Publicat a La Ploma, de TVAnimalista. ... El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres... ... Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta sense disparar. Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls...

1. Capturar (i menjar-se) la bellesa. Silvestrisme, parany i enfilat.
Publicat a La Ploma, de TVAnimalista.
Cadernera tancada dins d'una gàbia, preparada per a una competició de cant.
A la meua terra, el País Valencià, el govern del PP complirà 19 anys eixint de les urnes i entrant
als jutjats. Entre les seues últimes raneres (esperem) estarà una “Llei de Senyes” per a blindar
legalment el secessionisme lingüístic i el linxament de bous al carrer. Un dels objectius d’aquesta
llei seria, segons el conseller de Governació Luís Santamaria, “redoblar la pressió sobre aquelles
iniciatives que atempten contra les senyes dels valencians [i valencianes, supose]”.
És el “que hay de lo mío” del món tauricida: sempre han dit que allò de torturar animals és legal,
fins i tot constitucional, i que per aquest motiu s’ha de perseguir i castigar qui “no compleix la
llei”. Anem a parlar, ara, d’altres que també porten tota una vida amb el seu “que hay de lo mío”:
el món del parany. En el seu cas, del que es tracta és de respectar la sacrosanta tradició, malgrat
que això implique no complir les lleis. Per a actuar amb absoluta impunitat, també necessiten la
protecció de la gent de les urnes i els jutjats.
El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és
una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la
seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un
llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més
sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres.
Els seus captors han catalogat completament el llenguatge de les aus amb el que anomenen
codis de cant. Descriuen els patrons i criteris per a identificar i valorar les distintes formes
d’expressió d’eixe llenguatge dins de campionats. Són una colpidora representació de la buidor i
la tristesa: les xicotetes gàbies de fusta són penjades en pals ben distanciades unes de les altres,
al davant de les taules dels jurats i del públic, que ha de romandre en silenci. I, d’eixes cadenes
perpètues que furten cada minut de vida de les seues xicotetes ales, ix el preciós cant dels ocells.
Al món del silvestrisme, hi ha qui ho anomena “el dret a capturar la bellesa”.

2. Les aus no volen donar continuïtat a la
seua condemna i no crien en captivitat.
Per això, els caçadors diuen que no es pot
prohibir la captura perquè això significaria
la fi del silvestrisme. Necessiten capturar-les
i “ensenyar-les”, obligar-les a acceptar
la seua condició d’esclaves que han de
cantar quan els amos volen. El seu
problema és que les lleis europees
protegeixen les aus fringíl·lides i, sobre tot,
prohibeixen de forma taxant els mètodes
de caça no selectius com les xarxes, que
atrapen qualsevol au amb una mida que
no li permeta escapar-s’hi. Cauen ocells
fringíl·lids migratoris, espècies protegides i
en perill d’extinció que pateixen estrès, es
fereixen a les ales o a les potes i moren.
Els mètodes són molt truculents. Al País
Valencià, les xarxes més comunes es
diuen enfilat. És una trampa abatible que
el caçador amagat acciona a distància, i
cau a sobre de les aus que s’han posat a
terra a menjar-se l’esquer com si foren
dues tapes d’una caixa. El parany, que a
les Terres de l’Ebre el coneixen com a
caça en barraca, és encara pitjor. Des del
món silvestrista el defensen com l’únic
mè t o d e v à l i d e n d e t e rmi n a d e s
circumstàncies, com la caça en zones
boscoses i de muntanya o la captura de
pinsans, que no solen caure a les xarxes.
Un parany, o una barraca, és una trampa
que aparenta ser un arbre. La captura no
es fa amb xarxes, sinó amb unes vares
impregnades de vesc o lliga que es claven
a les perxes. Aquestes fan la funció de
branques per a que es posen les aus de
qualsevol mida i espècie i, en el moment
Cadàvers de tords morts al parany, junt a un pot de lliga.
Cadàver d'un xicotet ocell al parany.
que estan a punt d’aterrar amb les ales obertes, les vares s’enganxen a elles. Una vegada passa
això, no poden volar i cauen a terra, dins de l’estructura trampa del parany. Allí resten, lluitant per
lliurar-se de les vares, fins que arriba el caçador. Moltes vegades, troba cadàvers d’animals
desplomats i que, fins i tot, s’han arrencat les ales.
