... En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s'han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats cap a altres pastures...
APOS - Global Médica SA: Contrato de prestación de servicios farmacéuticos
Tres històries curtes.
1. Tres històries curtes.
M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els
altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes
fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els
protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la
història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà,
malgrat que eren els què més difícil ho tenien.
No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat
d’havent menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que
podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell
xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels
conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o
no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li
pogueren donar.
Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar
molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn
més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals,
podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien
crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que
barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun
xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs.
En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de
la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals
humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua
vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma
2. complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha
enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el
procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals
acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats
cap a altres pastures.
L’agricultura sol·luciona el problema amb la producció directa de vegetals, d’aquells que els
animals humans es poden menjar. Com a font directa d’aliments altament nutritius, permet
treure’n més de molta menys quantitat de terra, permet tindre més menjar disponible, permet
acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. També fa
que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot
furtar, el que porta fins a aquell poble de Jaén, on les famílies pobres no tenien terra. Treballaven
a canvi d’una misèria i, mentre, intentaven caçar i recol·lectar allò que podien (legal o furtivament) i
també provaven “cultivar” porcs que podien convertir en farina i llegums.
Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany , també foren formes de cultivar carn1
per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix
silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia
quan anaven a recol·lectar-les, com qui recull figues o castanyes. I aquells terribles fruits també
es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivència.
En els mons al revés del capitalisme, la gent desposseïda pot convertir la carn en vegetals. I pot
sorgir una enorme indústria de la carn que els desposseeix encara més, transformant els vegetals
que ens podem menjar els éssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient
mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en més aliment que nodreix els
enormes camps d’extermini anomenats granges industrials.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/1
normal.html
3. En un camp d’arròs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la séquia. Quan no hi
havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals
no s’allunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de
palla i després d’obra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de presó a dos
gossos, un de bretó i l’altre mestís de pòinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida,
esperant que arribaren els dia de caça.
Molts anys abans, allí vivia una família sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del
camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre
gos molt semblant als dos presoners d’ara. Aquella família pobre era la seua llopada i, com tots
els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que
posar a taula.
L’home de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos,
porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos
coberts de pell, marxava amb la intenció de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre
les dents, una tenca, una serp d’aigua, el que fóra. I sempre tornava amb alguna cosa, fins i tot
podia ser que vinguera amb un ànec dels que havien arribar per a niuar.
I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven
pensant què, l’endemà, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos s’hauria de
guanyar la supervivència de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la
categoria dels éssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caçadors que hi han viscut,
els uns com a companys de misèria i membres indispensables d’una família i els altres com a
coses deixades dins d’un vell armari.
Allò que tragué els i les humanes d’aquella
misèria, també hauria de traure els gossos
com aquell que fou una persona honrada, un
membre més de la família pobre com el Morrut
a La Barraca , de Vicente Blasco Ibáñez, que2
morí després d’una vida de treball sense
descans:
Eren possibles més desgràcies?… Si, encara
en quedaven d’altres. En aquella barraca, ni
les bèsties es lliuraven de l’atmosfera
enverinada d’odi que semblava flotar per
sobre de la seua teulada. A qui no el
trepitjaven, li feien, sense dubte, mal d’ull, i per
això el seu pobre Morrut, el cavall vell, un
animal que era com de la família, que havia
arrossegat pels camins el pobre aixovar i la
família a les peregrinacions de la misèria,
s’anava afeblint a poc a poc a l’establia nova,
el millor allotjament durant la seua llarga vida
de treball.
Es comportà com a persona honrada a l’època
pitjor, quan, acabada d’establir la família a la
barraca, s’havia de llaurar aquella terra
maleïda, petrificada per 10 anys d’abandó;
quan s’havien de fer continus viatges a
València a per enderrocs i fustes velles; quan
la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del finestró de la quadra, s’estenia
un gran camp d’herba fresca, alçada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb
aquell verd i sucós mantell que feia olor a glòria; ara que s’engreixava, s’arrodonien les seues
Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-92
4. anques punxegudes i el seu dors nuós, moria de sobte, sense saber de què, tal vegada en ús del
seu perfecte dret al descans, després de treure a flotació la família.
Es gità un dia a sobre de la palla, es negà a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs
que feien expirar dels llavis de l’amo els vots i amenaces de la indignació. Semblava una persona
el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La
barraca patí una commoció, i tal desgràcia féu que la família s’oblidara momentàniament del pobre
Pasqualet, que tremolava de febre al llit.
