipòsit d’aigües grises i negres, sempre i quan es navegui a més de 12 milles de la costa.
• Aigües de sentina: mescla d’aigua i olis procedents de diversos processos mecànics com ara
la refrigeració del motor. Es recullen a la part baixa del vaixell, a les sentines. Si tenen poca
quantitat d’olis, es podran buidar al mar mentre el vaixell navega. Si en tenen molts, s’han de
buidar a les estacions especialitzades dels ports.
Les aigües residuals dels vaixells es buiden mitjançant un sistema de bombes que la propulsen fins a
l’exterior del vaixell. Aquestes bombes reben energia provinent de bateries.
Així doncs, el sistema de buidatge és molt important pel medi ambient i per a la seguretat del vaixell, ja
que un problema amb el buidatge pot fer enfonsar el vaixell.
5.2. Motor
El motor és l’element del vaixell amb el que es genera
l’energia necessària per cobrir les diferents necessitats. En el
cas d’un vaixell, el tipus de motor que es fa servir és de
combustió interna, el qual genera energia a partir d’esclatar o
cremar un combustible. Avui en dia, els vaixells poden anar
equipats principalment amb dos tipus de motor:
• Motors d’explosió: utilitzen la gasolina com a
combustible, que juntament amb aire, es comprimeix
i explota gràcies a una guspira elèctrica procedent
d’una bugia.
• Motors dièsel: utilitza el gasoil com a combustible.
Es comprimeix aire fins provocar una temperatura
molt elevada i així s’inflama el combustible. Aquests
motors no necessiten cap sistema elèctric per
inflamar el combustible.

- 33 -
Aquesta energia inicial que es genera es transforma en:
• Energia mecànica: el motor transmet el seu moviment a l’eix on va acoblada l’hèlix. Permet el
desplaçament del vaixell.
• Energia elèctrica: s’acumula a les bateries i ens permet abastir els sistemes elèctrics del vaixell
(llums, electrodomèstics, etc.).
• Energia hidràulica: permet fer funcionar el molinet de l’àncora, per exemple.
5.3. Sistemes elèctrics
Les embarcacions acostumen a anar equipades amb
instal·lacions elèctriques que poden funcionar tant amb
corrent continu com amb corrent altern:
• Corrent continu: és el més utilitzat a bord, pro-
vinent de les bateries en forma de 12V o 24V.
• Corrent altern: quan el vaixell arriba a port es
pot connectar a la xarxa elèctrica de terra i
obtenir corrent altern de 220V. Aquest corrent
es pot usar per a carregar les bateries i per fer
funcionar els equips elèctrics a 220V, gràcies a
convertidors que transformen el corrent continu
en corrent altern.
Esquema d’un circuit elèctric en un vaixell

- 34 -
6. Meteorologia. Característiques de l’aigua de mar.
Ambientalització del vaixell
6.1. Meteorologia
És important conèixer el medi per on es navega per a poder entendre com ens condicionarà la
navegació i quin efecte li causarem nosaltres.
Conèixer la informació que ens donen els núvols, la direcció i la intensitat del vent, així com l’altura de
les ones és fonamental a l’hora de tenir una navegació segura i poder arribar a bon port.
La pressió atmosfèrica
La pressió atmosfèrica és la força que exerceixen el conjunt de gasos sobre la superfície terrestre. Per
poder determinar aquesta pressió s’utilitza el baròmetre. A l’hora de sortir a navegar, saber la pressió
atmosfèrica ens ajuda a fer una previsió del temps. Així, cal tenir en compte el següent:
• Zona anticiclònica: quan s’obtenen mesures de pressió per sobre del 1020 hPa.
• Zona depressionària: quan s’obtenen mesures per sota 1010 hPa.º
En aquest context, el que s’ha de saber és la tendència que segueix la pressió per tal de determinar
si ens trobem davant d’un empitjorament del temps. En el cas que hi hagi una disminució de 2 o 3
hPa en la pressió en 3 hores, s’ha de considerar la possibilitat que s’acosti el mal temps. Si la disminució
és 3 a 5 hPa, es va cap a una pertorbació important.
Línies isobàriques
En un mapa es poden marcar les pressions, unit els punts que tinguin la mateixa pressió
atmosfèrica. Mitjançant línies isobàriques podrem obtenir figures del relleu aeri.
Generalment, quan trobem isòbares circulars que encaixen més o menys regularment les unes
amb les altres, i hi ha una disminució de la cota a mesura que ens acostem cap al centre, ens
trobem amb una zona de baixes pressions o depressió. En canvi, si hi ha un augment en la cota,
ens trobem en una zona d’altes pressions o anticicló.
La circulació del vent a l’hemisferi nord és en sentit horari quan parlem d’un anticicló i en sentit
antihorari en el cas de les depressions.

