Revista Annals d’Urologia 2004-10

89 visualizaciones

Publicado el

La Revista Annals d’Urologia és una publicació de la Societat Catalana d'Urologia que publica articles en català, castellà i en anglès que tinguin interès per a qualsevol especialista d'Urologia i altres professionals sanitaris.

Publicado en: Salud y medicina
0 comentarios
0 recomendaciones
Estadísticas
Notas
  • Sé el primero en comentar

  • Sé el primero en recomendar esto

Sin descargas
Visualizaciones
Visualizaciones totales
89
En SlideShare
0
De insertados
0
Número de insertados
7
Acciones
Compartido
0
Descargas
0
Comentarios
0
Recomendaciones
0
Insertados 0
No insertados

No hay notas en la diapositiva.

Revista Annals d’Urologia 2004-10

  1. 1. EDITORIAL F. J. Blasco Casares Director de Annals d´Urologia EDITORIAL: EL EMPLEO DE LAS PALABRAS Nosotros, una modesta revista electrónica dedicada a dar cabida al catalán y castellano como idiomas co- oficiales de Cataluña, no podemos dejar de ver que es el inglés la lengua del futuro en Medicina y en otras ramas científicas y técnicas. Y eso es imparable. No sólo el empuje del inglés se da en el empleo del idioma en sí mismo, sino que también existe una brutal influencia en la introducción de nuevas palabras, a la que tanto catalán como castellano, por no hablar de otras muchas lenguas como el francés, el italiano, el alemán o el portugués, no sólo son incapaces de enfrentarse sino que, y esto no suele reconocerse habitualmente en nuestro medio, no disponen como lenguas de un soporte científico, técnico y de investigación que los abrigue, los proteja e incluso, ojalá pudiera ser cierto, los empuje. Dicho de otro modo "d´on no n`hi ha, no en raja". Si no investigas, difícilmente puedes crear o necesitar crear nuevas palabras que definan conceptos o circunstancias, que nombren aparatos o técnicas, que bauticen nuevas enfermedades o que acuñes términos sobre la teoría de la relación entre Matemáticas y comportamiento de los Amerindios. En definitiva, cuando no estás por la labor los neologismos te los crean y tu te los comes, intentando, muchas veces de forma aun más funesta, una traducción que termina por ser odiosa. Quien no es lingüista de profesión en ocasiones se plantea porque debemos rebuscar en nuestro diccionario hasta encontrar una palabra, habitualmente en total olvido y desuso, que más o menos signifique lo mismo y revivirla en lugar de optar por la más fácil incorporación de la original. Máxime cuando en muchísimas ocasiones tu lengua no dispone ni de lejos de ninguna palabreja que ni remotamente se pueda parecer. No defiendo a ultranza ninguna opción y creo que debe adaptarse cada palabra y cada circunstancia a las posibilidades reales de su uso masivo. Porque una cosa si está clara. Se termina por usar aquello que se populariza y entonces aunque se trate de un error ominoso es muy difícil volver para atrás. Ejemplo de ello es el término de células madre con la que se designa en medios periodísticos y no tan periodísticos a las "stem cells" o células primordiales. Creo que es una batalla perdida, pues en realidad en nuestra lengua sea catalán o castellano no existe una palabra que signifique exactamente "stem cell". En cambio, el uso de la palabra severa (neumonía severa, por ejemplo) en lugar de grave, no es sólo una cuestión grave sino que debiera tratarse con absoluta severidad (permítaseme el juego de palabras), pues es un mal uso de la lengua, sin paliativos. Siguiendo con los neologismos, es evidente que algo habrá que hacer y que no siempre resulta fácil. Pongamos dos ejemplos más. No es infrecuente en nuestro medio urológico que alguien hable de "debulking" cuando hace referencia a un acto quirúrgico en que no se extirpó todo el proceso neoplásico, dejando parte de los ganglios, por ejemplo. Se podría