Plorà la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al món
quasi tots els seus fills i filles. Encara recordava ella, com si fóra ahir, quan el compraren al
mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era algú de
la família que se n’anava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-se’n el
cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprofitar els ossos), on
convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant,
ploraven els xics, cridant des de la porta un adéu interminable al pobre Morrut, que s’allunyava
amb les potes rígides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible
pressentiment, es llançava amb els braços oberts sobre el malaltet.
Recordava els seus fills i filles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com
l’animal patia amb dolça passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el col·locava son pare
sobre la dura espinada de l’animal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos flancs i cridant:
“Arre, Arre!”, amb un infantil balboteig. Amb la mort d’aquesta pobre bèstia creia Teresa que
anava a quedar oberta una escletxa en la família per on se n’anirien altres. Senyor, que li
enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que només fóra aquest sofert animal que
que se n’anava; que no s’enduguera sobre el seu llom el pobre xicotet comí del Cel, com en altres
temps el portava per les sendes de l’horta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo
caure!
I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgràcies, barallà en la seua imaginació
el xiquet malalt, el cavall mort, el fill escalabrat i la filla amb el seu reconcentrat pesar, arribà als
ravals de la ciutat i passà el pont de Serrans.
A l’extrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el
cap per sobre de l’arbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels
seus merlets, s’aturà Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els fills de
Don Salvador, a demanar-li’ls en préstec un piquet per a completar la quantitat que anava a
costar-li la compra d’un rossí que substituïra el Morrut. I com la higiene és el luxe del pobre,
s’assegué a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se d’unes barbes de
dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara…
I pensí en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no són membres de la família. Només són
objectes d’entreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el
Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de camió o que els
fiquen a camió camí de la competició.
Dels temps de la misèria, només ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i
membres de les famílies pobres que els esclavitzaren, resten allí. I, ara, ens toca a nosaltres
treure’ls.
———
Tres historias cortas.
Me gusta escuchar experiencias de unos tiempos que hoy parecen imposibles, y aún más
cuando aparecen los otros animales. No lo puedo evitar: mi interés se gira hacia ellos y, con
preguntas hechas con todo el cuidado del mundo, los voy sacando de su papel secundario para
convertirlos en los protagonistas. Salen del olvido a través de la memoria y la voz de quien me lo
cuenta y, poco a poco, la historia de la miseria los va convirtiendo en otros que también trataban
de llegar con vida al día siguiente, a pesar de ser los que más difícil lo tenían.
5. No está tan lejos el tiempo cuando, para mucha gente, no se llegaba al día siguiente con la
seguridad de habiendo comido suficiente como para tapar el hambre. En su casa, en aquel
pueblo de Jaén, siempre que podían tenían un cerdo. Le pregunté que le daban de comer, y
sonrió. Cada mañana, aquel niño le abría la puerta del corral para que saliera a pastar todo lo
que pudiera, lejos de los cultivos: raíces, semillas, frutos, insectos, caracoles... Todo lo que
pudiera y antes que otros, humanos o no, con la misma hambre. Se las tenía que apañar por su
cuenta, porque en casa no sobraba nada que le pudieran dar.
Si tenían suerte y no se morían de hambre, aquellos cerdos pequeños crecían y crecían hasta
arrastrar muchos kilos y, entonces, los mataban. Por supuesto, no era para comérselos: vendían
toda la carne más buena, y con lo que sacaban, podían comprar cosas como harina o legumbres.
En forma de vegetales, podían tener muchas más calorías de las que daba la carne de aquellos
pobres animales que habían crecido yendo y viniendo del corral. Podían guardar y racionar mejor
aquellas calorías, que mezclaban con unas pocas morcillas y chorizos conservados en aceite y
hechos con sangre, vísceras y algún pequeño trozo de la carne más pegada a los huesos de
aquellos cerdos.
En aquellos tiempos perdidos, los animales se "cultivaban" como si fueran plantas. Así es la
mecánica de la ganadería antigua: la domesticación, ese concepto especista para la esclavitud
que los animales humanos imponen a los no-humanos, permite que los unos se acaben
comiendo a los otros, que a su vez se han comido vegetales que los animales humanos no se
pueden comer. Es una forma compleja de recolección, una de las primeras producciones
humanas que, desde el inicio, se ha enfrentado al inconveniente de la enorme cantidad de
vegetales y agua necesarios para terminar el proceso, absolutamente dependiente del
nomadismo, las trashumancias, el pastoreo. Los animales acaban rápidamente con los pastos
de un lugar y, para continuar con su "cultivo", son desplazados hacia otros pastos.
