Este documento presenta los resultados del I Certamen de Poesía "Antonio Machado en Rocafort" celebrado en diciembre de 2009. Incluye las poesías premiadas en las categorías infantil, juvenil y adulta, con los nombres de los autores y el puesto que han obtenido. El jurado estuvo formado por cinco profesores de diferentes niveles educativos.
1. I CERTAMEN DE POESÍA
“ANTONIO MACHADO EN ROCAFORT”
POESÍAS PREMIADAS
JURADO:
- PILAR MEDINA Profesora de Literatura.
- ANTONIO MORENO Escritor
- JULIA BLÁZQUEZ. Profesora de Educación Primaria.
- EMILIO TADEO. Profesor de Educación Secundaria
- JOSÉ ABARCA Profesor de Educación Secundaria
Rocafort, Diciembre de 2009.
2. LA FUENTE
Doncellas de agua
bailan sin cesar
dejándome sentir
el murmullo de
sus voces al cantar.
Contoneando su cuerpo
en imposibles figuras,
moviendo los brazos
entorno a su alma,
dejando entrever
reflejos de luz
difuminados en su cuerpo
de transparente contorno
de agua danzante.
Danzan las doncellas
de agua dulce
luchando por juntar
sus dedos entre sí
cogiendo sus manos
incoloras y traslúcidas
y estar juntas al fín.
Siguen danzando
las doncellas de agua
combatiendo por conseguir
el sueño por el que desean vivir.
Se hace de noche
y siguen las doncellas
bailando sin cesar.
Y por un momento
en medio de la oscuridad
sus dedos
se lograron juntar,
juntando las almas
de las doncellas de
agua de azahar.
Felicitat dels Desamparats Lluesma Angel (1º Premio Categoría Infantil)
3. YO SOY
Soy el aire
que viaja por el mundo.
Soy la nieve
que cae en la cima.
Soy la luna
de una noche oscura.
Soy las raíces
de un arbor triste.
Soy la miel
que fabrican las abejas.
Soy los pétalos
de un clavel marchitado.
Soy las pupilas
de una noche sin luna.
Soy la flor
de un naranjo en el campo.
Soy un sendero
lleno de hojas secas.
Soy un pájaro
volando por el cielo.
Soy las alas
de un mar espumoso.
Soy el verde
de los pinos del bosque.
Claudia Elena Calín, 2º Premio Categoría Infantil
4. LA AMISTAD
Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
Ya no me siento triste porque estás en mi camino.
Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
Un millón de estrellas iluminan nuestros pasos.
Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
Estaré a tu lado si tienes problemas.
Hola amiga mía, ¿cómo te va el día?
Maite Andreu Moreno 3º Premio Categoría Infantil.
5. MELANCOLÍA
Mecida por el suave balanceo
de la brisa nocturna de verano
cierro los ojos, me elevo, lo veo,
lo siento cerca y a la vez lejano.
Caen lágrimas saladas del cielo.
¿Será quizás que Dios está llorando
porque sabe que lo extraño, que lo anhelo,
y me paso los días recordando?
Necesito llenar este vacío
que dejaron sus besos en mi alma.
Olvidar que ya es tarde, que he perdido
el color gris de su mirada calma.
Gris como las nubes que me aislan
del Universo los días de tormenta,
nublando las estrellas a mi vista,
callando las historias que me cuentan.
Quisiera cubrir mi amarga soledad
con sólo un roce de su dulce piel.
Tatuarme en la memoria la bondad
de su sonrisa honesta, tímida, fiel.
El viento quiere robarme las palabras.
Mis pensamientos se alejan volando,
dejándose llevar por los giros del aire.
El peso del adiós que no pude regalarte
me pesa en la conciencia más que nada.
La lluvia me emborrona la tinta
mojando parte de mis reflexiones.
No llores más desde allí arriba,
si es que existes o exististe alguna vez.
Déjame seguir soñando con su calidez
mientras me dejo el sueño entre rima y rima.
6. No malgastes tus lágrimas esta noche,
ni dejes que te afecten mis reproches:
he de asumir que no va a volver
hasta que Contigo y con él, me lleve la vejez.
Estefanía Mónica Jerónimo 1º Premio Categoría Juvenil
7. EL MAR
Mira hacia el horizonte, ¿lo ves?
El mar, color azul, nos incita a mirarlo.
Caemos en la tentación, es inevitable.
Tan inmenso, tan brillante.
La atracción es demasiado fuerte,
recojo mi sombrero y mis prendas marineras
y voy hacia el mar, con paso decidido y ligero.
Mientras, miro como el sol se va acostando, y,
en señal de respeto, me voy quitando el sombrero…
A mi madre, por el amor que ambas le tenemos al mar.
Paula Narrillos Belloso 2º Premio Categoría Juvenil
8. SUEÑO
Un día soñé,
que el pasado era ayer,
que los árboles volvían a crecer,
que tu mirada no se separaba de mi ser,
que la muerte no estaba presente,
que había igualdad entre la gente,
que podía rozar tus labios eternamente,
que creía en princesas otra vez,
que por tu sonrisa escribiré,
que tu piel podía recorrer,
que un día entero te abracé,
que aquella noche no te dejé perder,
que mi corazón sólo sentía amor en él
y que esta poesía servía a alguien de una vez.
Podría estar toda la vida sin soñar,
porque todos los sueños no se hacen realidad.
