Romànic: general i arquitectura

1. TEMA 4.- L’ARTTEMA 4.- L’ART
ROMÀNIC (a)ROMÀNIC (a)
Salvador Vila EsteveSalvador Vila Esteve
Història de l’ArtHistòria de l’Art
2n de Batxillerat2n de Batxillerat

2. TEMA 4.- L’ART ROMÀNIC.
1.- EL CONTEXT HISTÒRIC.
2.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS.
3.- L’ARQUITECTURA ROMÀNICA.
4.- L’ESCULTURA ROMÀNICA.
5.- LA PINTURA ROMÀNICA.

3. 1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (I).
Localització: tota Europa occidental, des dels territoris imperials alemanys fins
els regnes cristians de la península Ibèrica, amb importants diferències regionals
La seua cronologia va del segle X
al segle XIII, amb tres etapes:
Primer romànic: segle X i principis segle XI
Romànic ple: segles XI i XII
Romànic tardà: finals segle XII i principis segle XIII
L’art romànic s’ha d’entendre com a expressió d’un període de creixement econòmic
d’una economia rural, de la societat feudal, de l’expansió del cristianisme i de pelegrinatges
Entre els segles VIII i X l’Europa cristiana occidental viu un període de greus dificultats:
invasions de musulmans, normands o víkings i magiars, empobriment econòmic i
fragmentació política (i artística), donant com a resultat l’aparició del feudalisme clàssic
A açò es suma, entre l’any 1000 i el 1033, el mil·lenarisme o creença en la vinguda
de l’Apocalipsi (tal com deia Sant Joan al Nou Testament), aprofitat per l’església
per a aconseguir més poder i influència sobre la població
En el segle XI, la fi de les invasions i del mil·lenarisme, la descomposició del Califat
de Còrdova i el restabliment d’una relativa pau en Europa Occidental afavoreixen
el creixement econòmic i cert renaixement de l’artesania i el comerç
De la recuperació de la crisi eixiran reforçats els senyors feudals i l’església, nous privilegiats
“Luego vi a un Ángel que bajaba del cielo y tenía en su mano la llave del Abismo
y una gran cadena. Dominó a la Serpiente, la Serpiente antigua –que es el Diablo
y Satanás- y la encadenó por mil años. La arrojó al Abismo, la encerró
y puso encima los sellos, para que no sedujera más a las naciones hasta que
se cumplieran los mil años. Después tiene que ser soltada por poco tiempo.”
APOCALIPSIS 20, 1-3.
“El demonio] era de corta estatura, tenía el cuello picado de viruela, rostro
demacrado, ojos muy negros, frente rugosa y crispada, mentón escaso y muy
estrecho, barba de macho cabrío, orejas peludas y afiladas, cabello
rizado y enmarañado, dientes de perro, cráneo puntiagudo,
pecho abombado, jorobado y nalgas temblequeantes...”
Raoul GLABER, 1044.

4. 1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (II):
ECONOMIA RURAL I SOCIETAT FEUDAL.
Una economia
rural
L’economia de l’època és quasi absolutament rural i de subsistència:
més del 95% de la població vivia als pobles i es dedicava a l’agricultura
i la ramaderia, amb tècniques arcaiques i rendiments molt baixos
que feien que tingueren dificultats per a sobreviure
Per aquesta raó l’art romànic serà un art fonamentalment rural
La societat
feudal
La societat feudal es
divideix en dues classes
Privilegiats
Són la noblesa i el clergat (alt clergat)
Es queden amb la propietat eminent de
la terra a canvi de protegir físicament
(nobles) i espiritualment (clergat) a
la població
Viuen del treball dels no privilegiats
No privilegiats
Són camperols (sobretot), artesans,
comerciants i classes populars urbanes
Els camperols cultiven la terra, però
pagant una part important de la
collita al senyor feudal i l’església
Molt males condicions de vida
L’art romànic és, sobretot, expressió de
la societat feudal, del poder dels
senyors (castells) i de l’església
(esglésies, monestirs)
El orden eclesiástico forma un solo cuerpo, pero la división de la sociedad
comprende tres órdenes. La ley humana (en efecto), distingue otras dos
condiciones. El noble y el no libre no son gobernados por una ley idéntica.
Los nobles son los guerreros, los protectores de las iglesias.
Defienden a todos los hombres del pueblo, grandes y modestos,
y por tal hecho se protegen a ellos mismos.
La otra clase es la de los no libres. Esta desdichada raza nada
posee sin sufrimiento. Provisiones, vestimentas son provistas para todos
por los no libres, pues ningún hombre libre es capaz de vivir sin ellos.
Por lo tanto, la Ciudad de Dios que se cree una sola, está dividida en tres
órdenes: unos ruegan, otros combaten y otros trabajan. Estos tres órdenes
viven juntos y no soportarían una separación. Los servicios de uno de ellos
permiten los trabajos de los otros dos. Cada uno, alternativamente, presta
su apoyo a todos”
Adalberón de Laón: Los tres órdenes de la sociedad.

