I CERTAMEN DE POESÍA
          “ANTONIO MACHADO EN ROCAFORT”




                  POESÍAS PREMIADAS




JURADO:

    - PILAR MEDINA      Profesora de Literatura.
    - ANTONIO MORENO    Escritor
    - JULIA BLÁZQUEZ.   Profesora de Educación Primaria.
    - EMILIO TADEO.     Profesor de Educación Secundaria
    - JOSÉ ABARCA       Profesor de Educación Secundaria




                                     Rocafort, Diciembre de 2009.
LA FUENTE

                        Doncellas de agua
                          bailan sin cesar
                         dejándome sentir
                          el murmullo de
                        sus voces al cantar.

                      Contoneando su cuerpo
                      en imposibles figuras,
                        moviendo los brazos
                        entorno a su alma,
                         dejando entrever
                           reflejos de luz
                     difuminados en su cuerpo
                     de transparente contorno
                         de agua danzante.

                       Danzan las doncellas
                           de agua dulce
                        luchando por juntar
                         sus dedos entre sí
                       cogiendo sus manos
                      incoloras y traslúcidas
                        y estar juntas al fín.

                          Siguen danzando
                        las doncellas de agua
                     combatiendo por conseguir
                  el sueño por el que desean vivir.

                         Se hace de noche
                      y siguen las doncellas
                        bailando sin cesar.
                        Y por un momento
                     en medio de la oscuridad
                             sus dedos
                        se lograron juntar,
                        juntando las almas
                        de las doncellas de
                          agua de azahar.

Felicitat dels Desamparats Lluesma Angel (1º Premio Categoría Infantil)
YO SOY

       Soy el aire
 que viaja por el mundo.
      Soy la nieve
   que cae en la cima.

      Soy la luna
  de una noche oscura.
     Soy las raíces
    de un arbor triste.

       Soy la miel
 que fabrican las abejas.
     Soy los pétalos
 de un clavel marchitado.

      Soy las pupilas
  de una noche sin luna.
        Soy la flor
de un naranjo en el campo.

      Soy un sendero
   lleno de hojas secas.
       Soy un pájaro
   volando por el cielo.

       Soy las alas
  de un mar espumoso.
       Soy el verde
 de los pinos del bosque.


 Claudia Elena Calín, 2º Premio Categoría Infantil
LA AMISTAD

      Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
Ya no me siento triste porque estás en mi camino.
      Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
 Un millón de estrellas iluminan nuestros pasos.
      Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
      Estaré a tu lado si tienes problemas.
      Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?

          Maite Andreu Moreno 3º Premio Categoría Infantil.
MELANCOLÍA

       Mecida por el suave balanceo
       de la brisa nocturna de verano
     cierro los ojos, me elevo, lo veo,
      lo siento cerca y a la vez lejano.

     Caen lágrimas saladas del cielo.
    ¿Será quizás que Dios está llorando
 porque sabe que lo extraño, que lo anhelo,
      y me paso los días recordando?

         Necesito llenar este vacío
    que dejaron sus besos en mi alma.
  Olvidar que ya es tarde, que he perdido
     el color gris de su mirada calma.

    Gris como las nubes que me aislan
     del Universo los días de tormenta,
     nublando las estrellas a mi vista,
   callando las historias que me cuentan.

    Quisiera cubrir mi amarga soledad
     con sólo un roce de su dulce piel.
    Tatuarme en la memoria la bondad
     de su sonrisa honesta, tímida, fiel.

  El viento quiere robarme las palabras.
   Mis pensamientos se alejan volando,
  dejándose llevar por los giros del aire.
  El peso del adiós que no pude regalarte
  me pesa en la conciencia más que nada.

      La lluvia me emborrona la tinta
     mojando parte de mis reflexiones.

      No llores más desde allí arriba,
  si es que existes o exististe alguna vez.
  Déjame seguir soñando con su calidez
mientras me dejo el sueño entre rima y rima.
No malgastes tus lágrimas esta noche,
    ni dejes que te afecten mis reproches:
       he de asumir que no va a volver
hasta que Contigo y con él, me lleve la vejez.

