El documento describe la oposición al régimen franquista entre 1939 y 1959. Muchos españoles se exiliaron, principalmente a Francia y el norte de África. Más tarde, algunos regresaron a España bajo la promesa de Franco de no perseguir a quienes no cometieron crímenes de sangre, aunque esta promesa no se cumplió. Se estima que 450.000 personas se exiliaron y 200.000 permanecieron en el exilio o solo regresaron después de la muerte de Franco. La oposición pasó por tres fases: reconstru

1. (1939-1959) L’oposició:
exili i resistència
José L.

2. La trajectòria de l’exili
• L’exili va anar cap al nord
d’Àfrica i, la majoria, a França
(on molts van ser internats en
camps de refugiats).
• Més endavant alguns exiliats
van tornar a Espanya degut a
que el regim es va
comprometre a no actuar en
contra dels que no haguessin
fet delictes de sang, promesa
que no va complir.
• Van exiliar-se unes 450.000
persones i van restar a l'exili
-o només van tornar després
de la mort de Franco- unes
200.000 persones.

3. Doblement exiliats
• Amb l’arribada dels nazis a
França, els exiliats
espanyols eren
considerats comunistes i
van ser perseguits i alguns
deportats a camps de
concentració nazi. Això va
donar lloc a dues
posicions:
1. Exiliar-se un altre cop,
aquesta vegada a Gran
Bretanya i a Amèrica (i a la
Unió Soviètica).
2. Lluitar amb la resistència
francesa en contra del
ocupants.

4. Institucions antifranquistes a l’exili:
A l’exili, es va
desenvolupar l'oposició
antifranquista i les
institucions polítiques de la
República i del Govern
català i basc.
A la mort del president
Lluís Companys va ser
president de la Generalitat
a l'exili Josep Irla. Després
-des del 1954 i fins al
restabliment de la
Generalitat provisional- ho
va ser Josep Tarradellas.

5. Les 3 fases de l’oposició:
→ Primera fase:
Reconstrucció, en
clandestinitat, de les
d’organitzacions
polítiques i sindicals.
(1939-1944).
Durant aquest període,
també hi van haver
guerrilles (maquis),
formada per antics
combatents republicans,
especialment
anarquistes i
comunistes, que no es
resignaven a la derrota.

6. Segona fase:
Moviment polític
republicà a Espanya
(1945-1947)
Amb la victòria
aliada de la Segona
Guerra Mundial van
sorgir diverses
plataformes
unitàries d'oposició
al règim,
esperonades per
una hipotètica
intervenció aliada a
Espanya.
Això no va succeir i
ben aviat van sorgir
divergències en les
institucions
unitàries.

7. → Tercera fase:
Desmoralització
de la oposició
(1948-1951)
Sense cap
intervenció
aliada i amb el
fracàs de totes
les opcions de
l'antifranquisme
l'oposició va
acabar
desanimant-se
davant la
consolidació del
franquisme.

8. El ressorgiment de la conflictivitat social
(finals 40' i 50')
• Protesta popular de
les classes treballa-
dores en contra de la
precarietat de les
condicions laborals i de
vida.
• Vagues en contra de
l’augment de preus.
Vaga de tramvies de
Barcelona.
• Primeres revoltes
estudiantils a les
universitats de
Barcelona i Madrid
(1956-1957).