Empatia (Catala)

1. L’EMPATIA
“Qui no comprèn una mirada, tampoc comprèn una llarga
explicació”
(Proverbi àrab)
En el ventall intens i complex de les nostres relacions diàries,
sempre directa o indirectament, revelem una necessitat universal:
sentir-se comprès i comprendre a l’altre.
És important detenir-se en el significat de la paraula comprensió.
Comprendre no és únicament la capacitat per captar el significat de
l’experiència aliena, si no que també és la habilitat de mostrar a
l’altre que tu has entès i sentit la seva experiència emocional. En
definitiva, es poder captar el neguit, l’alegria o la tristor dels nostres
fills, alumnes o pares i comunica’ls-hi en un llenguatge emocional
que l’hem captat.
Aquesta actitud que permet comprendre integralment a l’altre la
denominem empatia. L’empatia és, doncs, una actitud interna i
voluntària de posar-se en l’experiència emocional de l’altre. Es
important assenyalar que l’empatia no és sentir el mateix que l’altre;
això ho denominen simpatia. Amb l’actitud empàtica penetrem en
l’experiència emocional dels nostres fills, alumnes o pares, però
posem la distància emocional suficient que ens permet romandre en
un mateix, es a dir, conservar la nostra identitat. Citant a D. Casera,

2. empatia és “com caminar amb les sabates de l’altre durant una part
del camí”.
L’empatia es una elecció voluntària que té a veure, i molt, amb els
valors amb els que ens maneguem en les relacions personals, a
diferència de la simpatia o antipatia que neixen del nostre món
emocional més automàtic e immediat.
M’agradaria destacar que no és necessari haver viscut la mateixa
experiència que l’altre per ser empatic. Les emocions són
universals, per tant, totes les persones poden connectar
autènticament amb la experiència emocional de l’altre. No obstant
això, per poder escollir l’empatia necessitem una condició
fonamental: preguntar-me, com jo em sento?
L’empatia no soluciona els problemes però convida a la reciprocitat,
calma i acompanya al nostre interlocutor, per tant, afavoreix la
qualitat a les nostres relacions personals. I el que és més important
pels pares i educadors, que són els que tenen amb els seus fills i
alumnes una relació d’ajuda, l’empatia afavoreix que l’altre
desenvolupi actituds de canvi i creixement personal, com per
exemple: l’autoaceptació, el diàleg crític amb les seves pròpies
vivències o la comunicació espontània sense aparences ni
màscares.
És important destacar que a les relacions d’ajuda professional la
empatia es unidireccional, però en la relació pares - fills, encara que
existeixi un component important de relació d’ajuda, els vincles són

3. tan intensos, significatius i afectius que es necessita una empatia
bidireccional. Es a dir, els fills també presenten el compromís i la
responsabilitat d’explorar l’empatia per tal de contribuir a generar un
clima d’autenticitat i respecte en les relacions amb els seus pares.
No obstant, necessiten un model, qui som? nosaltres, els adults.
José Ramón Bellido Mainar
Terapeuta Ocupacional i Treballador Social
GSS. Hospital Santa Maria. Lleida
jbellido@uoc.edu