Amb aquesta pràctica s’estima que maten, només a les comarques de Castelló, entre un milió i
mig i tres milions d’aus protegides cada any, i des de 2002 ho fan contravenint les lleis europees i
espanyoles. totes les formes de caça silvestrista incompleixen aquestes lleis i, en el cas del
parany i l’enfilat, també vulneren les diverses sentències d’alts tribunals que culminen amb la del
mateix Tribunal Constitucional del 2013. La justificació torna a ser la tradició, tornen a eixir a la
llum vells tractats medievals i documents antics que, segons aquesta gent, justifiquen una
barbaritat pel fet de recollir-la.
Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les
negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les
trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que
es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i
Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta
sense disparar.
Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que
també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls. Hi ha moltes proves, com les
gravacions ocultes de caçadors amb enfilat que ixen corrent del seu amagatall per a trencar el

3. c o l l d e l s o c e l l s c a p t u r a t s
suposadament per a la pràctica del
silvestrisme, un a un, esclafant-los
amb els dits i amb una habilitat que
mostra l’experiència acumulada. Els
cuinen fregits amb tomata o dins de
guisats, i una sola persona es pot
menjar desenes d’aquests xicotets
cossos mutilats d’una sola vegada.
Això és el que mou la matança de
milions d’animals cada any. És un bon
negoci i implica la restauració, els
locals on serveixen aquest tipus de
plats i que compren els cadàvers als
caçadors.
Que aquest article servisca com a la
primera vegada que em riuré a la cara
del futur òrgan de control per a
l’aplicació de la Llei de Senyes
valenciana, si és que arriba a funcionar
alguna vegada. La banda del Bigotes
https://www.youtube.com/watch?v=9x3-FkBqxpc
pot tindre ben clar que exercirem els nostres drets fonamentals i que lluitarem pels dels altres
animals sense cap por als seus òrgans de vigilància ideològica, si és que una cosa semblant es
pot arribar a constituir per a tornar a passar per sobre de la seua sacrosanta Constitució. I, si
alguna vegada incomplim alguna llei, ho farem emparats per la legitimitat d’una causa justa, no
com els amics paranyers i silvestristes.
———
Capturar (y comerse) la belleza. Silvestrismo, “parany” y “enfilat”.
Traducción del original en catalán. Publicado en La Pluma, de TVAnimalista.
En mi tierra, el País Valenciano, el gobierno del PP cumplirá 19 años saliendo de las urnas y
entrando en los juzgados. Entre sus últimos estertores (esperemos) estará una "Ley de Señas"
para blindar legalmente el secesionismo lingüístico y el linchamiento dels “bous al carrer”. Uno
de los objetivos de esta ley sería, según el Conseller de Gobernación Luis Santamaria, "redoblar
la presión sobre aquellas iniciativas que atentan contra las señas de los valencianos [y
valencianas, supongo]".
Es el "que hay de lo mío" del mundo tauricida: siempre han dicho que lo de torturar animales es
legal, incluso constitucional, y que por este motivo se ha de perseguir y castigar a quien "no
cumple la ley”. Vamos a hablar, ahora, de otros que también llevan toda una vida con su "que
hay de lo mío": el mundo del “parany”. En su caso, de lo que se trata es de respetar la
sacrosanta tradición, aunque esto implique no cumplir las leyes. Para actuar con absoluta
impunidad, también necesitan la protección de la gente de las urnas y los juzgados.
El “parany” y el “enfilat” se justifican dentro de una práctica que se llama silvestrismo. Antes que
nada, es una forma de caza: consiste en capturar aves libres con el objetivo de meterlas en jaulas
toda su vida. Las víctimas son pájaros fringílidos, pequeñas aves comoderas de semillas y con
un lenguaje formado por un repertorio de cantos enormemente diverso. Es el canto de los
pájaros que más oímos, el de los pinzones, verderones, pardillos y, sobre todo, jilgueros.
Sus captores han catalogado completamente el lenguaje de las aves con lo que llaman códigos
de canto. Describen los patrones y criterios para identificar y valorar las distintas formas de
expresión de ese lenguaje dentro de campeonatos. Son una impresionante representación del
vacío y la tristeza: las pequeñas jaulas de madera son colgadas en postes bien distanciadas un s
de otras, en frente de las mesas de los jurados y del público, que debe permanecer en silencio. Y,
de esas cadenas perpetuas que roban cada minuto de vida de sus pequeñas alas, sale el
precioso canto de los pájaros.
En el mundo del silvestrismo, hay quien lo llama "el derecho a capturar la belleza".

