Estructura Social i Educació T3

1. ESTRUCTURA SOCIAL I EDUCACIÓ
1
T3. Societat i cultura: processos
de socialització

2. Índex
2
Introducció
Biologia, cultura i socialització
Agents de socialització
Síntesi
Bibliografia

3. Introducció
3
El ser humà es també ser social, mitjançant la seua capacitat per establir
relaciones en els altres. Aquesta capacitat s’articula en un procés, que
anomenem de socialització.
La socialització és el procés pel qual ens convertim en membres d’una
societat, que es realitza mitjançant contexts (agents de socialització) entre
els quals hi ha la família, l’escola, i d’altres.
La diversitat cultural és el producte d’aquesta plasticitat, que és conseqüència
de tindre una predisposició genètica per la sociabilitat i per produir,
aprendre i transmetre cultura, però la concreció d’aquestes no ve
determinada.
La socialització forma part d’un procés mes ample que és la construcció social
de la realitat, també de caràcter dialèctic.
Cada societat tracta de produir individus d’acord amb la cultura dominant
sense anular la diversitat (classe, sexe, medi físic).

4. Biologia, culturai socialització(1)
4
humans
animals socials,
eslavó evolutiu
hominització
herència biològica
mutació genètica
selecció natural
societat: xarxa de relacions
socials entre persones
cultura: informació que organitza les
relacions de les persones en el medi
natural i en altres persones, i que
adquirim mitjançant l'experiència o
la instrucció. Es acumulativa (llen-
guatge oral, objectes, llibres) i ens ha
permès adaptar-nos i expandir-nos.
Creences (cóm son les coses)
Rutines tècniques (cóm ens
comportem en la natura)
Normes morals i socials (cóm
ens comportem en altres)
Sentiments i valors (quines coses
son desitjables i quines no)
evolució
genètica
evolució
cultural
adopció de la
posició erecta
Alliberació de
les mans
Creixement
cerebral (x4)
aparició del
llenguatge simbòlic
socialització: procés mitjançant el qual
interioritzem creences, normes i valors
socials, aprenent a ser part de la societat i
a realitzar els nostres rols en ella.
Es més important a la infantessa:
Els rols s’associen en
expectatives i
normes socials
determinades i
apreses culturalment
patrimoni genètic
bàsicament idèntic
1) No tenim
determinismes
instintius tan forts;
2) som desvalguts
3) Tenim plasticitat
dels esquemes de
comportament

5. Biologia, culturai socialització(2)
5
No experimentem les nostres conductes como a plenament determinades sinó
que les vivim como a capacitat de decisió. Aquesta capacitat fa que percebem
les decisions conscients com a pròpies (element valoratiu), però no podem
ignorar que la socialització influeix aquest procés.
La identitat personal requereix el contacte en la natura i els grups humans.
Especialment jugant les xiquetes i xiquets construeixen el jo conscient, que els
permet diferenciar, mitjançant la comprensió dels diferents roles, a ells
mateixa de la resta.
Es produeix una mediació, realitzada en la socialització, entre les capacitats
psíquiques del individu i els valors, les normes i les pautes de conducta del
seu entorno social.
Agència
(la agencia individual actua fent
us de los margenes de maniobra
entre les constriccions internes i
externes)
Estructura mental
(els hàbits, més o
menys fixats
neurològicament, de las
persones socials)
Estructura social
jerarquia de les posicions
socials, segons el poder
associats a los diferents
roles

6. Biologia, culturai socialització(3)
6
La socialització es produeix de manera dialèctica: Societat vs. Individu (realitat
cultural vs. identitat personal). Es per tant un procés de recreació i reconstrucció
actiu dels contextos cultural i social a traves del nostre comportament quotidià
(Giddens).
És un procés adaptatiu a l’entorn social pel qual s'aprenen i interioritzen els
elements socioculturals del medi ambient, integrant-los a l’estructura de la
personalitat baix l’influencia d’experiències i agents socials significatius (Rocher).
És objectiu en tant que independent de nosaltres (objectivat en teories, codis
jurídics i morals, models de conducta, ...). I es realitza mitjançant la
institucionalització (rols i normes que es fan tradició), la reificació (les institucions
i tradicions deixen de ser considerades acords per ser considerades coses per si
mateixes) i la legitimació (univers simbòlic que explica i justifica l’existència d’eixa
realitat).
És subjectiu en tant que tan sols és real si la realitat social configura els pensaments,
sentiments i actuacions dels subjectes, definint per tant la seua identitat.
La relació dialèctica entre la realitat objectiva i subjectiva presenta una correlació
positiva i no es pot concebre l’una sense l’altra (individu i societat).