5. 1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (III): EL PODER
DE L’ESGLÉSIA I ELS PELEGRINATGES.
L’església no sols té un poder polític, econòmic i social important, sinó que ix
del mil·lenarisme com la salvadora espiritual: la que ha evitat
l’Apocalipsi amb les seues pregàries i procura la pujada al cel dels seus fidels
En acabar el mil·lenarisme un sentiment de pietat s’estén per tot l’Occident
cristià: construcció d’esglésies i veritable expansió del cristianisme
Aquesta pietat es manifestarà en els pelegrinatges cap als llocs on es conservaven relíquies
de sants, apòstols o el propi Crist: els pelegrinatges, com el camí de Santiago, seran la forma
d’expansió de les idees i l’art per tot l’Occident (unitat artística, amb diferències regionals)
Els responsables d’aquesta expansió seran els monjos, especialment els cluniacencs
(benedictins), que construiran monestirs per tota Europa Occidental, unificant la seua
cultura d’elit (eren pràcticament els únics que sabien llegir i escriure)
El papa de Roma és la figura que ix més enfortida de la crisi mil·lenarista: de no tindre a penes
poder passa a ser la persona més poderosa d’Occident, per damunt de l’emperador, fins al punt
de predicar croades per a reconquerir territoris (com a Terra Santa o a la península Ibèrica)
L’art romànic és un art al servei de l’església, que l’utilitza per a demostrar el seu poder
i per a adoctrinar a una població analfabeta a través de les representacions artístiques

6. 2.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS (I).
Es va desenvolupar en Europa Occidental entre els segles X i XIII
El terme “romànic” es va inventar al segle XIX per a referir-se a aquest art que utilitzava
elements de l’art romà (arcs de mig punts i voltes de canó) i per desenvolupar-se
al mateix temps que les llengües romàniques (derivades del llatí vulgar)
És el primer estil artístic internacional comú a tota Europa Occidental,
que comparteix una sèrie de trets comuns: utilització d’un mateix repertori
general de tècniques i formes, religió comuna (el cristianisme) i els pelegrinatges
i els monjos cluniacencs (monestirs) com a formes d’expansió
Encara que hi ha certa unitat d’estil, existeixen moltes escoles o variants regionals del romànic
segons les influències culturals i les condicions econòmiques, socials i polítiques de cada lloc
Rep moltes influències, destacant la romana (elements arquitectònics com la pedra, l’arc de
mig punt i la volta de canó i art figuratiu), la germànica o bàrbara (art més abstracte i
expressionista, orfebreria) i influències orientals (bizantí) i musulmanes (el romànic mudèjar)
Reflexa els valors guerrers i cristians de la societat feudal i del poder de la noblesa i l’església
És un art essencialment rural
És un art fonamentalment arquitectònic, subordinant-se l’escultura i la pintura
a l’arquitectura, com a elements decoratius d’esglésies, monestirs i castells

7. 2.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS (II).
És un art predominantment religiós i espiritual, expressió d’una fe “popular”, però elaborada
i gestionada pel poder de l’església, els reis i els senyors: major importància de
l’art religiós (esglésies, catedrals i monestirs) que el civil (castells i fortaleses)
Té un caràcter didàctic, una finalitat educativa, especialment la pintura i l’escultura
És un art antinaturalista: no respecta ni les proporcions reals ni la perspectiva
Les figures es representen de manera rígida i frontal
Té un caràcter simbòlic
Adopta la tradició paleocristiana, però desenvolupa un imaginari nou, una iconologia pròpia
L’artista és anònim, amb algunes excepcions, i l’obra d’art és
més representativa del poder que la paga que no de l’artista que la fa

8. 3.- L’ARQUITECTURA ROMÀNICA.
3.1.-3.1.- Característiques generalsCaracterístiques generals..
3.2.-3.2.- L’arquitectura religiosa: esglésies i monestirsL’arquitectura religiosa: esglésies i monestirs..
3.3.-3.3.- Les diferents escoles regionalsLes diferents escoles regionals..
3.4.-3.4.- Arquitectura romànica en la península IbèricaArquitectura romànica en la península Ibèrica..