La agricultura soluciona el problema con la producción directa de vegetales, de los que los
animales humanos se pueden comer. Como fuente directa de alimentos altamente nutritivos,
permite sacar más de mucha menos cantidad de tierra, permite tener más comida disponible,
permite acumular, permite el sedentarismo y el desarrollo de las civilizaciones humanas. También
hace que el suelo se convierta en un tesoro que se puede acumular y el trabajo en una riqueza
que se puede robar, lo que lleva hasta aquel pueblo de Jaén, donde las familias pobres no tenían
tierra. Trabajaban a cambio de una miseria y, mientras, intentaban cazar y recolectar lo que
podían (legal o furtivamente) y también intentavan "cultivar" cerdos que podían convertir en harina
y legumbres.
Los árboles convertidos en trampas para aves, con el “parany” , también fueron formas de3
cultivar carne de la gente pobre, mientras trabajaba duro para sobrevivir. Como la planta que
crece silenciosamente, los árboles hacían caer las aves que, muy a menudo, todavía sufrían su
lenta agonía cuando iban a recolectarlas, como quien recoge higos o castañas. Y aquellos
terribles frutos también se convirtieron en objetos de venta con los que obtener dinero y comprar
supervivencia.
En los mundos al revés del capitalismo, la gente desposeída puede convertir la carne en
vegetales. Y puede surgir una enorme industria de la carne que los despoja aún más,
transformando los vegetales que nos podemos comer los seres humanos en alimento para los
ganados, destruyendo el medio ambiente mientras engulle bosques y selvas, lagos y ríos para
convertirlos en más alimento que nutra los enormes campos de exterminio llamados granjas
industriales.
En un campo de arroz cerca del Palmar, había una caseta al borde de la acequia. Cuando no
habían tractores y la faena de los campos con arados y caballos costaba semanas, humanos y
animales no se alejaban del trabajo durmiendo, de lunes a sábado, en aquellas casetas que
primero fueron de paja y después de obra. En el primer año del siglo XXI, aquella caseta servía
de prisión a dos perros, uno bretón y el otro mestizo de pointer y braco. En aquella oscura
mazmorra pasaban la vida, esperando que llegaran los día de caza.
Muchos años antes, allí vivía una familia sin tierra que pagaba su techo con la guarda del campo
y acogiendo los dueños cuando iban a trabajar la tierra con su caballo. Y, con ellos, vivía otro
Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/3
normal.html
6. perro muy parecido a los dos prisioneros de ahora. Aquella familia pobre era su manada y, como
todos los perros, se dejaba la piel por su gente cada uno de los muchos días que no había nada
que poner en la mesa.
El hombre de la casa hablaba con el perro, mientras los cuatro o cinco niños los miraban. Vamos,
perro, trae algo, nosotros no podemos hacer otra cosa que esperarte. Y ese perro, todo huesos
cubiertos de piel, se iba con la intención de no volver si no era con una gran rata de marjal entre
los dientes, una tenca, una serpiente de agua, lo que fuera. Y siempre volvía con algo, incluso
podía ser que viniera con un pato de los que habían llegar para anidar.
Y el perro se hacía con unos huesos que roer, mientras su dueño lo miraba con orgullo. Comían
pensando que, al día siguiente, era probable que la mesa volviera a estar vacía y que el perro
debería ganar la supervivencia de todos y todas. Cuando me dicen que quiero elevar a los otros
animales a la categoría de los seres humanos, pienso en aquella caseta y en los perros cazadores
que allí han vivido, los unos como compañeros de miseria y miembros indispensables de una
familia y los demás como cosas dejadas dentro de un viejo armario.
Lo que sacó a los humanos y las humanas de aquella miseria, también debería sacar a los perros
como aquel que fue una persona honrada, un miembro más de la familia pobre como el Morrut de
La Barraca , de Vicente Blasco Ibáñez, que murió después de una vida de trabajo sin descanso:
4
¿Eran posibles más desgracias?... Sí, aún quedaban otras. En aquella barraca, ni las bestias se
libraban de la atmósfera envenenada de odio que parecía flotar sobre su techumbre. Al que no lo
atropellaban, le hacían, sin duda, mal de ojo, y por eso su pobre Morrut, el caballo viejo, un animal
que era como de la familia, que había arrastrado por los caminos el pobre ajuar y los chicos en las
peregrinaciones de la miseria, se iba debilitando poco a poco en el establo nuevo, el mejor
alojamiento durante su larga vida de trabajo.
