2. 2
Hola, em presento, em dic F. S. M. i tinc tretze anys. Ara us explicaré una
història que m’ha passat aquests últims dies de la meva vida.
L’altre dia, em vaig despertar, i vaig veure el llit plegable de sota el meu llit,
estès al meu costat. Hi havia un ésser estirat i roncant molt fort sota els
llençols. Li vaig preguntar a la meva mare què feia allò dins de la meva
habitació i ella em va dir que només havia estès el llit perquè el volia netejar i
que allà no hi havia ningú.
Quan la meva mare se’n va anar, vaig dir en veu alta: “ Què hi fas tu aquí? ”, tot
i que creia que allò m’ho estava imaginant, que era un somni, però després,
allò es va començar a definir, era un ésser humà, una persona que em va
contestar: “ No ho sé, m’he despertat i aquí estava.” Anava vestit amb una
camisa de color blau i la seva pell era bastant blanca; la primera cosa amb la
que em vaig fixar, va ser la seva cara, era una guineu. Aquell ésser tenia un
cos humà però un cap de guineu. Vaig pensar que era molt llest. Tenia uns ulls
mig marrons o negres, que no paraven de brillar. El canell el tenia petit i hi duia
una polsera de cuir, mig trencada de color negre. Jo sempre havia desitjat tenir-
ne una com aquella, però nova. Aquell jove, semblava tenir la mateixa edat que
jo; com uns dotze i a punt de fer tretze anys.
De mica en mica, em vaig donar compte que era el meu amic imaginari i que
ningú el veia, era el meu amic imaginari. Quan tot es va anar aclarint, (un dia
després), ell ja em comprenia, i ja sabia com em sentia.
Un bon dia, vam anar al cine per la tarda; quan vaig anar a comprar les
entrades a les taquilles em van mirar malament perquè vaig demanar dues
entrades. Un cop estàvem a dins, la pel·lícula estava a punt de començar, dos
homes se’m van acostar i em van dir si aquell seient estava lliure, jo no sabia
què dir perquè aquella era la butaca del meu amic invisible. Finalment, vaig dir
que sí, que hi podia seure. Quan aquell senyor estava a punt d’esclafar el meu
amic Pere,(segons m’havia dit quan el vaig conèixer), va desaparèixer i el vaig
tornar a veure al cap d’uns instants sobre les meves cames. No pesava res.
Semblava que la pel·lícula i les crispetes li estaven agradant a en Pere. Feia
una cara de felicitat… tenia un somriure d’orella a orella. Vaig trobar interessant
anar acompanyat al cine. A la sortida vam poder comentar la pel·lícula. Tots
dos estàvem d’acord en què el final era massa previsible i que ja es veia a
venir. A mi em va agradar molt com actuava el protagonista i a en Pere li van
impressionar els paisatges. Després de veure “Avatar” vam planejar tornar al
cinema la propera setmana.
3. 3
Després de la pel·lícula, en arribar a casa, ja era hora de sopar, li vaig oferir un
tros de pa amb pernil ibèric i ell em va dir que no necessitava menjar per viure,
ni dormir, ni anar al lavabo; que només era producte de la meva imaginació,
que el vaig crear en un dels somnis que vaig tenir uns dies enrere. Va arribar
l’hora d’anar a dormir, em vaig ficar entre els llençols i quan em vaig girar, ja no
hi era, havia desaparegut, com abans al cinema.
En Pere era molt bon amic, sempre m’escoltava i em comprenia,
m’acompanyava a tots els llocs i sempre tenia algú amb qui parlar i jugar a
cartes, però hi havia alguna cosa en ell que jo no podia entendre, com s’ho feia
per desaparèixer i tornar a aparèixer en algun lloc inesperadament, com tele
transportar-se.
El dia després, vaig començar a pensar en què potser seria millor que li digués
a algú això del Pere. Jo tenia por que la gent se’n rigués de mi. A més si a la
persona a la que li explico no es sap callar, i si no el sé controlar, pot aparèixer
en qualsevol assignatura i espantar-me; també pot ser que una altra persona
tingui un altre amic invisible com jo. Si jo en tinc un, potser n’existeixen d’altres!
Llavors vaig estar-me quasi tot el dia pensant amb allò i amb tot el pes que em
trauria de sobre, i també totes les seves contres.