   Estefanía Mónica Jerónimo 1º Premio Categoría Juvenil
EL MAR

Mira hacia el horizonte, ¿lo ves?
El mar, color azul, nos incita a mirarlo.
Caemos en la tentación, es inevitable.
Tan inmenso, tan brillante.
La atracción es demasiado fuerte,
recojo mi sombrero y mis prendas marineras
y voy hacia el mar, con paso decidido y ligero.
Mientras, miro como el sol se va acostando, y,
en señal de respeto, me voy quitando el sombrero…

A mi madre, por el amor que ambas le tenemos al mar.


     Paula Narrillos Belloso 2º Premio Categoría Juvenil
SUEÑO

                Un día soñé,
           que el pasado era ayer,
      que los árboles volvían a crecer,
   que tu mirada no se separaba de mi ser,
      que la muerte no estaba presente,
      que había igualdad entre la gente,
   que podía rozar tus labios eternamente,
       que creía en princesas otra vez,
        que por tu sonrisa escribiré,
         que tu piel podía recorrer,
         que un día entero te abracé,
    que aquella noche no te dejé perder,
    que mi corazón sólo sentía amor en él
y que esta poesía servía a alguien de una vez.
     Podría estar toda la vida sin soñar,
porque todos los sueños no se hacen realidad.

          Eric García Collado, 3º Premio Categoría Juvenil.
DOS ALMAS DE CIUDAD

Coincidimos en el cruce de la gran jungla de asfalto,
nuestras luces de néon se fundieron al mirarnos
y rompimos los andamios del gran muro de hormigón,
en un minuto el estrés pasó a un segundo plano,
el tiempo se detuvo y me atrapó entre sus brazos.
Pero el autobús llegaba y tenía que marcharme
volver a la realidad de este mundo decadente,
reciclar mis sentimientos de plástico transparente,
recordar las bombillas de su farol encendidas,
circular con mi mente por sus largas carreteras, saltándome algún stop
y descubrir con mis labios cada rincón de sus calles.


                       Julia Arroyo del Toro, 1º Premio Categoría Adultos.
RIEROL

Un rieron corre dins meu,
aigua fresca, jove, neta.
El pasta és pasta.
La inconsciència s’ha fos,
ha pres un altre rumb.
Dins meu, la conciencia,
el rierol fresc fluint.
Flors, aroma de flors
omple el meu ventre.
Vellut, tacte de vellut,
suavitat infantil.
Retorno a mi,
a la meu esencia,
al meu jardí.
Marxaren els fantasmes,
els postres aliens,
els dolors propers.
Ara quedo jo i el me cos,
i el soroll plaent del rieron
que corre lliure dins meu,
sense obstacles.
Molsa jove, viva, vibrant.
Antel de pètals escampat.
L’aigua clara,
l’aire lliure,
el sol ardent,
la terra rogent.
Torno a ser jo,
en mi, dins meu.
La calma penetra,
no hi ha espai per res mès.
El nou paisatge s’ha establert.
Sons musicals, sons naturals.
L’aigua corrent, dansant, jugant.
Bàlsam llargament esperat,
per fi ets aquí, ja has arribat.
T’honro i m’inclino
i el meu ventre somriu,
ja tranquil.
L’espai s’ha creat i s’estableix en mi.
T’honro i m’inclinoàcies,
i la meua ànima somriu.
Gràcies diu.

  Carme Pratdesama Orri, 2º Premio Categoría Adultos.
JARDÍ DE LLIMERES

                  I

A Rocafort un home mirava
l’horta i els seus camins.
Al fons la mar i les seues remors,
i a proa la via del trenes,
tot un camí de ferro en mig del verd
que travessava els camps.
Un trenes aplegava a l’estacioneta
i un camí estret conduïa
al jardí de llimeres
que li servia de moradae
i l’allnyava del horrors
del conflicte fraticida,
que ell combatia
per mitjà de la paraula.
Un home evocava
un altre jardí de llimeres
en la seua llunyana
terra d’Andalusia
durant la seua infantesa.
Remor d’aigua
de séquia i de séquies
 a tocar de l’hort, entre les canyes…
¡Verdor de fulles tendres al sembrats!
“Hora de España”, articles de guerra
i versos d’amor a Guiomar.