Se portó como persona honrada en la época peor, cuando, recién establecida la familia en la
barraca, había que arar la tierra maldita, petrificada por diez años de abandono; cuando había que
hacer continuos viajes a Valencia en busca del cascote de derribos y las maderas viejas; cuando el
pasto no era mucho y el trabajo abrumante. Y ahora que, frente al ventanuco de la cuadra, se
extendía un gran campo de hierba fresca, erguida y ondeante, toda para él; ahora que tenía la
mesa puesta, con aquel verde y jugoso mantel que olía a gloria; ahora que engordaba, se
redondeaban sus ancas puntiagudas y su dorso nudoso, moría de repente, sin saber de qué, tal
vez en uso de su perfecto derecho al descanso, después de sacar a flote a la familia.
Se acostó un día sobre la paja, negándose a salir, mirando a Batiste con ojos vidriosos y
amarillentos que hacían expirar en los labios del amo los votos y amenazas de la indignación.
Parecía una persona el pobre Morrut; Batiste, al recordar su mirada, sentía muchas veces deseos
de llorar. La barraca sufrió una conmoción, y tal desgracia hasta hizo que la familia olvidase
momentáneamente al pobre Pascualet, que temblaba de fiebre en la cama.
Lloró la mujer de Batiste. Aquel animal, alargando su manso hocico, había visto venir al mundo a
casi todos sus hijos. Aún recordaba ella, como si fuera ayer, cuando lo compraron en el mercado
de Sagunto, pequeño, sucio, lleno de costras y asquerosidades, como un jaco de desecho. Era
alguien de la familia que se iba. Y cuando unos tíos repugnantes llegaron en un carro para llevarse
su caballo a la Caldera (Lugar donde son incinerados los animales muertos para aprovechar los
huesos), donde convertirían su esqueleto en huesos de pulida brillantez y sus carnes en abono
fecundizante, lloraban los chicos, gritando desde la puerta un adiós interminable al pobre Morrut,
que se alejaba con las patas rígidas y la cabeza balanceante, mientras la madre, como si tuviese
un horrible presentimiento, se arrojaba con los brazos abiertos sobre el enfermito.
Recordaba a sus hijos cuando se introducían en la cuadra para tirar de la cola al Morrut, y cómo el
animal sufría con dulce pasividad todos los juegos de los chicos. Veía al pequeñín cuando lo
colocaba su padre sobre la dura espina del animal, golpeando con sus piececitos los lustrosos
flancos y gritando: «¡Arre, arre!», con infantil balbuceo. Con la muerte de esta pobre bestia creía
Teresa que iba a quedar abierta una brecha en la familia por donde se irían otros. ¡Señor, que le
engañasen sus presentimientos de madre dolorosa; que fuese sólo este sufrido animal el que se
Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.4
7. iba; que no se llevase sobre sus lomos al pobre chiquitín camino del Cielo, como en otros tiempos
le llevaba por las sendas de la huerta agarrado a sus crines, a paso lento, para no derribarlo!
Y el pobre Batiste, con el pensamiento ocupado por tantas desgracias, barajando en su
imaginación el niño enfermo, el caballo muerto, el hijo descalabrado y la hija con su
reconcentrado pesar, llegó a los arrabales de la ciudad y pasó el puente de Serranos.
Al extremo del puente, en una planicie entre dos jardines, frente a las ochavadas torres que
asomaban sobre la arboleda sus arcadas ojivales, sus barbacanas y la corona de sus almenas, se
detuvo Batiste, pasándose las manos Por el rostro. Tenía que visitar a los amos, los hijos de don
Salvador, a Pedirles a préstamo un piquillo para completar la cantidad que iba a costarle la
compra de un rocín que sustituyese al Morrut. Y como el aseo es el lujo del pobre, se sentó en un
banco de piedra, esperando que le llegara el turno para limpiarse de unas barbas de dos
semanas, punzantes y duras como púas, que ennegrecían su cara.
Y pensé en los caballos del tiro y arrastre, que ya no son miembros de la familia. Solo son
objetos de entretenimiento que ocupan las mismas cuadras que ocupaban los animales como el
Morrut, esperando a oscuras que los saquen a arrastrar una rueda de camión o que los metan en
camión camino de la competición.
De los tiempos de la miseria, sólo nos sacaron a nosotras y nosotros. Ellas y ellos, las buenas
personas y miembros de las familias pobres que los esclavizaron, se han quedado allí. Y, ahora,
nos toca sacarlos.