9. 3.1.- Característiques generals (I).
L’arquitectura és la principal expressió artística: escultura i pintura es subordinen a ella
Influències: destaca la influència romana i paleocristiana, però també hi ha
influència dels pobles germànics, orientals (bizantines) i musulmanes
Perdurabilitat: a imatge del poder de Déu o del senyor, es construeixen edificis
de pedra amb afany de perdurar per a sempre, rebutjant materials lleus i la fusta
Tendència a la monumentalitat: si bé comença com una arquitectura bastant
modesta, tendirà a gradualment a la grandiositat, perfeccionant-se i resolent
els seus problemes tècnics inicials a la recerca de major altura i llum
Els edificis, sobretot els religiosos, presenten una estructura mètrica precisa,
amb proporcions entre les parts, donant la impressió d’un organisme organitzat
Poca llum en els interiors: els murs presenten pocs vans i atrompetats
El material de construcció fonamental és la pedra, treballada
pels picapedrers, especialment els carreus dels murs
Els edificis eren construïts per quadrilles itinerants: els arquitectes i picapedrers són anònims
L’arquitectura religiosa serà la més important, destacant les esglésies, catedrals i monestirs
L’arquitectura civil, mostra del poder dels senyors feudals, també va ser
molt important en el seu moment, però s’ha conservat pitjor: els castells
(Loarre a Osca) o altres estructures defensives com les muralles (Àvila)
Altra construcció nova seran les torres que faran la funció de campanar

10. 3.1.- Característiques generals (II):
elements sustentants.
Els murs són gruixuts i robustos, fets de grans carreus de pedra,
sense a penes vans per a poder sostindre el pes de les voltes de pedra
Els murs solen estar reforçats per contraforts exteriors per suportar millor el pes
Prefereixen els pilars a les columnes, destacant el pilar cruciforme, sovint
amb columnes adossades (tendència a la complexitat), i les pilastres
Les columnes s’utilitzen menys, presenten fustos tant llisos com estriats
i el seu diàmetre sol ser desproporcionat respecte a l’altura
Els capitells presenten diferents tipus de decoració (geomètrica, vegetal),
però destaquen els que presenten escultura figurativa, tant passatges i
personatges de la Bíblia com monstres del bestiari (capitells historiats)

11. 3.1.- Característiques generals (III):
elements sustentats.
Els arcs
El principal és l’arc de mig punt, pràcticament l’únic
A les finestres aquest arc es disposa de forma atrompetada i a les
portalades es solen posar diversos arcs de mig punt concèntrics (arquivoltes)
També són de mig punt els arcs faixons (adossats a la volta, formant part d’ella,
i descansant sobre els pilars) i els formerets (arcs paral·lels a l’eix longitudinal
de la nau central que la separa de les laterals i on descansa el pes la volta)
Les voltes
La volta més utilitzada és la de canó (a partir de l’arc de mig punt)
També utilitzen, normalment a les naus laterals, la volta d’aresta
Per a cobrir les absis o les tribunes utilitzen mitges voltes de canó,
anomenades també voltes de quart d’esfera o quart de canó
Les cúpules es solen reservar per als creuers de les esglésies i catedrals i poden estar
sobre trompes o sobre petxines (a la península algunes són nervades, copiant les califals)
Si en lloc d’una cúpula la coberta del creuer pren forma de torre poligonal l’anomenem cimbori
Als temples també es construiran tribunes: una mena de pis sobre
les naus laterals que sustenta part del pes de la volta de la nau principal
De vegades fan espadanyes: prolongacions verticals del mur amb obertures per a les campanes