hablar perfectamente de cirugía citorreductora, que afortunadamente es también frecuente oirlo. En los últimos años se está introduciendo mucho el concepto interdisciplinario y multiespecialista del "ageing male" o el varón anciano, el varón añoso. Su extensión hace que se emplee mucho el término "ageism" que al igual que sucede con el de "racism", cuya traducción es racismo, daría lugar a la traducción por edadismo o el más aceptable y simple de ´por edad´. En el primer caso existe ya una palabra (o la unión de dos términos científicos) que significa más o menos lo mismo. En el segundo la traducción sería quizás exacta pero mal sonante con lo que parece mejor escoger otra opción muy frecuente en las lenguas de origen latino que es el uso de una palabra con un adverbio y un artículo. En los dos casos se trata del reflejo de la nueva Medicina, de la nueva Urología que nos toca vivir, del constante cambio y avance de nuestra sociedad. Página 1 de 1Annals d'Urologia 05/02/2007file://E:Docs Internetwebswww.scurologia.catannalsanticnumero10editorial.html
  2. 2. Annals d`Urologia, Vol. 4, n 2, 2004 Original / Original VALOR DIAGNÓSTICO DEL TAC Y LA GAMMAGRAFIA ÓSEA EN EL ESTADIAJE DEL CaP J. Comet Batlle, V. Montserrat Orri, N. Torrent Quer, R. Valiente Amarilla, L. Alvarez Alvarez, M. Ordis Dalmau. Servei Urologia. Hospital Universitari Dr. J. Trueta. Girona. Introducción El propósito de este articulo es, inicialmente, intentar consensuar y consultar la posibilidad de establecer un protocolo diagnóstico que nos parece más adecuado y acorde a nuestros hallazgos en una corta serie de prostatectomías realizadas en nuestro servicio. Evidentemente este cambio de protocolo no sólo obedece a los resultados obtenidos en nuestra serie, sino que recoge también la experiencia de autores anglosajones publicada hasta el momento en el diagnóstico de esta patología, pero en cambio carecemos de suficiente información para saber si es correcto extrapolar los datos de las experiencias anglosajonas a nuestra población. De ahí que se planteara este protocolo diagnóstico más como una consulta a otros centros con más experiencia, y en todo caso se trata de poner a juicio nuestra decisión. Material y métodos Presentamos una serie de 30 prostatectomías radicales realizadas en nuestro servicio por carcinoma de próstata (CaP) clínicamente localizado, en pacientes de edades comprendidas entre los 55 y 75 años. En el diagnóstico de estos CaP el PSA osciló entre 1,17 ng/ml y 24 ng/ml, concretamente los rangos de PSA que mostraron los pacientes fueron: 5 pacientes con PSA < o igual a 4 ng/ml 12 pacientes con PSA entre 4,1-10 ng/ml 10 pacientes con PSA entre 10,1-20 ng/ml 3 pacientes con PSA > 20 ng/ml
  3. 3. El tacto rectal (TR) fue positivo en 12 pacientes (estadio > o igual a Bx), en uno de ellos bilateralmente, mientras que en los 18 restantes fue negativo (estadio > o igual a Ax). En todos los pacientes se realizó un estudio preoperatorio de estadiaje, consistente en: ♦ TAC abdominopélvico, para descartar la presencia de adenopatias e infiltración local ♦ Gammagrafia ósea, para descartar la presencia de metástasis óseas. Resultados Los resultados que obtuvimos del estudio preoperatorio fueron los siguientes: ♦ TAC abdominopélvico positivo ............. 0 pacientes ♦ Gammagrafia ósea positiva .................... 