7. Biologia, culturai socialització(4)
7
La socialització primària és la que es produeix en primer lloc i la que introdueix als
individus a la societat, és la més important i determina les successives:
 És dóna de manera particular en els altres significants concrets i té un contingut
doble, en tant que model i en tant que reflex (germen d’identitat)
 És cognoscitiu però també, i particularment, afectiu
 El desenvolupament de la identitat es fa juntament amb l'assumpció del món dels
altres, es produeix una abstracció progressiva (el altre generalitzat) que proveeix
estabilitat i continuïtat a la autoidentificació
 Els continguts varien entre societats, cultures i subcultures on el llenguatge implica
l'assumpció d’esquemes motivacionals i interpretatius que configuren programes de
conducta i faciliten elaboracions teòriques sobre “com son les coses”
 El mon conformat a la socialització primerenca té un caràcter de fermesa, claredat,
exempt de problema. És una estructura d’ordre i seguretat que infon confiança
 La socialització dura tota la vida, no acaba mai. I si bé per convenció es considera
que la socialització primària acaba quan es produeix la formació de l’altre
generalitzat en realitat no esta mai totalment tancada

8. 8
8

9. Biologia, culturai socialització(5)
9
La complexitat fa necessàries socialitzacions més específiques (secundàries) que
requereixen l'assimilació de coneixements específics de rols, vocabularis
específics de rols (conjunts de significacions que estructuren interpretacions i
comportaments de rutina). I, al mateix temps, s’adquireixen elements no
èxplicits com ara comprensions tàcites, avaluacions i coloracions afectives
d’ells.
 Pressuposa la realitat resultant de la primària (coherència).
 La afectivitat i identificació no és necessària.
 La inevitabilitat subjectiva és molt menor (és més fàcil de descartar) és més
artificial. Quan més estranya respecte de la socialització primària, més difícil
d'interessar. .
agents o contexts de socialització
Son grups i contexts socials dins dels quals es
produeixen importants processos de
socialització (persones e institucions-normes )
La família
L’escola
El grup d’iguals
Els mitjans de comunicació de masses
Altres (esglesies o les empreses)

10. 10

11. Família i canvisocial
Grup bàsic de l'espècie humana on tenen lloc els processos més importants de
la socialització primària com ara l’afectivitat, els altres significants i els
processos d’identificació.
Les diferències familiars (com la classe) resulten en diferències en la
socialització (valors, referents, ...) que rebre els seus membres, si bé no
s’han de considerar determinats.
La família es una institució que pot adoptar formes molt variables (més encara
avui dia). Històricament la família extensa era responsable de funcions molt
importants (com les culturals, educatives, econòmiques, seguretat,...). Amb
la industrialització i desenvolupament del mercat i de l’Estat de dret primer i
després social es produeixen canvis (salarització, urbanització, escolarització,
mobilitat social i geogràfica,...) que buiden de contingut a la família, que
passa a ser una unitat mínima de consum i de criança i socialització (però
cada vegada menys).
11

12. Família i tendències
Els canvis demogràfics (esperança de vida, reproducció més eficaç) també
afecten a la família (un 25% d’elles serien suficients per a la reproducció de
la societat), així:
Es produeix un canvi d’una societat familiar bolcada en la reproducció a un
altra d’individus i llars unipersonals o pluripersonals (el nombre mitjà de
membres disminueix). I és aquesta crisi de la família la que provoca la crisi
de valors actual que comporta altres valors individuals.
Allibera a les dones (proporcionalment el temps per a gestació i criança es
molt més reduït) el que comporta igualtat i projecció professional de la
dona i redefinició del rol del baró.
A escala mundial es produeix un procés cap a la família nuclear (encara
minoritària) i els valors individuals: com ara la reducció de l’influencia de la
família extensa, la lliure elecció de parella, la extensió drets de la dona i dels
xiquets, menys matrimonis entre familiars, més llibertat sexual.
12