12. 3.2.- L’arquitectura religiosa: les esglésies
(I).Són el principal edifici de l’art romànic (poder de l’església)
Funció: servien com a lloc de culte i com a casa de Déu (lloc de protecció),
com a lloc de reunió i com a símbol del poder de l’església (i de Déu)
S’orienta d’est (absis i altar) a oest (portalada principal)
Té una gran unitat i valor simbòlic: la planta de creu llatina simbolitza a Crist, l’espai central
quadrat als evangelistes, la cúpula és la volta celestial, els pilars són els apòstols i profetes,
els murs són els fidels, la tènue il·luminació convida al recolliment i l’oració,
es separa l’espai del sacerdot o bisbe (presbiteri) i dels creients,...
Vocació monumental: fins i tot les esglésies xicotetes eren grans per a la població del poble
Proporció, harmonia i volums geomètrics bàsics: els volums cúbics de cadascun dels trams
de les naus laterals solen ser la unitat bàsica a partir de la qual es construeix tot el temple
Decoració: l’exterior del temple solia presentar decoració arquitectònica de múltiples formes
geomètriques (damer, arcs cecs, faixes llombardes, permòdols de rotllo, boles, baquetons,...)

13. 3.2.- L’arquitectura religiosa: les esglésies (II).
Tipus de
plantes
Basilical: presa de l’art paleocristià i preromànic, és la més utilitzada
en les esglésies parroquials, i consisteix en una nau rectangular principal o
central (més ampla i alta) que pot anar acompanyada de naus laterals
(una o dos a cada banda per formar una església d’una, tres o cinc naus)
i que acaba en la capçalera amb l’altar major i l’absis
De creu llatina: pròpia de les catedrals i esglésies de pelegrinatge de
les ciutats amb bisbe, és el resultat d’afegir una o vàries naus (transsepte)
perpendiculars a l’eix longitudinal de la basílica just abans
d’arribar a la capçalera, formant una creu llatina (símbol de Crist)
De planta centralitzada: d’influència bizantina, s’utilitza a les esglésies
dels ordes militars (templers especialment) i als baptisteris italians

14. 3.2.- L’arquitectura religiosa: les esglésies (III).-
les parts del temple (I).
La façana
Orientada a l’oest, presenta una portalada d’arcs de mig punt en forma d’arqui-
voltes (simbologia semblant a l’arc del triomf romà, però religiós) i atrompetada
Estava més decorada i solia estar flanquejada per dues torres (campanars)
El nàrtex o atri: nau transversal situada a l’entrada a manera de vestíbul
Les naus
És el lloc destinat als fidels, podent ser el seu nombre d’una, tres o cinc
Les naus laterals, separades de la central per arcs formerets, podien
tindre un pis superior o tribuna per a sostindre el pes de la volta
i que obria finestres a l’exterior per on entrava llum
El transsepte
És la nau o conjunt de naus transversals que creuen les naus longitudinals
just abans d’arribar a la capçalera, donant-li al temple forma de creu llatina
El creuer és el punt on es creuen la nau central de l’església i la nau central
del transsepte: és el punt més important del temple, el més il·luminat,
on estan l’altar major i el presbiteri (espai reservat per als clergues)
El creuer sol estar coronat per una cúpula o cimbori (cúpula celestial)

15. 3.2.- L’arquitectura religiosa: les esglésies (IV).-
les parts del temple (II).
La capçalera
És el remat del temple, amb forma semicircular i en direcció est
Desapareix la gran absis semicircular de la planta basilical, ja que les
naus laterals envolten la central en forma de girola o deambulatori
Aquesta girola solia tindre capelles radials adossades a l’interior
que, a l’exterior, tenien forma de xicotetes absis o absidioles
Al soterrani es podia construir una cripta on estaven les relíquies
La coberta exterior solia ser a dues aigües i recobert de teules

16. 3.2.- L’arquitectura religiosa: els monestirs.
Funció
Centre religiós: lloc d’oració i recolliment aïllat del món i consagrat a Déu
Centre econòmic: a més de les activitats econòmiques fetes pels propis monjos,
dominen un ampli territori sobre el qual l’abat actua com a senyor feudal
Centre cultural i artístic: copien i conserven llibres, poden fer d’escola,...
La vida monàstica tenia una àmplia tradició, però serà la reforma cluniacenca de la regla
de sant Benet (ora et labora), amb un major rigor en l’aplicació, la que s’estendrà
per tota Europa, construint monestirs aïllats de la resta de la població
Els monestirs són com xicotetes ciutats tancades on hi ha tot allò necessari per a la vida en ells
S’estructuren al voltant d’un claustre quadrat o rectangular, porticat amb arcs de
mig punt sobre columnes i sovint amb capitells historiats i amb jardí al centre, sent
el lloc més important de l’edifici (símbol de la vida en comú, el recolliment i l’oració)
Al costat del claustre estava l’església i la resta de llocs importants: sala capitular,
refectori, biblioteca i scriptorium, dormitoris,...; estant més allunyats la cuina,
els estables, hospedatges per a pelegrins, apotecaria, forn, ferreria,...
Monestirs
importants
França: Cluny, santa Magdalena de Vezelay i santa Fe de Conques
Catalunya: santa Maria de Ripoll i sant Pere de Rodes
San Juan de la Peña a Aragó i san Salvador de Leyre a Navarra
Castella: santo Domingo de Silos
Cluny III (segle XI)Santa Maria de Ripoll (segle XI)Sant Pere de Rodes (segle XI)Sant Martí del Canigó (segle XI)Sant Joan de les Abadesses (segle XII)San Juan de la Peña (segles XI-XII)San Salvador de Leyre (segles XI-XII)Santo Domingo de Silos (segle XI)