0 pacientes Por tanto, el estadiaje preoperatorio no proporcionó en ningún caso de la serie variación del estadiaje ni cambió la actitud terapéutica inicial. Los resultados anatomopatológicos que obtuvimos postoperatorios fueron: ♦ A1 ........................................................2 pacientes ♦ A2 ........................................................14 pacientes ♦ B2 .........................................................2 pacientes ♦ C1 (afectación unilateral cápsula)..........7 pacientes ♦ C2 (afectación bilateral cápsula) ...........1 paciente ♦ C3 (afectación vv.ss) .............................4 pacientes En todos los pacientes de la serie los ganglios fueron negativos. Con estos resultados observamos que en 18/30 pacientes (60%) se confirmó con el estudio preoperatorio la existencia de un estadio localizado, pero en los 12/30 pacientes restantes (40%) se obtuvo un falso positivo de estadio local. Observamos también que todos los pacientes con estadio clínico inicialmente localizado y que posteriormente fueron estadios patológicos C presentaban un Gleason > o igual a 6. El estudio preoperatorio con gammagrafia y TAC en estos pacientes con rangos de PSA relativamente bajos nos ofrece una
  4. 4. escasa rentabilidad y poca información para efectuar un cambio de terapéutica en función del estadio clínico. Por ello, actualmente seriamos más partidarios de efectuar el siguiente protocolo diagnóstico: PSA < 10 ng/ml No gammagrafia ósea PSA 10-20 ng/ml Linfadenectomia ilio-obturatriz PSA < 20 ng/ml No TAC Gleason > 6 Ecografia transrectal Sin embargo, nuestra serie es muy corta y debemos poner en tela de juicio este protocolo. A pesar de estar basado en la literatura anglosajona, y acorde con nuestra moderada serie de pacientes, queda pendiente consensuar estos datos aplicándolos a nuestra población local. Bibliografia: 1.- Hanno PM, Wein AJ. Clinical Manual of Urology. 2nd Edition. 2.- Huncharech M, Muscat J. Serum PSA as a predictor of staging abdominal/pelvic computed tomography in newly diagnosed prostate cancer. Abdom Imaging, 21: 364-7, 1996 3.- Rees MA, Resnick MI, Oesterling JE. Use of PSA, Gleason score and DRE in staging patients with newly diagnosed prostate cancer. Urol Clin North Am, 24: 379-88, 1997. 4.- Lee CT, Oesterling JE. Using PSA to eliminate radionuclide bone scan. Urol Clin North Am, 24: 389-94, 1997 5.- Amo FH, Verdú Tartajo N. et al. Reliability of CT for determining limphatic involvement in patients in patients with prostate cancer. Arch Esp Urol, 50 464-8, 1997
  5. 5. Annals d`Urologia, Vol. 4, n. 2, 2004 Cas clinic / Caso clínico PSEUDOTUMOR FIBRÓS DEL CORDÓ ESPERMÀTIC. NOVA APORTACIÓ. SUCCINTA PRESENTACIÓ C. Pellice (*), C. Zapata (+), J. Ordi (#), J. Montero (+), J. Esquius (#), J. Escalante (+). (*)Servei d’Urologia. (+)Servei de Cirurgia. (#)Servei d’Anatomia Patològica. Policlínica del Vallès. Granollers. Barcelona. Resum Novament es presenta un cas d’un pseudotumor fibrós del cordó espermàtic (PTFCE). És el segon cop que el primer autor (CPiV) en fa l’esmena. Aquesta vegada ha estat una troballa casual en el decurs de la cura quirúrgica d’una hèrnia engonal. Aprofitant l’avinentesa resten exposats i discutits tot un seguit de comentaris envers la seva histogènesi i les formes de presentació clínica, mitjans diagnòstics utilitzables, tractaments i pronòstic d’aquesta atípica lesió. Finalment resta replantejada l’entitat, en el si de la problemàtica general dels processos expansius en l’àrea engonoescrotal. Hom aporta unes taules i un algoritme diagnosticoterapèutic explicatiu. Introducció Els tumors del cordó espermàtic (TCE) no són pas freqüents, però caldrà tenirlos en consideració per certs components biològics altament agressius que poden arribar a manifestar. D’uns treballs de revisió ja practicats (CPiV: 1985-1997/Taules I, II, III i IV ) es desprèn que la majoria de les tumoracions intraescrotals són de dependència didimària (7% paratesticulars, 90% allotjades en el cordó i un 30% en seràn maligna)10-12 . Generalment s’ha d’esperar el dictamen del patòleg per saber la seva benignitat o malignitat. En base a aquests estudis es prosseguirà, si escau, amb la radicalització de la intervenció (acte complamentable amb altres mesures adjuvants) (Taula I).