- 35 -
En els mapes del temps també hi podem trobar unes línies que delimiten diferents masses d’aire.
Aquestes línies s’anomenen fronts i poden ser càlids -es marquen de color vermell amb semicercles, o
freds -es marquem de color blau amb triangles isòsceles-. El front càlid sempre és el primer i, al seu
davant, hi trobem aire fresc. Un cop ha passat el front, puja una mica la temperatura fins que passa el
front fred, que disminueix bruscament la temperatura. Cal tenir present que els fronts càlids donen
precipitacions febles mentre que els fronts freds donen xàfecs, tempestes i fins hi tot pedregades.
Els núvols
Els núvols es formen per la condensació d’aigua a
l’atmosfera, bé sigui de partícules d’aigua o de
glaç. En l’actualitat, els núvols es classifiquen en
funció de l’altitud a la que es troben a l’atmosfera,
així tenim:
• Núvols alts: situats entre 6.000 i 13.000
metres d’altura. Estan formats per cristalls
de gel i s’anomenen cirrus si tenen forma
plana, cirrostrats si estan estratificats i
cirrocúmuls quan tenen forma arrodonida.
Aquests núvols són indicadors d’estabilitat
atmosfèrica.
• Núvols mitjans: estan situats entre els
2.000 i 7.000 metres d’altitud i estan formats per petites gotes d’aigua. Aquests núvols són els
altocúmuls i poden tenir diferents formes però, la més habitual és la lenticular. Els altostrats són
núvols que formen una mena de vel d’un color grisós o blau que pot arribar a cobrir totalment el
cel i deixen passar la llum com si es tractés d’un vidre esmerilat. Finalment, dins aquesta
categoria, hi trobem els nimbostrats, formats per una capa de núvols espessa i gris que pot tenir
fins a 5.000 metres de gruix podent produir pluges; són els núvols que acompanyen un temporal
de llevant.
• Núvols baixos: estan situats entre el terra i els 2.000 metres d’altitud. Els cúmuls són núvols que
tenen la part inferior plana i la part superior arrodonida, com si fos cotó fluix. Aquests núvols es
formen com a conseqüència de l’escalfament, molt localitzat, del sòl i són considerats de bon
temps. Els estrats són núvols d’un color gris que se solen formar com a conseqüència de
l’evolució de la boira i que el sol s’encarrega de desfer ràpidament. Finalment, dins d’aquest
grup, trobem els estratocúmuls els quals són núvols que es troben estratificats, de color
blanquinós o gris i que sovint ocupen grans extensions.
Fora d’aquesta classificació, en funció de l’altitud, trobem els núvols de desenvolupament vertical que
tenen el seu inici ben a prop de la superfície i creixen fins arribar al pis més alt, són els que s’anomenen
cumulonimbes o núvols de tempesta. Aquests núvols són indicadors de presència de corrents
ascendents que originaran tempestes
importants, fins i tot amb calamarsa. El vent
sota aquests núvols sol ser molt fort i de
direccions molt variables.
L’estat del cel es representa en vuitens de
molta del cel tapats per núvols, mitjançant un
cercle.