4. Las aves no quieren dar continuidad a su condena y no crían en cautividad. Por ello, los
cazadores dicen que no se puede prohibir la captura porque eso significaría el fin del silvestrismo.
Necesitan capturarlas y "enseñarlas", obligarlas a aceptar su condición de esclavas que han de
cantar cuando los dueños quieren. Su problema es que las leyes europeas protegen las aves
fringílidas y, sobre todo, prohíben de forma tajante los métodos de caza no selectivos como las
redes, que atrapan cualquier ave con un tamaño que no le permita escapar a ellas. Caen pájaros
fringílidos migratorios, especies protegidas y en peligro de extinción que sufren estrés, se rompen
a las alas o las patas y mueren.
Los métodos son muy truculentos. En el País Valenciano, las redes más comunes se llaman
“enfilat”. Es una trampa abatible que el cazador escondido acciona a distancia, y cae encima de
las aves que se han posado a comerse el cebo como si fueran dos tapas de una caja. El
“parany”, que en Terres de l’Ebre conocen como caza en barraca, es aún peor. Desde el mundo
silvestrista lo defienden como el único método válido en determinadas circunstancias, como la
caza en zonas boscosas y de montaña o la captura de pinzones, que no suelen caer en las redes.
Un “parany”, o una barraca, es una trampa que aparenta ser un árbol. La captura no se hace con
redes, sino con unas varas impregnadas de muérdago (“vesc) o “lliga” que se clavan en las
perchas. Estas hacen la función de ramas para que se pongan aves de cualquier tamaño y
especie y, en el momento que están a punto de aterrizar con las alas abiertas, las varas se pegan
a ellas. Una vez ocurre esto, no pueden volar y caen al suelo, dentro de la estructura trampa del
“parany”. Allí quedan, luchando por librarse de las varas, hasta que llega el cazador. Muchas
veces, encuentra cadáveres de animales desplumados y que, incluso, se han arrancado las alas.
Con esta práctica se estima que matan, sólo en las comarcas de Castellón, entre un millón y
medio y tres millones de aves protegidas cada año, y desde 2002 lo hacen contraviniendo las
leyes europeas y españolas. Todas las formas de caza silvestristas incumplen estas leyes y, en el
caso del “parany” i el “enfilat”, también vulneran las diversas sentencias de altos tribunales que
culminan con la del mismo Tribunal Constitucional de 2013. La justificación vuelve a ser la
tradición, vuelven a salir a la luz viejos tratados medievales y documentos antiguos que, según
esta gente, justifican una barbaridad por el hecho de recogerla.
Si, el PP vulnera la Constitución cuando conviene a los intereses que protege, y lo hace con las
negaciones, mentiras y manipulaciones de siempre. Mienten sobre la realidad de las capturas y
las trampas, niegan la dimensión de la matanza y manipulan sobre reformas destinadas a
garantizar que se capturarán los animales sin matarlos. Como dicen desde GECEN (Grupo para
el Estudio y Conservación de los Espacios Naturales), cazar con “parany” sin muerte sería como
cazar con escopeta sin disparar.
Detrás de toda este discurso silvestristas y de la "captura de la vejez" se esconde una práctica
que también es muy vieja: la caza de estos animales para comérselos. Hay muchas pruebas,
como las gravaciones ocultas de cazadores con “enfilat” que salen corriendo de su escondrijo
para romper cuello de los pajaros capturados supuestamente para la práctica del silvestrismo,
uno a uno, aplastándolos con dos dedos y con una habilidad que muestra la práctica acumulada.
Los cocinan fritos con tomate o en guisos, y una sola persona se puede comer decenas de estos
pequeños cuerpos mutilados de una sola vez. Esto es lo que mueve la matanza de millones de
animales cada año. Es un buen negocio e implica la restauración, a los locales donde sirven este
tipo de platos y que compran los cadáveres a los cazadores.
Que este artículo sirva como la primera vez que me reiré en la cara del futuro órgano de control
para la aplicación de la Ley de Señas valenciana, si es que llega a funcionar alguna vez. La
banda del Bigotes puede tener bien claro que ejerceremos nuestros derechos fundamentales y
que lucharemos por los de los demás animales sin miedo a sus órganos de vigilancia ideológica,
si es que algo parecido se puede llegar a constituir para volver a pasar por encima de la su
sacrosanta Constitución. Y, si alguna vez incumplimos alguna ley, lo haremos amparados por la
legitimidad de una causa justa, no como sus amigos tramperos y silvestristas.