  6. 6. TA U L A I . Tumoracions engonoescrotals extragonadals (algoritme): Aspectes diagnòstics i terapèutics. (Traduït al català: CPiV, et al. Bol Col Mex 1993; 10: 66). Efecte massa engonoescrotal --Procés benigne ----------Stop i/o tract. mèdic --Sospita de tumor ----------Us Homogèni ---- Stop Heterogèni ---- Tac --Sospita fonamentada de tumor maligne Marcadors Engonotomia alta /Biopsiat peroperatori Tm benigne—Stop Tm maligne --- Orquiectomia La simptomatologia clínica dels TCE no està sistematitzada (dolor, disconfort, efecte massa o troballa incidental en l’àrea engonoescrotal)2,5,10-12 . Pensem que l’ecografia és “pedra d’encast” en tot algoritme diagnòstic que tracti els TCE i per tant “punt de partida” de tota decisió posterior. Només si dubtem i abans d’intervenir, sol·licitarem un TAC i un estudi de marcadors 10-12 . Al davant del mínim aguait de poder estar enfront d’una neoplàsia maligna ja ens obligaria a l’exploració quirúrgica per via engonal (Taula I). Observació clinica Varó de 64 anys sense antecedents d’interès que consultà per presentar un procés herniari (hèrnia engonal indirecta, intervinguda segons tècnica de Lichyenstein amb malla de polipropilè). En el decurs de la intervenció, hi apreciàrem un nòdul esferiforme (2,5 cm) i sòlid en el cordó espermàtic. Lesió ressecada i remesa al dictamen del patòleg. Comentaris El cordó espermàtic és una estructura mixta que relaciona les porcions superiors didimàries amb l’orifici engonal profund. En ell, i ben embolcallat per una beina fibrosa, s’hi aïllan: teixits de consistència laxa, el deferent, vasos i nervis i uns factibles escarns embriològics. Els TCE derivaran de qualsevulla d’aquests components histològics 1-14 . Els PTFCE són una entitat histològica, poc referenciada en la bibliografia. A nivell genital hi tenen bàsicament l’afectació en l’albugínea tes-ticular 1,2,5 . Per la seva associació amb les hidroceles pot ser que entrin en relació amb “processos reac-tius” de tipus inflamatoris, infectius o bé traumàtics 1-3,5,7,8,13,14 . Macroscòpicament es presenten com uns nòduls únics o múltiples, ben delimitats, no infiltratius, blanquinosos amb aspecte fibrós i de lenta creixença 1-14 . Microscòpicament apreciarem incipients teixits de granulació a profileracions col·làgenes amb la presència de calcificacions, hialinitzacions i cèl·lules inflamatòries (limfòcits, mastòcits, etc.). Això sí sense cap mena d’atípia 1-14 . En ocasions caldrà
  7. 7. el concurs de la histoquímia i de la imnunohistoquímia en la correcta filiació de l’entitat 7,14 (Taules I, II, III i IV). TAULA II. Tumoracions del cordó espermàtic. Recull bibliogràfic (CPiV et al, 1985-97). Publicacions Rev Quir Esp ........................ 1986; 13: 52-53 Arch Esp Urol ....................... 1989; 42: 585-586 Bol Col Mex ......................... 1993; 10: 66-68 (*) Actas Urol Esp ...................... 1994; 18: 328-330 Actas Urol Esp ...................... 1997; 21: nº setembre Comunicacions AEU ....................... Puerto de la Cruz, 1985 AEU ....................... Toledo, 1989 (*) AEU ....................... Torremolinos, 1989 (*) EAU-SIU-SIA .......... Roma, 1989 AEU ....................... Vigo, 1990 (*) FESEO .................... Granada, 1991 (*) CRC ....................... Barcelona, 1992 ACUC-A ................. La Seu d’Urgell, 1993 AEU ....................... Màlaga, 1993 (*) ACUC-A ................. Calonge, 1994 SCBO-ACMCiB ...... Barcelona, 1994 AEU ....................... Santiago de Compostela, 1995 (*) CRC ....................... Barcelona, 1995 ICS ......................... Sabadell, 1995 (*) ACUC-A ................. Vila-seca, 1996 (*) ICS ......................... Cervera, 1996 (*) SCU-ACMCiB ........ Tarragona, 1996 SERAM ................... Madrid, 1996 (*) SERAM ................... Palma de Mallorca, 1996 (*) (*) Treballs de revisió. S’hi fa l’esmena a uns PTFCE d’afectació engono-escrotal (Taules III i IV). El diagnòstic diferencial té cura de les lesions pseudotumorals, primàries i secundàries del dídim i annexes, les poliòrquies, processos quístics i inflamatoris, hèrnies i epiplocels i amb les expansions de processos retroperitonials al cordó 1-8,10-14 (Taules I, II, III i IV). TAULA III. Tumoracions del cordó espermàtic casuística (CPiV, et al, 1985-2002). Acúmuls ectòpics corticosuprarenals ...................... 3 Lipomes .................................................................. 3 Pseudotumors fibrosos ............................................ 2 Hemangioma .......................................................... 1 Leimiosarcoma ....................................................... 1 Metàstasi ................................................................. 1 Schwanomma ......................................................... 1 Total casos…12 TAULA IV. Pseudotumors fibrosos d’afectació engonoes-crotal. Aportacions bibliogràfiques (CPiV, et al, 1993-2002) (Taules I, II, III i IV). Cordó espermàtic .............. (2 casos: efectes massa) Bol Col Mex ................. 1993, 10: 66 (1) Annals d’Urologia ......... (1) Epididim ............................ (1 cas: efecte massa) Actas Urol Esp .............. 1995; 19: 322 (1) Túniques vaginals .............. (3 casos: incidentalomes) Arch Esp Urol ............... 1996; 49: 12 (2) Bol Col Mex ................. En premsa (1) Total casos: 6 El seu tractament és quirúrgic. N’hi hauria prou amb una sencilla exèresi per via transescrotal 1-14 . Tenen un òptim pronòstic 1-14 .
  8. 8. Bibliografia 1. Algaba F, Moreno A, Trias I. Tumores del testículo y sus anejos. A: Uropatología tumoral. Correlación Morfológica, molecular y clínica. Pulso ediciones, Barcelona, 1996; 291-358. 2. Álvarez E. Masas paratesticulares. A: Andrología. Teoría y práctica. Díaz de Santos, S.A. Madrid, 1989; cap. 27: 292-304. 3 . Biselli R, Ferlini C, Fattorossi A, et al. Inflamatory myofibroblastic tumor (inflamatory pseudotumor): DNA flow cytometric analysis of nine pediatric cases. Cancer. 77: 778-784, 1996. 4. Farkas A, Firstater M: Fibroma of the spermatic cord. Int. Surg. 57: 578-579, 1972 5. Flores N, Unda M. Tumores paratesticulares. A: Tratado de Urología. Prous, Barcelona, 1993; Vol. 2, cap. 70: 1.311-1.322. 6. Fisher C, Bisceglia M. Solitary fibrous tumor of the spermatic cord. Brit J Urol. 74: 798-799, 1994 7 . Hollowood K, Fletcher C. Pseudosarcomatous myofibroblastic of the spermatic cord (“Proliferative funiculitis”). Histologic and inmunohistochemical analysis of a distinctive entity. Am J Surg Pathol. 17: 530, 1993. 8. Milanezi M, Schmitt F. Pseudosarcomatous myofibroblastic proliferation of the sepermatic cord (Proliferative funiculitis). Histopatology. 31: 387-388, 1997. 9. Mostofi FK, Price EB. Tumors of the male genital system. A: Atlas of tumors pathology armed forces instituted of pathology. Washington-DC, 1973; 2: 8: 151-154. 10. Pellice C (Jr), Alert E, Comas S. Tumores del cordón espermático. Bol Col Mex Urol, 10: 66-68, 1993. 11. Pellice C (Jr), Alert E, Comas S. Tumoracions del cordó espermàtic. Aportació i valoració de 10 casos. I Jornades Tècniques d’Atenció Primària. Intercanvi d’experiències. ICS: Sabadell, 1995 (Abstract).
  9. 9. 12. Pellice C (Jr), Alert E, Cosme A et al. Tumoracions engonoescrotals extragona-dals. Aportació i valoració crítica d’una sèrie de 19 casos. IV Jornada de L’ACUCA. Vila-seca, 1996. Urologia i comarques, 4: 12 (Abstract), 1997. 13. Saladie J, Blasco F, Valero J. Free fibrous pseudotumor: An Excepcional appearance. Arch Esp Urol.; 44: 325-326, 1991. 14. Saenz de Santamaría F, Sánchez M, Parra C, et al. Pseudotumor fibroso del cordón espermático. Estudio morfológico e inmunohistoquímico de un caso y revisión de la literatura. Arch Esp Urol. 41: 233-235, 1998.