- 36 -
El vent
El vent es produeix quan hi ha canvis de pressió i
temperatura entre masses d’aire. Quan més juntes
estan les isòbares, més vent fa. Això és degut a que
el gradient (diferència) de pressió és molt gran.
Així, hem de tenir en compte el següent:
• Als anticiclons, les isòbares es troben molt
separades, el que indica que els vents són
molt fluixos.
• A les depressions, les isòbares es troben
molt juntes, el que indica vents molt forts.
Segons la direcció d’on bufa el vent, a Catalunya reben un nom genèric que va lligat a la rosa dels vents.
D’altra banda, hi ha altres vents més locals que es generen a la costa a causa del desigual escalfament
de la terra i el mar, és el que anomenem brises. Les brises es donen durant tot l’any però són més
acusades durant la primavera i l’estiu, quan es dona el fenomen de la marinada i el terral.
L’aparell destinat a mesurar la velocitat del vent és l’anemòmetre. El tipus més utilitzat és l’anemòmetre
de cassoles o girouette i la unitat que es fa servir per mesurar la velocitat del vent és el nus. D’altra
banda, la intensitat del vent es recull en l’Escala de Beaufort.
Així, cal tenir en compte que la intensitat del vent ens permet tenir informació sobre l’estat de la mar i,
per tant, de l’alçada de les onades. Aquesta informació es recull a l’Escala de Douglas. De fet, conèixer
la força del vent i l’estat de la mar són fonamentals per poder realitzar una navegació segura.
6.2. Característiques de l’aigua de mar
Característiques físiques de l’aigua
• Terbolesa: falta de transparència d’un líquid degut a la presència de partícules en suspensió.
Com més sòlids en suspensió hi hagi a l’aigua, més bruta semblarà i més alta serà la terbolesa,
per això es considera una bona mesura de la qualitat de l’aigua.
Amb el disc de Secchi podem determinar la qualitat de l’aigua de mar en funció de la seva transparència:

- 37 -
• Color: el color de l’aigua varia en funció de les partícules que hi ha en suspensió:
o Aigua blavosa: amb manca de partícules en suspensió (pobra en nutrients).
o Aigua verdosa: rica en fitoplàncton.
o Aigua marronosa: rica en partícules en suspensió (sediments).
• Densitat: quantitat de massa per litre d’aigua (g/ml). La densitat de l’aigua és directament
proporcional a la salinitat i la pressió, i inversament proporcional a la temperatura. La
combinació de tots aquests factors ens porta a què hi hagi una estratificació de l’aigua de mar
amb un augment de la densitat en funció de la fondària.
• Temperatura: grau de calor de l’aigua (ºC). L’aigua té una elevada calor específica, la qual
cosa li confereix una alta capacitat per emmagatzemar calor i actuar com a moderadora del
clima. Durant la primavera i l’estiu, el mar emmagatzema calor degut a l’elevada radiació solar.
En arribar la tardor i l’hivern, com que disminueix la radiació solar, el mar va alliberant la calor
acumulada, temperant així la costa.
Característiques químiques de l’aigua
• Salinitat: quantitat de sal dissolta a l’aigua (g/kg). La salinitat
mitjana de l’aigua al Mediterrani és de 36g/Kg. Aquesta salinitat
varia en funció de l’evaporació i dels aports d’aigua dolça, bé siguin
dels rius o de la pluja. Pel que fa la navegació, cal tenir en compte
com la salinitat condiciona la densitat de mars i oceans per on es
navega i, per tant, la flotabilitat. Per exemple, si es carrega al
màxim un vaixell al Mediterrani i després entra navegant al riu
Ebre, tindrà problemes de flotabilitat i perill d’enfonsament.
Profunditat del disc Transparència de l’aigua
<3 m Molt pobra
3-5 m Pobra
5-7 m Normal
7-10 m Bona
10-20 m Molt bona
20-32 m Excel·lent
Disc Plimsoll: Va pintat sota la línia de coberta, coincidint amb el centre de la línia de càrrega a l'estiu.
Línia de càrrega: Indica els límits de la càrrega en diferents mars i en les diferents estacions de l'any. La càrrega
del vaixell pot variar perquè la densitat de l'aigua no és sempre la mateixa: segons si és freda o càlida, dolça o
salada; en cada cas es produirà una empenta diferent. Aquestes línies van gravades en ambdós costats del
vaixell, en el centre de la seva eslora a proa del disc Plimsoll.