17. 3.3. Les diferents escoles regionals europees (I):
el romànic a França (I).
És el lloc on naix l’art romànic (a Borgonya, Cluny) i té una gran quantitat
i varietat d’edificis romànics, però hi ha multitud de variants segons la regió
Borgonya
Presenta les característiques bàsiques del romànic que influiran per tot arreu:
esglésies de tres naus amb transsepte, nau central amb volta de canó i laterals
amb volta d’aresta, finestres un poc més grans que les habituals,
pilars cruciformes, absidioles i decoració amb arcs cecs
Exemples: Cluny i santa Magdalena de Vezelay
Perigord i sud-oest
(Aquitània i Poitou)
Influència bizantina: naus central i laterals de la mateixa alçada, plantes
centralitzades de creu grega, successió de cúpules sobre petxines que
substitueix les voltes de canó en ocasions, decoració d’escames
sobre cimbori i campanars i profusa decoració escultòrica a la façana
Exemples: saint Front de Perigueux i Catedral d’Angulema
Provença
Influència del romànic italià i utilització d’elements clàssics: frontó triangular
que remata la façana, capitells clàssics i esglésies més simples d’una sola nau
Exemple: sant Tròfim d’Arlés
Santa Magdalena de Vézélay (segle XII)Saint Front de Perigueux (segle XII)Catedral de sant Pere d’Angulema (segle XII)Sant Tròfim d’Arlés (segle XII)

18. 3.3. Les diferents escoles regionals europees (I):
el romànic a França (II).
Normandia i Bre-
tanya (nord-oest)
Esglésies amb tres nivells (part baixa, tribuna i finestrals sobre ella),
façanes flanquejades per torres quadrades i simètriques, utilització de
voltes de creueria i arcs peraltats, alternança de pilars i columnes
en les naus, absència de girola o deambulatori i austeritat ornamental
Exemples: abadies de Saint-Etienne i la Trinitat (Caen) i mont Saint-Michel
Les esglésies de pelegrinatge
(Auvèrnia, Llenguadoc i Rosselló)
Fixen el model de les esglésies de pelegrinatge: tenen
tribuna, transsepte i girola, solen tindre una torre sobre el
creuer, capelles radials (absidioles), torres en la façana,...
Exemples: saint Sernin de Toulousse i santa Fe de Conques
Abadia de Saint Etienne de Caen (segle XI)Abadia de la Trinitat de Caen (segles XI i XII)Mont Saint-Michel (segle XI)Saint Sernin de Toulouse (finals segle XI)Santa Fe de Conques (segle XI)

19. 3.3. Les diferents escoles regionals europees (II):
el romànic alemany.
És una combinació de l’art otònida previ i les influències del romànic de Borgonya
i el nord d’Itàlia: monumentalisme, doble transsepte i gran altura (verticalitat),
cobertes planes fins el segle XII i torres circulars
Exemples: sant Miquel de Hildesheim i catedral de Spira
Sant Miquel de Hildesheim (principis segle XI)Catedral de Spira (segle XI)Abadia de santa Maria de Laach (segle XII)

20. 3.3. Les diferents escoles regionals europees (III):
el romànic anglès.
Està molt influït pel normand i es caracteritza pel seu desenvolupament vertical,
per les naus llargues i estretes i per la decoració geomètrica
Exemple: catedral de Durham