  10. 10. 1 Annals d´Urologia, Vol. 4, n. 2, 2004 Revisió / Revisión TRACTAMENT QUIRURGIC OBERT DELS TUMORS DE VIES URINARIES Ll. Cecchini i Rosell Hospital Vall d`Hebró La nefroureterectomia és el tractament d'elecció dels tumors de vies urinàries. Això s'ha justificat clàssicament per l'alt índex de recidives (30-75%) en el munyó ureteral o en l'àrea al voltant de l'orifici ureteral si no s'extirpen, i de recurrències en l'uréter quan es fa cirurgia conservadora. Hi ha discrepàncies segons els diferents autors tan pel que fa a la multifocalitat del tumor de vies com pels resultats de la cirurgia en totes les seves variants, fets ambdós íntimament relacionats. Les millors sèries de cirurgia conservadora parlen d'un índex de recurrències del 38%. Els bons resultats en el 62% dels casos van disminuïnt fins al 42% a partir dels sis mesos (Ziegelbaum, 1987). El comportament dels tumors urotelials de vies altes és comparable a la d'altres localitzacions tan pel que fa a recurrències com a progressió. En tumors de baix grau i baix estadi tan la cirurgia conservadora com la radical obtenen bons resultats. S'afegeix el fet que, tot i que en l'abordatge conservador l'índex de recurrència és alt, aquesta no compromet la supervivència del pacient. En els graus i estadis intermitjos els millors resultats són per la cirurgia radical. En els tumors d'estadis alts, la cirurgia aconsegueix resultats favorables pel que fa a control local malgrat aquests solen associar-se a disseminació metastàssica. En aquest cas la cirurgia no és tractament suficient i calen teràpies adjuvants com la quimioteràpia o bé la radioteràpia o la combinació d'ambdues. L'abordatge clàssic contempla dues incisions, una lumbar per la nefrectomia i una altra abdominal baixa per la part ureteral. La
  11. 11. 2 incisió lumbar és la mateixa que en una nefrectomia i pot ser intercostal, amb ressecció de la costella o bé subcostal. En persones poc corpulentes es pot practicar una cirurgia oberta amb una sola incisió però en la majoria de casos es precisa d'aquesta doble incisió descrita per gaudir d'un bon camp operatori tant en la nefrectomia com en la ureterectomia. La incisió baixa ha de permetre un bon abordatge vesical més que no ureteral, que ajudi a identificar el meat ureteral contralateral i l'afectat fent possible una correcte excisió. El meat ureteral afecte ha d'ésser ressecat amb un rodet perimeàtic d'un centímetre (fig. 1, de Hinman). El 1952 es va descriure una tècnica que associava la ressecció del meat ureteral endoscòpicament amb la nefroureterectomia per una sola incisió (Mc Donald). Des d'aleshores aquest abordatge ha sofert diverses modificacions però mantenint la seva essència. En alguns centres es practica la ressecció del meat fins la seva individualització (fig. 2, de Palou et al, 1995), en altres s'incindeix perifèricament la paret vesical fins la desinserció amb una nansa de Collins. Altres col·loquen un catéter ureteral prèviament a la cirurgia de nefrectomia passant a practicar aquesta i seccionant l'uréter a nivell lumbar. L'uréter remanent es lliga sobre el catéter i des de la bufeta es tracciona per aconseguir una intususpecció de l'uréter. Arribat a aquest punt cal realitzar la desinserció endoscòpica de l'uréter i el seu meat. En totes les variants es deixa la perforació vesical, que és extraperitonial, que tanqui espontàniament mantenint un sondatge durant cinc dies amb un mínim rentat vesical inicial. El risc específic d'aquesta tècnica és l'àrea ureteral que queda sense control i que en rares ocasions pot ocasionar sagnats per lesió més freqüentment de la vena espermàtica que són difícils de controlar. Si es realitza correctament la desinserció endoscòpica, el risc de perdre un fragment d'uréter en el seu trajecte és mínim però sempre s'ha de comprovar la presència del meat ureteral a l'extrem distal. Malgrat que la recidiva local va ser una de les preocupacions en l'inici d'aquesta tècnica, globalment no s'han observat més recidives que amb la tècnica clàssica. No hi ha cap estudi que