Al final del dia, vaig decidir fer una videotrucada amb “l’Skipe” (aplicació de
videoconferències) al meu millor amic: en Joaquim Casadescoberta. Un cop va
agafar la trucada i li vaig explicar tota la meva història, quan creia que l’havia
escoltat i entès, es va posa a plorar. Li vaig preguntar a què venien aquelles
llàgrimes i em va dir que ell també té un amic invisible, però que no el para de
molestar i el fica en embolics. Ell, un dia qualsevol, després de veure la
pel·lícula de “Solo en casa”, se’n va anar a dormir i somni rere somni.
El dia després al matí, hi havia un lladre d’aquella pel·lícula a dins de la seva
habitació i justament li va passar el mateix que a mi, però amb una persona que
no para de tocar-te els nassos. En Joaquim em va dir que també havia estat en
aquesta situació i que només li va dir a un amic amb el que anaven junts des
de p-2 i també n’havia parlat amb el seu pare (que l’entenia molt millor que la
seva mare.). Així que s’anava fent tard, jo anava aprenent coses sobre els
amics invisibles.
Quan vaig tornar a casa, li vaig explicar a en Pere tot el que m’havia dit el
Joaquim i després vam anar a llegir un conte tots dos junts. Amb la seva veu
dolça i la seva entonació que té per llegir, m’estava acostumant a llegir una
mica abans d’anar a sopar. Gràcies a en Pere, vaig treure un excel·lent de
4. 4
lectura en llengua catalana. Quan vaig ensenyar les notes als meus pares i als
meus avis, li vaig donar una gran abraçada i li vaig dir que un cop comencessin
les vacances de Nadal el convidaria a unes patates braves (encara que no
servís de res gastar els diners amb menjar si a ell no li feia falta menjar!)
Va arribar el gran dia: començaven les vacances de Nadal, i tal com li vaig
prometre a en Pere, vam anar a prendre unes patates braves a un bar amb
l’excusa de què anava a dinar amb els meus amics al “Mc Donald’s”. Jo
coneixia un lloc fantàstic: el bar Tomàs, a Sarrià; fan les millors patates braves
de la ciutat.
Feia una cara de sorprès, com si mai hagués tastat alguna cosa tan bona a la
seva vida. Em va anunciar que les patates eren molt bones però que ell no
tenia gaire sentit del gust. No el tenia perquè quan jo era petit, al col·legi ens
obligaven menjar un puré de carbassó, un peix bullit i una mandarina mig
podrida i amb gust de medicina. Aquella mateixa nit, abans d’anar-me’n a
dormir, encara tenia el horrible gust del dinar de l’escola a la boca així que
desitjava no tenir sentit del gust per no sentir el gust de les coses dolentes.. Em
va dir que aquesta era exactament l’explicació per la qual té poc sentit del gust i
s’ha d’esforçar per sentir el magnífic sabor de les patates amb la salsa brava.
De camí a casa, vam passar per una botiga de roba moderna (bambes
esportives, cinturons de molts colors, gorres, motxilles de muntanya, pilotes del
mundial, etc...)
Vaig veure una gorra que estava d’oferta de color negre amb unes lletres de
color taronja i molt grans en què ficava: I Love Barcelona vaig pensar que em
quedaria bé i me la vaig comprar. Quan vam sortir de la botiga, vaig mirar a en
Pere i tenia la mateixa gorra però amb lletres de color blau. Estaven passant
unes coses ben misterioses! El meu amic i jo eren dues ànimes bessones. O
no? Potser és que en Pere pot aconseguir tot allò que vol!
Els meus pares estan una mica amoïnats, perquè darrerament sempre sembla
que estigui sol. Estar-me a l’habitació, sortir a fer un volt, anar a prendre alguna
cosa, a fer encàrrecs… Tot això ho faig amb en Pere i els pares no ho saben.
- Que et passa alguna cosa, que no vols quedar amb els teus amics al
cine?, em deia el pare.
- No, no, estic bé! Ja em quedo a casa, tranquil.
Em sembla que des que he conegut en Pere, m’hi he dedicat quasi
exclusivament. Ha estat tan fàcil estar amb ell! Realment és molt bon amic.
Però potser seria hora que comenci a aprendre a integrar-lo amb tot el que feia
abans. Està bé tenir un secret però també és interessant compartir-lo.