Eric García Collado, 3º Premio Categoría Juvenil.
9. DOS ALMAS DE CIUDAD
Coincidimos en el cruce de la gran jungla de asfalto,
nuestras luces de néon se fundieron al mirarnos
y rompimos los andamios del gran muro de hormigón,
en un minuto el estrés pasó a un segundo plano,
el tiempo se detuvo y me atrapó entre sus brazos.
Pero el autobús llegaba y tenía que marcharme
volver a la realidad de este mundo decadente,
reciclar mis sentimientos de plástico transparente,
recordar las bombillas de su farol encendidas,
circular con mi mente por sus largas carreteras, saltándome algún stop
y descubrir con mis labios cada rincón de sus calles.
Julia Arroyo del Toro, 1º Premio Categoría Adultos.
10. RIEROL
Un rieron corre dins meu,
aigua fresca, jove, neta.
El pasta és pasta.
La inconsciència s’ha fos,
ha pres un altre rumb.
Dins meu, la conciencia,
el rierol fresc fluint.
Flors, aroma de flors
omple el meu ventre.
Vellut, tacte de vellut,
suavitat infantil.
Retorno a mi,
a la meu esencia,
al meu jardí.
Marxaren els fantasmes,
els postres aliens,
els dolors propers.
Ara quedo jo i el me cos,
i el soroll plaent del rieron
que corre lliure dins meu,
sense obstacles.
Molsa jove, viva, vibrant.
Antel de pètals escampat.
L’aigua clara,
l’aire lliure,
el sol ardent,
la terra rogent.
Torno a ser jo,
en mi, dins meu.
La calma penetra,
no hi ha espai per res mès.
El nou paisatge s’ha establert.
Sons musicals, sons naturals.
L’aigua corrent, dansant, jugant.
Bàlsam llargament esperat,
per fi ets aquí, ja has arribat.
T’honro i m’inclino
i el meu ventre somriu,
ja tranquil.
L’espai s’ha creat i s’estableix en mi.
T’honro i m’inclinoàcies,
11. i la meua ànima somriu.
Gràcies diu.
Carme Pratdesama Orri, 2º Premio Categoría Adultos.
12. JARDÍ DE LLIMERES
I
A Rocafort un home mirava
l’horta i els seus camins.
Al fons la mar i les seues remors,
i a proa la via del trenes,
tot un camí de ferro en mig del verd
que travessava els camps.
Un trenes aplegava a l’estacioneta
i un camí estret conduïa
al jardí de llimeres
que li servia de moradae
i l’allnyava del horrors
del conflicte fraticida,
que ell combatia
per mitjà de la paraula.
Un home evocava
un altre jardí de llimeres
en la seua llunyana
terra d’Andalusia
durant la seua infantesa.
Remor d’aigua
de séquia i de séquies
a tocar de l’hort, entre les canyes…
¡Verdor de fulles tendres al sembrats!
“Hora de España”, articles de guerra
i versos d’amor a Guiomar.
II
Camí llarg, camí de la seua vida,
camíns de la poesia i l’ensenyament,
camíns de Sòria i de Baeza,
a Sòria havia quedat el seu amor,
camps de Castella recorrent,
en un camí d’eternitat.
Camíns de la vida, camíns,
llarg camí llarg… de vegades,
el camí pot ser molt llarg,
de vegades el camí pot ser molt curt,
13. mai no se sap
com serà el nostre camí,
és inimaginable.
Laberint de camíns.
Camíns de somnis,
camíns de realitat
camíns de bé, camíns de mal,
camíns que no saps on van…
on et duran.
Camíns que t’esperen
i al final no trobes res.
Camíns que encetes
i trobes allò desitjat,
anhelat profundament
i que recorres ansiós
cap a la meta acelerada.
Camíns de silenci
i camíns de joiosa gatzara.
Camíns de justicia,
camíns d’amor,
camíns de soledad…
Camíns…
Camíns de somriure
i camíns de plor.
Camíns d’anar,
camíns de tornar,
camíns per a viure,
camíns per a ser.
Hi ha molts camíns a la terra…
¿Quin deu ser el meu?
Camíns… camíns…
es fa camí en caminar.
III
Un dia de gener va passar la frontera,
somnis trencats, mirada trista
14. en deixar arrere la pròpia terra.
Versos de ben a dins, versos
que expressaven tota una vida
en una terra a la cual no tornaria.
Passos cap a un lloc no desitjat
en mig de l’hivern fred i trist
que solcava l’ànima colpint-la
i allà quedava per sempre la terra,
que no tota la gent, que també
passaria aquella trista frontera.
Camíns indesitjats, camíns
d’incertesa i melancolia.
Cotlliure, retrobava la mar,
el Mediterrani de València.
Un dia de gener es marcava al calendari
i s’obrien horizonts ben insegurs.
Vint-i-dos de febrer, Cotlliure
va veure l’últim sospir.
Moria el poeta llum de la terra
i quedava en un altre pais.
Ens deixava una herència de treball
plasmada en els escrits, els versos
que marcaven un camí obert,
per a seguir fent-lo caminant.
I solcava l’ambient
tot el seu exemple de vida
a favor de la llibertat.
I solcava l’ambient
una munio de versos
en direcció a la seua terra.
Vint-i-dos de febrer… Cotlliure…
¡Tot un exemple, tota una vida!
Abert Pérez Marco, 3º Premio Categoría Adultos.