  12. 12. 3 compari les diferents tècniques però sí que sembla clar que l'abordatge endoscòpic de l'uréter no augmenta el risc de recidiva en el trajecte i sí que disminueix la morbiditat de la cirurgia. Les complicacions d'aquesta cirurgia, independents de la tècnica emprada, són les pròpies d'una nefrectomia: lesions dels grans vasos, pneumotòrax inadvertit, lesions de vísceres adjacents (melsa, pàncreas, duodè, fetge, cólon), afegint-t'hi les d'una intervenció vesical: lesió dels vasos ilíacs, fístula urinària, etc. La cirurgia conservadora comprèn l'excisió de la lesió mitjançant la pielotomia, la nefrectomia parcial o la ressecció parcial ureteral. En els tumors d'uréter distal, la ressecció del terç ureteral distal amb reimplantament a la bufeta directament o amb un penjoll vesical tipus Boari obté bons resultats. Les recidives són més freqüents en el segment distal a la tumoració per la qual cosa els resultats d'aquests abordatges són més bons en les reseccions conservadores de tumors ureterals que en els pièlics. També s'ha emprat de forma més condicionada la cirurgia conservadora en l'abordatge de casos especials com en monorens, en ronyons amb duplicitat de vies urinàries o bé per mantenir un funcionalisme renal residual. En casos extrems s'ha practicat ureterectomia extensa amb pielocistostomia amb autotransplantament renal. En els tumors bilaterals l'aproximació conservadora acostuma a ser avaluada sempre, tot i que la presència de tumors multifocals en els dos sistemes col·lectors pot fer precisa la nefroureterectomia bilateral i hemodiàlisi amb possible transplantament renal en un futur. L'ús de la limfadenectomia ha estat discutit per la seva complexitat quirúrgica i despesa en temps doncs en els pocs casos que és curativa és quan aquesta es fa extensament des de sobre de l'hili renal fins a la pelvis. Els pacients amb afectació ganglionar no sembla que millorin el seu pronòstic amb la limfadenectomia. Per altra banda, l'estadiació de la malatia es pot assolir amb una alta fiabilitat valorant la permeació limfàtica en la pròpia peça de nefroureterectomia. En la sèrie de Miyake (1998) tots els pacients amb limfadenectomia positiva tenien permeació limfàtica a la peça. En els casos amb afectació ganglionar caldrà teràpia adjuvant malgrat s'hagi practicat una extensa limfadenectomia.
  13. 13. 4 Bibliografia Arocena Garcia-Tapia J. Zudaire Bergera JJ. Sanz Perez G. Sanchez Zalabardo D. Diez-Caballero Alonso F. Martin-Marquina Aspiunza A. Rosell Costa D. Robles Garcia JE. Berian Polo JM.:Tumor de urotelio de vias altas. Factores influyentes en la supervivencia. Actas Urol Esp 23: 751-756, 1999 Hinman Jr, F: Atlas of Urologic Surgery, 2nd ed, 1998. Ed WB Saunders Company; p 1014 Miyake H. Hara I. Gohji K. Arakawa S. Kamidono S. The significance of lymphadenectomy in transitional cell carcinoma of the upper urinary tract. Br J Urol 82:494-498, 1998 Palou, J; Caparrós, J; Orsola, A; Xavier, B; Vicente, J: Transurethral resection of the intramural ureter as the first step of nephroureterectomy. J Urol 154 : 43-44, 1995 Ziegelbaum, M; Novick, AC; Streem, SB et al: Conservative surgery for transitional cell carcinoma of the renal pelvis. J Urol 138: 1146- 1149, 1987 Zungri E. Chechile G. Algaba F. Diaz I. Vila F. Castro C. Treatment of transitional cell carcinoma of the ureter: is the controversy justified?. Eur Urol 17: 276-280, 1990.

×