13. Canvis en les pràctiqueseducativesfamiliars
La Sociologia de la Família estudia cóm l’estructura de les famílies depèn de
les condicions socials i de les formes de reproducció social dominants.
La individualització de la família modifica l’estructura de parentesc i és
conseqüència de:
• La salarització, que fa menys rellevants l'herència i les xarxes socials.
• La construcció dels estats forts i dels mercats nacionals juntament amb la
burocratització de la formació i selecció de la força de treball.
Tot això produeix un canvi d’un model patriarcal a un altre disciplinari-
normalitzador en el que predominen els procediments burocràtics sobre
l'herència i les xarxes socials. (Aquests models però serien purs)
13

14. Model patriarcalde classespopulars
Per al model patriarcal de classes populars (classes baixes) l’objectiu escolar
es secundari (manquen expectatives de promoció). Els objectius principals
de l’educació son:
Inculcació del principi d'escassesa (no capritxós).
Respecte a l’autoritat del pare i, per extensió, dels majors.
Respecte a l’ordre establert (bones costums, bona educació)
(El càstig es el mode de domesticar als xiquets)
Aquest model, ara qüestionat i en crisi, preparava per una realitat
determinada: de submissió al poder i de resistència a les dures tasques de
treball agrari conseqüència de la posició de dominació a l’estructura
social.
Avui en dia la legitimitat d’aquest model es qüestiona per diverses
instàncies i guanya terreny el capital escolar com a via de reproducció
social de les famílies.
14

15. Model disciplinari-normalitzador
Per al model disciplinari-normalitzador (pares obrers en ocupacions de classe
mitjana que sí confien en l’ascens social dels fills) els objectius principals de
l’educació son:
Caràcter fort, autocontrol i autodisciplina (posposar el plaer present pel bé
futur).
Desig de bens culturals legítims (instrucció, oci cult. i esport).
Relació definida en termes de “confiança” i basat en la vigilància contínua dels
comportaments i codi ferm de sancions que propicia l'èxit a l’univers escolar.
Aquet caracteritzat per:
Dominació basada en regles impersonals (legal-racional)
Control continu i de sancions constants (autodisciplina, autocontrol, metes a
llarg termini).
Jerarquització dels subjectes en funció de la seua adquisició dels bens
culturals (competició escolar i sistema de premis).
15

16. Entre aquests dos models les famílies es posicionen segons les possibilitats i
condicions socials de existència. Per tant la majoria de les famílies es
situarien en algun punt intermedi o de transició.
Alguns tracten de superar el model patriarcal però també d’evitar la rigidesa
del model disciplinari-normalitzador i deixar gaudir als xiquets de la infància.
D’altres no tenen temps per aplicar un model que demana esforç i dedicació
16

17. 17

18. Els mitjansde comunicació(1)
Pels mitjans de comunicació, encara que en una relació de tipus unidireccional
i sense un marc formal estricte (sense agents), rebrem i accedim a una gran
quantitat de continguts i significats de la cultura en que ens trobem.
Els mitjans de comunicació ens posen en contacte amb significats centrals
(sistemes de creences, tradicions i prescripcions) de la nostra societat o d’un
grup de ella.
Els mitjans de comunicació de masses tenen, a més de la tasca informativa i
comunicativa, la funció de difusió de la cultura de masses amb finalitat
evasiva (pobre, alienant, conformista, irracional i poc valuosa, en oposició a
la cultura culta), o amb la finalitat de transmetre la cultura popular (no
pejoratiu).
La comunicació ha estat i és fonamental per al canvi social (signe, llenguatge,
escriptura, impremta, cultura electrònica).
18

19. Els mitjansde comunicació(2)
Els crítics o apocalíptics diuen que els mitjans de comunicació de masses
condueixen a una cultura de masses que degenera:
 Fomenten la passivitat
 Difonen valors pobres i models de comportament roïns
 Trivialització (esports, religió, política, educació)
 Relativisme e inversió dels valors estètics i ètics
 Promoció del materialisme i dels valors comercials
 Absència de control del espectador que fomenta el llavat de cervell, la
manipulació i el conformisme
 Simulació del món (falsa realitat)
19