- 38 -
6.3. Contaminació i ambientalització del vaixell
Els vaixells han d’estar adaptats, dins de les seves possibilitats, a tota una sèrie de bones pràctiques
ambientals que han de permetre minimitzar els impactes de la seva activitat al medi.
Així, per actuar de forma respectuosa amb el medi, cal tenir en compte quins són els contaminants que
es generen als vaixells i quins efectes causen al medi marí.
Deixalles
Residus sòlids que es troben surant a la deriva
(plàstics, fustes, cigarretes, vidres...).
Efectes: causen problemes als animals marins
(mort per asfíxia, ferides, etc.) i poden fer perillar la
navegació (enganxant-se a l’hèlix, per exemple).
Què es pot fer?
• No llençar res per la borda.
• Reciclar a bord del vaixell.
• Llençar les escombraries als ports.
• Reduir el consum d’envasos.
Aigües brutes
Conjunt d’aigües grises i negres.
Efectes: embruten les aigües, poden provocar
contagis de malalties, aporten massa excessius al
medi, etc.
Què es pot fer?
• Usar detergents biodegradables.
• Disposar de dipòsits que continguin les
aigües.
• Avocar-les a més de 12 milles de la costa.
•
Olis de motor
Combustibles o aigües provinents de les sentines
de màquines.
Efectes: es degraden molt lentament a l’aigua i
són tòxics pels éssers marins. Formen taques
insolubles a l’aigua.
Què es pot fer?
• No abocar-los al mar, buidar-los en zones
especials dels ports.
• Revisar periòdicament el circuit del
combustible.
• Vigilar amb els canvis d’olis.
Tòxics
Materials tòxics per als éssers marins que
s’acumulen i no són biodegradables: pintures,
detergents, bateries, metalls pesants, etc.
Efectes: no es coneixen del tot.
Què es pot fer?
• Intentar usar productes no tòxics.
• No abocar-los al mar, s’han de portar als
ports.
Recorda que...
El mar per on naveguem és l’hàbitat de flora i fauna marina. En tot moment cal tenir respecte i intentar molestar-la el
menys possible. Per exemple, a l’hora de fondejar s’ha de fer en zones permeses on no hi visqui la posidònia.

- 39 -
Decàleg del bon navegant
Durant la navegació es poden minimitzar els impactes ambientals de la nostra activitat sobre el medi
marí si complim al màxim les propostes del decàleg del navegant responsable.
Decàleg ambiental del navegant responsable
1. Respecto el medi marí no pertorbant els espais i les espècies sensibles i protegides que es troben
en la meva ruta de navegació.
2. Protegeixo els fons marins no fondejant en zones sensibles.
3. Estalvio aigua dolça utilitzant aigua marina en aquelles accions en les que sigui possible.
4. Faig un ús responsable de l’energia utilitzant equipaments eficients i energies renovables.
5. Optimitzo l’ús de recursos i evito contaminar el medi realitzant un bon manteniment seguint criteris
ambientals a la meva embarcació.
6. Compleixo amb la legislació ambiental que fa referència a la descàrrega d’aigües i de residus
potencialment contaminats pel mar.
7. Utilitzo els serveis de gestió ambiental del port fent ús dels dipòsits de recollida d’aigües residuals i
els contenidors de recollida selectiva de residus.
8. Vetllo pel compliment de la normativa ambiental informant a les autoritats quan observi activitats
poc respectuoses amb el medi.
9. Informo als companys de tripulació i als altes navegants sobre les bones pràctiques ambientals que
podem dur a terme.
10. Faig extensiu els valors adquirits al mar, a la meva vida quotidiana.

- 40 -
drissa de pic
masteler
pic o antena
cofa
mascle
drissa de boca
boca de
pic
amantina de la
botavara
Ostes del pic
botavara
escotesbossell de
l'escota
7. Les veles i les seves maniobres
Per a poder treballar amb les veles cal conèixer quins són els caps i les veles que intervenen en la
maniobra.
7.1. Elements que intervenen
Els caps
• Drissa: cap que serveix per hissar i arriar una vela.
• Escota: cap que serveix per caçar i amollar una vela, o bé, controlant el moviment horitzontal de
la botavara, o bé, orientant la vela pel puny.
• Carregadora: cap que treballa en sentit contrari a la drissa, per permetre la maniobra d’arriar les
veles.
• Amantina: cap que suspèn o dóna la inclinació desitjada i subjecta la botavara.
Les veles cangrees
Tenen forma de quadrilàter. Podem trobar la major, la mitjana o la trinqueta. Per maniobrar amb les
veles cal tenir en compte tots els elements que intervenen en la maniobra:
• El pic i la botavara: perxes on es subjecten les veles (el pic es localitza a la part superior i la
botavara a la part inferior).
• 2 drisses: una drissa de pic i una drissa de boca, cada una lligada a un extrem del pic. Cal
pujar-les alhora per tal que el pic pugi recte.
• 2 escotes
Maniobra d’hissar (pujar) la vela:
1. Disposar d’un grup de 3
grumets a la drissa per hissar
la vela.
2. Disposar 1 grumet a la
carregadora per alliberar-la de
la clavilla.
3. Disposar un grup de 2-5
grumets (en funció del vent) a
les escotes i deixar-les en
banda.