21. 3.3. Les diferents escoles regionals europees
(IV):
el romànic italià.
La seua originalitat se’n deriva de la influència de l’art romà clàssic i del paleocristià:
importància de la columna, substitució de la decoració escultòrica per la pictòrica i
elements clàssics en les façanes (arcs de mig punt, columnes, porxos reinterpretats, frontons,...)
Utilitzen carreus més xicotets i rajoles, però recoberts de marbres de colors
Decoració arquitectònica rica i variada al nord (Llombardia): galeries d’arcs cecs, bandes,...
Els baptisteris i els campanars són edificis separats de l’església
Exemples: sant Ambrosi de Milà, sant Zenó de Verona,
catedrals de Modena i Pisa i san Miniato al Monte (Florència)
Sant Ambrosi de Milà (segles VIII-XI)Sant Zenó de Verona (segle X, restaurada al XII)Catedral de Modena (principis segle XII)Catedral de Pisa (segles XI-XII)San Miniato al Monte (Florència, finals segle XI- principis XII)

22. 3.4.- L’arquitectura romànica en la península Ibèrica (I):
Catalunya i Aragó o el romànic oriental
d’influència llombarda.
És la primera regió on es desenvolupa el romànic, per influència de Llombardia i el sud
de França, i amb l’abat Oliba de Ripoll com a principal protagonista en la seua introducció
Característiques: predominen les xicotetes esglésies rurals basilicals i els monestirs,
columnes i pilars de base quadrada, rústic aparell de carreus, arcs senzills de mig punt,
absis semicirculars, decoració de murs i capçalera amb arcs cecs i bandes llombardes,
planta basilical amb transseptes que a penes sobreixen i aparició de nínxols (clarobscur)
A Aragó la influència llombarda (característiques anteriors) es combina amb
la influència mossàrab al sud i la influència cluniacenca a través del camí de
Santiago, així com amb innovacions decoratives pròpies (catedral de Jaca)
Exemples: esglésies de sant Climent i santa Maria de Taüll, monestirs
de sant Pere de Roda i Ripoll i catedral de la Seu d’Urgell (Catalunya)
i monestir de San Juan de la Peña i catedral de Jaca (Aragó)

23. SANT CLIMENT DE TAÜLL (1ª meitat segle XII)

24. SANTA MARIA DE TAÜLL (primera meitat segle XII)

25. MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL (segle XI)

26. MONESTIR DE SANT PERE DE RODA

27. CATEDRAL DE LA SEU D’URGELL (segle XII)

28. CATEDRAL DE JACA (finals segle XI – principis segle XII)

29. 3.4.- L’arquitectura romànica en la península Ibèrica (II):
el romànic occidental o cluniacenc
(Navarra, Castella, Lleó i Galícia).
Tenen una influència cluniacenca clara que penetra des de Borgonya pel sud de França
(camí de Santiago) i que s’unirà a les influències preromàniques de cada zona
El rei Sanç III serà l’introductor de la reforma cluniacenca a Navarra, Castella i Aragó
i, per contacte, a Lleó, un poc més tard que a Catalunya (segles XI i XII)
Al llarg de tot el camí de Santiago s’alçaran esglésies, monestirs i pobles sencers
Les característiques responen a les de Borgonya de planta basilical, però introduint
també el model de les esglésies de pelegrinatge amb planta de creu llatina
Exemples: (catedral de Jaca), san Martín de Frómista, monestir de Santo Domingo
de Silos, san Isidoro de León i catedral de Santiago de Compostel·la
Amb l’avanç cristià cap al sud, les esglésies més a l’oest presenten influències del
sud-oest de França i origen bizantí (escames als cimboris de les catedrals de
Salamanca i Zamora) i a l’est de Castella trobem les esglésies de reconquesta
d’influència preromànica i mossàrab (entrada lateral amb pòrtic, arcs entrellaçats,...)

30. SAN MARTÍN DE FRÓMISTA (segle XII)

31. SAN ISIDORO DE LLEÓ (segles XI-XII)

32. CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA (1075-1128)

33. CATEDRAL DE ZAMORA (segle XII)

34. CATEDRAL VELLA DE SALAMANCA (mitjan segle XII)

35. ESGLÉSIA DE SANTO DOMINGO (SÒRIA, finals segle XII)

36. ESGLÉSIA DE SAN ESTEBAN (SEGÒVIA, segle XII)

37. MONESTIR DE SAN JUAN DE DUERO (SÒRIA, primera meitat segle XII)