20. Els mitjansde comunicació(3)
Els defensors o integradors diuen que els mitjans de comunicació poden
promoure una cultura diversa, activa i participativa:
 Augmentar la participació i la creativitat
 Incrementa la informació disponible
 Augmenta el debat públic sobre qüestions que ens afecten a tots
 Eina de democratització de la informació i de l’entreteniment (abans
restringit a les elits)
 Fomenta la diversitat
 Promou la moralitat i la tolerància
20

21. Els mitjansde comunicació(4)
El principal és la TV (dediquem entre 3 i 4 hores al dia).
Els mitjans de comunicació de masses i el model de societat:
 Una societat capitalista els utilitzarà per obtenir beneficis, un instrument
per al consumisme (publicitat), i sotmesos a la llei del mercat
(rendibilitat) més enllà d’objectius com ara la informació veraç o la
instrucció de tots
 Però també poden estar sotmeses als interessos dels grups de pressió o
partidistes (propaganda)
Altres qüestions rellevants son: dret d’informació i d’educació, el debat
públic/privat, pluralitat/concentració, ètica professional, globalització de
productes, de les noticies (4 agències elaboren el 90%) i de la publicitat,
que margina als països en vies de desenvolupament.
Internet suposa una revolució per personalització i interacció.
21

22. Els mitjansde comunicació(5)
Els televidents no estan indefensos front als missatges, ja que els
interpreten i reconstrueixen des de les seues cultures i posicions socials
en les que viuen (hipòtesi de l’espectador intel·ligent). Així, al tornar a
elaborar els seus significats mitjançant processos de mediació i
resistència, un mateix producte pot prestar-se a multitud de lectures.
Però no es pot negar l’influencia profunda com a font de estímuls
simbòlics, marc per a la comunicació amb la societat general (si no s’està
no s’hi és).
Diferències entre famílies normalitzades de classe mitjana, dels suburbis
urbans i de les àrees rurals.
Violència i la TV: no n’hi ha relació causal demostrada.
La hiperrealitat: entre la realitat i la ficció.
22

23. Els mitjansde comunicaciói l’escola (1)
Segons De Val (2000) el funcionament intel·lectual de la TV es
caracteritza per:
 Presentació dels fets feta i tancada
 Missatges curts, simples i sense reflexió ni possibilitat de
contrastar-ho
 Coneixement anecdòtic i poc racional (no científic)
 Busca els límits de lo xocant i lo absurd
 Afavoreix el relativisme
 Més que formar el que fa es formatar als individus
23

24. Els mitjansde comunicaciói l’escola (2)
Els crítics-apocalíptics diuen que la
• discontinuïtat i fragmentació,
• la persuasió emocional sobre la fonamentació racional, i
• el sotmetiment dels continguts a la lògica de l’espectacle i
l’entreteniment,
imposen una epistemologia absurda que contradiu l’essència de la
construïda a l’entorn de la cultura a l’escola (de la paraula i el llibre imprès).
Els defensors-integradors pensen que no té sentit oposar-se perquè el
determinisme tecnològic es implacable (optimisme tecnològic que
recomana fer un ús positiu i constructiu).
L’escola pot integrar-los per tal de formar als individus de manera crítica en el
seu ús i goig, de la mateixa manera que hauria de ser capaç de donar una
educació humanista i de qualitat per tal que puguem triar continguts entre
la cultura d'elits i de masses.
24

25. 25

26. 26

27. Els grups d’iguals (1)
A les societats tradicionals es mantenien prou estables durant tota la vida
però a les societats modernes, caracteritzades per la mobilitat, no és així.
La socialització producte de la interacció amb els iguals és fonamental i no
pot ser substituïda, mentre que la produïda per la relació amb els pares,
per a la adquisició del rol d’adult, pot no ser imprescindible després dels
quatre anys.
El joc és l’activitat bàsica que permet l’accés a capacitats de relació social i al
descobriment e interiorització de molts significats culturals.
Els iguals formen les conductes del membres, son els models preferits pels
xiquets, i als 3 o 4 anys ja comencen a adaptar la seua conducta a la dels
companys i a portar-la a casa.
27