Vaig donar-me compte que és millor explicar-li a algú que m’escolti i intenti
5. 5
comprendre’m o entendre’m, com els meus pares i així que ho vaig fer. Em van
comprendre perfectament. Quan vaig tornar a l’habitació, vaig notar, a la cara
d’en Pere una mica de tristor, i jo crec que no hauria d’haver explicat tota la
meva història davant d’ell. Em vaig sentir culpable i no sabia què fer per
compensar-li. No li vaig fer cas quan em va dir:
- Com menys persones ho sàpiguen, millor.
No li vaig fer cas i em sento culpable de la seva tristesa i la seva cara de pena.
Al dia següent, ja no tenia aquella cara de pena i tristor, estava alegre, alegre
perquè jo m’havia donat compte de què l’havia pifiat; i això és bo. Em sembla
que malgrat tot el que els he explicat als meus pares, tot segueix i seguirà
igual.
Vam anar al col·legi, era dilluns. Els dos estàvem nerviosos, perquè per la tarda
ens tocava examen de saltar al poltre. Jo sempre li he tingut por perquè quan
tenia 8 anys, vaig saltar-hi i el matalàs estava una mica apartat i vaig caure
malament, així que em vaig trencar el braç. Després de canviar-me la
samarreta i ficar-me la jaqueta amb ajuda d’en Pau , la meva mare em va venir
a buscar corrents i em van portar a l’hospital. Després de fer-me una
radiografia, em van dir que me l’havien d’enguixar. Vaig anar a una sala i em
van ficar una vena que m’apretava molt i després m’ho van enguixar amb una
pasta molt calenta. Diu en Pere que ell estava allà, mirant-me, veient com
sentia el dolor, però jo encara no el vaig veure. Aleshores vaig estar un munt de
temps sense anar amb bici, sense poder estudiar música (guitarra), sense anar
a córrer, sense fer piscina, i ni podia jugar a pilota al pati… i tota la gent em
volia firmar al guix. Quan es va acabar el dia, quasi no quedava un petit lloc
perquè firmessin els meus amics de música, de piscina i el meu germà.
No volia que aquella situació tornés a passar així que li vaig demanar ajuda a
en Pere perquè ell fes el salt just uns metres davant meu, i que jo el pogués
imitar i aprendre. També volia que m’animés. Ell va fer que sí amb el cap i em
va dir que faria tot el que pogués per ajudar-me.
A part d’estar nerviosos per l’examen, arribàvem tard a assemblea, cada dilluns
igual. A mi no m’agrada arribar tard però a la nostra tutora, encara menys. Un
cop, un amic meu, va arribar set minuts tard i el va fer estar-se dret tota l’hora i
després li va ficar una nota a l’agenda escolar. I quant faltaven cinc minuts pel
pati no el parava de renyar i cridar-li al costat de l’orella. El pobre es va posar a
plorar perquè no li posessin una nota més a l’agenda perquè amb una més
l’expulsaven del col·legi una setmana i si ho feien, la seva mare segur que
s’enfadaria i el castigaria molt sense sortir de casa i sense veure la televisió ni
jugar a l’ordinador.
6. 6
Va sonar el timbre, tocava dinar i menjar un arròs i unes barretes de peix que
no estaven gaire bones, i de postres, com una mena de natilla de crema
catalana. Però no em podia treure del cap aquella prova de saltar al poltre que
teníem a la tarda, a última hora i després de una altra prova de (flauta). No
pensava en les proves de flauta perquè jo faig música a una escola de
l’Eixample i m’és fàcil llegir les notes ràpid i tocar la flauta, així que no cal que
estudiï gaire.
Es va acabar la classe de música i vaig treure un nou en una cançó, que
segons en Pere i un amic meu, m’hauria d’haver ficat un deu però em va
baixar el punt perquè em vaig queixar una mica. Va venir la meva professora
d’Educació física i en Pere no parava de dir-me que ho faria bé i que no
passava res si m’equivocava.
Cada cop em posava més nerviós i no se’m treia l’idea del cap de que em
tornaria a fer-ho malament un altra cop i que acabaria anant un altre cop cap a
l’hospital. Ens vam canviar, vam escalfar i estirar i va arribar el gran moment;
estava a la fila, l’últim de la fila. Ho vaig passar molt malament veient com tots
els nens i nenes del meu davant ho saltaven amb molta facilitat i fins i tot deien
que era divertit. En Pere, estava d’acord amb aquella idea que no et podies fer
mal i que no costa gens.