                  II

Camí llarg, camí de la seua vida,
camíns de la poesia i l’ensenyament,
camíns de Sòria i de Baeza,
a Sòria havia quedat el seu amor,
camps de Castella recorrent,
en un camí d’eternitat.

Camíns de la vida, camíns,
llarg camí llarg… de vegades,
el camí pot ser molt llarg,
de vegades el camí pot ser molt curt,
mai no se sap
com serà el nostre camí,
és inimaginable.

Laberint de camíns.
Camíns de somnis,
camíns de realitat
camíns de bé, camíns de mal,
camíns que no saps on van…
on et duran.

Camíns que t’esperen
i al final no trobes res.
Camíns que encetes
i trobes allò desitjat,
anhelat profundament
i que recorres ansiós
cap a la meta acelerada.

Camíns de silenci
i camíns de joiosa gatzara.
Camíns de justicia,
camíns d’amor,
camíns de soledad…
Camíns…

Camíns de somriure
i camíns de plor.
Camíns d’anar,
camíns de tornar,
camíns per a viure,
camíns per a ser.

Hi ha molts camíns a la terra…
¿Quin deu ser el meu?

Camíns… camíns…
es fa camí en caminar.

                  III

Un dia de gener va passar la frontera,
somnis trencats, mirada trista
en deixar arrere la pròpia terra.
Versos de ben a dins, versos
que expressaven tota una vida
en una terra a la cual no tornaria.
Passos cap a un lloc no desitjat
en mig de l’hivern fred i trist
que solcava l’ànima colpint-la
i allà quedava per sempre la terra,
que no tota la gent, que també
passaria aquella trista frontera.
Camíns indesitjats, camíns
d’incertesa i melancolia.
Cotlliure, retrobava la mar,
el Mediterrani de València.

Un dia de gener es marcava al calendari
i s’obrien horizonts ben insegurs.
Vint-i-dos de febrer, Cotlliure
va veure l’últim sospir.
Moria el poeta llum de la terra
i quedava en un altre pais.
Ens deixava una herència de treball
plasmada en els escrits, els versos
que marcaven un camí obert,
per a seguir fent-lo caminant.

I solcava l’ambient
tot el seu exemple de vida
a favor de la llibertat.
I solcava l’ambient
una munio de versos
en direcció a la seua terra.
Vint-i-dos de febrer… Cotlliure…
¡Tot un exemple, tota una vida!

      Abert Pérez Marco, 3º Premio Categoría Adultos.