28. Els grups d’iguals (2)
Els xiquets han de definir quin tipus de persones son, a quina categoria
social pertanyen i després adaptar-se al model de conducta del grup, sent
l’edat i el sexe les úniques rellevants als primers anys. El sexe és un factor
d'adscripció al grup i els rols sexuals son normes col·lectives de referència.
A aquestes edats la regla de la majoria anul·la les diferencies i la creativitat, i
el desig de ser igual fa que s’imiten actituds, comportaments, formes de
parlar i vestir etc. La rialla ès l’arma de control del grup.
Progressivament es desenvolupen categories dins dels grups relacionades
amb la subcultura del grup de referència.
L’adscripció de rols dins del grup esta relacionat amb la formació de la
identitat.
Després son més lliures per a triar la companyia preferida.
28

29. 29

30. 30

31. L’escola
El sistema educatiu és un agent de socialització progressivament més
decisiu a mesura que creixen en complexitat les societats (canvis en les
funcions de la família, societat del coneixement).
Avui en dia, l’escola es menys necessària com a transmissora de
coneixements que com a formadora i desenvolupadora de persones amb
identitats, ciutadans actius i crítics.
Entendre l’escola com institució de socialització és veure-la com àmbit
d'experiències i pràctiques vitals concretes a on el currículum ocult, les
relacions socials o els mètodes de treball i avaluació, esdevenen
fonamentals perquè ens expliquen la formació de la identitat que fa la
institució escolar.
Aquesta visió ha estat present des dels inicis de la modernitat (Kant, Comte,
Saint-Simon, Durkheim).
31

32. La inculcacióde la racionalitatcapitalista
(T. Parsons)
Per a Parsons (funcionalista)
1) La societat crea
2) estructures que fan que
3) els individus viuen experiències, a partir de les quals,
4) resulten configurades determinades identitats (les que la societat
necessita i pretén amb aquestes estructures)
L’escola socialitza per la manera en que està socialment estructurada, amb
l’objectiu de fer als individus viure experiències que les faran accedir a
certs significats culturals (que s’incorporen a la seua personalitat).
Així la socialització escolar (formació d’identitat en els alumnes):
 Adquisició dels valors bàsics (per a la societat)
 Acceptació d’una ubicació particular en la divisió social del treball
(funció classificadora-seleccionadora)
32

33. El conceptede socialitzacióescolar i els elementsde
l’estructurade l’aula de primària (T. Parsons)
A més la socialització escolar està relacionada en el rendiment, i la selecció
escolar en la classe social (expectatives). Per als individus l’escola es el
primer pas important a la vida, es produeix l’experiència de la
diferenciació de l’estatus per criteris extra biològics com ara els mèrits o
el seu treball.
És, a més, la primera institució de caràcter formal, impersonal o burocràtic a la
que accedeixen i que els prepararà per a una societat així organitzada
(molt diferent de la família). Així que és clau el grau d’independència
obtingut pels fills a la família (tracte amb els adults, pressa de decisions,
assumir responsabilitats i afrontar situacions noves).
 Professor únic (transició família – societat, més afectiu).
 Un sistema d’estatus (legitimació de desigualtats en l’alumnat)
 La diferenciació es recolza en el rendiment i requereix un grup homogeni,
mateixes tasques, dualitat alumnes- professor, i un conjunt de regles
generals i sistemàtiques (deixen de ser individus particulars per ser
classificats i seleccionats en un procés “natural, necessari i inevitable”)
33

34. Els elementsde l’estructurade l’aula de primària i l’efecte
en la personalitatde l’alumne (T. Parsons)
El rendiment té una dimensió cognitiva i una moral, té com referent la
conformitat amb la cultura, i l’aprenentatge del model de relació social
organitzat en: l’obligatorietat de fer coses, la competitivitat i el
individualisme, i el reconeixement i acceptació de l’autoritat.
La identitat configurada a la família perd pes i es reconfigura per l’adquirida a
l’escola.
A la socialització escolar es produeix la legitimació de desigualtat i jerarquies
socials, per això ha de ser “justa” i basada en el mèrit i no en la classe.
No obstant causa rebuig i violència.
34
Crítiques a Parsons
 La desigualtat no es funcional i no n’hi ha igualtat d’oportunitats, el
que fa realment es reproduir la desigualtat.
 No hi ha consens dels diferents grups socials respecte de la visió de
la societat i del seu funcionament, l’escola imposa la ideologia del
grup dominant.

