1. La Julieta va arribar i em va dir que tenia molta por de que matessin el seu promès
i que si es moria ella es tiraria al mar perquè estava molt enamorada i que havien
dormit una nit junts, sense que passes res; i es per això que estava tant
enamorada perquè era tant bon noi i que li semblava que se l’estimava, a ella, com
pocs saben estimar. La nit l’avien passada junts en una torre requisada on ell feia
guàrdia perquè no se de quin partit va dir que era. Diu que va arribar a entrada de
fosc i era el mes d’octubre i es va trobar, en obrir el reixat, que el va obrir
empenyent-lo molt fort perquè una ultima pluja havia apilotat sorra al darrera. I la
casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i d’anar i venir de les branques
i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i
volant, caminava amb el cor encongit. Ell li havia dit que l’esperaria a l’entrada del
reixat, però que si no hi era,que entrés de seguida al jardí perquè valia més que els
veïns no la veiessin. I ell va trigar i ella plantada allí mentre s’anava fent fosc i més
fosc i els xiprers tremolant sense parar es gronxaven com l’ombra de morts
apilotats, els xiprers negres, que són arbres de cementeri. Quan ell va arribar diu
que encara estava més espantada perquè no li veia la cara,no sabia si era ell. I de
seguida van entrar a la casa i la van resseguir amb una llanterneta i feia olor a
abandonat i els passos ressonaven com si altres persones també caminessin per
altres habitacions i ella pensava que potser eren les animes dels amos d’aquella
casa, que els havien picat sense deixar-ne ni un per remei, i això l’esfereïa. Van
trobar un armari de paret ple de vestits de nit i d’abrics de pell i diu que ella no es
va poder aguantar i es va posar un d’aquells vestits, un de negre amb tuls que
volaven com un núvol i grogues al pit i a la faldilla i anava amb les espatlles
descobertes i diu que ell se la mirava sense ni gosar enraonar i aleshores van anar
en una galeria coberta plena de sofàs i de coixins i es van estirar i es van abraçar i
escoltaven el vent que decantava les fulles i movia les branques i van passar la nit
així: entre desperts i adormits, sols al món, i la guerra i el perill a prop, i es va alçar
la lluna i tot ho ratllava de blanc per entre les ballestes de les persianes. Semblava
la primera i la darrera nit de tot i van fugir abans que es fes de dia i tot el jardí era
una lluita de branques i de vent i de heures que penjaven era com si fossin vives i
anaven cap a ells i els buscaven la cara i ella es va endur aquell vestit perquè es
pensava que no era robar si els amos eren morts i el tenia desat en una capsa i,
quan estava massa enyorada, es posava els vestit una estona i tancava els ulls i
tornava a sentir el vent d’aquell jardí que no era com el vent d’enlloc més. I va dir
que el promès era alt i prim i amb els ulls negre i lluents com el carbó d’antracita. I
que tenia els llavis fets per parlar baixet i donar repòs. I que ella, només de sentir-li
la veu quan li passava pels llavis, veia el món diferent.

2. La Julieta amb la companyia del milicià marxen a la guerra civil, al front d’Aragó.
Estaven a favor dels republicans, eren anarquistes. La guerra va durar tres anys
molt durs per a ella, patia per perdre el seu marit i quedar-se sola. Quan la guerra
va acabar i els republicans van ser derrotats pels nacionals, al capdavant
d’aquestos estava el dictador, Francisco Franco. Això va fer que els republicans,
com la Julieta es van veure obligats a exiliar-se a altres països. Ella i el milicià van
decidir anar-se a Toulouse, França.
En arribar allí es van fer propietaris d’una gran botiga de roba i la veritat és que les
seves condicions de vida estaven sent molt millors que a Espanya. Van portar una
vida molt tranquil·la i fins i tot van arribar a tenir un nen, que li van dir Pere.
El nen es va anar fent gran i va viure una infància molt senzilla i bonica. Fins que
va complir els dotze anys, que va arribar la segona guerra mundial, la guerra dels
nazis d’Adolf Hitler, en la que els alemanys van entrar a França i van començar a
destruir el país, per apoderar-se d’aquest. La Julieta i el Joan, el seu marit milicià,
van posar-se a lluitar amb els francesos per defensar el seu actual país. El dia que
els nazis van entrar a Toulouse van intentar amagar-se a refugis, la Julieta va
deixar al Pere al refugi més proper a seva casa i ella i el seu marit van intentar
ajudar als de la seva ciutat. Mentre ells es defensaven els nazis es van apoderar
del refugi on estava el Pere i van matar a tots. Es va anar fent tard i els alemanys
es van retirar, aleshores la Julieta va córrer cap al refugi a buscar al seu fill i quan
va arribar allí el va torbar al terra mort. Ella va entrar en una depressió molt gran i
fins i tot li va passar pel cap el suïcidi però amb l’ajut del Joan ho va poder superar.
Els almenys seguien a França i encara que la Julieta va deixar de lluitar contra ells
el seu marit no va voler rendir-se i va seguir amb la batalla fins que un dia, quan
arribava a casa els nazis el van agafar, i el van matar. La Julieta que era a la
finestra esperant al seu home va veure com terriblement afusellaven al Joan.
No va poder superar la impressió que li havia causat aquella escena i es va
trastocar. L’endemà va sortir al carrer a venjar-se dels alemanys, però no ho va
aconseguir i va ser arrestada i la van portar a un camp de concentració. Va passar
uns quinze dies però lamentablement no va poder seguir en vida ja que un matí els
van tancar a unes dutxes i els van soltar gas tòxic.
Vaig rebre una carta que provenia de Toulouse, d’uns refugiats. Mai hagués pogut
imaginar que dintre d’aquell sobre i constaria la mort de la meva gran amiga
Julieta.