Abans que jo saltés, en Pere va fer-ho davant meu. Jo el vaig aplaudir i tots em
van mirar amb una cara com si estès boig. Vaig començar a córrer i quan
estava a un metre d’aquella mena de trampolí, vaig sentir la veu del Pere dient-
me: - confia en tuuuuuuuu!! -
Així que ho vaig fer tan bé com vaig poder i no vaig caure malament ni tot això;
vaig saltar-ho sense tocar-lo i vaig caure amb els dos peus junts i sense perdre
l’equilibri. Després que la Tere, la nostra professora d’Educació Física, em
felicités, no vaig tenir por de fer-ho més vegades, tal com en Pere m`ho havia
ensenyat a fer a la perfecció. Li vaig donar moltes gràcies en Pere, que em va
animar fins l’últim moment i per ensenyar-me com ho feia ell just uns segons
abans de la prova.
Quan es feia l’hora d’anar a dormir, quan ja havia vist “Crackòvia” i m’havia
rentat les dents, en Pere em va dir que per celebrar les magnífiques notes
d’aquell dia, quan estigués dormint, se m’enduria al seu món i també veuria la
seva família però no hi podré parlar perquè seré el amic imaginari d’en Pere
així que només em veuria ell i ningú més.
7. 7
Em vaig ficar el pijama i vam acordar que a la una de la matinada, estigués
preparat amb roba d’anar pel carrer i ja està. Vaig posar-me el despertador a
un quart d’una per donar-me temps de despertar-me completament i no anar
mig adormit per allà, perquè no volia perdre una experiència així.
Em vaig despertar a dos quarts d’una perquè no vaig sentir el despertador i em
vaig vestir amb uns texans i una camiseta vella d’estar per casa. Per sort els
meus pares no van sentir el soroll que vaig fer i tampoc van sentir l’horrible so
del despertador. Just a la una amb punt, ni un segon més, ni un segon menys,
va aparèixer davant dels meus ulls. Em vaig espantar una mica però cada cop
m’anava acostumant més a què aparegués al meu costat de cop.
Estàvem al vell mig de l’habitació, en Pere i jo. Em va dir que m’agafés de la
seva mà i així ho vaig fer. Vam desaparèixer de l’habitació i vam aparèixer a
un cotxe. LI vaig preguntar que què hi fèiem en aquell cotxe i en Pere em va
contestar que era per anar a l’altre món. El cotxe era un Ferrari i el conduïa jo.
Ens vam parar en una casa del Baix Camp, en un poble anomenat Vinyols i els
Arcs. Em va dir que aquell era el punt perfecte per traslladar-nos al seu món.
Vam entrar en una casa on les parets estaven fetes d’una mena de goma de
color groc fosforescent. Ens vam tornar a agafar de la mà i vam aparèixer a una
habitació semblant a la del poble, també amb les parets de goma però de color
taronja. Ens vam dirigir a la seva casa que també era molt semblant a la meva;
d’un altre color, una mica més ample i amb menys finestres. Vaig conèixer la
seva família, però des de fora perquè ells no em podien veure a mi. Em va
agradar molt que la gent no em pogués veure perquè podia sentir totes les
converses de la gent sense que els ho sabessin, i sobre tot, el que més em va
agradar és que no em feia falta menjar ni beure res. Quan quasi bé ja era l’hora
de marxar, li vaig dir a en Pere que volia arribar una mica abans perquè
m’havia de posar el pijama i fer-me el dormit quan els meus pares em
vinguessin a despertar.
Em va comprendre. Vam tornar a agafar el Ferrari, aquest cop d’un altre color, i
vam anar cap el poble. Vam entrar a la habitació ataronjada i ens vam tornar a
agafar les mans. Ens va costar una mica tornar al meu món perquè en Pere no
estava molt concentrat, estava pensant amb la seva família. Un cop a casa
meva, li vaig dir que podíem fer un acord perquè cadascú estigués amb la seva
família. Durant el dia, estàvem al meu món i per la nit anàvem al seu.
Un dia, al tancar els ulls i tornar-los a obrir, ja era vell, tenia arrugues per a tot
8. 8
arreu. La vida m’havia passat per davant dels meus ulls. En Pere em va dir que
en veritat havia anat creixent però que en el canvi de mons, tot ho veus
diferent. Els meus pares ja estaven morts. Estava tant concentrat en els dos
mons que no em vaig ni poder preocupar per la meva família. Ja tenia 95 anys
així que aquí s’acaba la història, junt amb la meva vida.
F.S.M
1r d’ESO