35. La socialitzacióde la força de treball
La críticamarxista
Representada per Althusser, Baudelot, Establet, Bowls, Gintis i Fenández
Enguita, manté que l’escola socialitza en valors caràcter i actituds
pròpies del treballador assalariat.
El germen del actual model va ser molt conflictiu, però una vegada
estabilitzat, i davant la impossibilitat de la família, l’escola s’encarrega de
reproduir-lo i legitimar-lo subtil i eficientment (isomorfisme i
correspondència). De fet n’hi ha una altra tradició (progressista)
d’escola.
L’estructura escolar es caracteritza per: ordre i autoritat, impersonalitat i
burocràcia, renuncia al control del contingut i del procés, treball vs.
activitat lliure, espai i temps escolar, estratificació del treball i
socialització diferencial (vertical vs. horitzontal, i socialització mental),
aïllament, competència i avaluació.
35

36. La socialitzaciódel ciutadàde la Democràcia
Però l’escola pot tindre una funció positiva en la formació d’identitats a les
societats democràtiques en oposició a l’opció del sistema: Les escoles
democràtiques.
Objectiu: utilitzar bé la ment per una vida desenvolupada productiva, útil
socialment i personalment satisfactòria. Explicitar el currículum ocult.
Treball cooperatiu (temes interessants i grups variats). Un marc per a les
relacions socials. Obertura. “Èxit”: dossiers i historials. Avaluació
participada i explicitada. Metodologia de treball: amb conseller, individual
i en grup, interessos personals, contingut i forma. Coneixement (sentit i
utilitat). Sessions de treball (1/2 dia). Currículum comú amb camps (H i C).
Interdisciplinarietat. Didàctica diversa. 20 persones per grup i 15 per tutor.
Professor: relació amb els alumne i identificació amb el centre i la
comunitat.
36

37. L’escola de l’individu (A. Tourane)
En origen l’escola no havia de formar treballadors si no ciutadans. L’escola, a
més de les funcions de reproducció social, produeix individus o els
destrueix, per tant no es pot parlar de l’educació quan es redueix a les
funcions socials que ha de assumir (amés aquestes avui canvien
ràpidament).
Educació clàssica: individu al servei del progrés, nació i coneixe-ment.
L’escola del individu s’orienta cap a:
 Llibertat del individu personal (individualització de l’ensenyament, fi
separació vida privada/pública – família/escola).
 La comunicació inter-cultural (reconeixement de l’altre).
 Gestió democràtica de la societat i els seus canvis (correcció de les
desigualtats que produeixen diferències de mèrit).
Èmfasi en la comunicació i no en els missatges.
37

38. Bibliografia
38
Granados Martínez, A. (2003) Capítulo V Las funciones
sociales de la escuela. En Fernández Palomares, F. (coord.)
Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. 117-141
Masjuan, JM. (2003) Capítulo II ¿Qué es sociología? Algunos
conceptos básicos. En Fernández Palomares, F. (coord.)
Sociología de la educación. Pearson, Madrid. Pág. 35-62
Fernández Palomares, F. (2003) Capítulo VIII Socialización y
escuela. En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la
educación. Pearson, Madrid. Pág. 205-260
Costa Granell, X. (2011) Socialización y cultura. Beltrán, J. i
Hernàndez, FJ. Sociología de la educación. McGraw-Hill,
Madrid. 45-74 (Cap. 3)

39. Webgrafia
39
http://youtu.be/WQ4D5D4WtgU
http://youtu.be/20owtrE_2ns
http://youtu.be/rP4ILZdP-mI
http://youtu.be/AM2HPxIwgfc
http://youtu.be/4-dC-OWJFp0
http://youtu.be/a_D4RZxV-FQ
Genie Wiley la xica salvatge
Surfwise: The Amazing True Odyssey of the Paskowitz Family
http://www.youtube.com/watch?v=QbwpRZ8Hf50&feature=shar
e&list=UUHyFkB0ex0Aw1wXhZJhsNeA
Think before you post subtitulada en castellà
http://youtu.be/1hI58dtjwsM