poesías premiadas

  • 1.
    I CERTAMEN DEPOESÍA “ANTONIO MACHADO EN ROCAFORT” POESÍAS PREMIADAS JURADO: - PILAR MEDINA Profesora de Literatura. - ANTONIO MORENO Escritor - JULIA BLÁZQUEZ. Profesora de Educación Primaria. - EMILIO TADEO. Profesor de Educación Secundaria - JOSÉ ABARCA Profesor de Educación Secundaria Rocafort, Diciembre de 2009.
  • 2.
    LA FUENTE Doncellas de agua bailan sin cesar dejándome sentir el murmullo de sus voces al cantar. Contoneando su cuerpo en imposibles figuras, moviendo los brazos entorno a su alma, dejando entrever reflejos de luz difuminados en su cuerpo de transparente contorno de agua danzante. Danzan las doncellas de agua dulce luchando por juntar sus dedos entre sí cogiendo sus manos incoloras y traslúcidas y estar juntas al fín. Siguen danzando las doncellas de agua combatiendo por conseguir el sueño por el que desean vivir. Se hace de noche y siguen las doncellas bailando sin cesar. Y por un momento en medio de la oscuridad sus dedos se lograron juntar, juntando las almas de las doncellas de agua de azahar. Felicitat dels Desamparats Lluesma Angel (1º Premio Categoría Infantil)
  • 3.
    YO SOY Soy el aire que viaja por el mundo. Soy la nieve que cae en la cima. Soy la luna de una noche oscura. Soy las raíces de un arbor triste. Soy la miel que fabrican las abejas. Soy los pétalos de un clavel marchitado. Soy las pupilas de una noche sin luna. Soy la flor de un naranjo en el campo. Soy un sendero lleno de hojas secas. Soy un pájaro volando por el cielo. Soy las alas de un mar espumoso. Soy el verde de los pinos del bosque. Claudia Elena Calín, 2º Premio Categoría Infantil
  • 4.
    LA AMISTAD Hola amiga mía, ¿cómo te va el día? Ya no me siento triste porque estás en mi camino. Hola amiga mía, ¿cómo te va el día? Un millón de estrellas iluminan nuestros pasos. Hola amiga mía, ¿cómo te va el día? Estaré a tu lado si tienes problemas. Hola amiga mía, ¿cómo te va el día? Maite Andreu Moreno 3º Premio Categoría Infantil.
  • 5.
    MELANCOLÍA Mecida por el suave balanceo de la brisa nocturna de verano cierro los ojos, me elevo, lo veo, lo siento cerca y a la vez lejano. Caen lágrimas saladas del cielo. ¿Será quizás que Dios está llorando porque sabe que lo extraño, que lo anhelo, y me paso los días recordando? Necesito llenar este vacío que dejaron sus besos en mi alma. Olvidar que ya es tarde, que he perdido el color gris de su mirada calma. Gris como las nubes que me aislan del Universo los días de tormenta, nublando las estrellas a mi vista, callando las historias que me cuentan. Quisiera cubrir mi amarga soledad con sólo un roce de su dulce piel. Tatuarme en la memoria la bondad de su sonrisa honesta, tímida, fiel. El viento quiere robarme las palabras. Mis pensamientos se alejan volando, dejándose llevar por los giros del aire. El peso del adiós que no pude regalarte me pesa en la conciencia más que nada. La lluvia me emborrona la tinta mojando parte de mis reflexiones. No llores más desde allí arriba, si es que existes o exististe alguna vez. Déjame seguir soñando con su calidez mientras me dejo el sueño entre rima y rima.
  • 6.
    No malgastes tuslágrimas esta noche, ni dejes que te afecten mis reproches: he de asumir que no va a volver hasta que Contigo y con él, me lleve la vejez. Estefanía Mónica Jerónimo 1º Premio Categoría Juvenil
  • 7.
    EL MAR Mira haciael horizonte, ¿lo ves? El mar, color azul, nos incita a mirarlo. Caemos en la tentación, es inevitable. Tan inmenso, tan brillante. La atracción es demasiado fuerte, recojo mi sombrero y mis prendas marineras y voy hacia el mar, con paso decidido y ligero. Mientras, miro como el sol se va acostando, y, en señal de respeto, me voy quitando el sombrero… A mi madre, por el amor que ambas le tenemos al mar. Paula Narrillos Belloso 2º Premio Categoría Juvenil
  • 8.
    SUEÑO Un día soñé, que el pasado era ayer, que los árboles volvían a crecer, que tu mirada no se separaba de mi ser, que la muerte no estaba presente, que había igualdad entre la gente, que podía rozar tus labios eternamente, que creía en princesas otra vez, que por tu sonrisa escribiré, que tu piel podía recorrer, que un día entero te abracé, que aquella noche no te dejé perder, que mi corazón sólo sentía amor en él y que esta poesía servía a alguien de una vez. Podría estar toda la vida sin soñar, porque todos los sueños no se hacen realidad. Eric García Collado, 3º Premio Categoría Juvenil.
  • 9.