- 41 -
drissa
escota
bossell
puny d'escota
puny de drissa
puny d'amura
carregadora
Maniobra d’hissar (pujar) la vela:
1. Disposar 1 grumet a la
carregadora per alliberar-la de
la clavilla.
2. Disposar un grup de 2-5
grumets (en funció del vent) a
les escotes i deixar-les en
banda.
3. Disposar d’un grup de 3
grumets a la drissa per hissar
la vela.
Els flocs
Són de forma triangular i es pugen pel costat que va unit al cable anomenat estai (per això aquestes
també s’anomenen veles d’estai). Podem trobar la trinquetilla, el contrafloc, el floc i el petifloc.
Els flocs van envergats als estais del bauprès, que és l’apèndix que surt per la proa del vaixell. La seva
maniobra és dificultosa ja que s’ha de treballar des de la xarxa de proa sobre l’aigua i, per tant, cal dur
arnès de seguretat.
Els caps que intervenen en la maniobra de les veles de triangle són:
• 1 drissa
• 1 carregadora
• 2 escotes
claviller

- 42 -
Cal tenir en compte que...
• Per dur a terme les maniobres, és important conèixer els noms del caps implicats i saber per a què
serveixen.
• Cal treballar en equip de forma coordinada.
7.2. La maniobra de les veles
Per a poder dirigir correctament l’embarcació cal conèixer el
vocabulari relacionat amb les maniobres tenint en compte com
ens afecta el vent:
• Sobrevent: banda per la qual la nau rep el vent.
• Sotavent: costat o part de l’horitzó cap on va el
vent.
Les maniobres bàsiques que es realitzen són hissar, arriar i caçar. Per dur-les a terme, cal tenir en
compte quin procediment s’ha de seguir, tant si es tracta d’una vela cangrea com si és una d’estai. Per a
fer aquestes maniobres caldrà estar atent a la direcció del vent i veure com treballen les veles.
Així, les maniobres de govern de l’embarcació que es realitzen respecte el vent poden ser:
• Orsar: dirigir la proa de l’embarcació cap a la direcció del vent.
• Arribar: allunyar la proa de la direcció del vent, cap a sotavent.
• Virar: variar el rumb fins que les veles canvien de banda.
orsar arribar
vent vent
sotavent
sobrevent
vent

- 43 -
Carta nàutica
Recordeu, la senyal d’alarma és:
• Set xiulades curtes seguides d’una llarga ( . . . . . . . + ____________ ).
• Toc continu de sirena.
• la veu de: “tots a coberta, emergència!”.
8. Un dia de navegació. Seguretat (nivell 2). Rols a bord.
8.1. Protocol d’abandonament del vaixell i vestit de supervivència
Tot vaixell ha de tenir establert un protocol o pla d’emergència que la tripulació i el personal embarcat ha
de conèixer a la perfecció.
Es pot donar l’avís d’anar als llocs de reunió en les següents situacions:
• Sempre que el patró ho consideri necessari.
• Foc a bord.
• Realització d’una simulació per entrenament.
• Necessitat o perill d’abandonament del vaixell.
L’abandonament d’un vaixell de forma precipitada pot generar desesperació i angoixa entre els tripulants
davant una situació de perill. De totes formes cal adoptar unes precaucions mínimes de seguretat. Per
preparar l'abandonament del vaixell caldrà seguir el següent protocol:
* A l’annex 2 podreu consultar el quadre orgànic i el protocol d’abandonament del Far Barcelona.
Protocol d’abandonament del vaixell
• Emissió del missatge d'auxili, segons el procediment radiotelefònic. Activació de la radiobalisa.
• Preparació de les balses i tot el material que s'hagi d'evacuar.
• Abrigar-se bé i portar calçat lleuger.
• Posar-se el vestit de supervivència i agafar l’armilla salvavides si s’escau.
• Escollir un líder que coordini les accions. Cal acceptar les normes, les ordres i les responsabilitats de
cadascú. Penseu que la vostra vida està en joc.
• Embarcar-se directament, si és possible, comprovar que hi sigui tothom i tallar el cap que ens
subjecta a l'embarcació.
• Si cal saltar a l'aigua, cal fer-ho dempeus, subjectat a l'armilla, tapant-se el nas i la boca.
En cas de permanència al mar, el vestit de
supervivència ens permet surar i que ens vegin
degut al seu color vermell. Si ocorre, s’haurà de
fer el següent:
1. Agrupar-se per tal que ens vegin (un grup
de gent és molt més fàcil d’identificar en la
immensitat del mar).
2. Evitar moure’s per no perdre energia i per
tant, calor corporal.
3. Protegir als ferits.