    DOS ALMAS DECIUDAD Coincidimos en el cruce de la gran jungla de asfalto, nuestras luces de néon se fundieron al mirarnos y rompimos los andamios del gran muro de hormigón, en un minuto el estrés pasó a un segundo plano, el tiempo se detuvo y me atrapó entre sus brazos. Pero el autobús llegaba y tenía que marcharme volver a la realidad de este mundo decadente, reciclar mis sentimientos de plástico transparente, recordar las bombillas de su farol encendidas, circular con mi mente por sus largas carreteras, saltándome algún stop y descubrir con mis labios cada rincón de sus calles. Julia Arroyo del Toro, 1º Premio Categoría Adultos.
  • 10.
    RIEROL Un rieron corredins meu, aigua fresca, jove, neta. El pasta és pasta. La inconsciència s’ha fos, ha pres un altre rumb. Dins meu, la conciencia, el rierol fresc fluint. Flors, aroma de flors omple el meu ventre. Vellut, tacte de vellut, suavitat infantil. Retorno a mi, a la meu esencia, al meu jardí. Marxaren els fantasmes, els postres aliens, els dolors propers. Ara quedo jo i el me cos, i el soroll plaent del rieron que corre lliure dins meu, sense obstacles. Molsa jove, viva, vibrant. Antel de pètals escampat. L’aigua clara, l’aire lliure, el sol ardent, la terra rogent. Torno a ser jo, en mi, dins meu. La calma penetra, no hi ha espai per res mès. El nou paisatge s’ha establert. Sons musicals, sons naturals. L’aigua corrent, dansant, jugant. Bàlsam llargament esperat, per fi ets aquí, ja has arribat. T’honro i m’inclino i el meu ventre somriu, ja tranquil. L’espai s’ha creat i s’estableix en mi. T’honro i m’inclinoàcies,
  • 11.
    i la meuaànima somriu. Gràcies diu. Carme Pratdesama Orri, 2º Premio Categoría Adultos.
  • 12.
    JARDÍ DE LLIMERES I A Rocafort un home mirava l’horta i els seus camins. Al fons la mar i les seues remors, i a proa la via del trenes, tot un camí de ferro en mig del verd que travessava els camps. Un trenes aplegava a l’estacioneta i un camí estret conduïa al jardí de llimeres que li servia de moradae i l’allnyava del horrors del conflicte fraticida, que ell combatia per mitjà de la paraula. Un home evocava un altre jardí de llimeres en la seua llunyana terra d’Andalusia durant la seua infantesa. Remor d’aigua de séquia i de séquies a tocar de l’hort, entre les canyes… ¡Verdor de fulles tendres al sembrats! “Hora de España”, articles de guerra i versos d’amor a Guiomar. II Camí llarg, camí de la seua vida, camíns de la poesia i l’ensenyament, camíns de Sòria i de Baeza, a Sòria havia quedat el seu amor, camps de Castella recorrent, en un camí d’eternitat. Camíns de la vida, camíns, llarg camí llarg… de vegades, el camí pot ser molt llarg, de vegades el camí pot ser molt curt,
  • 13.
    mai no sesap com serà el nostre camí, és inimaginable. Laberint de camíns. Camíns de somnis, camíns de realitat camíns de bé, camíns de mal, camíns que no saps on van… on et duran. Camíns que t’esperen i al final no trobes res. Camíns que encetes i trobes allò desitjat, anhelat profundament i que recorres ansiós cap a la meta acelerada. Camíns de silenci i camíns de joiosa gatzara. Camíns de justicia, camíns d’amor, camíns de soledad… Camíns… Camíns de somriure i camíns de plor. Camíns d’anar, camíns de tornar, camíns per a viure, camíns per a ser. Hi ha molts camíns a la terra… ¿Quin deu ser el meu? Camíns… camíns… es fa camí en caminar. III Un dia de gener va passar la frontera, somnis trencats, mirada trista
  • 14.
    en deixar arrerela pròpia terra. Versos de ben a dins, versos que expressaven tota una vida en una terra a la cual no tornaria. Passos cap a un lloc no desitjat en mig de l’hivern fred i trist que solcava l’ànima colpint-la i allà quedava per sempre la terra, que no tota la gent, que també passaria aquella trista frontera. Camíns indesitjats, camíns d’incertesa i melancolia. Cotlliure, retrobava la mar, el Mediterrani de València. Un dia de gener es marcava al calendari i s’obrien horizonts ben insegurs. Vint-i-dos de febrer, Cotlliure va veure l’últim sospir. Moria el poeta llum de la terra i quedava en un altre pais. Ens deixava una herència de treball plasmada en els escrits, els versos que marcaven un camí obert, per a seguir fent-lo caminant. I solcava l’ambient tot el seu exemple de vida a favor de la llibertat. I solcava l’ambient una munio de versos en direcció a la seua terra. Vint-i-dos de febrer… Cotlliure… ¡Tot un exemple, tota una vida! Abert Pérez Marco, 3º Premio Categoría Adultos.