- 44 -
7.2. La tripulació: els rols a bord d’un vaixell
Navegar a bord d’un vaixell requereix coneixements i treball en equip per tenir una bona singladura.
Cada tripulant és l’encarregat d’una feina concreta i la correcta coordinació entre les accions de tots els
tripulants implicats en la realització d’una maniobra és indispensable per poder arribar a bon port.
En aquest sentit, la tripulació necessària per navegar en un veler com ara el Far Barcelona haurà de
comptar amb els següents rols:
• Patró/na: és la persona responsable del
vaixell. S’encarrega de patronejar
l’embarcació i coordinar les tasques de la
tripulació.
• Maquinista: responsable del bon
funcionament de totes les instal·lacions a
bord com ara el motor, etc.
• Mariners/es: realitzen les tasques de neteja
i manteniment del vaixell, mantenen a punt
l’eixàrcia fixa i de treball, participen en les
maniobres i fan de serviola.
La rutina de treball a bord del veler inclou les tasques pròpies de cada rol, tenint en compte que dia i nit
s’han d’establir torns de guàrdia que garanteixin la seguretat del vaixell i de la tripulació.
7.3. Oficis i formació professional
En els últims anys el sector nàutic i portuari requereix nous professionals en diferents àmbits. A
continuació us facilitem informació per tal de donar-vos una idea de possibles sortides de treball.
• A bord d’un vaixell (de passatge, de pesca, mercant, altres)
OFICI ESTUDIS REQUERITS LLOCS DE REALITZACIÓ
Patró (diferents nivells) Cicle formatiu
Escola de Capacitació
Nauticopesquera de Catalunya
Mecànic/a (diferents nivells) Cicle formatiu “
Mariner/a de màquines, de pont, etc. Certificat de formació bàsica “
Mariner Certificat de formació bàsica
“
Casal del Mar de Barcelona
• Recuperació i manteniment d’embarcacions
OFICI ESTUDIS REQUERITS LLOCS DE REALITZACIÓ
Tècnic de manteniment d’embarcacions Cicle formatiu Consorci El Far, IES Rambla Prim
Veleria Formació no reglada Consorci El Far
Mecànic “ “
Mestre d’aixa “ “
Compostos i pintures “ “

- 45 -
9. Les Drassanes Reials de Barcelona
9.1. Les Drassanes Reials i les galeres
Les Drassanes Reials de Barcelona es van crear per
poder construir els vaixells mercants i militars que
necessitava el país per expandir-se per la Mediterrània
en època medieval. Es van començar a construir al
segle XIII, i durant molts anys, es van anar ampliant,
reconstruint i reformant, fins dotar-les de la imatge que
tenim a l’actualitat.
L’edifici va començar sent un simple pati, amb tres
parets i obert pel costat del mar, protegit per una
torre de defensa a cada cantonada i amb només
unes petites construccions de magatzems al llarg de
les seves parets.
Al cap de pocs anys es va anar reformant, amb una
coberta parcial, i es va anar ampliant, ocupant fins i
tot l’espai fins les Rambles, ja que cada vegada hi
havia més necessitat de vaixells.
Al segle XVI la Generalitat es fa càrrec de la gran
reconstrucció de l’edifici principal, el de les Grans
Naus, retirant-lo de la línia de la costa, ampliant-lo
cap a la banda de muntanya i deixant-lo amb un
aspecte molt semblant a l’actual.
Fins el segle XVIII, les Drassanes Reials van tenir aquesta
funció de construcció naval. Entre els segles XVIII i XX però,
va ser utilitzat com mestrança i caserna d’artilleria, i després
de la Guerra Civil espanyola, va ser cedit a la ciutat per acollir
el Museu Marítim de Barcelona, recuperant així la relació que
l’edifici havia tingut amb el mar.
Les galeres
Els vaixells que es construïen a les Drassanes Reials eren sobretot galeres.
Aquestes embarcacions van ser utilitzades a la Mediterrània des d’època
clàssica, i es van mantenir en ús fins ben entrat el segle XVIII.
Eren vaixells allargats i estrets, i es propulsava amb la força del vent i
sobretot, la dels rems, que obligava a disposar de molta mà d’obra, la xurma,
que eren esclaus, presoners de guerra o delinqüents que eren condemnats a
galeres; eren els galiots.
El principal exemple de galera construït a les Drassanes Reials es pot trobar
a la Grada Major del Museu marítim. Es tracta d’una rèplica de la Galera
Reial, el vaixell que va comandar la flota cristiana que es va enfrontar a la
flota turca a la batalla de Lepant, el 1571. El vaixell original, construït a les
drassanes de Barcelona el 1568, feia més de 60 m d’eslora, i era un
compendi del poder exhibit per la corona espanyola i la religió cristiana
envers els infidels.

- 46 -
A les Drassanes Reials també s’hi van construir les 4 galeres que havien de protegir el litoral català dels
atacs dels corsaris barbarescos.
Eren les galeres Sant Maurici, Sant Ramon, Sant Sebastià i Sant Jordi, que a principi del segle XVII van
patrullar les aigües de Catalunya, fins que van trobar el seu final en un combat, el 1623.
9.2. El Museu Marítim de Barcelona
El Museu Marítim de Barcelona és, des de la seva fundació l’any 1941, una referència de la cultura
marítima del país.
El museu mostra a les seves sales objectes, documents, embarcacions i reproduccions que permeten
conèixer l’evolució que han tingut els vaixells, des dels més primitius, fins als més moderns, i explica el
pas que van fer les primeres embarcacions, simples troncs empesos per les mans dels seus tripulants o
per simples pals, a aprofitar la força del vent per poder fer lliscar la nau per sobre de l’aigua i, més
endavant, amb l’aplicació d’un motor que permetia substituir aquesta propulsió del vent.
La visita al museu permetrà per tant observar les diferents tècniques i materials de construcció (fusta,
metall, fibra...), i les diferents propulsions (rem, vela, motor...) que han fet servir els vaixells al llarg de la
seva història.

ANNEXOS

16
1
2
3
4
4
5
5
6
7
8
9
10
11
12
12
13
14
15
17
18
19
20
22
21
FITXA TÈCNICA
Arboradura: Goleta de dos pals
Any construcció: 1874
Eslora del buc: 23,10 m.
Eslora total: 33 m.
Mànega: 6,70 m.
Desplaçament: 130 Tm.
Superfície vèlica: 360 m2
Motor: Caterpillar
3408 C (402HP)
1. Fitxa del vaixell: Far Barcelona
Plànol general
Arboradura
1. Pal major
2. Pal trinquet
3. Bauprès
4. Botavara
5. Pic
Velam
6. Major (cangrea)
7. Trinqueta (cangrea)
8. Trinquetilla
9. Contrafloc
10. Floc
11. Petifloc
Eixàrcia fixa
12. Obencs
13. Estais
14. Fletxadures
15. Cofa
Buc
16. Timó
17. Bot auxiliar
18. Pescant
19. Hèlix
20. Línia de flotació
21. Quilla
22. Hèlix de proa

1
8
4
3
2
10
96
7
5
Plànol lateral
1. Pont de
comandament
2. Sala de màquines
3. Pal major
4. Ulls de bou
5. Lavabo
6. Menjador
7. Sentines
8. Pal trinquet
9. Cuina
10. Pou d’àncores

1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
14
15
16
13
FITXA TÈCNICA
Arboradura: Quetx de dos pals
Any construcció: 1915
Eslora del buc: 14,40 m.
Eslora total: 17,90 m.
Mànega: 3,88 m.
Puntal: 1,6m.
Motor: Caterpillar
2. Fitxa del vaixell: Far Barceloneta
Plànol general
Arboradura
1. Pal major
2. Pal de mitjana
3. Bauprès
4. Botavara
5. Pic
Velam
6. Major (cangrea)
7. Mitjana (cangrea)
8. Trinquetilla
9. Contrafloc
10. Floc
Eixàrcia fixa
11. Obencs
12. Estais
Buc
13. Timó
14. Hèlix
15. Línia de flotació
16. Quilla

Plànol lateral
1
2
9 4
56
7
3
8
10
6. Lavabo
7. Saló
8. Sentines
9. Pal de mitjana
10. Pou d’àncores
1. Pont de
comandament
2. Sala de màquines
3. Cabina
4. Pal major
5. Ulls de bou

2. Quadre Orgànic (protocol d’emergència i abandonament
del buc)

3. Glossari
• Amarrar: subjectar una embarcació a un punt fix o a una altra embarcació per mitjà d’un cap o una
cadena.
• Amollar: deixar anar, afluixant-lo, un cap.
• Aparellar: col·locar tots els elements de la eixàrcia, posant el vaixell en condicions per navegar.
• Aparell: conjunt de pals, perxes i eixàrcia d’un vaixell.
• Arriar: fer baixar una bandera o una vela hissada.
• Arboradura: conjunt de pals d’un vaixell.
• Atracar: acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-la-hi.
• Brisa: vent de 5 a 9 metres per segon. Més concretament es diu brisa dels vents convectius de
periodicitat diürna.
• Buc: cos d’una embarcació, sense màquines ni aparell.
• Calat: altura de l’obra viva.
• Caçar: fermar l’escota d’una vela
• Cobrar: recollir un cap.
• Cornamusa: peça en forma de T fixada a la coberta o a l’orla d’una embarcació, que serveix per a
amarrar-hi caps.
• Crugia: eix longitudinal de l’embarcació, de popa a proa.
• Drissa: cap o cable que serveix per a hissar i arriar una vela o una bandera.
• Derrota: es la trajectòria seguida per l’embarcació.
• Defensa: coixí col·locat als costats d’una embarcació per a protegir-la del frec amb el moll o amb
una altra embarcació.
• Eixàrcia: conjunt de caps utilitzats a bord.
• Envergar: subjectar una vela al pal major, una perxa o un estai.
• Escandall: Peça de plom posada a l’extrem d’una corda prima, que serveix per a determinar la
profunditat del mar en un lloc determinat.
• Escota: cap lligat al puny inferior d’una vela més pròxim al pal, que serveix per a caçar-la.
• Eslora: longitud de l’embarcació.
• Estibar: carregar i descarregar,i distribuir ordenadament la càrrega en un vaixell.
• Fer ferm: amarrar un cap.
• Fondejar: assegurar una embarcació mitjançant l’àncora.

• Hissar: fer pujar una vela o una bandera.
• Línia de crugia: línia imaginària que, passant de proa a popa de l’embarcació, divideix al buc en
dues meitats iguals.
• Línia de flotació: línia imaginària d’un vaixell que el divideix en la part que queda submergida a
l’aigua en surar i la part que en sobresurt.
• Mànega: amplària d’una embarcació.
• Milla nàutica: unitat de longitud emprada en marina equivalent a 1.852 metres o 6.076,1 peus.
• Mort: peça de material pesant que reposa al fons del mar per a fixar una boia per mitjà d’un cap o
una cadena.
• Navegació d’altura: aquella que es fa sense tenir punts de referència, lluny de la costa.
• Navegació costanera: aquella que es fa amb la costa a la vista.
• Norai: pilar de ferro, a la riba del moll, on s’hi amarren els calabrots de les naus.
• Nus: unitat marina de velocitat, equivalent a una milla marina per hora.
• Obenc: cadascun dels cables que sostenen transversalment el pal d’una embarcació.
• Obra morta: és la part del buc que sobresurt de la superfície de l’agua.
• Obra viva: part submergida del buc d’una embarcació.
• Roda: Peça, generalment corba, que prolonga la quilla verticalment per formar la proa.
• Velam: conjunt de veles d’una embarcació.

Quadern de l'alumnat 2017 18

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

Similar a Quadern de l'alumnat 2017 18

Similar a Quadern de l'alumnat 2017 18 (20)

Más de Museu Marítim de Barcelona

Más de Museu Marítim de Barcelona (20)

Último

Último (7)

Quadern de l'alumnat 2017 18